Acabarem l’any sense resoldre a Aran una discussió ben insòlita, que l’únic que fa és retardar encara més el redreçament cultural i lingüístic de la cultura aranesa i occitana en general.

La cultura catalana s’ha enfortit com la tenim, perquè desprès del grup de creadors hi ha un grup de gestors empresarials i també de comunicació que la rellancen.(I això passa amb la cultura espanyola i la francesa i tantes d’altres cultures viables de nacions sense estat).

La cultura occitana fins que no entengui que un projecte audiovisual, o editorial, s’hi ha de donar una sortida de mercat, tant de màrqueting com de negoci, acabarà morta o serà una cultura de beneficència.

Una cultura només pagada pels diners públics, on tot ho regalen i on és destrueix sistemàticament qualsevol brot privat que vulgui fer dinàmica d’empresa cultural, està destinada al fracàs. L’administració no pot ésser l’assassí de les iniciatives privades.

El-pare-i-la-mare administració ha d’acompanyar, protegir, ajudar, incentivar i pagar si cal, però no pot substituir, ni destruir la iniciativa cultural i de comunicació privades.

Potser ara com mai, treballant a l’administració pública aranesa, m’he sentit enormement còmplice de la iniciativa privada. Potser per això, alguna mentalitat funcionarial malaltissa no em veu dels seus i és cert, en realitat estic a les antípodes. I per molts anys.

Bon 2007 a tothom!!!


...

Avui,dia de Sant Esteve, no és festa a Aran, tota una altra manera d’expressar la seva singularitat.


------------------------------------------------------------------------------------------------

Columna publicada a “Eth Quinze”, desembre 2006.

Hilat d’Accions urgentes

En Aran cor era idea que coma que territoriaument e demograficament hèm petiti, es ahèrs internacionaus non van damb nosati e tanpòc i auem arren a hèr en qüestions coma era defensa mondiau des drets umans. Pensar açò ei ua plan gran error.

Ath delà de que non auriem d'escapar-mos de propiciar ua educacion prohonda as nòsti joeni sus valors de solidaritat e de drets umans; ath delà de qu'auriem d'atíer e afavorir eth nivèu locau de solidaritat e de rigor enes drets civics, sociaus, economics e culturaus des nòsti ciutadans, tanben auriem de contribuïr decididament en totes es activitats pensades entà dar supòrt ad aqueres persones que tot e èster luenh de nosati, se trapen en ua extrèma situacion de risc.
I a fòrça situacions d'injusticia e de flagrant atemptat as drets umans qu'u a responsa activa de milèrs de persones de tot eth mon presionant mejançant cartes, e-mails, faxs, pot capvirar era situacion e forçar a que non se cometen més accions repressiues. Se sap qu'e ra tresau part des casi enes que s'a pressionat, s'a produsit ua melhora des victimes.

Diuèrses ONG, mos avisen d'aguestes situacions de risc e ath delà canalizen es propòstes coma hilats d'accions urgentes. Toti i poderiem contribuïr, ja que coma ditz Amnistia Internacionau, cada cas d'accion urgenta genère un sac de corrèus dificils d'ignorar inclús peth mès distant des govèrns.

J-R Colomines-Companys

------------------------
Xarxa d’Accions Urgents

A Aran corre la idea que com que territorialment i demogràficament som petits, els afers internacionals no van amb nosaltres i tampoc hi tenim res a fer en qüestions com la defensa mundial dels drets humans. Pensar això és una enorme equivocació.

A més de que no ens hauríem d’escapar de propiciar una educació profunda als nostres joves sobre valors de solidaritat i de drets humans; a més que hauríem d’atendre i afavorir el nivell local de solidaritat i de rigor en els drets cívics, socials, econòmics i culturals dels nostres ciutadans; també hauríem de contribuir decididament en tota mena d’activitats pensades per donar suport a aquelles persones llunyanes, que és troben en una extrema situació de risc.

Hi ha moltes situacions d’injustícia i de flagrant atemptat als drets humans que una resposta activa de milers de persones de tot el món pressionant a traves de cartes, e-mails i faxs, pot capgirar la situació i forçar a que no és cometin més accions repressives. Se sap que la tercera part dels casos que s’ha pressionat, se ha produït una millora de les víctimes.

