El silenci dels convergents aranesos, en concret del partit, és increïble.

I els altres, els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC, aquests que ara és qualifiquen “d’aranesista”, cosa obvia perquè no són senegalesos, tornen a llençar missatges que pressuposa tirar merda a l’adversari, sense citar-lo, però creant un ambient de sospita constant.

Absolutament d’acords que els Conselhers declarin patrimoni, poden començar els d’Unitat d’Aran-PSC ha fer-ne ja ara la declaració pública i llavors sabrem els “pelotazos” d’alguns al Baix Aran i a la Val d’Aran que s’estén a l’altra banda de la frontera per Occitània.

A més sabrem d’un cop, la diferència de sou “d’un encarregat de residència” i el sou “d’un diputat”, i fins a quin punt per a uns, la política representa no només un servei, sinó un pujar fàcil i ràpid d’estatus econòmic. (Molts dels silencis,. també de l’oposició, són un canvi de cromos constant entre famílies).

També d’acord, que s’han de renovar càrrecs, però podrien començar ells donant exemple, perquè ells són sempre els mateixos i mateixes que reciclen, un i un altre cop, jubilats cap a la política. A qui volen enganyar?.


...

Aquesta setmana hi ha el tradicional sopar de Nadal dels periodistes i el Conselh Generau d'Aran. Desprès d’uns vuit anys d’exercir periodisme a Aran, -practicant tots els papers de l’auca del periodisme-, és la primera vegada que estic convidat a aquesta modalitat de sopar.

De fet, com a Cap de comunicació del Conselh, m’he autoconvidat i mirant-me al mirall, no m’he pogut estar de preguntar-me amb una certa conya:
-Estic aquest cop convidat?. Segur JR?. País!.



...

Les administracions públiques haurien d’anar molt en compte de fer res de promoció durant les festes nadalenques, que pugui semblar una vulgar instrumentalització del personal.

Ja hi ha prou dies a l’any perquè quatre funcionaris ens empastifin de propaganda sectària les activitats festives. Des del punt de vista de la comunicació és un gran error, que cap professional seriós del ram hauria de fer, per molt que ens ho pintin com una acció que beneficia a tots.

A veure sí de tant abraçar-nos ens acaben ofegant!.

...

Aquest dimecres m’ha passat un fet curiós, petit però un gran pas, per resoldre anormalitats de comunicació a Aran.

Desprès d’uns 960 dies o sigui uns 32 mesos (uns dos anys i mig) d’activitats culturals i cíviques, i d’aquests, uns 300 dies com a Cap de comunicació del Conselh Generau d'Aran, l’únic programa en aranès de la ràdio pública catalana: “Catalunya Ràdio”, és a dir el programa “Meddia Aranés” m’ha tornat a donar la paraula en una entrevista. Això sí, com a President de l’associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa, una ONG privada, i no per la meva feina institucional.

Penjo aquí l’entrevista realitzada per Josep Antoni Bruna, per qui la vulgui sentir:
(Com que no tinc els estris informàtics per treure exclusivament l’entrevista, penjo tot el programa del dia i només recordar que l’entrevista comença al minut 6,35, tot just desprès de les noticies del dia).


Programa: “Meddia Aranés” 06/12/2006

...

Dissabte passat vaig participar a la Jornada ”Cultures i identitats pirinenques” que va organitzar DEPANA dins del seu PirineuForum, a Esterri d’Àneu. Jo hi vaig tenir una petita intervenció de vint minuts, parlant sobre “Identitat i nacionalisme a l'Aran”.

S’ha de tenir molta moral per dedicar tot un dissabte a escoltar i dialogar sobre els Pirineus, sent el dissabte un dia esplèndid per no fer res i estar al llit hores i hores, però la gent de DEPANA i diferents integrants dels GAP, els Grups de l'Alt Pirineu, varen ésser uns bons amfitrions, amb una excel·lent logística de com organitzar les coses i fer-nos discutir.

Jo que havia estat advertit que entrar a “territori DEPANA”, era entrar a “territori Comanxe”, penso que no n’hi per tant, i tot que vaig buscar i buscar, no vaig veure cap “ecologista-menja-conselhs-ni-domadors-d’óssos-menja-nens”, tots semblaven ben normals sense banyes ni cua, encara que hi pogués discrepar olímpicament.

No se que s’esperava de la meva intervenció, però el que no és va produir és cap crítica a l’adversari aranès, perquè com vaig dir: la roba bruta és renta a casa o sigui a Aran i el que vaig intentar fer és “vendre” i fer “màrqueting de País”. Obrir una dinàmica que en dic “Ambaixadors d’Aran”, que m’agradaria potenciar des de l’associacionisme i des de les institucions nacionals araneses.

El meu missatge era doble i crec que ben clar i fàcil : primer “Aran és un País i no una comarca catalana” i l’altre una crida, dient -“catalans militants i progressistes ajudeu-nos a transmetre aquesta idea”.

Per a mi fer xerrades són uns minuts tensos i apassionants que em creen un plaer enorme. És entusiasmador veure aquelles cares de sorpresa, quan en les formes i en el fons, fas una intervenció d’impacte buscant complicitats. Evidentment que tot varia segons el tema i a qui t’adreces, però parlar de “l’orgull d’Aran” m’excita, que voleu que hi faci. De fet el que m’excita, és brodar el procés comunicatiu sobre una temàtica que me la crec.



...

El torpede de Montserrat Tura al projecte d’imatge del Govern Tripartit és de molta alta intensitat. Molt més del que ens pensem i això portarà molta cua, per molt que Carod s’esforci a predicar el que és objectivament impossible, que és donar una imatge sincera d’unitat de les esquerres catalanes, perquè no n’hi ha.

La Consellera ens ha dit que d’un Conseller d’Iniciativa per Catalunya-Verds no ens hem de fiar, ni tampoc de la seva tropa, en la mateixa línia dels “anticomunistes de plantilla” que deien que de les coses de menjar, els secrets i la seguretat no se’ls hi pot ensenyar al defensors dels okupes i els defensors dels “papers per a tots”, perquè simplement no són de fiar els seus lligams, ves a saber amb quina força maligna, estrangera i maçona.

Tant poc de fiar com d’una Consellera socialista que a 24 hores de vendre en públic un projecte polític de coalició, és capaç d’apunyalar-lo per l’esquena. Quina fabulosa classe magistral de barroeria i deslleialtat política ens ha ofert la Honorable senyora!!!.

Fins hi tot, encara que passi en camp contrari, com a professional de comunicació em molesta aquells que destrueixen estratègies de comunicació i màrqueting, aquells que boicotegen des de dins projecte polítics comuns que tenen una traducció en planificacions d’imatge pensades, dissenyades i aplicades mancomunadament per equips. Sempre hi ha algun/a llepaculs, sense cap mena de preparació i escrúpol, que necessita justificar alguna ambició i/o problema personal i és capaç de dinamitar el treball seriós i professional.

I en Mas i centenars de catalans esperant veure passar el cadàver del nou Govern.


...

S’ha de digerir lentament i fer-ne una bona anàlisi sobre la composició del nou Govern del Tripartit a la Generalitat de Catalunya. Encara que no és agradi el Govern Montilla, això no vol dir que no siguem rigorosos amb l’anàlisi i no només acabem fent un menyspreu general, en forma d’estirabot.

Una primera cosa positiva i que els hi donarà estabilitat és haver introduït les cúpules dels partits en el propi govern. És ben conegut fins quin punt els que estan a l’Executiu de qualsevol govern o el seu entorn, són una autèntica dictadura per el seu propi partit.

En algun cas, si hi ha líders forts en el partit, el que pot acabar passant és en un divorci amb els del govern i crear una conflictiva permanent. El cas del President Maragall, és un cas típic de manual.

Els partits polítics són una cosa seriosa i útil arreu del món, per això a Aran també haurien de fer un esforç per organitzar-se millor i potenciar la democràcia participativa de veritat, perquè tothom s’hi senti estimulat i amb ganes de participar. Aquests problemes i mancances les tenen tots els partits aranesos sense excepció.

Seria interessant que els pesos pesants del partit dels nacionalistes aranesos s’incorporessin a les tasques executives del Conselh Generau d'Aran. Seria un pas de gegant per fer una forta embranzida, per renovar energies, per crear noves sinergies i noves il·lusions.


...

La política aranesa està tan subordinada a la catalana, que fa angunia els silencis de tots els partits aranesos desprès de les eleccions.

Tanta prudència per part dels Convergents aranesos és per la influencia dels silencis catalans convergents absolutament acrítics i sense ni gota d’autocrítica; a més d’una mandra i descoordinació perillosa a l’Aran convergent del partit, que s’hauria de corregir urgentment perquè no ajuda en res, en la sòlida imatge de l’obra de govern del Conselh.

Els d’Unitat d’Aran-PSC estan en ple procés de no saber si se la juguen en el lloc de diputat de l’ex-diputat Paco Boya i millor callar. Tenen l’esperança que quan avui se sàpiga el govern de la Generalitat, algú de la llista de la circumscripció de Lleida passi a tenir responsabilitats executives i llavors corrin els llocs de la llista electoral i Boya torni a ésser diputat, cosa que segur que passarà.

