La història l’he llegida, però no em puc estar d’oferir-la.

L’artista sèrbia Marina Abramovic i el també artista alemany Ulay foren parella i molt creatius a l’hora, sobretot fent performances. Es varen conèixer l’any 76 a Amsterdam.

El seu treball sempre buscava la conceptualització de les qüestions humanes.

La relació es va acabar i ho varen oficialitzar i memoritzar amb una performance final que varen titular “Els amants”. I com que no s’estaven de res, aquesta funció artística  i acta notarial d’un final de relació, va consistir en que cadascú per separat va començar a caminar per la Gran Muralla Xinesa fins que es varen trobar i amb una abraçada varen acabar la relació.

D’ell no sé que va fer, d’ella sabem que va continuar en l’art actiu i va continuar fent performances tant provocatives com podia.

23 anys després de la separació i de la Gran Muralla, Marina ha realitzat al MOMA –el museu d’art modern de Nova York- una performance titulada “L’artista està present”. L’acció consisteix que ella, l’artista asseguda, fixa la mirada a tot visitant que seu enfront d’ella durant un minut i en silenci. Ella tancat els ulls, espera que el visitant s’assegui, els obre i de manera fixa aguanta la mirada un minut. Tota una forma d’interrogar al visitant en silenci.

Doncs bé, sense ella saber-ho, després de 23 anys el seu antic amor Ulay, el de la Muralla, va seure davant l’artista. La performance se superà brutalment i passionalment.

Com que els USA ho graven tot i ho acaben espien tot, d’aquesta acció creativa, n’ha quedat un vídeo. Una autèntica expressió d’amor.

Precisament avui, el Dia dels enamorats a Vielha, el dia de reflexió on els xicots miren entre les tanques com les seves amants preparen les taules electorals i es fonen de passió.

Mireu el vídeo:

Avui, com sap moltíssima gent lligada a la xarxa, el Doodle de Google esta dedicat a la matemàtica italiana María Gaetana Agnesi. Tota una corba elegant i màgica, que sé que té una traducció amb una fórmula, però que jo només veig en termes de dibuix, moviment i d’estètica. Em fascinen les matemàtiques i això que no hi arribo mai a la seva execució efectiva.

El que em fascinen és el rigor i l’elegància de resoldre una comunicació amb la justa paraula, la justa frase, el just ritme. Tota una poesia que vaig gaudir a traves del llibre de Joan Margarit, “Poesia Amorosa (1980 - 2009)”, que em varen regalar molt a prop del mar. No sé quantes dotzenes de poemes té l’obra, que jo he anat llegint de manera aleatòria, a l’atzar. Ara picant d’aquí i d’allà, ara rellegint-ho, ara dient-ho en veu alta, per adonar-me de la veritat d’un poeta, d’una poesia i d’un propi estat d’ànim. Em sobte llegir o que es pugui fer poesia amorosa, sense una carrega d’erotisme i sexe, doncs Margarit no ho entén així o jo no ho sabut veure.

A part de l’amor fratern, l’amor filial, l’amor patriòtic, l’amor a la cultura o l’amor a la conxinxina, l’amor amb ella per a mi, no té distinció entre l’amor i el sexe, i viceversa.

M’he apuntat a un MOOC (“Massive Open Online Course”) de la Universitat Pompeu Fabra  que es cursa a la Plataforma Miríada X. Aquest  MOOC titulat com  “La 3ª edad de oro de la televisión”, farà un recorregut i anàlisi d’un conjunt de sèries televisives. El curset de vuit setmanes, el realitzen els professors Carlos A. Scolari i Jorge Carrión.

No puc seguir supervisant articles de premsa sobre les MOOC sense haver-ne seguit almenys un. De fet tinc un Màster de neurociències fet on line, però segur que un MOOC voluntari, gratuït i sense cap titulació acadèmica formal con a resultat, s’ha de seguir d’una altra manera.

Els MOOCs seran les eines de formació continuada més potents a nivell mundial i les 21 universitats de parla catalana no haurien de perdre el tren. Com tampoc hauríem de perdre aquest tren les plataformes de premsa universitària. Potser una productiva etapa obrir-se als MOOCs, només ens cal trobar professors entusiastes en innovació pedagògica i didàctica.  

El nou “LO CAMPUS 2.0” número 6 per a estudiants de la UdL ... CLICAR AQUÍ

Estic acabant el pont del Primer de Maig veien un drama, la pel·lícula “Agost”. Inicialment fou una obra de teatre i segur que en una sala de teatre seria molt potent. La pel·lícula també ho és, però baixada de voltes i veure-ho per ordinador, no ajuda a crear un clima i tota una cerimònia amb la seva litúrgia.

Sempre és una qüestió de cerimònia i litúrgia, i estic vivint en un lloc i en una època on les formes semblen no importar.

Tots els meus objectius i il·lusions els i les tinc lluny, però mai han estat tan ben orientat com els tinc ara.

Tota una vida marcada per l’independentisme i ara el poble català s’hi llença com un salvavides. Tota una vida fent premsa i ara el projecte de anar cap a un diari universitari d’informació i d’anàlisi general cada dia és més viable. Tota la vida enfocant-ho tot cap a la medicina i ara estic en la carretera adequada, encara que estigui plena de corbes, paranys i fracassos. Tornen les reflexions occitanes amb un gruix intel·lectual posat al dia. Tota una vida lluitant per un amor madur per sempre i ara aquest amor entre i surt de la meva vida quotidiana creant un patró irregular, però que el fa possible. Ara un mix de malalties neurodegeneratives campen per tot el cos, però ja les tenim domades. Un panorama optimista i que necessita molta i molta passió i empenta.

De vegades veure drames com “Agost” et referma que estàs de puta mare. 

Repartit als quasi deu mil estudiants de la Universitat de Lleida.

“LO CAMPUS 2.0” número 5 EXTRA ... CLICAR AQUÍ