Diverses ONGs ens avisen d’aquestes situacions de risc i a més canalitzen les protestes com a xarxes d’accions urgents. Tots hi podríem contribuir, perquè com diu Amnistia Internacional, cada cas d’acció urgent genera una saca de correus difícil d’ignorar fins hi tot pel més distant dels governs.

JR Colomines-Companys


...

Bones Festes a tothom!!!

...

Encara que sembli mentida és la primera vegada que compro un dècim de la loteria estatal.

No m’agrada jugar-me-la, sinó comprometre'm, planificar i fer una carrera de fons. Sempre, el que no és autèntic, un dia o altre, o sigui el temps, acaba posant les coses a lloc. Arrisco molt, però forma part d’uns objectius.

El somni seria guanyar la loteria i fer un gran diari per tot Occitània (amb tot l’enrenou de dialectes de l’occità), i si fos un pessic, petit, petit : un setmanal per Vielha.
Enyoro profundament fer de periodista d’un diari.
Serà el 76730 el meu número de la sort?.


...

El diputat Boya que vol ésser Síndic d’Aran, continua la seva cursa d’empastifar-ho tot per demostrar respecte a mi, encara no sé que. D’aquesta operació en diu fer anar el “ventilador” o sigui allò que la gent acusa algú quan tira merda a tothom, fa insinuacions i diu mitges veritats, aquest representant polític ja s’ho fa seu, sense cap mena de vergonya, com una pràctica correcta. Realment han perdut definitivament els papers.

Que un candidat a la màxima representació d’Aran, acabi dient en un blog, que no se qui del Conselh Generau d'Aran: “...ha falsificat factures de bars…”, és patètic; a part que és punible fer aquesta mena d’acusacions directes sense donar proves, perquè això no és una opinió.

Però apart de les anècdotes i la qüestió de la “Web institucional del Conselh” que requereix una explicació a fons i que ara no faré, però ho escriuré d’aquí uns dies a fons, perquè a part que jo no hi era al Conselh quan va començar, em repercuteix al dia a dia del meu treball com a Webmaster de la Web; el que voldria comentar són dues qüestions de fons.

Des del primer dia se m’ha interpel·lat que jo havia criticat als convergents aranesos i al propi Síndic, i ara treballo amb ells. És absolutament cert que ho vaig fer, i si cal ho estic fent i ho seguiré fent, en tot allò que jo cregui que és contradiu al projecte del nacionalisme aranès de govern. No em des dic fonamentalment de res: En algunes crítiques em vaig quedar curt, en altres no eren correctes, en altres em faltaven informació.

Sí treballo al Conselh Generau d'Aran és per desenvolupar la meva professió, per tant també per un sou, però a més per defensar un projecte polític. Però això no és una secta i aquí la pluralitat la practiquem dia a dia. El socialistes d’Unitat d’Aran-PSC no ens haurien de donar lliçons desprès d’haver literalment liquidat als nacionalistes del seu partit, destruint tota mena de pluralitat interna.

Però per a mi la qüestió més forta és la carrega de fons, enormement exclouen, de la crítica que sent fa. Quan Boya escriu: “...Totun ja ei sabut qu’er unic objectiu ei provocar. Guanhar un petit protagonisme en tot hèr era ingrata faena der insult e eth mensprètz. Ua faena lorda qu’es politics de CDA non vòlen hèr e donc, l’encomanen a especialistes dera agitacion…”. (El subratllat amb negreta, és meu).

O sigui els polítics són uns, els de la mateixa tribu que ells, i els altres només som subalterns que només estant per servir als altres. No hi ha n’hi un mínim reconeixement que tothom a Aran, té la seva part de participació política, per petita que sigui.

La idea és: Els de casa fan política i els nou vinguts, els de fora, som els que netegem les sabates o portem el té fred als senyors o en el meu cas “l’agitador contractat”. Aquesta actitud racista i excloent és greu, sobretot per aquells que van de progres, d’ètics polítics i suposadament d’esquerres.

Quan em digueu que això no és cert, perquè en les vostres files hi ha algú de fora. Mireu bé el mecanisme, perquè és el mateix que avui dia utilitza el polític francès Jean-Marie Le Pen. Ara aquest partit francès desprès de menysprear els de fora, inclou en la seva publicitat persones de colors, dient: aquests ja són dels nostres, però ningú més. Aquí passa el mateix o ets del vostre clan, subjecte als vostres patrons o ets de fora, un vulgar subaltern.

