Avui fa un any que vaig començar a treballar al Conselh Generau d’Aran, el Govern aranès…




...

Desconec que li va passar pel cap al meu germà Agustí quan firmava com a Director d’UNESCOCat amb el Director General de Cementiris de Barcelona un conveni de col·laboració per treballar conjuntament en la conservació i difusió del patrimoni funerari. Segurament va pensar, el que qualsevol “Colomines i/o Companys” pensa:

-Cabrons vareu fer desaparèixer la tomba de la nostra mare i ara no ho podreu fer de qualsevol altre ciutadà ni ciutadana !!!.

La història és llarga, però en resum: l’Ajuntament de Barcelona del Tripartit municipal, sé suposa d’esquerres, un bon dia va decidir com posar al dia econòmicament les tombes dels seus cementiris. Varen canviar les regles de cobrament, ho varen publicar al Diari oficial de la província, varen vèncer els terminis sense assabentar-se centenars de famílies afectades, que mai varen rebre ni una sola notificació personalitzada, i llavors varen “netejar” totes les tombes i nínxols que no estaven regularitzades, ajuntant totes les despulles a un fons comú (en diversos llocs).

Encara, ni per la via del Síndic de Greuges, s’ha aconseguit saber on són en realitat les despulles.

Està be que a aquesta colla d’amorals se’ls hi expliqui i se’ls hi faci firmar que “...el patrimoni funerari, que inclou els béns materials com els immaterials, té un valor afegit: que és una eina privilegiada de diàleg interreligiós i intercultural, car totes les tradicionals culturals i religioses atorguen molta importància a la mort i a tot allò que hi està relacionat. Dins del patrimoni cultural cal incloure-hi els cementiris i els monuments funeraris, i també les pràctiques religioses, les tradicions, i les creences relacionades amb la mort i els difunts..”.

A més del desarrelament global que patim, només ens faltava no saber on és enterrada la mare i la resta de família.

...

Mentre segueixo treballant en la meva recerca política i d’història contemporània sobre Occitània, segueixo constatant una actitud d’alguns personatges molt implicats a l’occitanisme que actuen, un i altre cop, com a personatges “antisistema” sense saber aprofitar les esquerdes legals que el sistema francès té i que s’hi pot introduir, a més de reivindicació, una acció política que pot donar resultats positius per a una cultura minoritzada com l’occitana.

Aquesta mateixa mentalitat “antisistema occitanista” és la mateixa que no sap utilitzar els possibles mecanismes de col·laboració amb una administració com l’aranesa, que els podria ajudar a fons. No entendre mai, que a hores d’ara, els organitzadors de la gran manifestació per l’occità convocada a Besièrs, pel dissabte 17 de març d’enguany, no hagin demanat oficialment el recolzament del govern aranès.

...

Aquesta és la cara d’espant de la periodista Mònica Terribes de TV3 quan li varen comunicar que havia d’aplicar obligatòriament el “sistema de quotes” i si sortia el Síndic d’Aran Convergent al seu programa de televisió, havia de sortir en el mateix espai, com fos, el cap de l’oposició socialista a Aran. Tot un atac al periodisme lliure i professional, i tota una falta de respecte al President d’un govern.
Cau part del túnel de Vielha i també cauen les mascares de molta gent.

L’actualitat és la que domina i la caiguda de part del Túnel de Vielha ha fet canviar moltes pàgines programades de quinzenals i mensuals. Jo també he canviat articles ja entregats per opinar sobre el tema “Túnel”, però m’agradaria recuperar-ne un i reproduir-lo a continuació, perquè lliga amb alguna discussió que hem tingut a la xarxa.


Joves a Aran

Quan hi ha les primeres remors d’eleccions, sempre hi ha algú que comença a moure joventut per fer-ne una instrumentalització pura i dura. Per sort, la majoria de la nostra joventut no és idiota i no està disposada a que ningú els instrumentalitzi. I quan dic “ningú” em refereixo tant als partits polítics, com les associacions com qualsevol administració pública.

