Cindy Sheehan, la consciència contra la guerra, a Nord-Amèrica.
Plantada a les portes del ranxo de Bush a Texas, per parlar amb el President que no la vol rebre, per demanar explicacions sobre la mor del seu fill militar a Iraq. Centenars de persones han començat a fer-li costat.

...

El canvi de temps a Londres, també em farà canviar els hàbits de menjar. Ha estat tot un ritus, menjar plegats asseguts als bancs o estirats a la gespa, més de 500 persones repartides per diversos torns, de les dotze del migdia fins a quarts de tres, al jardí més gran de la City : el Finsbury Circus, entre Moorgate i Liverpol Street Station.

No és més que una gran explanada, en forma ovalada, de gespa i arbres, rodejada d’un carrer i edificis alts i que al mig hi té una gespa especial per jugar al bowling, (una espècie de petanca, amb boles més grans), a més d’una glorieta on hem escoltat menjant, diversos grups instrumentals i bandes de música, de tota mena. Uns coloms emprenyadors, ressegueixen el terra i molesten per recollir les engrunes.

S’ha de contemplar, cada franja horària, perquè va canviant el mosaic humà: primer administratives fumadores i no fumadores, desprès quadres joves amb vestit de senyor, després gent mes gran i més executius, per acabar, algun cop, apareix alguna persona, vestit informal però de marca, que rastreja les papereres a vessar, recollint les sobres per poder menjar aquell dia. Tot un equip especial d’escombriaires s’ocupen de tota la logística, minut a minut, i centenars de cameres de seguretat, des dels edificis, immortalitzen les sessions gastronòmiques d’estiu. (Sessions col•lectives que duran l’any tornaran a funcionar, només que el sol il•lumini una mica, encara que no escalfi. Lògica anglosaxona illenca!).

No em direu que no és romàntic, tothom amb la seva bossa de paper amb nanses, o de plàstic, o de plàstic transparent, amb teca de tot el món, acabada de comprar, desprès d’haver fet una interminable cua als magatzems o als centenars de botigues locals i botigues de cadenes, que ofereixen bocates variats i altres especialitats, sobretot orientals, que et menges fent el trapella amb uns bastonets.

Des de Catalunya sempre he sentit bromes a aquesta manera de menjar, però em tornarà a ésser difícil viure sense el meu entrepà de pernil fumat amb mostassa francesa i sobretot el meu iogurt d’estil grec, acompanyat de compota de raïm negre, també a l’estil grec. Desprès d’aquest iogurt, ja no n’he trobat cap, tant bo i consistent.

La cerimònia global, es complementa o per fer una rebregada afectuosa alguna parella, això es dona, malgrat ésser anglesos, o per llegir un llibre o un diari gratuït aconseguit al metro. És increïble com cadascú va amb el seu llibre. He vist que una trentena de persones llegien l’últim Harry Potter. I no deixa d’ésser un xoc, veure un personatge, inequívocament vestit d’executiu, llegint un llibre prioritariament de joves, això si, llegeixen l’edició que té la portada per adults. El marketing editorial és excel•lent, aquí.

Jo modestament, estic tornant a llegir un llibre bilingüe: occità i català de Robert Lafont, “Temps tres”, publicat a l’editorial Trabucaire de Perpinyà, (1991). L’intel•lectual i agitador de Nimes, en dialecte llenguadocià i no en provençal com un esperaria, carrega contra el somni mistralenc i acaba amorrat a la paret, sense donar cap solució possible, ni viable avui per a Occitània. Més d’un cop, pel llibre, em semblava que el iogurt grec se’m tornava més agre.

I dit en occità de Tolosa: ”... la fe sens obras mòrta és...”.