Tot plegat amb la mateixa línia com la que va dir el vostre militant i candidat Pèir Còts a les jornades de DEPANA, celebrades a Esterri d’Àneu: “... uns professionals que venen de fora a aprofundir encara més les esquerdes socials de la nostra societat i això ho fan per diners, sense interessar-los-hi per a res el territori i desprès encara alguns se’n van....”.

Per a ésser Síndic no val tot, s’han de tenir, almenys, principis i valors democràtics.


...

Deixis d’històries senyor Paco Boya, Secretari General d’Unitat d’Aran-PSC, deixi de fer el ploramiques i la víctima. No creí cortines de fum i doni públicament les xifres dels seus sous i sabrem com l’hi ha anat.

Desprès de publicar, increpar, llençar insidies, una i altra vegada, sobre el que cobrem els altres, el partit que ara parla de “compromís ètic” ha de donar exemple. Simplement doni les xifres i tancarem el tema. Dubto que ho faci, perquè són escandaloses.

Tampoc faci trampa en el tema dels jubilats.
Un jubilat pot fer política tant com vulgui, però ho ha de fer des de la seva experiència i partint de l’edat que té. Vostès ara parlen de cares noves, de renovar la política, de nova sàvia, encara afinen més, parlen de les “noves generacions” que vostès aporten, i tot això ho fan com a eina política per avalar un canvi en la política aranesa.

Nova generació una candidata que acaba de jubilar-se de l’escola?. Serà una gran dama, serà una excel·lent persona, haurà fet i fa una gran feina, però que no faci el ridícul perquè per molt “cuqueta” que sigui, de “nova generació”, res de res. S’ha de saber portar els cabells blancs amb dignitat.

I tercer: No pontifiqui sobre administració pública, de renovar el Conselh Generau d'Aran i a la vegada enganyi al personal en temes d’administració, perquè aquí i a tot el món un “càrrec de confiança” no passa cap prova. Per definició un càrrec de confiança, és això de confiança, d’elecció directa i amb un contracte temporal subjecte als canvis polítics.

Jo que tenia l’esperança que vostè contribuiria a renovar les institucions araneses cap a un sistema complert de democràcia parlamentaria, comença la jugada tergiversant el que és la funció pública. Poca pedagogia farem.

Per acabar, dels punts que públicament és coneixent del document sobre “un compromís ètic en la política” d’Unitat d’Aran-PSC:
tots els punts, tots els 13 punts que proposen, podent ésser assumits en la seva totalitat per qualsevol ciutadà d’Aran, perquè són punts de bones intencions i d’una clara lògica ètica. També el nacionalisme aranès els pot assumir. I també ho pot fer, en la seva totalitat, Convergència Democràtica Aranesa .
Fantàstic!.Us estimem i ens marcarem un bolero al vostre honor!.


...

El silenci dels convergents aranesos, en concret del partit, és increïble.

I els altres, els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC, aquests que ara és qualifiquen “d’aranesista”, cosa obvia perquè no són senegalesos, tornen a llençar missatges que pressuposa tirar merda a l’adversari, sense citar-lo, però creant un ambient de sospita constant.

Absolutament d’acords que els Conselhers declarin patrimoni, poden començar els d’Unitat d’Aran-PSC ha fer-ne ja ara la declaració pública i llavors sabrem els “pelotazos” d’alguns al Baix Aran i a la Val d’Aran que s’estén a l’altra banda de la frontera per Occitània.

A més sabrem d’un cop, la diferència de sou “d’un encarregat de residència” i el sou “d’un diputat”, i fins a quin punt per a uns, la política representa no només un servei, sinó un pujar fàcil i ràpid d’estatus econòmic. (Molts dels silencis,. també de l’oposició, són un canvi de cromos constant entre famílies).

També d’acord, que s’han de renovar càrrecs, però podrien començar ells donant exemple, perquè ells són sempre els mateixos i mateixes que reciclen, un i un altre cop, jubilats cap a la política. A qui volen enganyar?.


...

Aquesta setmana hi ha el tradicional sopar de Nadal dels periodistes i el Conselh Generau d'Aran. Desprès d’uns vuit anys d’exercir periodisme a Aran, -practicant tots els papers de l’auca del periodisme-, és la primera vegada que estic convidat a aquesta modalitat de sopar.