Això no vol dir que no hi hagi joventut disposada a tenir algun carnet polític. És una postura absolutament legítima i fins hi tot necessària, que pressuposa un compromís. Fins aquí, tot correcte.

La novetat a Aran és la nova modalitat de com ens presenten les incorporacions de la joventut a la dinàmica política. És tracta de fer-nos creure que uns joves de forma independent s’agrupen, reflexionen i és mobilitzen per canviar les majories i les minories de l’arena política aranesa. Tant de bo fos la confluència d’unes necessitats de servei d’uns joves que de forma espontània s’han agrupat!!!. Però no és així. L’agrupació és producte d’un treball polític del dinamitzador de torn, que el que fa és eixamplar la seva militància, tutelant als joves.

El resultat de tot això és presentar -com sempre fan els socialistes d’aquest País- les coses ben travestides, ben camuflades, sempre entrant per la porta del darrera. I l’altre resultat serà una enorme decepció de tots aquells que de bona fe segueixen l’enredada.

JR Colomines-Companys

..............................

L’ensorrament de part del Túnel de Vielha, el quedar-nos sense ADSL, i l’allau de premsa que he hagut d’atendre, fa que no trobi la tranquil·litat per escriure en un diari personal com aquest. Això no vol dir que no m’estigui fent un fart d’escriure. I també de recollir informacions de tot el marru increïble, que tenim entre vestidors.

Passarà als anals de l’estupidesa aquells socialistes aranesos que s’estan mobilitzant per defensar, el que és indefensable, que és voler fer costat i justificar com treballa i opera el “Ministerio de Fomento” de Madrid a Aran.

Els hi acaba de caure una obra en la que treballaven i van de gallets menyspreant les institucions nacionals araneses, acompanyats pels palangueneros de sempre, incapaços de venir a la seu del Govern aranès i oferir-se pel que faci falta. En moments de crisi, surt el millor i el pitjor de la gent, i aquests dies en tenim una bona mostra de com és pot ésser un calçasses políticament o és pot ésser un servidor a la ciutadania.


...

De sempre m’ha preocupat el sectarisme brutal que alguns sectors d’Aran apliquen cada dia. Jo ja hauria de saber que un País de clans dels quals els partits en són unes de les expressions públiques, el sectarisme n’és una expressió normal. Però no m’hi puc acostumar i sobretot no m'hi vull acostumar.

Sembla que cada dia estic més al mig de l’espectre polític, amb talibans per un costat i per l’altre, que m’increpen. Potser l’increpació més original són els silencis i la falta de resposta quan apareixo jo i per exemple: faig una salutació. Això no us creieu que m’ho fan els sectors de talibans/es de l’oposició, també m’ho practiquen el sector de talibans/es dels suposadament “meus”. I dic “sectors” (i hauria d’escriu “sectors minoritaris”), perquè evidentment, tant en uns com en els altres, hi ha bona gent, encara que hi discrepi obertament en tot.

Seguint aquesta línia de pensament de dialogar amb tothom, a mi em sembla del tot natural que quan “els altres” organitzen un acte públic com una conferència per parlar per exemple d’immigració o sobre noves propostes sobre turisme, jo hi pugui anar a escoltar si la temàtica m’interessa.

Coneixent com les gasten per aquestes contrades, vaig fer una enquesta ràpida entre els professionals que em rodegen a la feina, sobre si crearia algun problema que jo anés a escoltar un acte públic dels socialistes aranesos. Resultat: seria vist com una autèntica provocació.

-No potser que penseu això. Jo deia amb incredulitat sorneguera.
-I tant !. No els coneixes. Sentenciava una setciències de la casa.
-El pitjor, (deia un informat de tot) és que desprès ho criticaràs per escrit i això seria massa.