EL SOL MAI NO ES PON PER A LA LLENGUA QUE MENTEIX

Quan la mort fa basarda, anomena-la “pau”.
Quan el pis soliu fa basarda, anomena’l “llar”.
Quan l’abarrotament als carrers fa basarda, anomena’l “comunitat”.
Quan l’usura general fa basarda, anomena-la “comerç”.
Quan el govern d’elit fa basarda, anomena’l “govern popular”.
Quan l’Estat fa basarda, anomena’l “llibertat”.
Quan la violència fa basarda, anomena-la “llei”.
Quan la nit fa basarda, anomena-la “dia”.
Anomena-la diumenge o dilluns.
A mitjanit els dies canvien de nom com
si el sol mai no es pongués.


Del poeta suec Göran Palm (1931)
Traducció de Lluís Solanes



(NOTA: Per un suec, per molt que faci el suec, o l’andorrà o l’aranès - dues variants de “fer-se el suec”-, quan diu “govern popular”, no vol dir el que per un català d’avui entendria, referit a un partit espanyol que usurpa aquest nom a la ciutadania treballadora. Potser jo estic massa polititzat, però llegint el vers del poema m’ha dringat malament. En aquest context “govern popular” vol dir “govern més cívic”. Les coses clares, en un món d’equívocs).
...

................................
Aquest dimecres Londres ha viscut un dia casi d’hivern. Pluja i fred. A la City ja han aparegut les mitges, que amb les inhabitables sabates destapades amb taló alt, tot plegat queda bastant hortera, encara que molt típic de les nostres britàniques.

Els vestits jaquetes, les gavardines i algun abric, s’han passejat entre mànigues curtes i bodies generosos, divertits, però segur que inductors de futurs refredats,. Aquesta ha estat la varietat del guarniment d’avui. Ells, avorrits i flegmàtics, de vestit negre. Sembla que per moure diners i especular, s’ha d’anar negre.

Una llarga passejada per la City i per tot el barri de Southwark que toca al riu, fins a l’estació de Waterloo, em serveix per intentar aixecar els ànims, mentre espero amb impaciència el resultat de tot el que he sembrat per aconseguir un nou lloc de treball al Charity Sector. Tot està apunt, per fer entrevistes decisives.

Em distrec xafardejant el Old Vic Theatre, on en directe, avui, ara, Kevin Spacey està fent “The Philadelphia Story”, però el que serà brutal és veure’l fent un Shakespeare el proper setembre. Serà Richard II. Spacey, ben conegut pel cinema, ara és el director artístic d’aquest teatre i no para també, de fer d’actor. Quin luxe per Londres!!.

Acabo el dia escoltant un Barça-Juventus del Trofeu Joan Gamper. En Joaquim Maria Puyal de Catalunya Ràdio m’acompanya, mentre faig recerca a internet. El futbol no m’interessa gaire, segurament gens, sinó fos per algun Barça, de futbol, res de res a la meva vida. Però el FC Barcelona m’estira, per recordar-me que ells són més que un club i que jo formo part del club nacional català dels Països Catalans. O sigui raons poc futbolístiques i més d’identitat: com sempre. Però fa il·lusió que en aquest partit, amistós però molt competitiu, el jove debutant argenti Messi del Barça, hagi triomfat. Tota una festa, donant la victòria i el Gamper, a la Juve.


...

Que quedi clar, que políticament no tinc carnet de ningú, no sóc militant de cap partit polític, però és obvi que hi ha unes afinitats, i a Anglaterra serien explícitament d’esquerres. (Tot una altra cosa serien a Escòcia i a Gal•les). Sense Tony Blair seria laborista, però amb aquest líder que va bel•ligerantment contra la Cultura de la Pau, només que és pot fer costat o simplement mirar als laboristes heterodoxes, de dins i de fora del Partit.

És preocupant que a Catalunya i Aran, quan és parla de l’esquerra del Regne Unit, tot és vegi en clau de Partit Laborista, perquè hi ha altres opcions i que electoralment també compten. Evidentment numèricament poc, però moralment i de discurs de Cultura de la Pau, són molt fortes. Són l’embrió de la nova social-democràcia renovada del nostre segle.