El nou President Montilla i el Tripartit han implantat l’omertà, com molt bé diu Joan Oliver, o sigui els silencis de complicitats obligades que els sicilians broden. Els d’Unitat d’Aran-PSC que normalment ho fan en certes activitats municipals durant l’any, ara ho fan en majúscules per tot el territori. Fins hi tot els aduladors malaltissos del Paco s’han pres un respir: la llei del silenci obliga.

La nostra premsa seguirà parlant de flors i violes.


...

Sort: Catalunya i Aran, que ens agafi ben confessats!!!
Sort President Montilla!!! (Desig expressat no només per fair play)....

Les hemeroteques són mortals pels polítics que enganyen.

De tot l’afer Montilla rampant cap al Palau de la Generalitat, només hi ha una cosa que em satisfà: que s’ha demostrat que l’integració i cohesió social a Catalunya s’ha fet molt bé, tant bé que un “José de Andalucia” serà el meu President. I olé!”

Voldria reproduir a continuació un article meu de la campanya electoral del 2003, que pels teje manejes del propi Montilla i el seu aparell de partit, no va sortir al “Periódico de Catalunya” i que precisament defensa que el nacionalisme català és cívic, integrador i garantia de llibertat.



El senyor Montilla: la víctima
El Primer Secretari del PSC(PSC-PSOE) senyor Montilla va publicar en aquest diari un article titulat: “Si, som socialistes i catalanistes”. Sempre és interessant conèixer l’opinió d’una veu autoritzada del socialisme català, sinó fos que una vegada mes fa el ploramiques i es presenta com la víctima d’una suposada discriminació pels seus cognoms i els seus orígens.

És una llàstima que utilitzi aquesta estratègia de tan baix sostre per aconseguir adhesions electorals. Sobretot perquè és del tot fals i profundament ofensiu atribuir al “nacionalisme català de govern” qualsevol actitud discriminatòria a ningú. Senzillament el senyor Montilla tracte al “nacionalisme català de govern” de racista i fatxa, perquè aquests són els qualificatius que li correspondrien a qualsevol postura política que s’atrevís a excloure a qualsevol ciutadà de Catalunya. I vet aquí que el senyor Montilla ofent a centenars i centenars de catalans que fem costat al nacionalisme català, o amb carnet de partit, o com a simpatitzants o com a votants o com a membres de Mobilització Catalanista (MCAT) la xarxa de suport cívic a Artur Mas com a presidenciable.

Miri, una cosa és el joc electoral en l’arena política catalana i una altra és posar zitzània i discòrdia entre la societat civil, amb temes d'identitat com vostè fa.

No senyor Montilla, vostè i el socialisme no es “l’enemic interior” de Catalunya, vostè, només és el rival electoral al qual cal combatre, perquè el senyor Maragall no arribi a la Presidència de la Generalitat. I perquè?. Doncs, perquè -equivocats o no- hi ha molts catalans que creiem que no seria bo que hi arribes, perquè propugna un programa, que des del punt de vista nacional català, ens sembla nociu per país, sobretot pel seu espanyolisme federal. Així de simple, però això no treu que pensem que el senyor Maragall és això: un senyor, i com Raventos i d’altres socialistes, ha fet una contribució positiva a la política del país com a oposició i convé que hi continuïn.

El seu victimisme senyor Montilla, a l’estil d’un Vidal-Quadras qualsevol, no és precisament signe de catalanisme plural, sinó una matussera manera de tensionar l’ambient per consolidar i aconseguir vots.

Vostè, que sap de les interioritats personals del nacionalisme català?. Dels centenars de matrimonis i parelles mixtes –en quan a procedència i cognoms- que fem costat a l’opció del nacionalisme català. Vostè es pensa que perquè es digui Montilla, és menys català que jo que em dic Colomines-Companys?. Vostè és igual o mes català que jo. Hem viscuts molts anys de repressió i d’aprofundiment de la democràcia, perquè els Montilla, els Perez, els Hernandez, els Alonso, els Otero i tants d’altres se sentin catalans sense exclusions.

No faci trampa, l’atac a Maragall i al socialisme del PSC(PSC-PSOE) – i concretem sigles, perquè jo crec que a Catalunya també hi ha una esquerra nacional que no son vostès- és pel seu programa anti-país, sobretot en llengua, en cultura, en mitjans de comunicació i en tot allò que significa reconstrucció nacional catalana. I desprès del seu article, veig que també tenen un discurs pervers de les qüestions de convivència i cohesió nacional dels ciutadans de Catalunya.

Nosaltres som contrincants i en democràcia és lícita aquesta rivalitat, en la que la diferencia és que el maragallisme-montillisme té un discurs i una pràctica que posa l’accent primer en Espanya, mentre que el pujolisme-masisme posa primer Catalunya. Aquesta és la diferencia substancial, que desprès informe tot el programa politico-ideològic i de govern que té cada opció.

Ja sabem que el pim-pam-pum electoral està a tota marxa, però li pregaria que no trafiqui amb les arrels i els sentiments nacionals de la gent; i no s’inventi “catalans bons i catalans dolents”. No és just, ni per vostè, que és un polític amb molta mes categoria.

Agost, 2003
Joan-Ramon Colomines-Companys

...

Publicat al “Eth Quinze”.
(Aran, novembre 2006)












Màrqueting de País

Relacionar tècniques de venda amb País algú li pot semblar com estrany, fins hi tot algú ho pot trobar irreverent. I evidentment no és així, el que passa és que no s’està al dia, perquè tots els països diem-ne civilitzats, de múltiples maneres promocionen les seves coses i també el País com a marca.

A Aran aquest treball de promoció encara és més necessari. D’entrada, perquè durant anys han estat els altres que han marcat la nostra imatge. Han estat les diferents legislacions les que ens han etiquetat, independentment del que se sentien els aranesos durant mil·lennis.

Tots sabem vendre les virtuts del territori, de la seva gent, de la seva infraestructura, dels seus serveis, a més de l’entorn natural de la Val d’Aran, però no tots saben explicar que és això d’Aran. Fins hi tot alguns pensen que no fa falta.

Difondre que Aran és un País és difondre marca. Pels més descreguts, no cal que pensin ni en “pàtria” ni en “política”, simplement que pensin en consolidar marca, en elaborar contingut de marca i en posicionar-nos en relació als demés. Potenciar la imatge del País, ni és partidisme, ni politiqueig, ni és fer costat a cap opció de govern, és una cosa de tots.

Aran és un País i no una comarca. Segur que en tota mena de promocions en marxa, privades i públiques, estan emmarcades sota aquest criteri?.


...

Amb una naturalitat per a mi irritant, la publicació “El Quinze” ha passat a denominar-se “Eth Quinze” i ha incorporar massivament l’aranès en tota la publicació, oferint simultàniament traduccions al castellà i al català de les noticies.

Dic “naturalitat irritant” perquè no hi ha cap explicació del canvi, ni un mínim autobombo de la nova etapa. Aquest atac de modèstia no n’estic segur que sigui tant positiu, perquè no s’ha de perdre cap oportunitat per fer pedagogia en la militància de la llengua. Però segurament tot queda contrarestat per aquesta noble “naturalitat” de com s’ha fet el canvi: transmeten que sense traumes, les coses és poden fer professionalment en aranès, fins hi tot la publicitat, contribució fonamental quan l’aventura editorial és d’una empresa privada.

Ens hauríem de felicitar d’aquest canvi per reforçar la premsa escrita en aranès, serà tot un model singular per aquells que són reticents a incorporar als mitjans de comunicació la llengua nacional d’Aran.

“Lo pelat” continua inventant projectes!!!. Que tingueu llarga vida.


...

Jornada PirineuFòrum
CULTURES I IDENTITATS PIRINENQUES
2 i 3 de desembre del 2006
Ecomuseu de les Valls d'Àneu
Esterri d'Àneu
(Pallars Sobirà)





...

Que ningú m’instrumentalitzi el que he escrit altres dies.

La campanya de CiU a les passades eleccions al Parlament va ésser bona. Res a dir de l'estructura, mètodes i tècniques de comunicació. Res a dir del famós DVD, que ni jo me l’he pogut acabar.

Però el problema no és la campanya, el problema és el treball previ de fer partit; de crear xarxa social compromesa, organitzada i simpatitzant amb el nacionalisme, amb i sense carnet d'afiliació. La qüestió és involucrar País, formant part activa d’ell, en totes les seves expressions.

Sí Convergència vol superar la llista de nombre de diputats que ha obtingut per anar al Parlament de Catalunya per desprès formar govern; haurà de buscar més complicitats en la societat civil o sigui en els futurs votants. Però no només per sobre, en la supraestructura a través del mitjà mediàtic; sinó també i en especial per sota, des de la base. La mobilització catalanista i la democràcia participativa constant i progressiva a tots nivells, és la única manera d’eixamplar zones d'influència. A Catalunya i a l'Aran.

A veure si Artur Mas i David Madí, d'una vegada, entenen que les eleccions en les juguem cada dia amb la immersió real en la societat catalana i aranesa.