Malgrat tanta prevenció, procés d’intencions a qualsevol moviment meu, i por a que et critiquin etc etc; segueixo creien que seria bo que tothom pogués anar lliurement i tranquil·lament a tot el que s’organitza i valgui la pena anar-hi. I certament el que havien organitzat valia la pena, i encara hagués estat millor si haguessin convidat altres veus i altres maneres d’entendre la seva línia oficial.

Toca anar a un acte de la Manuela de Madre a Vielha avui? Perquè no. I si s’ho prenen malament?. I si el meu comissari polític em posa falta?.

...

Va ésser emocionant apagar algunes llums al Conselh i així participar a l’apagada simbòlica dels “Cinc minuts de descans per a la Terra”. Sol en un despatx a les fosques, no em vaig poder estar de seguir, a temps real per Internet, que feien els altres. Els grans diaris durant el període d’apagada varen posar unes portades per Internet explicant la seva participació a l’esdeveniment. També seguia a la pàgina de la “Red eléctrica “ de l’Estat espanyol la corba del consum elèctric, fins que la pàgina va “caure” pel gran allau de consultes. I així, Webs i Webs que són referent, és varen sumar als “cinc minuts”, que vaig tenir la sensació que passaven ràpidament.

El més emocionant i increïble és sentir-se partícip des d’una Vielha grisa i trista, de tota una moguda mundial. El poder de les iniciatives de les ONGs ecologistes pot ésser enorme i la gran finestra d’Internet és immensa. Poca broma en aquestes dues vessants, perquè en un plis plas qualsevol servidor públic és pot trobar a fora dels circuits de la comunicació i de la sostenibilitat.

En una altra ocasió s’hi haurà d’implicar més gent, només cal proposar-s’ho. Perquè tot és possible: planificant i seduint a la participació.

...

Cinc minuts de descans per a la Terra

L'enorme consum d'electricitat i de combustibles fòssils té per conseqüència l'efecte d'hivernacle, que, alhora, és la causa del primer escalfament del planeta atribuïble directament a l'acció humana. Per fer prendre consciència del perill d'una pujada accelerada de la temperatura terrestre i del malbaratament d'energia, l'Aliança pel Planeta ha convocat, per a avui al vespre, una acció simbòlica, consistent a apagar llums i desconnectar aparells elèctrics entre les 19.55 i les 20.00.

L'acció es fa a la vigília de la presentació, a París, de les conclusions del quart estudi del Grup d’Experts Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, impulsat per l'ONU.

.

.

Com a Catalunya, també a Aran seria interessant seguir la simbòlica iniciativa, perquè no hi ha dubte que el canvi climàtic ens afecta a la nostra vida diària i la falta de neu, a la nostra economia turística.

...

Com a qualsevol defensor de la pau a Euzkadi, com a qualsevol demòcrata, trobo inconcebible que avui el President Ibarretxe hagi d’anar al jutjat per haver-se reunit amb l’esquerra abertzale.

Publicant la fotografia de la trobada: expresso la meva rebel•lia, la meva incomoditat i la meva protesta.



.................................


...

Voldria creurem a Paco Boya, el diputat del PSC i d’Unitat d’Aran, que la nova plataforma de reflexió “ARAN XXI” és un espai lliure i plural de pensament. Ja en una altra ocasió ja vaig expressar l’encert d’haver potenciat aquesta iniciativa perquè la reflexió és bona, vingui d’on vingui.

Que m’agradaria que els de la “meva corda” també fossin capaços de discutir més les coses!. Encara més, el que m’agradaria és que els de “totes les cordes” fóssim capaços de tenir espais comuns de reflexió.

Però d’aquesta nova proposta del socialisme aranès, encara s’ha de veure si realment és una autèntica plataforma de pensament lliure portant la iniciativa la joventut o és una operació d’imatge tutelada, per fer-nos creure, dins de la confrontació política, que existeix un debat potenciat per unes noves generacions araneses que s’incorporen a la vida política.