De fet, com a Cap de comunicació del Conselh, m’he autoconvidat i mirant-me al mirall, no m’he pogut estar de preguntar-me amb una certa conya:
-Estic aquest cop convidat?. Segur JR?. País!.



...

Les administracions públiques haurien d’anar molt en compte de fer res de promoció durant les festes nadalenques, que pugui semblar una vulgar instrumentalització del personal.

Ja hi ha prou dies a l’any perquè quatre funcionaris ens empastifin de propaganda sectària les activitats festives. Des del punt de vista de la comunicació és un gran error, que cap professional seriós del ram hauria de fer, per molt que ens ho pintin com una acció que beneficia a tots.

A veure sí de tant abraçar-nos ens acaben ofegant!.

...

Aquest dimecres m’ha passat un fet curiós, petit però un gran pas, per resoldre anormalitats de comunicació a Aran.

Desprès d’uns 960 dies o sigui uns 32 mesos (uns dos anys i mig) d’activitats culturals i cíviques, i d’aquests, uns 300 dies com a Cap de comunicació del Conselh Generau d'Aran, l’únic programa en aranès de la ràdio pública catalana: “Catalunya Ràdio”, és a dir el programa “Meddia Aranés” m’ha tornat a donar la paraula en una entrevista. Això sí, com a President de l’associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa, una ONG privada, i no per la meva feina institucional.

Penjo aquí l’entrevista realitzada per Josep Antoni Bruna, per qui la vulgui sentir:
(Com que no tinc els estris informàtics per treure exclusivament l’entrevista, penjo tot el programa del dia i només recordar que l’entrevista comença al minut 6,35, tot just desprès de les noticies del dia).


Programa: “Meddia Aranés” 06/12/2006

...

Dissabte passat vaig participar a la Jornada ”Cultures i identitats pirinenques” que va organitzar DEPANA dins del seu PirineuForum, a Esterri d’Àneu. Jo hi vaig tenir una petita intervenció de vint minuts, parlant sobre “Identitat i nacionalisme a l'Aran”.

S’ha de tenir molta moral per dedicar tot un dissabte a escoltar i dialogar sobre els Pirineus, sent el dissabte un dia esplèndid per no fer res i estar al llit hores i hores, però la gent de DEPANA i diferents integrants dels GAP, els Grups de l'Alt Pirineu, varen ésser uns bons amfitrions, amb una excel·lent logística de com organitzar les coses i fer-nos discutir.

Jo que havia estat advertit que entrar a “territori DEPANA”, era entrar a “territori Comanxe”, penso que no n’hi per tant, i tot que vaig buscar i buscar, no vaig veure cap “ecologista-menja-conselhs-ni-domadors-d’óssos-menja-nens”, tots semblaven ben normals sense banyes ni cua, encara que hi pogués discrepar olímpicament.

No se que s’esperava de la meva intervenció, però el que no és va produir és cap crítica a l’adversari aranès, perquè com vaig dir: la roba bruta és renta a casa o sigui a Aran i el que vaig intentar fer és “vendre” i fer “màrqueting de País”. Obrir una dinàmica que en dic “Ambaixadors d’Aran”, que m’agradaria potenciar des de l’associacionisme i des de les institucions nacionals araneses.

El meu missatge era doble i crec que ben clar i fàcil : primer “Aran és un País i no una comarca catalana” i l’altre una crida, dient -“catalans militants i progressistes ajudeu-nos a transmetre aquesta idea”.

Per a mi fer xerrades són uns minuts tensos i apassionants que em creen un plaer enorme. És entusiasmador veure aquelles cares de sorpresa, quan en les formes i en el fons, fas una intervenció d’impacte buscant complicitats. Evidentment que tot varia segons el tema i a qui t’adreces, però parlar de “l’orgull d’Aran” m’excita, que voleu que hi faci. De fet el que m’excita, és brodar el procés comunicatiu sobre una temàtica que me la crec.



...

El torpede de Montserrat Tura al projecte d’imatge del Govern Tripartit és de molta alta intensitat. Molt més del que ens pensem i això portarà molta cua, per molt que Carod s’esforci a predicar el que és objectivament impossible, que és donar una imatge sincera d’unitat de les esquerres catalanes, perquè no n’hi ha.