Mobilització catalanista ja!!!
(Atenció :Això no té res a veure amb cap protesta de catalans emprenyats).



...

Quina enveja de com ha funcionat l’elecció de Ségolène Royal com a candidata socialista per a les presidencials de 2007 de l’Estat francès.

Espero que la defensa de la democràcia participativa per part de Royal l’haurà de portar a entendre Occitània i les altre nacions de l’Hexàgon, de moment el que ha portat és el retorn de l’il·lusió i de la complicitat política de molta gent.

Algun dia, si mai vol tornar a governar, el “nacionalisme català possibilista” haurà d’obrir les portes de bat a bat de la seva organització, propugnar una amplia democràcia participativa interna i externa i mobilitzar des de dins, de forma autèntica, el teixit social català. Que prenguin nota els buròcrates de casa meva, del que ha passat al Partit Socialista francès. Que no perdin el cap perquè els perdedors s’instal·len al govern de Catalunya, perquè a dins del nacionalisme català l’estil “pujolista” sense Pujol ja ha tocat sostre i cal canviar la manera de fer política.






...

En temps de malifetes dels socialistes catalans contra els nacionalistes convergents, sempre hi haurà un talibà nostrat que trobarà alta traïció el que ara escriure. I d’entrada ho faré perquè ho sento així com a JR en estat pur i perquè els que escrivim col·laborant a crear opinió, en tenim la obligació de provocar el debat i d’ésser heterodoxes, si cal. Però que ningú s’enganyi: no suporto la desorganització, la inconstància, la falta del treball d’equip i la deslleialtat a un projecte. Tampoc us creieu que en un blog s’explica tot, perquè el dia que us parli de sexe caureu de cul.

Avui és un dia molt important per la democràcia interna dels partits polítics europeus. És un esdeveniment de molta transcendència i que a mi em fascina: em refereixo a les eleccions primàries internes del Partit Socialista francès per elegir el candidat/a a la presidència de la República.

Com algú ha dit, aquestes eleccions internes no només han canviat el ritual polític de la lluita pel poder, sinó també la percepció del mateix per part de la societat. Per a mi és aire fresc dins les maquinaries del partits, però tampoc siguem ingenus, les trabanquetes i males arts també han existit. Com tothom sap, de vegades, no cal tenir enemics sinó algun desgraciat i simpàtic company de partit. Però malgrat tanta merda interna, és una esperança per liquidar el caciquisme intern dels partits polítics.

Us imagineu aquesta pràctica, portada a Catalunya i Aran?

Un altra de bona del camp socialista: aquesta aranesa. Trobo interesantíssim que existeixi l’anomenat “Col·lectiu Aran XXI”. És com un grup d’opinió integrat per militants d’Unitat d’Aran-PSC , que pretén reflexionar en públic sobre política.

Independentment de la lluita en arena política aranesa i de no deixar una dècima de segon, camp ni marge, perquè els d’Unitat governin a Aran, sobretot perquè convertirien el País en una sucursal on camparia el pitjor provincialisme català i espanyol; s’ha de reconèixer que crear plataformes de debat sempre és bo. Si aconseguissin ésser plataformes reals de debat i no plataformes que els comissaris polítics del partit instrumentalitzessin. Tot està per veure. I encara estaria millor si busquessin complicitats de gent que no fos de la seva corda política i hi hagués un real debat.

Però tot encara seria més creïble, si la nova plataforma poses el crit al cel als buròcrates del seu partit i publiquessin l’article de l’Alcalde Emilio Medan que varen censurar a la Web del seu propi partit. Una censura que va comportar treure també de la Web, com a solució salomònica, un article de Emili Sanllehy, el polític-malabarista que comparteix executives de diferents partits. Els articles anaven sobre el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una vegada més el President d’Unitat d’Aran-PSC, Arturo Calbetó va fer de censor, sembla que això d’estar jubilat l’esperona.



...

Ahir em va retornar a casa la major part de l’arxiu de “Eth Diari”. Desprès d’uns set anys dipositats a Les, unes pesades capses varen retornar a casa, i a més de trinxar-me l’esquena i deixar-me sense respiració de tant traginar pes, em va produir un mal de cor profund i una gran nostàlgia.

La premsa independent a Aran sempre ho ha tingut i ho tindrà complicat, però com va ésser l’etapa de l’únic diari en occità, costa de creure. Tant va incidir en alguns sectors, i tant negre sobre blanc sobre el rere fons de les noticies del País va explicar el diari, que algun emprenyat fins i tot ha volgut fer desaparèixer tot rastre de l’etapa de premsa escrita diària en aranès. I com exemple deplorable, s’ha de recordar que a la “Biblioteca Generau de Vielha” va fer desaparèixer tota la col·lecció de “Eth Diari” del seu fons públic.


...

Pot un funcionari fer política?

Vaig somniar en un episodi de la sèrie televisiva anglesa "Sí, Ministre", on un grup de 9 funcionaris forestals escrivien a la premsa sobre les misèries del govern al que servien. El més suau que varen escriure és "amiguisme”, “despotismo” i “enxufisme”.

El Primer Ministre enfurismat cridava pels passadissos: “-són una colla de "Panolis"!!!”.

I tots els assessors, els ajudants, les secretaries, "l'esquilache", els caps de colla, i a més els aduladors de tot pelatge, varen quedar estupefactes de que "l’amo" hagués bramat amb un mot tant acurat.

On havia après el "jefe" aquella paraula culta que descriu una massa de farina, oli i sucre, cuita al forn i aromatitzada amb matafaluga, moscatell, mistela o aiguardent?.

Els més llegits d'Aran, com la nostra reina, saben que "panoli" és una paraula catalana que és una contracció de "pa en oli" o millor dit "pa amb oli" dit a la manera de València i de Tortosa. Els mallorquins en diuen "pamboli". Ràpidament el més llest, -sempre hi ha un llest als equips directius-, va fer una interpretació: "-vol dir: que aquests funcionaris s’estan jugant el pa, que hi haurà marru, que s’hi juguen el lloc de treball.".

“-I que més!”. Expressava el tècnic del sector, de visita setmanal a la feina.

“-Al reves, els hauríem de premiar, perquè són la nostra imatge sòlida de progrés. Són la nostra publicitat envolant: o és que no heu vist mai el seu cotxe de treball amb l’anagrama del govern, aparcat hores davant els bars del País. Això és bona publicitat. Així tothom sap com és treballa de descansat i amb salut en aquest govern”. Acabava de parlar un altra expert en comunicació, perquè en aquest govern tothom és expert en comunicació.

També en aquestes discussions directives sempre hi surt un de "can fanga", un "dominguero", un "nyoca", un "palmesano", un "pixapins", un "quemaco", un "urbanitas", que intenta dir la seva , però és frenat a l’acte pel gruix dels nacionals, això sí: aquests fent l’andorrà o sigui fent-se els desentesos i dissimulant. O sigui fent-se els suecs.

"-No home no, la solució serà premiar-los: perquè la seva carta al Segre de Lleida és la millor broma aranesa de l’any.”

Ràpidament varen mirar si la proesa rural en forma de carta, podia entrar en algun Premi Condó. Sembla sé, que no arribaven a l’edat establerta, tots nou eren massa infantils i massa previsibles.

I és clar l’oposició ploranera s’hi va ficar i varen pensar fer un monument als "9 innocents", per exposar-lo a la sortida de Les, cantó Occitània, en aquell camp de bledes de fang re-escalfat en forma de “mercadillo”. Tot quedaria a casa, mentre una vegada més descrivien al President com un "reconsagrat".

Però atenció: "No creguis tot el que et diuen i escrivim, no siguis "pamboli"!!!.



...

........................................





...

Piulen com histèriques els socialistes a Aran

Jo no estic ni per cassolades, ni per histèries, ni per reunions perdudes llepant-se les ferides, ni per mini-vacances polítiques parlant del gran funeral.

Això és irreversible, hi ha TRIPARTIT a la Generalitat de Catalunya i ara s’ha de treballar un acurat màrqueting polític de dissecció de com és l’adversari, elaborar un discurs polític d’oposició, fiscalitzar i fer propostes.

En vull centrar a ARAN perquè és on treballo i perquè sé que hi ha molts catalans que em llegeixen i els hi vull transmetre com estan les coses aquí. Sobretot perquè l’oposició socialista aranesa s’ha cuidat un dia i un altre de donar una imatge a Catalunya totalment esbiaixada de l’Aran.

Vull recordar una obvietat al nacionalisme aranès o sigui els convergents : a la Val d’Aran som govern. I a més un govern majoritari, per tant el lideratge institucional del País està sota la nostra responsabilitat.

No és pot caure en la trampa de deixar que Unitat d’Aran –PSC, amb la complicitat d’algun mitjà de comunicació, ens marquin l’agenda política del debat. Aquestes són per exemple: els jocs de mans de les preguntes-trampa sobre sanitat adreçades al govern aranès totalment fora de lloc o de les entrevistes-bomba a la ràdio socialista que paguem tots.

L’ex-diputat Paco Boya i el model Unitat d’Aran –PSC està en crisi externa i interna, i han fracassat electoralment. Tota la ironia o linxament contra el perdedor Paco no interessa de res.