De moment quasi tot és anònim. Si els que escriuen no poden ni responsabilitzar-se del que diuen, alguna cosa no funciona. I ara, que no em vinguin a dir que a Aran no hi ha llibertat i per això cal camuflar-se. El que pot passar és que algun d’aquests nous participants de la reflexió formen part, com a funcionaris o com a contractats, en alguna administració i no s’atreveixen a sortir a la superfície.

I no ho fan, no perquè algú els hi pugui dir que és incompatible treballar a l’administració i opinar en públic fora de la feina, sinó el que passa és que ells són protagonistes d’alguna responsabilitat a l’administració nacional aranesa i, casualment o no, amb uns resultats deplorables.

O sigui, quan van a treballar són negligents i és fan el pinxo de com laminen l’activitat del polític de torn, i en un altre moment “reflexionen en la plataforma” de com va de malament la cosa, quan ells en són els responsables tècnics. No cal ara anomenar qui i quina fan aquest doble joc, però no costaria res citar-ne un parell de casos emblemàtics.

Diguem-ho clar : l’ésser conseqüent, coherent i donar testimoni val molt més, que una peça escrita de reflexió, que pot acabar sent una autèntica volada de coloms.

...

Falten 119 dies per a les eleccions al Conselh Generau d'Aran. Un temps molt curt, per la gran quantitat de coses que encara s’han de fer. Encara hi ha qui no s’ha carregat les piles i frivolitza la situació. I pitjor encara: hi ha els que no fan i no deixen fer.

Dels contrincants, educadament i amb civilitat, però no se’n pot deixar passar ni una. Qualsevol terrorisme verbal se l’ha de contrarestar d’urgència. I qualsevol carta als reis, s’ha d’aterrar a la realitat i explicar detalladament l’obra de govern a totes les administracions araneses, sobretot de l’administració nacional aranesa.

No siguis burro i et pensis que tot està guanyat i que els altres són un desastre, perquè ens quedarem amb un pam de nas i el projecte de País quedarà trucat.

Si estàs deprimit pren un Prozac, si estàs cremat, amargat, dolgut, cansat deixa treballar als altres. El diàleg amb el ciutadà ha d’ésser positiu, engrescador i carregat de complicitats. Si no fas trempar ni al gat, millor quedat immòbil i no espantis a las clientela.

...

Una revista de "vetes i fils", d’aquestes revistes mensuals a tot color carregades d’anuncis i de distribució gratuïta de la Val d'Aran, em va demanar un article d’opinió personal, com a periodista. Un cop entregat el text, la revista no l’ha volgut publicar perquè era massa compromès políticament i podia posar en perill algun dels seus anunciants.

Estant en el seu dret com empresa privada, però si a Aran un article que potencia la tesi de la necessitat de la participació ciutadana en els afers públics i de que l’administració no ha de deixar de donar feines als bon professionals segons la seva adscripció política; no és pot publicar, alguna cosa en la nostra societat no funciona.

Millor a continuació publicar aquí l’article perquè el lector jutgi. Defensar la transversalitat i la defensa de la participació de tothom, és defensar valors i pràctiques profondament democràtiques. Esperem que les "vetes i fils" és puguin promocionar comercialment a Aran sense sectarisme, perquè el tot Aran pugui dir la seva i una part no en siguem exclosos.

L’article:

Passar joc a tothom

De vegades costa creure que la classe política faci les coses pel bé de tothom, fins i tot hi ha qui creu que la pròpia administració és mira més el seu propi melic, que donar bon servei als ciutadans; és a dir hi ha un recel generalitzat als afers públics. Les enquestes ho deixen ben clar: tant a nivell autonòmic i local català, com estatal espanyol, com autonòmic i local aranès, la ciutadania valoren a la baixa als servidors públics.