La Consellera ens ha dit que d’un Conseller d’Iniciativa per Catalunya-Verds no ens hem de fiar, ni tampoc de la seva tropa, en la mateixa línia dels “anticomunistes de plantilla” que deien que de les coses de menjar, els secrets i la seguretat no se’ls hi pot ensenyar al defensors dels okupes i els defensors dels “papers per a tots”, perquè simplement no són de fiar els seus lligams, ves a saber amb quina força maligna, estrangera i maçona.

Tant poc de fiar com d’una Consellera socialista que a 24 hores de vendre en públic un projecte polític de coalició, és capaç d’apunyalar-lo per l’esquena. Quina fabulosa classe magistral de barroeria i deslleialtat política ens ha ofert la Honorable senyora!!!.

Fins hi tot, encara que passi en camp contrari, com a professional de comunicació em molesta aquells que destrueixen estratègies de comunicació i màrqueting, aquells que boicotegen des de dins projecte polítics comuns que tenen una traducció en planificacions d’imatge pensades, dissenyades i aplicades mancomunadament per equips. Sempre hi ha algun/a llepaculs, sense cap mena de preparació i escrúpol, que necessita justificar alguna ambició i/o problema personal i és capaç de dinamitar el treball seriós i professional.

I en Mas i centenars de catalans esperant veure passar el cadàver del nou Govern.


...

S’ha de digerir lentament i fer-ne una bona anàlisi sobre la composició del nou Govern del Tripartit a la Generalitat de Catalunya. Encara que no és agradi el Govern Montilla, això no vol dir que no siguem rigorosos amb l’anàlisi i no només acabem fent un menyspreu general, en forma d’estirabot.

Una primera cosa positiva i que els hi donarà estabilitat és haver introduït les cúpules dels partits en el propi govern. És ben conegut fins quin punt els que estan a l’Executiu de qualsevol govern o el seu entorn, són una autèntica dictadura per el seu propi partit.

En algun cas, si hi ha líders forts en el partit, el que pot acabar passant és en un divorci amb els del govern i crear una conflictiva permanent. El cas del President Maragall, és un cas típic de manual.

Els partits polítics són una cosa seriosa i útil arreu del món, per això a Aran també haurien de fer un esforç per organitzar-se millor i potenciar la democràcia participativa de veritat, perquè tothom s’hi senti estimulat i amb ganes de participar. Aquests problemes i mancances les tenen tots els partits aranesos sense excepció.

Seria interessant que els pesos pesants del partit dels nacionalistes aranesos s’incorporessin a les tasques executives del Conselh Generau d'Aran. Seria un pas de gegant per fer una forta embranzida, per renovar energies, per crear noves sinergies i noves il·lusions.


...

La política aranesa està tan subordinada a la catalana, que fa angunia els silencis de tots els partits aranesos desprès de les eleccions.

Tanta prudència per part dels Convergents aranesos és per la influencia dels silencis catalans convergents absolutament acrítics i sense ni gota d’autocrítica; a més d’una mandra i descoordinació perillosa a l’Aran convergent del partit, que s’hauria de corregir urgentment perquè no ajuda en res, en la sòlida imatge de l’obra de govern del Conselh.

Els d’Unitat d’Aran-PSC estan en ple procés de no saber si se la juguen en el lloc de diputat de l’ex-diputat Paco Boya i millor callar. Tenen l’esperança que quan avui se sàpiga el govern de la Generalitat, algú de la llista de la circumscripció de Lleida passi a tenir responsabilitats executives i llavors corrin els llocs de la llista electoral i Boya torni a ésser diputat, cosa que segur que passarà.

El nou President Montilla i el Tripartit han implantat l’omertà, com molt bé diu Joan Oliver, o sigui els silencis de complicitats obligades que els sicilians broden. Els d’Unitat d’Aran-PSC que normalment ho fan en certes activitats municipals durant l’any, ara ho fan en majúscules per tot el territori. Fins hi tot els aduladors malaltissos del Paco s’han pres un respir: la llei del silenci obliga.

La nostra premsa seguirà parlant de flors i violes.


...

Sort: Catalunya i Aran, que ens agafi ben confessats!!!
Sort President Montilla!!! (Desig expressat no només per fair play)....

Les hemeroteques són mortals pels polítics que enganyen.