El parlamentari britànic George Galloway, líder de la Coalició política unitària “RESPECT”, és l’exemple clar d’aquesta nova manera de fer un discurs d’esquerres. Una esquerra defensora dels drets humans, de totes les llibertats civils i defensora d’una autèntica Cultura de la Pau.

Òbviament amb un plantejament i organització així, Galloway va tenir problemes amb el Partit Laborista oficial, que el va despatxar sense contemplacions, sobretot per la seva clara i militant postura d’estar en contra la invasió de l’Iraq.

Són pocs i una pedra a la sabata de Blair. Com a coalició, Galloway va aconseguir el seu escó aquest 2005, en un districte de Londres i val a dir, que és tot un esdeveniment, tenint un sistema electoral majoritari el sistema britànic. Va representar un 38% de l’electorat que li feia costat, mentre el partit laborista en treia un 36%.

Que és parli de RESPECTE, Igualtat, Socialisme, Pau, Medi Ambient, Comunitat i Sindicalisme és tota una sana utopia, però que fa entrar aire nou, a tant realisme restrictiu de les llibertats.

------------------------------------

No puc estar de dir, el que em trastorna l’increïble semblança física del parlamentari Galloway amb el meu oncle Jordi Font, que ha mort fa poc. Tot un homenatge de respecte i d’estimació.

...

....................................

On és el Comunicat de Duran?

El nacionalisme català possibilista, que durant anys ha estat el pujolisme, -però no només el pujolisme-, ha estat una plataforma on hi ha conviscut la dreta i l’esquerra propugnant un pacte nacional d’autogovern per Catalunya, procés fet de forma escalonada i fent servir totes les vies polítiques possibles, per aconseguir poder per Catalunya.

CiU o sigui Convergència i Unió, ha estat l’eina política de partit. En ella, hi ha Unió Democràtica de Catalunya que representa el sector de la dreta catalana nacionalista, però representa la dreta pura i dura, òbviament civilitzada, però sosté un discurs de dreta tan assimilable als “tories” anglesos, com altres partits demòcratacristians europeus.

Avui Unió és liderada per Duran Lleida, qui ha portat el partit amb mà de ferro, deixant morts per tot arreu, expulsant a qui li ha convingut i discutint dia si, i dia també el lideratge d’Artur Mas.

Artur Mas no és cap meravella, els que hem treballat a la seva cuina, sabem on hi ha la carn i on hi ha el peix, i quan de peix podrit té al congelador. Però malgrat tot, Mas representa aquest líder capaç d’aglutinar tot el bloc nacionalista possibilista, allò que Esquerra Republicana intenta fer avui, entremig de radicalisme i l’opereta.

Duran aquesta dies d’estiu ha saltat a l’arena política per participar i fer-se portantveu extraoficial de CiU a la discussió de l’Estatut, i no només ho ha fet per la seva megalomania, que té i força, sinó, perquè el sector social que deu tenir al darrera ho exigeix. Per rematar-ho el seu vassall, Josep Maria Pelegrí, ha destacat la "predisposició" d’Unió per a negociar el nou Estatut.

No s’ha tardat ni hores, que el PSC ha discutit el lideratge de Mas per negociar i Bargalló ha elogiat públicament el “pactisme” de Duran.

Una pràctica superconeguda de dividir i de fer mal a l’adversari per part de socialistes i “escolanets” de Govern Tripartit.

Però el problema és que és veritat: Duran Lleida vol liquidar políticament a Mas.

I sinó és així, que ho digui públicament i que faci un comunicat públic que reforci la línia de negociació de Mas. Que faci allò que sempre ha exigit als altres.