A Aran però, tothom hauria de filar més prim i pensar de les dificultats de construir administració nacional i administració local pels recursos limitats que tenim. I també el nostre ciutadà hauria de pensar en participar més, en el projecte comú aranès. Perquè a més de les legitimes i diferents maneres de pensar políticament, que té la seva traducció en partits i grups de pressió, hi ha unes qüestions que podríem dir de País, que de forma comuna ens hauríem d’esforçar de potenciar sense sectarisme.

Jo ho resumeixo amb la idea : “passar joc a tothom”. És necessita potenciar un ampli diàleg entre tothom per configurar les grans línies de País. La participació ciutadana és essencial, i a més d’exercir democràcia votant quan toca, cal participar en el dia a dia aportant complicitats positives, obertes i plurals per construir projectes, programes i elaborar serveis.

Un bon actiu és la participació ciutadana i també és un bon actiu la participació professional de tots. Uns polítics i uns funcionaris que pensin en clau de País, s’han d’esforçar de potenciar i utilitzar a tots els professionals d’Aran sense cap mena de sectarisme, ni partidisme de cap mena. Només la mala qualitat del treball pot apartat algú, però res més. S’ha d’introduir el concepte d’excel·lència a l’hora de fer les coses i és igual si un pensa blanc o negre, tots els bons professionals d’Aran han de poder posar el seu gra de sorra en les coses de Casa.


...

Aquest és un article dedicat sobretot als catalans, que vaig publicar ahir al suplement “Pirineus” del diari Segre.

Tot plegat forma part del projecte “Ambaixadors d’Aran” que consisteix en explicar la realitat aranesa a la resta de mortals, presentant aquells punts que de forma transversal assumeixen la gran majoria de ciutadans d’Aran.

Pirineus: dos països i quatre nacions

Quan és parla i és potencien les cultures i les identitats pirinenques s’està introduint una redefinició de com aproximar-se als Pirineus. La pròpia serralada, el propi entorn natural té ànima, però a més la seva gent i el seu viure o sigui la seva cultura, no només té ànima sinó que en són l’ànima amb majúscules.

Sempre primer l’individuo, és obvi que l’entorn natural és essencial i que des de la fauna a la flora se l’hi ha de tenir un respecte total, però abans sempre l’individuo, la persona. Perquè als Pirineus no hi ha Robinson Crusoes perduts en màgics paratges, hi ha col·lectivitats humanes d’identitats profundes i aquestes s’han de reconèixer i respectar.

Potenciar la identitat Pirinenca és interessant, però si és fa des de el més pur integrisme antropològic o ecologista o polític, els que vivim a Aran, només podem pensar que només ens faltava això. Ja tenim la creu de viure en la intersecció de quatre nacionalismes: els potents i que s’han dedicat i és dediquen a imposar una única identitat, i m’estic referint al nacionalisme espanyol i al francès. El nacionalisme català: que tant ha ajudat com tant ha tingut incomprensions amb nosaltres. I el nacionalisme aranès, que reivindica i construeix País. Doncs a més de tot això, només cal ara, que potenciem una identitat comuna de Pirineus per seguir tenint dificultats de fer-nos respectar com a territori i com a identitat la Val d’Aran.

En nom de la serralada és diuen moltes bestieses, però sense voler o maliciosament volent, el que algú fa és fer invisible la realitat nacional aranesa, i no entendre que la Val d’Aran, o Aran com ens agrada dir, és un País i no una comarca, no és una comarca catalana.

Als Pirineus hi ha dos Països: Andorra i Aran.; i quatre nacions: la catalana, la basca, l’espanyola i la occitana. Aran doncs, és un País occità diferenciat dins Catalunya. Per això en diem que som un País.

Però voleu dir que des de Catalunya tothom veu aquesta realitat?. I els ciutadans més documentats o fins hi tot els d’idees més avançades, tot hi entendre-ho i respectar-ho, quan parlen o actuen sobre la realitat d’Aran ho fan de forma conseqüent?. Doncs no.