De tot l’afer Montilla rampant cap al Palau de la Generalitat, només hi ha una cosa que em satisfà: que s’ha demostrat que l’integració i cohesió social a Catalunya s’ha fet molt bé, tant bé que un “José de Andalucia” serà el meu President. I olé!”

Voldria reproduir a continuació un article meu de la campanya electoral del 2003, que pels teje manejes del propi Montilla i el seu aparell de partit, no va sortir al “Periódico de Catalunya” i que precisament defensa que el nacionalisme català és cívic, integrador i garantia de llibertat.



El senyor Montilla: la víctima
El Primer Secretari del PSC(PSC-PSOE) senyor Montilla va publicar en aquest diari un article titulat: “Si, som socialistes i catalanistes”. Sempre és interessant conèixer l’opinió d’una veu autoritzada del socialisme català, sinó fos que una vegada mes fa el ploramiques i es presenta com la víctima d’una suposada discriminació pels seus cognoms i els seus orígens.

És una llàstima que utilitzi aquesta estratègia de tan baix sostre per aconseguir adhesions electorals. Sobretot perquè és del tot fals i profundament ofensiu atribuir al “nacionalisme català de govern” qualsevol actitud discriminatòria a ningú. Senzillament el senyor Montilla tracte al “nacionalisme català de govern” de racista i fatxa, perquè aquests són els qualificatius que li correspondrien a qualsevol postura política que s’atrevís a excloure a qualsevol ciutadà de Catalunya. I vet aquí que el senyor Montilla ofent a centenars i centenars de catalans que fem costat al nacionalisme català, o amb carnet de partit, o com a simpatitzants o com a votants o com a membres de Mobilització Catalanista (MCAT) la xarxa de suport cívic a Artur Mas com a presidenciable.

Miri, una cosa és el joc electoral en l’arena política catalana i una altra és posar zitzània i discòrdia entre la societat civil, amb temes d'identitat com vostè fa.

No senyor Montilla, vostè i el socialisme no es “l’enemic interior” de Catalunya, vostè, només és el rival electoral al qual cal combatre, perquè el senyor Maragall no arribi a la Presidència de la Generalitat. I perquè?. Doncs, perquè -equivocats o no- hi ha molts catalans que creiem que no seria bo que hi arribes, perquè propugna un programa, que des del punt de vista nacional català, ens sembla nociu per país, sobretot pel seu espanyolisme federal. Així de simple, però això no treu que pensem que el senyor Maragall és això: un senyor, i com Raventos i d’altres socialistes, ha fet una contribució positiva a la política del país com a oposició i convé que hi continuïn.

El seu victimisme senyor Montilla, a l’estil d’un Vidal-Quadras qualsevol, no és precisament signe de catalanisme plural, sinó una matussera manera de tensionar l’ambient per consolidar i aconseguir vots.

Vostè, que sap de les interioritats personals del nacionalisme català?. Dels centenars de matrimonis i parelles mixtes –en quan a procedència i cognoms- que fem costat a l’opció del nacionalisme català. Vostè es pensa que perquè es digui Montilla, és menys català que jo que em dic Colomines-Companys?. Vostè és igual o mes català que jo. Hem viscuts molts anys de repressió i d’aprofundiment de la democràcia, perquè els Montilla, els Perez, els Hernandez, els Alonso, els Otero i tants d’altres se sentin catalans sense exclusions.

No faci trampa, l’atac a Maragall i al socialisme del PSC(PSC-PSOE) – i concretem sigles, perquè jo crec que a Catalunya també hi ha una esquerra nacional que no son vostès- és pel seu programa anti-país, sobretot en llengua, en cultura, en mitjans de comunicació i en tot allò que significa reconstrucció nacional catalana. I desprès del seu article, veig que també tenen un discurs pervers de les qüestions de convivència i cohesió nacional dels ciutadans de Catalunya.

Nosaltres som contrincants i en democràcia és lícita aquesta rivalitat, en la que la diferencia és que el maragallisme-montillisme té un discurs i una pràctica que posa l’accent primer en Espanya, mentre que el pujolisme-masisme posa primer Catalunya. Aquesta és la diferencia substancial, que desprès informe tot el programa politico-ideològic i de govern que té cada opció.