S’ha de governar i explicar que fem, encara que a Catalunya s’hagi instal·lat la barra política.

És la ciutadania aranesa que ens interessa i hem d’estar a les seves llars fins a la sopa. De bon rotllo, de bona cara, tranquils, deixant que els barruts i aprofitats per si sols quedin en evidència.




...

Ja tenim novament TRIPARTIT al Govern de la Generalitat de Catalunya. Una nova situació nefasta per Catalunya i sobretot per Aran. Que no ens passi res, perquè és preveu una gran inestabilitat institucional, política i social. A més d’un entorpiment de la construcció nacional aranesa en les seves transferències i inversions.

Però tranquils, perquè és pot fer política constructiva i de País de moltes maneres : tenim a prop les eleccions municipals com una autèntica segona volta on hem de posar-hi tota la carn a la graella. I també tenim l’obligació de reforçar el Conselh Generau d'Aran.

Si sabem corregir les contradiccions estratègiques i sobretot tàctiques del nacionalisme català de govern i també del nacionalisme aranès; si sabem fer autocrítica, que tan costa a Aran; si tenim clar que a un d’ERC ni aigua, singularment a Aran; llavors i potser llavors farem una esplèndida segona volta electoral.

També cal retornar a treballar a la societat civil, sense l’encotillament de la política institucional. Sobretot a Aran s’ha de revaloritzar la vida social de base, sense menysprear-la, ni sobretot menysprear-la en majúscula que seria instrumentalitzant-la.

La partida ja està jugada i ara cal retornar eficaçment a la mobilització. Tothom a la feina.



...

Es poden lamentar el que vulguin, però quan un candidat aranès al Parlament de Catalunya una i altra vegada ha llençat les perles “d’aprofitats”, “feixistes”, cacics..” entre d’altres improperis, a l’adversari. Quan un dia i un altra s’han ficat a la vida personal de la gent per destruir la imatge del treball professional de l’adversari; quan han estat la quartada intel·lectual per crear inseguretat i alarma personal i col·lectiva; no els hi ha d’estranyar que el contrincant s'hi torni, però s'hi torni políticament.

Que Unitat d’Aran-PSC no tingui diputat al Parlament de Catalunya a traves de les llistes del PSC de la circumscripció de Lleida, és bo per Aran. És obvi que no és bo personalment pel que perd l’escó. Però és bo per Aran. Ens hem tret del damunt l’agitador que creava mal rotllo entre l’administració catalana i l’administració aranesa com a pràctica partidista per laminar les institucions araneses i perjudicar al rival polític. El que havia d’ésser un dels ambaixadors del País, és va convertir en destructor continuat dels ponts entre administracions. Tot un mal negoci, que ha anat molt bé parar.

El que ha fracassat és el model d’Unitat d’Aran. No s’ha perdut un diputat, és més gros, el que ha fracassa és el model polític d’entreguisme d’un partit aranès a un altre català, perquè llavors sense diputat arriba l’hecatombe i els plors.

L’altre model és el d’arrencar acords globals i compromisos entre partits sobirans com va fer la Convergència catalana i la Convergència aranesa amb el “Pacte per l’Aran”. No és qüestió de tenir un diputat, és qüestió de comprometre tot un grup parlamentari que treballi continuadament pels interessos col·lectius d’Aran.

Però tranquils, perquè tant si els hi agrada o no, haurem de col·laborar políticament entre els nacionalistes aranesos i els socialistes d’Aran. La situació catalana i la situació espanyola ens hi obligarà. Sinó al temps.

Que és deixin d’èpica, i si no volen prendre Prozac, que llegeixin més estratègia política i manuals de civisme. Però que és deixin de fer la víctima.




...

ELECCIONS al Parlament de Catalunya

Novament el nacionalisme català possibilista ha tornat a guanyar a les eleccions. Ja veurem com és fa govern.

Des de la il·lusió, des de el sentiments, des de l’estomac, seria del tot desitjable un govern de CiU amb Esquerra Republicana de Catalunya . Un "Front nacionalista català" seria del tot engrescador per desenvolupar un Estatut d’Autonomia en clau nacional catalana.

Però jo diria que podem acabar veien un nou Govern de Convergència i Unió amb el PSC, amb els socialistes catalans. Artur Mas President, amb Consellers del PSC. Això és el que té interioritzat Mas i això és el que volen indiscutiblement els democrata-cristians de Duran.

De sempre Mas ha cregut que seria important pactar amb els socialistes de veritat, els de la cantera obrera, no amb els pijos de la Bonanova del llavors presidenciable Maragall. Aquesta visió política ja la tenia abans de les eleccions del 2003.

En clau aranesa, les eleccions han estat un assaig molt ben travat, per les futures eleccions al Conselh Generau d'Aran i a les municipals, que les tenim a la cantonada.

La caiguda de Francesc Xavier Boya afavoreix als convergents aranesos. És una qüestió d’imatge i de contingut psicològic, que el Secretari General d’Unitat d’Aran-PSC, senyor Boya, que anava la llistes com a Ciutadans pel canvi, no surti elegit com a diputat o millor dit: hagi perdut l’escó. De sempre quan el xulo de la peli rellisca, tothom riu, és llei de vida. Però atenció, que un dia o altra tornarà a ésser diputat, perquè la formació del nou govern de la Generalitat, sigui quina sigui la fórmula final, l’afavoreix pel lloc que ocupa a la llista. Però de moment de representant d’Aran, res de res.

Quan analitzem les dades una a una, terçó per terçó, municipi per municipi aranès, família per família i persona per persona veurem que els Convergents aranesos del CDA poden estar bastants satisfets. Guanyar a Vielha i fer fora al Juanito és possible, terços complicats poden votar convergent i “l’efecte jove promesa Paco Boya” va de baixa a tot l’Aran.

Si hi hagués un Front nacionalista al Govern de la Generalitat, potser ajudaria a que ERC a Aran aparegués en l’arena política. De moment només és un sonat intent fallit, que potser quan és realitzi el proper Congrés d’Unitat d’Aran-PSC aquest novembre i l’Alcalde de Les i històric militant del nacionalisme d’esquerres aranès Emilio Medan, definitivament quedi marginat i vilipendiat en públic, potser llavors i només llavors “ERC d’Aran” aparegui amb líder. Sinó res. El que sí passarà ja, és l’aparició d’ERC només amb militants de base anònims, estic segur que acabarà cristal·litzant d’aquí uns dies.

Sí hi ha un Govern “Convergència-Socialistes” a la Generalitat afavoriria al Conselh convergent perquè tindria a Unitat d’Aran-PSC en una postura d’oposició encotillada i desactivada, amb l’impossibilitat no només de no poder fer tremendisme, que tant ens tenen habituats, sinó que a més els dificultarà el treball de posar bastons a les rodes a les transferències i a les inversions futures.

(Com anècdota: Només per veure la cara d’un rufino, un hipolito, un rocher i uns quants més perdona vides socialistes, fen d’escolans als convergents catalans i aranesos, ja valdria la pena).

Ara, el nacionalisme aranès hem de seguir treballant, fent una sana autocrítica del que hem fet i podríem haver fet. Us asseguro que fer “autocrítica” no fa mal.



...

Com a relaxament, desprès d’una intensa campanya electoral, parlem d’escultura en Majúscula en el dia de reflexió, i em recordo i recomano que seria interessant veure la retrospectiva de Pau Gargallo (Maella, 1881 - Reus, 1934), que hi ha a la Pedrera de Barcelona.

Gaudim de moment, amb la “Gran ballarina”de Gargallo que hi ha al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i llegim les explicacions que ens donen:

"... Considerat un dels artistes més eminents de l'escultura catalana tot i el seu origen aragonès, Gargallo es va iniciar com a escultor en ple modernisme i es va decantar posteriorment cap a un llenguatge d'arrel més clàssica, que va alternar amb propostes avantguardistes. En aquest sentit, la seva contribució a la renovació de l'escultura europea va ser fonamental com a pioner en l'experimentació amb nous materials -plom, coure i ferro- i en la utilització del buit com a element de volum. Instal·lat el 1924 a París, Gargallo va experimentar amb un llenguatge molt personal que culminaria precisament en Gran ballarina, de la qual va fer tres versions.

Gran ballarina, obra cabdal de les col·leccions d'escultura moderna del MNAC, és des del punt de vista tècnic una mostra clarificadora del treball que Gargallo va fer amb peces de planxa de ferro, retallades a partir d'unes plantilles de cartró i soldades posteriorment per donar forma a l'escultura. Però al mateix temps aquesta obra permet valorar la consolidació d'un llenguatge que, tot i que encara es manté vinculat a plantejaments propis de l'escultura tradicional, presenta aspectes totalment originals i incorpora algunes solucions procedents del cubisme. Gargallo va exposar per primera vegada Gran ballarina al Pavelló dels Artistes Reunits de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on va destacar per la seva absoluta modernitat, que contrastava amb l'art oficial que en aquella època imperava a Catalunya..."



.........................................



...

Vota José Montilla!!!
Vota Paco Boya!!!












….. i llavors sabràs com és destrueixen dos Països a la vegada: Catalunya i Aran.