Només cal que agafeu la premsa o una radio o televisió ben nostrada i sempre i sempre, Aran és una comarca catalana. Ni el seu llibre d’estil els salva de donar puntada de peu a tota una realitat i a la seva gent. Recordeu com se senten els catalans quan les televisions i les ràdios nostrades espanyoles és refereixen a Catalunya com a Regió? Doncs a Aran, ens passa el mateix.

Joan-Ramon Colomines-Companys
El Segre
24/01/2007


...

Ja hem pogut escoltar els dos primers Programes Informatius en aranès de les 8 del matí de “Catalunya Informació”, i s’ha de dir ben fort i ben alt : és un bon pas per la normalització de l’aranès.

Ja era hora que la ràdio pública catalana fes aquest pas, encara que la normalitat serà tenir les 24 hores una ràdio pública en aranès.

S’ha guanyat en moltes coses, però encara caldrà fer el salt cap a fer periodisme aranès, que vol dir veure el món des d’Aran i no des de Barcelona traduït a l’aranès. Però estic segur que ja s’hi arribarà.

També caldrà dir en i amb “contingut aranès” les coses i no només en “llengua aranesa” sobretot a l’hora d’utilitzar termes com “nació”, “nacional”, “País”, “comunitat”, “regió”, “territori”, “comarca”, etc.... Perquè quan la locutora diu “a nivell nacional” ens ha volgut dir “a nivell estatal espanyol” i quan diu “local”: Vol dir una població o Aran?. Tot un embolic terminològic, que quan el programa tingui un “llibre d’estil” segur arreglarà.

És agradable sentir una nova veu femenina, que segur s’anirà enfortint quan vagi passant de fer locució estricte a fer periodisme càlid. Això només és qüestió de pràctica.

No sé si del tot queda resolt els idiomes dels talls de veu dels protagonistes de les noticies, el que si que hauria de quedar clar, que per aquest programa, la veu de l’actual Síndic d’Aran, inexcusablement, ha d’ésser en aranès i no s’ha d’aprofitar cap gravació en un altra llengua que és tingui.

S’ha d’esperar més temps per acabar d’analitzar les coses d’aquests nous informatius, però tot sembla que apunta en bona i interessant direcció.

Desprès de l’esforç de la ràdio privada com “Gum fm” de donar informatius en aranès, ara “Catalunya Informació” ens ofereix un nou producte que per la potencia de l’emissora, ben segur poc acabar marcant tendència i estimularà que els seus contrincants radiofònics dissenyin més oferta. Com a oients i ciutadans en sortirem beneficiats.

Bona feina !!!.


...

Tots els que muntem mogudes sabem de les dificultats de les convocatòries a la societat aranesa per anar a actes públics. Però si la convocatòria és fa professionalment : creant imatge, comunicació, propiciant uns treballats ritmes d’informació i és fa una atenció personalitzada, els resultats poden ésser bons, encara que n’ofereixis un acte en format “conferència”, un fotut divendres i el conferenciant sigui un desconegut pel gran públic. La temàtica podia estirar, però està més que demostrat, que si et vols saltar les 40 persones de sempre, cal fer-ho diferent.

Quan en un acte hi ha poquíssims polítics i moltes “senyores-maries-de-Pas-d’Arró” és pot dir que s’ha aconseguit un pas qualitatiu interessant.
346 assistents a Aran en una conferència, és una bona xifra.

A veure si ara, els que tant criticaven (de dins i de fora), ens donen un marge per poder treballar tranquil·lament.





...

Cada dia visc més pressionat per la gran moguda del Conselh Generau d’Aran. Treballar pel País, -i pels catalans que també em llegeixen-, em refereixo treballar per Aran; per a mi depesa una simple feina: és una autentica revolució interna, és tot un neguit i un testimoni.

No és només que em desvetlli la son, ni que estigui en plena disfunció alimentaria, ni que per cada problema sigui un procés de cremor d’estómac, és acompanyar un projecte apassionant de governabilitat i de construcció nacional.