Ja sabem que el pim-pam-pum electoral està a tota marxa, però li pregaria que no trafiqui amb les arrels i els sentiments nacionals de la gent; i no s’inventi “catalans bons i catalans dolents”. No és just, ni per vostè, que és un polític amb molta mes categoria.

Agost, 2003
Joan-Ramon Colomines-Companys

...

Publicat al “Eth Quinze”.
(Aran, novembre 2006)












Màrqueting de País

Relacionar tècniques de venda amb País algú li pot semblar com estrany, fins hi tot algú ho pot trobar irreverent. I evidentment no és així, el que passa és que no s’està al dia, perquè tots els països diem-ne civilitzats, de múltiples maneres promocionen les seves coses i també el País com a marca.

A Aran aquest treball de promoció encara és més necessari. D’entrada, perquè durant anys han estat els altres que han marcat la nostra imatge. Han estat les diferents legislacions les que ens han etiquetat, independentment del que se sentien els aranesos durant mil·lennis.

Tots sabem vendre les virtuts del territori, de la seva gent, de la seva infraestructura, dels seus serveis, a més de l’entorn natural de la Val d’Aran, però no tots saben explicar que és això d’Aran. Fins hi tot alguns pensen que no fa falta.

Difondre que Aran és un País és difondre marca. Pels més descreguts, no cal que pensin ni en “pàtria” ni en “política”, simplement que pensin en consolidar marca, en elaborar contingut de marca i en posicionar-nos en relació als demés. Potenciar la imatge del País, ni és partidisme, ni politiqueig, ni és fer costat a cap opció de govern, és una cosa de tots.

Aran és un País i no una comarca. Segur que en tota mena de promocions en marxa, privades i públiques, estan emmarcades sota aquest criteri?.


...

Amb una naturalitat per a mi irritant, la publicació “El Quinze” ha passat a denominar-se “Eth Quinze” i ha incorporar massivament l’aranès en tota la publicació, oferint simultàniament traduccions al castellà i al català de les noticies.

Dic “naturalitat irritant” perquè no hi ha cap explicació del canvi, ni un mínim autobombo de la nova etapa. Aquest atac de modèstia no n’estic segur que sigui tant positiu, perquè no s’ha de perdre cap oportunitat per fer pedagogia en la militància de la llengua. Però segurament tot queda contrarestat per aquesta noble “naturalitat” de com s’ha fet el canvi: transmeten que sense traumes, les coses és poden fer professionalment en aranès, fins hi tot la publicitat, contribució fonamental quan l’aventura editorial és d’una empresa privada.

Ens hauríem de felicitar d’aquest canvi per reforçar la premsa escrita en aranès, serà tot un model singular per aquells que són reticents a incorporar als mitjans de comunicació la llengua nacional d’Aran.

“Lo pelat” continua inventant projectes!!!. Que tingueu llarga vida.


...

Jornada PirineuFòrum
CULTURES I IDENTITATS PIRINENQUES
2 i 3 de desembre del 2006
Ecomuseu de les Valls d'Àneu
Esterri d'Àneu
(Pallars Sobirà)





...

Que ningú m’instrumentalitzi el que he escrit altres dies.

La campanya de CiU a les passades eleccions al Parlament va ésser bona. Res a dir de l'estructura, mètodes i tècniques de comunicació. Res a dir del famós DVD, que ni jo me l’he pogut acabar.

Però el problema no és la campanya, el problema és el treball previ de fer partit; de crear xarxa social compromesa, organitzada i simpatitzant amb el nacionalisme, amb i sense carnet d'afiliació. La qüestió és involucrar País, formant part activa d’ell, en totes les seves expressions.

Sí Convergència vol superar la llista de nombre de diputats que ha obtingut per anar al Parlament de Catalunya per desprès formar govern; haurà de buscar més complicitats en la societat civil o sigui en els futurs votants. Però no només per sobre, en la supraestructura a través del mitjà mediàtic; sinó també i en especial per sota, des de la base. La mobilització catalanista i la democràcia participativa constant i progressiva a tots nivells, és la única manera d’eixamplar zones d'influència. A Catalunya i a l'Aran.

A veure si Artur Mas i David Madí, d'una vegada, entenen que les eleccions en les juguem cada dia amb la immersió real en la societat catalana i aranesa.

Mobilització catalanista ja!!!
(Atenció :Això no té res a veure amb cap protesta de catalans emprenyats).



...