Vota Paco Boya com a futur diputat perquè així afavoriràs un model maquiavel·lista de fer política contra el Conselh Generau d'Aran, ja provat en l’última legislatura.

Precisament aquest és l’origen de l’acord històric entre el PSC i Unitat d’Aran, i l’absorció definitiva del nacionalisme aranès d’esquerres pel socialisme català, per cert, ben espanyolitzat pel PSOE.

Voteu Paco Boya i així afavorireu el mateix que han practicat amb el govern Tripartit, que és intentar intervenir les institucions araneses des de Catalunya per liquidar, per ofegament, l’actual govern convergent del Conselh. Si han intentat hipotecar el territori, si han bloquejat transferències, si han disminuït les inversions, ara torneu-los a votar, perquè definitivament acabin la feina i així d’un cop salti el Síndic actual. Voteu Boya i practiqueu el partidisme fins l’extrem de degradar i carregar-se les nostres institucions nacionals araneses. Això sí, quedareu tranquils, perquè haureu fotut fora al Síndic convergent.

I també, sobretot voteu a Paco Boya i així podeu practicar una nova “transparència i diàleg” basada en la manipulació de la societat civil fins a extrems increïbles. Si voleu que el president d’alguna entitat piuli contra el Conselh, simplement al personatge l’enganxeu amb alguna requalificació de l’Ajuntament i llavors cantarà com una cloïssa. I això també ho fan amb la ràdio pública, amb l’escola, amb el teatre, amb les acadèmies de música, amb la llengua, amb els accessos a finques particulars i amb tota mena de prebendes municipals.

Però sobretot voteu Paco Boya, perquè us ensenyaran com acollonir a avis, avies, mares, pares, tietes i oncles, explicant-los com de dolent és l’Hospital i el nostre sistema sanitari. Seran classes ràpides, perquè la broma és de tan baixa estopa que no cal raonar massa.

És igual si se sap l’enorme guany i evolució positiva en sanitat que ha tingut Aran. És igual si tenim un Hospital lligat en xarxa, amb altres realitats sanitàries donant-nos una cobertura integral de primer ordre.

L’objectiu és crear el discurs de la por, paradoxalment mentre l’oposició política demana com a privats, com usuaris, hora de visita a l’Hospital i òbviament i legítimament en fan ús; mentre hi ha metges d’Unitat que celebren en privat com va de bé la sanitat aranesa; mentre passa tot això; els “comissaris polítics” potencien un discurs catastrofista, acoquinant al ciutadà de a peu d’Aran.

----Si vols practicar totes aquestes polítiques que col·laboren a crear alarma social per partidisme, sobretot vota la llista del senyor Francesc Xavier Boya, segur que no et defraudarà, perquè és el millor especialista en màgia i transformisme que tenim a Aran.

(Llàstima de la política, perquè segur que aquest candidat, déu ésser una bona persona en la intimitat. N’estic convençut, sense cap mena d’ironia).

...

Com cada any, el Síndic d’Aran ha ofert una castanyada a la gent gran al “Casau deth jubilat” de Vielha.

Amb una certa gresca continguda ha corregut el cava, castanyes, una coca de Sant Miquel, rosquilles i a més corria una pasta especial anomenada “Txantxigorri”, que és com un rectangle ben fi, de sucre, mantega, canyella, llevat i “Chinchorra”. El cava un “Llàgrima d’or /romàntic”, brut natural. Per a mi m’han ofert dues coca-coles. Com és pot veure hi avui una bona taula.

Mirant-ho tot, he descobert un munt de llibres i dic un munt perquè estaven apilonats. I he descobert textos molt acurats per ésser un lloc d’esbarjo. Per exemple: he vist un número de la revista literària valenciana “L’Aiguadolç”. Aquesta publicació la fa l’Institut d’estudis comarcals de la Marina Alta. I el número que tenien era el “Dossier 4” dedicat al “Feminisme i Narrativa catalana”, publicat l’estiu del 1987.

Qui ho havia de dir, els jubilats de Vielha amb un text de Anne Charlon, que és una tesi llegida a la Sorbona, on s’analitza el feminisme en la narrativa catalana contemporània. Tota una anàlisi que arrenca amb Dolors Monserdà que és l’autora de la que neix tota la novel•la catalana femenina actual. Monserdà va publicar la seva primera novel•la l’any 1893, i la va titular “La Montserrat”.

Però a més, els avis de Vielha poden seguir amb l’exemplar de “L’Aiguadolç”, tot un seguit de poemes des de l’òptica femenina. A mi m’ha fet gràcia un poema petit, de curt, de Patrizia Cavalli, amb una versió al català de Josep Ballester.

El poema diu:

Dues hores fa que estic enamorada.
Tremole d’amor i continue tremolant,
Però no sé ben a qui m’he de declarar.

I en original:

Due ora fa mi sono innamorata.
Tremo d’amore e seguito a tremare,
ma non so bene a chi mi devo dichiarare.



...

A la University of Cambridge per fer un seguiment d'occitanisme s'ha d'acabar al Departament de francès dintre de la Facultat de llengües modernes i medievals. A tot arreu apareix el centralisme, sigui en la terminologia que usen o sigui en la clasificació dels temes o en aquest cas les llengües. D'aquesta aberració centralista no se n'escapa el món acadèmic britànic.

Avui feia fred i plovia, estic refredat i tinc febre, la única alegria a Cambridge ha estat els dos bombons que se m'han assegut davant meu al tren, que feien molta broma i em parlaven mentre es posaven "rimel" i "Tintanlux" a la cara, quan no els hi calia ni un bri de colorant, perquè el seu aspecte i la seva joventut no demanava ni una gota de maquillatge. Molta broma, però desprès de despedir-me, ben agafades de la mà, s'han perdut per l'estació.



...

Estic a Londres en viatge de recerca sobre Occitània. Resolts els problemes administratius i de control a la LSE, ara cal que continuí el meu treball.

Ara estic a la biblioteca del "Imperial College London" buscant els suports occitanistes d'arreu i en Joanda en fa conèixer una interessant foto del cantant Georges Brassens, que porta una pancarta reivindicativa en occità, era de l'any 1978 a Lézardrieux a Bretanya.

La pancarta diu:"Vous êtes en une enclave, OCCITANIE SINISTREE" i al cartell de la paret hi ha escrit: "Vous ne prendrez pas toujours les occitans pour des cons... VOLEN VIURE!".



...

Tinc tanta feina en comunicació escrivint tota mena de papers, que no em queda esma per escriure res al meu diari. I el que tampoc he fet, és contestar tots els e-mails que m’escriuen comentant les meves opinions. I això si que segur que ho faré, per atendre l’amabilitat d’escriure’m, però ho faré lentament.

En un e-mail se’n demana si puc explicar que fan els nacionalistes araneses en aquesta campanya electoral al Parlament de Catalunya.

Doncs bé, penjo aquí un opuscle del Convergència Democràtica Aranesa que pot donar idea de com plantegen les coses. (Una observació: L’opuscle és trilingüe i això és un reflex exacte de com estant les coses a Aran en tema lingüístic.).























PROPAGANDA ELECTORAL de Convergència Democràtica Aranesa





...

He llegit que Francesc Xavier Boya candidat del PSC afirma:
“... porque en Aran existe miedo a hablar públicamente y a la represalia ... “.

Déu ésser una broma?. O una d’aquestes mentides piadoses que els polítics ens regalen durant les eleccions?.

O, a aquí és refereix el xicot? A ell i a la seva guàrdia pretoriana?

A mi només m’han insultat a ple carrer, m’han amenaçat, m’han acollonit a la família i m’han creat un seriós problema de seguretat, gent vinculada amb el senyor candidat, a part d’ell mateix. Certament que també hi ha altres hooligans a Aran, però els seus són magnífics.

Però segur, que ho diu per la dictadura blanca que pateix Unitat d’Aran pels militants del PSC. Sinó que ho expliquin a l’Alcalde de Les, Emilio Medan que ni tan sols li publiquen el que pensa a les plataformes d’opinió del partit, com per exemple a la Web de la organització. Suposo que deu ésser una “illa de llibertat” tenir en un gueto emmordassats als nacionalistes aranesos que queden a Unitat.

L’estil d’aquest Boya és preocupant: els demés contrincants polítics aranesos sempre són caracteritzats d’aprofitats, especuladors, feixistes i cacics... Tot és un caos a Aran segons ell... L’objectiu és crear una bona alarma social en cada tema que toca i/o pontifica.

I pensar que amb aquestes anàlisis de pissarrí pretén ésser parlamentari i Síndic!!!.

Com és pot pactar amb aquesta mena de gent els temes importants de País o de cada municipi?


...

Del diaris:
“…Josep Antoni Duran i Lleida, ha qüestionat les seleccions catalanes esportives...”.

Una magnifica oportunitat perquè el líder d’Unió i a més secretari general de CiU tanques la boca. I amb aquest senyor han de fer campanya electoral els convergents?




...

Volia escriure sobre l'assassinat d'Anna Politkòvskaia, però he llegit un article del director de Vilaweb en Vicent Partal que recollia exactament el que jo volia escriure, per tant millor reproduir-lo perquè és bo i molt sentit, i com a manera de compartir idees entre la gent de la premsa.