He participat en el començament de tota una campanya “per la prevenció del càncer de mama” a Aran com a Cap de Comunicació. I per a mi ha estat i és, un recorregut més èpic que mai. Perquè és intervenir en una campanya real i professional, pel benestar sanitari de la gent.

En la conferència pública que s’ha muntat avui a la Biblioteca de Vielha, no sé si vindrà gent, però si que sé, que no hi ha racó d’Aran que no sàpiga que existeix un problema anomenat càncer de mama, que hi ha unes possibilitats de prevenció i que hi ha una estructura sanitària pròpia que intervé en el tema.

Les mobilitzacions sanitàries, que són les mes difícils, també són les més gratificants. De les campanyes de salut comunitària a la Generalitat de Catalunya he passat a les del Servei Aranès de la Salut, i se m’ha obert tot un camp que m’agrada perquè crea optimisme i defensa qualitat de vida, sense el mal rotllo del politiqueig.

Espero que l’encertem.


...

....................

A Aran estan canviant moltes coses en temes de premsa escrita, radiofònica i audiovisual. També en ofertes editorials. Però malgrat alguns avenços, si tot continua hiperfinançat pel diner públic, serà molt difícil sobreviure i crear un mercat cultural i de comunicació mínimament viable, on Occitània en conjunt, n’ha d’ésser l’objectiu.

Per que s’entengui amb un exemple: Quan el gran intèrpret de música medieval amb la viola de gamba, Jordi Savall va voler potenciar la seva productora de CDs, estava en contacta amb el Departament de Cultura de la Generalitat (parlo de l’època del President Pujol) i les coses no funcionaven, fins que va descobrir que qui entenia com projectar el seu producte cultural era el Departament de Comerç. A partir d’aquell moment la seva expansió per tot l’Estat francès va ésser una fructífera realitat.

En el productes culturals i de comunicació aranesos passa el mateix. Sinó s’introdueix la lògica comercial i de consum tot restarà en un cul-de-sac. Serà molt enriquidor per alguns, però només seran productes d’autocomplaent-se d’una selecte minoria dins una immensa minoria, encara que sembli contradictori.

Cada vegada que vaig a un acte cultural, organitzat per una administració pública, i veig com és regala tota mena de material editorial i audiovisual als assistents, se’m fa un nus a l’estómac i penso amb les visites dels llibreters, els comercials de la premsa privada i els editors al meu despatx, explicant-me les misèries dels seus negocis.


...

Avui Josep Borrell deixa d’ésser president del Parlament Europeu. Per un acord entre socialistes i populars, cada meitat de l’actual legislatura europea del Parlament havia d’ésser presidida per un dels seus candidats i així s’està complint l’acord.

Borrell sempre ha exercit d’espanyol i a l’Eurocambra ha espanyolejat tant com ha pogut. A Aran també hem patit aquest nacionalisme tant imperial, que el bon senyor va predicant i practicant.

Recordo com va començar el meu distanciament d’acompanyament extern a Unitat d’Aran quan en Paco Boya, llavors candidat a Síndic, és passejava per Vielha donant mans acompanyat pel nacionalista espanyol Josep Borrell. Era massa pel meu cos i contrari al projecte comú d’Aran un País.

No m’estranya que faci uns dies un grup de militants d’Unitat d’Aran-PSC participessin en un viatge col·lectiu de militants del PSC “del món de la muntanya” per donar una salutació a Borrell pel seu comiat a l’Eurocambra, a mi això em sembla bé, almenys els de la mateixa tribu s’han de mimar entre ells. Jo no suporto els cabrons de la pròpia tribu que un dia i un altre t’apunyalen per l’esquena.

És clar que entre ells tampoc és flors i violes, i les batalles i batalletes entre socialistes dels Pirineus caldrà un dia explicar-les amb tot detall, per entendre perquè Unitat d’Aran se l’ha cruspit el PSC, millor dit el PSC(PSC-PSOE).


...