Però que quedi clar: Mai, sinó és que el “bloc nacionalista” no és vol suïcidar, un líder demòcrata-cristià, podrà liderar el nacionalisme català estructurat com un bloc interclassista, perquè precisament, per definició, Unió forma part d’una ala, respectable, però no la centralitat que aglutina a tothom. L’època del vell Pujol ja s’ha acabat, ara toca obrir-se a la societat catalana des del possibilisme no claudicant i el pluralisme nacionalista modern, i no des d’un exclusiu i excloent programa demòcrata-cristià.


...

Acabo de veure dues hores i mitja de cinema èpic, en el que és combina dins un drama històric, l’estil de l’anomenat Bollywood amb fórmules del cinema de l’oest, a més de buscar ressonàncies polítiques actuals. Em refereixo a la pel•lícula: “The Rising - Ballad Of Mangal Pandey”.

D’entrada el cinema anti-imperialista sempre m’excita, i si a més, és combina amb música i folklore indi, encara pot ésser més vital.

“The Rising” és una pel•lícula de Ketan Mehta. És una aventura històrica que narra la revolta de l’infantaria índia de l’exercit britànic a la Índia, contra la imperialista i també britànica, “East Índia Company”, l’any 1857. És l’inici de tota una lluita per la independència de l’Índia, que precisament la pel•lícula, fent un salt en l’època, evoca amb un tros de documental, on apareix Gandhi.

Jo he gaudit de la projecció, la combinació de la llengua hindú amb l’anglès, encara la feia més interessant, malgrat el peatge que representa sempre els subtítols.

(Feia estona que cinemajava: Aquest cop, carregat de bosses de supermercat amb molta teca per a cinema i desprès d’haver vist una pel•lícula simpàtica en espanyol, però menor, titulada “Seres Queridos” de Teresa de Pelegri i Dominic Harari).

Des de que al Regne Unit va desembarcà al Bollywood, és fan les “Hinglish epics” que són obres pensades per entrar a les audiències britàniques, “The Rising” és una de les més ben trobades, on l’actor Aamir Khan s’hi llueix fent de protagonista. (El del centre del cartell), encara que els ulls de la Rani Mukherjee són d’antologia. (En el cartell, el primer cap de dona, a dalt a l’esquerra).

A la meva filera de butaques, un grup interracial d’espectadores, -amb vel, sense vel, amb faldilla llarga o amb faldilla supercurta/sexi-, tenien una incontinència bestial i han passat per davant meu, moltes vegades camí del wàter. M’han acabat de completar, l’excitació de la tarda.


...

..............Ha mort Mo Mowlam

...................

Mo Mowlam, una lluitadora d’esquerres, que va propiciar l’acord polític per la pau al nord d’Irlanda quan era Ministre i a més defensava la cultura de la pau i el diàleg, essent molt crítica sobre l’actual guerra de l’Iraq i del propi Tony Blair, ha mort.
Aquest dijous ja comentava el seu estat crític de salut, que feia preveure l’actual desenllaç.

Descansi en pau. Una altra política decent, morta!.

Que un poema de Sylvia Plath, en sigui el meu homenatge:

..........MÍSTIC

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.


Poema de Sylvia PLATH, “Arbres d'hivern”
Traducció de Montserrat Abelló

--------------------------

..........MYSTIC


The air is a mill of hooks.
Questions without answer,
Glittering and drunk as flies
Whose kiss stings unbearably
In the fetid wombs of black air under pines in summer.

I remember
The dead smell of sun on wood cabins,
The stiffness of sails, the long salt winding sheets.
Once one has seen God, what is the remedy?
Once one has been seized up

Without a part left over,
Not a toe, not a finger, and used,
Used utterly, in the sun's conflagration, the stains
That lengthen from ancient cathedrals
What is the remedy?

The pill of the Communion tablet,
The walking beside still water? Memory?
Or picking up the bright pieces
Of Christ in the faces of rodents,
The tame flower-nibblers, the ones

Whose hopes are so low they are comfortable:
The humpback in his small, washed cottage
Under the spokes of the clematis.
Is there no great love, only tenderness?
Does the sea

Remember the walker upon it?
Meaning leaks from the molecules.
The chimneys of the city breathe, the window sweats,
The children leap in their cots.
The sun blooms, it is a geranium.