Amb tota la meva ràbia i el meu reconeixement per Anna Politkòvskaia.



Per Anna. Per nosaltres.
Aquest cap de setmana Vladímir Putin ha fet festa grossa. Pel seu aniversari i, n'estic segur, per l'assassinat d'Anna Politkòvskaia, una fràgil periodista russa, encertada, rotunda, valenta. Una heroïna del periodisme i de la lluita perquè el món posterior a l'11 de setembre no siga un infern de Guantánamos arbitraris, de penes de mort sense judici, de sospitosos pel color de la pell o pel déu a qui preguen, de corruptes honorables que encaixen les mans en públic mentre ordenen de forma displicent matances en guerres assassines. Putin deu estar content, sí. Però Anna el perseguirà fins la tomba.

El perseguirà encara que l'hagen cosida a trets, sense ni ganes de dissimular, i no puga seure més davant l'ordinador. El perseguirà perquè els textos que va arribar a escriure en vida asseguren a Putin el repudi i l'enemistat de qualsevol que els llegesca. El perseguirà perquè el rastre de sang que va deixar l'assassí porta directament a l'entorn del nou Stalin de la democràcia russa. El mateix cap de setmana que, com el seu odiat predecessor, deportava gent en massa pel sols fet de ser d'una nació, d'una ètnia, d'una cultura (ara ha tocat, curiosament, als georgians). I el rastre d'Anna el perseguirà, perseguirà Putin, fins a la seua tomba perquè massa gent de tot el món hem jurat, rabiosos, aquest cap de setmana de no oblidar-la, a ella, ni oblidar-lo, a ell. Potser apareixerà un assassí oportú per a desviar l'atenció. Però Putin i els seus no es podran treure mai l'ombra de la sospita. Massa vegades ho havien intentat abans. Massa vegades l'Anna els havia denunciats parlant fort. Massa vegades (la darrera, quan van intentar enverinar-la, vam témer que hi reeixirien) perquè ara pugam creure'ns cap circumstància rocambolesca.

Arran de la mort de la periodista russa hi ha hagut protestes sinceres, aquest cap de setmana, però també n'hi ha hagut moltes, massa, de rituals. Rituals han estat les dels polítics, les dels polítics occidentals sobretot. Putin repugna, fa venir vòmit fins i tot als seus amics. Però els governs occidentals han decidit d'adoptar-lo. Com un mal menor, diuen. En nom d'aquella estabilitat que, sempre que es pronuncia en oposició a llibertat, vol dir permís per a matar. En nom de la lluita contra l'islam (txetxè o qualsevol altre), que és l'excusa més bona. En nom del mercat, la paraula, aquesta sí, sagrada, que ho justifica tot.

Putin representa millor que ningú el món que ix de l'hecatombe de les Torres Bessones i això li dóna permís per a tot. Descarat. N'hi ha prou de llegir un llibre qualsevol d'Anna Politkòvskaia per a demanar-se per què es permet que continue governant, com és que la comunitat internacional el tolera. Però, la raó, la sabem tots: som en mans d'una generació de capdavanters mundials que cada dia pensa, obsessivament, a rebaixar les conquestes socials i civils de la segona meitat del segle XX, tot agitant la lluita contra el terrorisme en forma de penó que ho justifica tot. Que justifica Guantánamo i l'ocupació il·legal de l'Irac, que justifica la sang vessada a Palestina o els controls intimidatoris, o la mort d'un jove brasiler al metro de Londres, per confusió (diuen). Que justifica una vegada i una altra, en un país o en un altre, la retallada sempre a la baixa de lleis i normes. La cadena perpètua dissimulada que executen contra De Juana Chaos, la deportació al Senegal en un avió sense cap més tràmit, la militarització de les 'banlieues'...

Anna Politkòvskaia era, en aquest aspecte, una barrera alta, segura, sòlida, dreçada contra el polític que, amb George Bush, representa millor la regressió de les llibertats del nostre món. Tenia, per a això, un valor superior. Gaudia, per això, d'un respecte pròxim a la veneració. Amb la seua mort els periodistes hem perdut una mestra, una companya que feia que ens sentírem orgullosos de la nostra feina. Però el món també ha perdut una dona necessària en la lluita per a tallar la cortina de silencis i complicitats que fa rodar aquest món salvatge que Bin Laden va parir el 2001 i del qual treuen profit delinqüents honorables, capdavanters miserables. El periodisme difícilment trobarà una veu tan lúcida com la d'Anna Politkòvskaia. Però el món ha guanyat una miqueta més en claredat quan, als assassins, ja no els toca més remei que apel·lar al tret diürn, a cara descoberta. Contra gent com l'Anna, als Putin, no els toca més remei que descarar-se i, quan ho fan, la seua cara és tan malvada que crida al combat. Per tot allò que Anna Politkòvskaia defensava. Per nosaltres.



...

Aquest migdia ha mort el “Guti”, l’Antoni Gutiérrez Díaz.

Quan va entrar en coma irreversible a Galícia ja vaig exposar la meva admiració i sentiment pel “Guti”. (Post del dia 2 d’octubre).

Ara no deixa d’impressionar-me, encara que sabíem el desenllaç.

Des de fa uns minuts estic escoltant i veien reaccions de tota mena. A manera d’homenatge: vull crear polèmica i crear debat sobre la nostra memòria històrica.

Perquè la clandestinitat sota el franquisme i la transició tal com s’explica, sona una espècie de música, però ho fa sense partitura. És a dir, o són interpretacions sectàries o són interpretacions simplistes, que de tant esquemàtiques ja no responen a la veritat.

És necessari explicar a fons que fou la “Coordinadora de forces polítiques de Catalunya” i el paper que va tenir en l’Assemblea de Catalunya. En general s’ha d’aprofundir seriosament sobre el coneixement de la lluita unitària catalana contra el franquisme.

En totes aquestes coordinacions i mobilitzacions de partits i ciutadans, el “Guti” en va ésser una ànima important.



...

Fer de Webmaster d’una Web institucional d’una administració petita té la seva gràcia, perquè és més que una simple web del món informàtic. És molt més artesanal i més participativa.

Sobretot entreu, remeneu i feu una bona o dura crítica, perquè ens agraden les bones idees, vinguin d’on vinguin.

Que almenys cada català posi deu minuts aranesos a la seva vida!!!.

www.aran.org

Passa l’adreça de la Web, fes campanya amb nosaltres a la xarxa.
Posa un banner de link de la Institució nacional aranesa a la teva web. Gràcies


.....................................................................................................


...

Treu-te la samarreta per les seleccions catalanes!

El proper diumenge 8 d'octubre se celebra al Camp Nou el partit Catalunya vs Euskadi.

La Plataforma Pel dret de decidir fa una crida a la societat catalana per tal que hi assisteixi massivament i participi a la mitja part de l'acte simbòlic Treu-te la samarreta per les seleccions catalanes! on durant uns moments tots i totes ens traurem la samarreta en suport a la campanya per al reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

(Recordeu l’anunci de la televisió?).


...

Quan treballes a la clandestinitat amb algú colze a colze en plena dictadura, encara que estàvem en opcions polítiques diferents i en moltes coses: en polítiques diametralment oposades, acabes tenint-li una gran simpatia i admiració.

A més, en el meu cas, jo era un jove independentista del FNC, -militant alliberat i de vida clandestina-, i ell un experimentat lluitador comunista del PSUC, -també alliberat i també de vida clandestina-, tot un geni de la mobilització i de la lluita unitària per les llibertats democràtiques. Antoni Gutiérrez Díaz, el “Guti”, va ésser l’inventor de l’Assemblea de Catalunya, entre moltes altres accions polítiques.

Un home estimat i admirat per tota la meva família. Un exemple per a mi determinant.

Avui el “Guti està clínicament mort en un hospital de Galícia: Catalunya i les classes populars han perdut un àngel laic i un lluitador de les nostres llibertats.








...

L'ex-diputat Paco Boya (Unitat d'Aran-PSC), per escrit, tracta als convergents aranesos de “nacional-populistes” és a dir feixistes. I això ho fa extensible al Govern del Conselh Generau d'Aran.

No és que s’hagi passat, és que retrata el personatge i explicita l’amoralitat d’una manera de fer política.

La suposada alternativa a l’actual Govern aranès que té alcaldes d’historial franquista amb braç en “alto” honorant la tomba del dictador, ell que té alcaldes que els hi queia la baba per “esquerranismes” dictatorials; ens dona lliçons a nosaltres que fins hi tot hem estat empresonats per una dictadura.

Jo penso que han trencat les cartes del joc. I ens mereixem tots nosaltres una disculpa.



...

Copio un comentari aparegut ahir a “Tribuna Catalana” molt interessant. És titula “La teoría de les tres finestretes”.

“...Quan un govern vol ajudar un grup de comunicació ho pot fer de moltes maneres. Ho pot fer a través de les finestretes creades a tal efecte, o ho pot fer a través d'altres mecanismes. El Govern de Catalunya té en principi tres finestretes per als grups de comunicació.