The heart has not stopped.


Sylvia PLATH
“Winter Trees”, 1972.

...

Primer fou en Carod-Rovira qui ens anunciava Esquerra Republicana a la Val d’Aran, ara és Jaume Bosch d’Iniciativa per Catalunya-Verds qui també ens diu que hi haurà Iniciativa a Aran. Primer la metròpoli catalana ens destapa el pastís i desprès els nacionals aranesos o sigui els occitans d’Aran, fan de fantasmes. Perquè fa riure, que hagin d’ésser des de Barcelona que facin aquests anuncis i a Aran ningú s’hagi presentat d’una manera formal encara.

Això sí, els jefes de la capital ens diuen que seran partits diferents, lligats a les seves formacions respectives, curiosament però coordinades amb seccions dels Pirineus. O sigui partits aranesos que no parlen de tu a tu amb les organitzacions catalanes, sinó amb una sectorial, tota una relació de segona.

Aquesta gent, que van de progres, segueixen el patró suïcida dels partits grans, tractar als seus com una sucursal i a la vegada tractar a Aran també com a sucursal.

Volem partits aranesos independents!!!!.

Aran ni és una comarca catalana, ni és un joc terminològic on és digui que Aran és una “comunitat nacional”, deixant-ho així, en genèric, perquè ja avui, uns interpreten i diuen “comunitat nacional... catalana”, i els altres interpreten i diuen “comunitat nacional... espanyola”, cal dir-ho sense embuts, i els partits polítics en les seves organitzacions han d’actuar en conseqüència: “Aran és una comunitat nacional occitana”.


...

Per tot el centre de Londres i a moltes parades de metro de les perifèries, ha aparegut un cartell de publicitat del diari de la tarda, on deia “Mo prop de la mort”. Tota una fatal premonició.

És tracta de la socialista, o laborista, Mo Mowlam, la que fou entre molts altres càrrecs polítics, la Secretaria d’Estat per Irlanda del Nord del Govern de Tony Blair, i que va tenir un paper fonamental en l’alto el foc definitiu de la IRA i desprès en “l’Acord del Divendres Sant”. És a dir l’arquitecte bàsica, per part britànica, de la pau a Irlanda del Nord, que avui s’està consolidant

Jo he llegit la seva autobiografia, Momemtum, títol que juga amb el seu nom afectuós i popular de Mo, tot i que és diu Marjorie, tot un text de vida profunda i de servei. Jo en vaig quedar prendat del seu llibre i el Regne Unit ha quedat prendat de la seva habilitat i generositat política.

Quan els anys 90, va tenir un tumor de cervell i va perdre tot el cabell pel tractament, va demostrar una vital manera d’afrontar les contrarietats, tot cara al públic. Desprès vindria el seu històric paper a Irlanda de Nord. Avui no sé que li passa en la seva salut, però no hi ha dubte que el Regne Unit i Irlanda han d’estar tristos, jo també ho estic.


---------------------------------------------------------------------

.....................


...

Diuen que a Londres, cada persona és filmada una mitjana de 300 vegades al dia. Segur que jo, com molts que ens passen el dia a la City, és molt més del doble de mitjana el que ens filmen. I per aquestes filmacions acabem de saber, que el brasiler que la policia va matar a Londres, ni anava vestit com deien, ni havia tingut cap conducta sospitosa. (No portava cap abric, ni és va saltar cap tanca, ni tant solts va existir l’escena de que li deien que pares i ell no va parar).

Tenim les imatges i tothom les ha pogut veure. (veure la fotografia). La intoxicació i el passar informació falsa, és constant per part de la policia, i els diaris una i una altra vegada piquen, fins que ja han dit prou, i la “ITV News” ha començat a destapar tot l’afer. Passarem d’una mort a un assassinat amb premeditació i traïdoría, simplement va ésser una execució del suposat terrorista. (Amb militants de la IRA ja ho havien fet).