La primera és la Secretaria General de Comunicació, que gestiona un important paquet de diners en forma de subvencions a projectes periodístics concrets. La segona és la Direcció General de Difusió, que decideix el repartiment de la publicitat institucional entre els diferents mitjans i que gestiona un altre bon paquet de recursos. I finalment hi ha l'Institut Català d'Indústries Culturals (ICIC), amb una activitat que inclou les altres indústries culturals (teatre, música, etc) però que també reparteix ajuts a projectes de mitjans de comunicació. De fet, la superposició entre la primera i la tercera finestreta ha obligat els darrers tres anys a crear mecanismes de coordinació per evitar duplicitats i assegurar una gestió eficaç dels recursos públics.

Aquests són els mecanismes diguem-ne oficials, aquestes són les tres finestretes, les tres repartidores a través de les quals la Generalitat ajuda els uns o els altres en funció de criteris polítics.

Amb el Pacte del Tinell, la Secretaria General de Comunicació va quedar en mans d'ERC, però les altres dues finestretes les ha controlat el PSC. Esquerra de seguida es va adonar que aquest repartiment li treia gairebé tota la capacitat de pressió sobre els mitjans: si un determinat grup de comunicació no aconseguia el que volia per la finestreta d'ERC, se n'anava a qualsevol de les altres dues i obtenia el que buscava. El PSC ho ha tingut molt fàcil, doncs, per abocar grans quantitats de diners en els grups de comunicació afins i, d'aquesta manera, neutralitzar les polítiques d'Esquerra en l'àmbit de la comunicació.

Al partit republicà són ben conscients d'aquesta greu disfunció i sembla que els sectors més lúcids tenen clar que, si tornen al Govern, qualsevol política coherent en l'àmbit de la comunicació passa pel control de les tres finestretes. Els grans grups sempre tindran la possibilitat de moure altres fils i buscar recursos públics per altres camins, però el control de les tres finestretes oficials per part d'Esquerra donaria als independentistes la categoria d'interlocutor obligat i els permetria, a més, bastir una política comunicativa coherent.

A ningú no se li escapa, però, que per aconseguir això ERC, a més de la conselleria primera, hauria de fer-se càrrec de la conselleria de Cultura...”.


Que divertits són aquests catalans, va dir un aranès...



...

La primera consigna és claríssima:
ni un solt insult dirigit al nacionalisme aranès ha de quedar sense contestar. Ni un.

Si el to de la polèmica és passa de la ratlla, s’ha de contestar amb una contundent resposta amb el suport comunicatiu adequat on faci mal, si la polèmica és civilitzada s’ha de contestar amb un acurat respecte personal i humà a l’adversari, malgrat òbviament discrepar amb tot tipus d’argumentacions. L’etapa del masoquisme en la que els aranistes és deixaven, millor que passi a l’historia.

Des de les institucions les respostes han d’ésser institucionals i summament respectuoses, encara que els altres difamin. Un llenguatge directe i combatiu de partit no s’escau en la tasca de la comunicació institucional. S’ha de potenciar la cultura del diàleg. OK.


...

Que Unitat d’Aran-PSC en un comunicat defensi el Gremi d’hostaleria enfront el Síndic d’Aran, és l’últim episodi de d’instrumentalització política del Gremi. Òbviament aquesta defensa és un caramel enverinat que no li fa cap favor al Gremi.

Un Gremi d’hostaleria de la Val d’Aran que té una Junta, que ha entrat a l’arena política aranesa en plena campanya electoral. El que hauria d’ésser una plataforma plural, transversal i al servei de l’empresariat turístic d’Aran, ara: un dia sí i un altra també fa política. Política partidista i d’una forma clara, un dia ataca durament al Conselh governat pels convergents i l’altra dia felicita a l’Ajuntament de Vielha governat pels socialistes.

Per que la legitima opció política de voler fe fora del Conselh als convergents no ho canalitzen fent política com a ciutadans o com a polítics a traves d’algun partit?.

Haurien de deixar de destrossar la credibilitat d’una plataforma gremial que necessita urgentment tornar a estar fora de la lluita política.


...

S’ha mort un gran occitanista: Loís Combes conegut per Joan de Cantalausa.

Aquest mossèn és autor d’una gran obra humanística i fou un militant de la cultura, la llengua i la nació occitanes. És l’autor del “Diccionari General d’Occitan” i de moltes altres obres.

Seria bo que a la Val d’Aran fos difosa molt més la seva obra i sobretot el que representa ésser un defensor de la dignitat occitana com feia Cantalausa.

Des de Vivéncia Aranesa comencem a preparar un petit homenatge.


“Vilaweb” dona aquesta referència biogràfica:

"... Cantalausa era un gran savi a l’estil del jesuïta Miquel Batllori i de Joan Coromines: erudits solitaris i poc reconeguts, amb coneixements profunds de múltiples disciplines científiques i una incansable capacitat de treball. Cantalausa era mestre, pedagog, lingüista, políglota (sabia occità, català, arameu, grec, llatí, anglès, alemany, francès, castellà, rus...), professor, editor, productor audiovisual, poeta, assagista, investigador, traductor i lletrat de cultura anglosaxona. Durant anys va estar al càrrec d’una parròquia francesa a Nova York, fins que durant la dècada dels vuitanta es va instal·lar a la vora de Rodés i va dedicar la seva vida a dignificar el fet nacional occità i a divulgar la llengua d'oc, que ell anomenava 'llengua miracle'...".


...

La capacitat d’invenció que té la premsa lleidatana quan parla de temes aranesos, és increïble.

No ens podem passar el dia desmentint, una i una altra vegada, una suposada informació veraç, però que és pur engany, potser no mal intencionat, però el resultat és un engany o una total desinformació. No parlo de qüestions d’opinió, ni garrotades que podem rebre les administracions, parlo de coses tan simples com que 2 mes 2 són 4, només cal conèixer el territori.

Aquesta idea: millor que en parlin encara que sigui malament o desinformant, no fa per a mi.




....

Ahir vaig assistir a una reunió entre Sindicatura del Conselh Generau d'Aran i la Junta del Gremi d’Hostaleria de la Val d’Aran. D’aquelles reunions que no s’informa a la premsa encara que no siguin confidencials, però anava sobre l’agressió a Aran que representa l’ampliació del Parc Nacional d'Aigüestortes i els diferents posicionaments. O tinc un Síndrome d’Stockholm com una casa de pagès o el Síndic va estar fantàstic. Sincerament, em vaig sentir orgullós de treballar al Conselh.

En Paco Boya el que se suposa que és el líder de l’oposició aranesa, o millor dit com diu algú ben documentat, el Conselher líder dels grups polítics del Ple del Conselh Generau d'Aran que no administren Sindicatura, segueix amb cara de mal de panxa i segueix faltant el respecte institucional. A més de dedicar-nos las floretes: que tots els que treballem al Conselh som uns aprofitats, suposo que deu salvar algú, perquè sinó dormirà al sofà, ara de dir “Sindicadíssim" o “Generalíssim” passa a dedicar-nos que som uns Absolutistes.

El Conselher-regidor-secretari-comissari-polític o sigui el divertit i simpàtic senyor Rufino va dir en un Ple del Conselh que el govern aranès no existeix, només hi ha conselhers de la majoria amb atribucions sectorials, per tant l’oposició tampoc deu existir.

Però a la vegada volen que les institucions araneses se semblin més a un regim parlamentari (qüestió que a mi m’agrada), però al mateix moment neguen qualsevol pas que és faci en aquesta direcció.

També una vegada i mil vegades, diuen que el Síndic mana desmesuradament i tot són capricis personals i quan impulsat des de Sindicatura és presenta el que som: un equip plural amb un projecte de govern , llavors: no no, no hi govern !.

Ens mereixem una bona oposició aranesa, constructiva, capaç d’oferir projectes, i no una de fireta i que està de mala hòstia tot el dia,. Tenir una bona oposició, també és una manera de fer País, de fer institucions nacionals i de fer pedagogia a l’opinió pública.


...

.......................................NOTTE DI PASSIONE

......................................Parlami sulla bocca.
......................................Baciami le labbra.
......................................Spogliati piano, ricorda il rossetto.
......................................Togli anche la pinza che tiene i capelli.
......................................Lascia correre le mani sulla pelle.
......................................Rivestiti lentamente, ricorda la collana di pietra.
......................................Metti un dito in bocca e spogliati un‘altra volta.
......................................Voglia. Prendimi. Presto.
......................................Ascoltiamo la musica.
......................................Rimetti il dito in bocca e ritorna prima sugli slip.
......................................Accarezza veloce il mio sogno.
......................................Di pelo magico e bagnato.
......................................Sfrutta, ferma il momento.
......................................Congelami e leccami.
......................................Tienimi per l‘inverno.
......................................Stringi le tette tra le mani. Sciogli i capelli.
......................................Affila le unghie, ricorda lo smalto.
......................................Tu conosci la mia passione, conosco i tuoi segreti.
......................................Ora leggimi. Passami sopra.
......................................Ti scriverò immagini sempre nuove.
......................................Percorrerò il tuo corpo come in una canzone.
......................................Succhierò il tuo avere.
......................................Leccherò il tuo essere.
......................................Non contento bacerò l‘interno delle tue cosce.
......................................Ascolterò i tuoi occhi.
......................................Penetrerò la tua voglia. Presto. Prendimi.
......................................Aspettami.
......................................Rivestiti e spogliati, tieni il bracciale.
......................................Parlami sulla bocca, ascolta i miei occhi.
......................................Bevi il mio essere.
......................................Rivestimi e spogliami.
......................................Godiamo tutta la notte.