Des de Catalunya he sentit, en tertúlies nocturnes, tantes bestieses sobre aquest afer, que em fa vergonya tenir aquestes “brunetes mediàtiques” a "Catalunya Ràdio". No ens mereixem una ràdio pública, amb tant reaccionari opinant. I ara quina serà la justificació?.

Mentrestant a Londres, van laminant els drets civils de tots.

............................

.....................Jean Charles De Menezes mort a terra, al vago del metro.
.....................Perquè ens menteix la policia britànica?.


...

És del tot preocupant l’alt grau de mentalitat de “marginalitat” que tenen els militants occitanistes. És tant l’esclafament francès per les coses d’Occitània, que la reivindicació de molts occitanistes de bona fe, fa que s’acabi exercint de forma radical i fora de tots els circuits polítics existents. Serà la meva visió possibilista de la política, que en fa veure així les coses. Però ésser possibilistes en la reivindicacions cíviques, polítiques, econòmiques, socials culturals i lingüístiques, és a dir nacionals, només el que ha de portar, és aconseguir avançar en el camí del reconeixement d’Occitània com a realitat cultural i també nacional.

Mireu be la cara de tots aquests personatges. Són el poder francès a les “Regions” també franceses, que són a Occitània. Són els Presidents regionals de l’estructura administrativa francesa a Occitània. Qui no entengui , que com una gota malaia o com un mal son, se’ls hi ha de posar a la seva vida la qüestió occitana, dia rera dia, que deixi la política o l’activisme i és dediqui a collir maduixes. S’han d’utilitzar totes les escletxes de la legalitat francesa, totes, per situar Occitània a l’arena política i cívica. A mi només em correspon la vessant cívica, però estaria bé que els polítics aterressin i és deixessin de purismes i fessin política realista. Llavors potser tindríem diners per les Calandretas, per les publicacions, pels festivals i centenars de coses que és poden fer. A mi no només m’interessa la reivindicació al carrer, m’interessa crear infrastructura, el més solida possible i que duri.

Mireu-los bé. No hi ha alternativa, se’ls ha de fer còmplices de l’occitanisme. Ells son part del poder.


..........
..........
..........

...

Avui, un dia sencer de debat i reflexió sobre Occitània. Tot un repte, pel que caldrà adequar l’entitat “Vivéncia Aranesa” a una dimensió nacional occitana. I cal elegir nou president/a de l’Associació.

...

Atenció a les fotografies del japonès Shoji Ueda (1913-2000) que s’exposen a la Fundació de “La Caixa” de Palma de Mallorca. Les obres venen del museu que té dedicat aquest creador a Tottori al Japó.

...

Un dels llocs mítics de la Toscana és Carrara. El seu fabulós, estimat i eròtic marbre és per mi el súmmum del romanticisme i de l’art de l’escultura. Però també hi ha Pietrasanta, tot un altre món de marbre i bellesa. És aquí on l’escultor anglès Marc Quinn, esta acabant amb tot un equip d’ajudants o de veritables tècnics del marbre, la gran escultura que és posarà a Trafalgar Square de Londres.

A través d’un concurs restringit, és va voler trobar l’escultura adequada per a un immens pedestal buit, que hi ha a la tant simbòlica plaça. És l’anomenat “Quart Pedestal”, que està al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, i que al segle dinou hi havia d’anar una escultura eqüestre, que mai és va instal•lar.

Un jurat va opinar i donar com a guanyador a l’obra de Quinn, però la gent també va opinar, i jo també en aquest mateix Diari, el 3 de gener del 2004, em decantava per aquesta inquietant proposta.

Us asseguro que quedarà bestial i impactant en aquesta plaça un monumental cos de dona en estat, amb discapacitació física, d’uns cinc metres d’alçada. La dona és una persona real: Alison Lapper.