................................Andrea Bolfi (1967 Genova)




...

Encara hi ha algú que no sap diferenciar que és un periodista, que és un director de màrqueting i que és un responsable polític. Un cap de comunicació és una integració de tot això, però saben en cada moment quin paper s’ha de jugar, sense desfigurar ni embrutir la dignitat de cadascuna de les diferents especialitzacions de la meva professió.

Per comissaris polítics ja tenim els llepes de sempre!!!.

Que un Cap de Comunicació d'una institució pública també li ha de preocupar les conteses electorals, és evident. No home no, si us sembla ha de preparar la pujada al poder de l’oposició!!!.

Val ja, acabem la bestiesa a l’Aran polític i continuem a la nostra, digui el que vulgui el cantant de folk o el cantant de boleros. A veure si ara ens driblarem nosaltres mateixos.


...

No és descobrir res, afirmar que a Aran hi ha un tremp nacional moderat, dit d’una altra manera: hi ha aranesos que han perdut el nord i encara no saben on és la seva pàtria. Si a més hi sumem nou vinguts despistats de País i nou vinguts adinerats o inversors a distància, que compren el País i actuen com vulgars colonitzadors sobretot a nivell econòmic i social, el resultat és un tremp nacional moderat.

Això evidentment contrasta amb que molts aranesos saben exactament que són i a quina cultura pertanyen.

L’esport pervers que ara practiquen aprofitats i coneguts a la Val d’Aran, és servir-se del moderat nivell de consciència nacional aranesa per transvestir-se i fer de camaleons amb certes polítiques, certs discursos i certes propostes, on la demagògia és el fil conductor.

Fan de catalanets quan convé, españolean també quan convé, la qüestió és fer-se el simpàtic i simular-se apàtrides, per aconseguir el favor del ciutadà malalt d’identitat.

Venen la dignitat del País i vendran a sa mare per aconseguir una poltrona per manar quatre misèries.

Aquest és el mesquí abús del País dels amorals de sempre, això sí, amb pell de “auto-progres”, però amb una ferum de provincians que fa feredat.


...

Tot el moviment nacionalista d’Aran, tant l’organitzat com els diversos membres de la societat civil que s’hi apuntin, hauríem de començar a debatre, en privat i en públic, el nou “Acord polític per Aran”, el nou Programa de Govern que els aranesistes haurem de defensar en les eleccions de Maig.

El nou Projecte 2007-2011 no ha d’ésser un treball de laboratori o de despatx, ha de respondre a la veu i les demandes de la nostre població.

Les eleccions de novembre al Parlament de Catalunya són molt importants, però per Aran és l’assaig general d’unes altres, encara més importants, les eleccions nacionals araneses.

Creem ja des de avui, les plataformes de partit i ciutadanes per afrontar un debat profund, seriós i a pit descobert, perquè ens hi juguem el desenvolupament institucional, polític, econòmic, social, cultural i lingüístic del nostre País o sigui Aran.


...

MANIFEST DE L’ONZE DE SETEMBRE DE 2006

En el marc de la Diada Nacional de Catalunya, la Festa per la Llibertat vol ser un acte de celebració popular promogut per una societat civil que, amb voluntat transformadora, construeix lligams i complicitats per treballar junts per un futur millor per a aquest país.

Ara fa 100 anys que la societat civil va emprendre la celebració de la Diada com un acte festiu i reivindicatiu alhora, i ho va fer en el mateix espai on ara celebrem l’acte central d’aquesta Diada. La Comissió 11 de Setembre es considera hereva de la comissió executiva que van crear les entitats catalanistes el 1906 i que va aconseguir mobilitzar milers de persones.

L’associacionisme, amb una forta presència de la joventut, ha estat el motor des de sempre de les reivindicacions d’aquest país i ha representat un esperit unitari.

Reivindiquem la unitat de les forces catalanistes com un pas imprescindible per aconseguir aquelles fites que tots compartim:

1. Volem el reconeixement de la nació catalana. Som una nació: aquest és el nostre clam pregon. En virtut d’aquesta realitat tenim el dret d’autodeterminació, a decidir col·lectivament el nostre futur.

2. Volem un nou impuls per a la llengua catalana: el reconeixement de la unitat lingüística dels Països Catalans, i el reconeixement legal d’un dret que tenim envers les institucions que ens governen. Exigim l’oficialitat del català a la Catalunya Nord i la Franja de Ponent, on la nostra llengua no gaudeix encara de cap dret legal. Cal que la nostra llengua sigui reconeguda com un dret fonamental i que les institucions impulsin mesures per contribuir a millorar el seu ús social. Reivindiquem un reconeixement legal adequat en el marc de l’Estat espanyol, l’Estat francès, l’Estat italià i la Unió Europea.

3. Volem una societat cohesionada i integradora: necessitem ser una societat més integradora, on l’ús social del català sigui una eina de cohesió social per a una població vinguda d’arreu. Volem tenir oportunitats, com a individus i com a país, de desenvolupar-nos econòmicament de forma sostenible, en un marc català de relacions sociolaborals, en el marc d’un sistema fiscal, territorialment i socialment just, que presti l’atenció i el suport que es mereixen i necessiten els més desafavorits econòmicament i els marginats socialment.

4. Volem ser un país més solidari: que contribueixi cada cop amb més intensitat i més qualitat, amb suport polític i econòmic, a promoure el desenvolupament sostenible i en pau dels països i poblacions més empobrits i oprimits del món, amb ple respecte a la seva sobirania, als drets humans i als principis de la democràcia i l’estat de dret. Això inclou l’increment del volum i qualitat de l’ajut, la promoció de relacions comercials justes, la sobirania alimentària, l’abolició del deute extern i el control de l’exportació d’armes, entre d’altres.


Reafirmem la voluntat de la societat civil de continuar incidint en la política catalana, en els escenaris nous que es presentin d’aquí en endavant, per tal de seguir avançant en la construcció d’un projecte nacional.



...

"Jo també vull un Estat propi"
“Jo tanben voi un Estat propi”

Participar a una campanya des d’Aran com la que explicita el lema, significa reivindicar dues nacions sense estat.

Dos processos nacionals de diferents velocitats, a més és clar dels diferents ritmes en els territoris interns de cada nació.

Jo vull uns Països Catalans i uns Països Occitans lliures. I aquesta llibertat necessita poder polític, econòmic, social i cultural i per això vull un Estat propi, un Estat independent.

La meva opció personal és la del possibilisme desenvolupat fins a les últimes conseqüències, que algunes vegades pot significar anar pujant una escala d’autogovern plegada de contradiccions. Significa emmerdar-se fins el coll cada dia per anar avançat el procés nacional.

El possibilisme, el pacte i la negociació són avui per avui, l’instrumental que més ens convé, però això només és pot entendre des de uns principis polítics i cívics de defensa de la nació catalana com de l’occitana. Hi ha qüestions, com la identitat que no pot ésser negociada. Podem negociar més o menys poder, més o menys transferències, més o menys reconeixement institucional, però el que no ens poden obligar és ésser ni espanyols ni francesos com a identitat.

Jo vull ésser lliure plenament.

I baixant a l’arena política estatal espanyola que tant ens condiciona i posicionant-me en un tema de negació del dret d’opinió i de creació artística des de la caverna política madrilenya, jo només que puc dir: “Tots som Lorca, tots som Rubianes”.



...

L’españolear de membres catalans i suposadament “nostrats” de l’equip espanyol de bàsquet en la seva victòria al mundial del Japó, esta fent reflexionar novament sobre el tema de les seleccions esportives catalanes.

Cadascú faci el que vulgui. Si se senten espanyols, doncs molt bé, és el seu problema i que els hi vagi de gust. Però una altra cosa és que em facin passar per l’embut a mi i al meu País.
La reivindicació de les seleccions esportives catalanes segueix tant vigent com sempre, un altra cosa és la colla d’inútils que des de el Tripartit varen potenciar tot això.

A Aran la situació és un altra, perquè el moment polític i nacional també és un altre. Per això aquí, no és tracta de SELECCIONS, sinó de FEDERACIONS el que cal reivindicar avui.

Absolutament res de nou, perquè des de fa temps, i des de sectors de tots colors, s’ha reivindicat a la Val d’Aran federacions esportives araneses.

A veure si se segueix seriosament en aquesta direcció i els polítics no esperen el dia abans de les eleccions per fer un programa-carta-als-reis-mags sobre aquest tema, mentre durant l’any és treballen en la línia contraria.



...

Retorno d’un viatge de militància sobre escultura. Rodin, Maillol i Brancusi assaborits fins quedar exhaustes.
Amb un final esperançador: Le site François-Mitterrand de Paris, de la Bibliothèque nationale de France.


...