Marc Quinn parla del contrast d’un món d’escultures d’homes i d’herois, com el situat a la fàlica columna de la plaça o sigui Nelson. Una autèntica heroïna és i serà la senyora Lapper. Un nou símbol en marxa, per a Londres.

........................................................................................................

................................

A poc a poc Londres és va engalanant amb unes banderoles que inevitablement cada matí em recorden Catalunya. És una campanya impulsada per l’Alcalde, amb la idea de fons que els londinencs no ens podem dividir pels actes de terrorisme i el seu logotip incorpora com a disseny integrat, dues idees: Set milions de londinencs i un Londres.

No puc deixar de pensar amb la campanya catalana de : Som 6 milions.

Totes dues campanyes aporten sentit d’identitat i pertinença. A més, aquesta anglesa és un clam contra la barbàrie terrorista i això encara li pot donar un aire de "resposta i adhesió immediata", en una societat bastant desmobilitzada.

Acabes estimant Londres.


...

.........Fills de les favel·les


....................sense què?
....................o només amb?
....................(—de nou—
....................el bell
...................—abans—)


Imatge de Jordi J. Lafon de l’obra "paisatges i éssers".
Text de Víctor Sunyol.


...

Avui és el Dia Internacional dels Pobles Indígenes, amb la reivindicació que els pobles indígenes reclamen el dret a les seves vides, terres i drets humans. Curiosament per a mi, coincideix que he començat una contacte amb la ONG “Survival” a Londres, precisament una entitat dedicada donar suport als pobles indígenes.

Tot això dels “Dies d’alguna cosa”, no és que m’entusiasmin, però de vegades serveixen per difondre una mica més, el tema de la diada. Des del punt de vista del “màrqueting social” és un petit motor més, col•lateral, però no central, d’una possible campanya que s’ha de realitzar tot l’any, feta “a pluja fina” i que ho vagi impregnant tot. Però si és celebra en ple agost, segur que a Europa almenys, una Europa de vacances, serà un Dia pobre de mobilitzacions, tant pobre i maltractat com els indígenes.

La situació dels “indígenes”, denominació que em molesta profundament, però això és una altra discussió, o potser no, potser és la discussió, perquè forma part de la discriminació brutal dels drets humans d’aquests grups. Les denominacions també porten carrega ideològica, això que ens ho expliquin a nosaltres: dues cultures -la catalana i l’aranesa. Som minories nacionals o nacions minoritzades?.

Deia que la situació dels “indígenes”, és greu perquè pateixen una terrible repressió exterior en molts llocs i els hi falta tota mena de cobertura de drets civils, perquè no pateixin abusos com els que pateixen els jarawa, que van sobreviure al tsunami però que no aconsegueixen salvar-se de les invasions foranes agressives.

"Survival" ens diu sobre aquest cas:
“...Els jarawa, un dels pobles indígenes que habita les Illes Andamán, en l'Oceà Índic, van causar sorpresa en tot el món quan es va saber, dies després que el tsunami causés estralls en tot el sud-est asiàtic, que havien salvat les seves vides gràcies al seu íntim coneixement del mitjà natural. No obstant això, aquesta tribu, que fins a 1998 no havia tingut contacte algun amb la societat majoritària, corre ara el risc de ser exterminada a causa dels colons de la Índia, que envaeixen la seva terra, roben els seus animals, ofereixen als homes alcohol i tabac i abusen sexualment de les dones jarawa. Tot això a pesar de la política radicalment nova que, sobre el paper, van adoptar les autoritats a la fi de l'any passat, que recalca la necessitat de protegir la reserva jarawa d'invasions de tot tipus, i que les autoritats no han aconseguit posar en pràctica encara...”.

.........................

Brancusi és un dels meus escultors preferits. Tot ell, amb el seu posat, ja és tota una escultura. És genial!

........................


...