divendres, de desembre 28, 2007


Una de les innocentades periodístiques d’avui és que per passar el Túnel de Vielha s’haurà de pagar peatge. En realitat la innocentada és que el diari bromista ha utilitzat més espai per la tonteria aquesta, que l’espai que dedica diàriament a les noticies d’Aran o l’espai que dedica a noticies importants que ens passen per aquí i que redueixen a un mini-breu.
Quins angelets més salerosos aquests editors de diaris de Lleida!!!.
...

dilluns, de desembre 24, 2007

.........................

............................Bones festes a tothom!!!

...

divendres, de desembre 21, 2007







Esperem tenir sort amb la loteria estatal !!!.
Si caiguessin alguns euros podríem tirar endavant projectes culturals en aranès que són necessaris, però sense cap possibilitat d’ésser viables per les regles del mercat.
Encomanem-nos a tots els éssers màgics dels Pirineus.




.
.
.
....

dimecres, de desembre 19, 2007

Ressaca congressual
.
.
Suposo que desprès de veure com ha tractat la premsa el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (CDA-PNV), queda clar que és necessita una premsa escrita feta a Aran.

De fet més que tractament, és el no tractament, i també cap radio -sigui privada o publica- ha sabut portar als oients les discussions dins del camp del nacionalisme aranès.

Aquest periodisme fet només de comunicats oficials i de comentaris de les línies oficials, no és periodisme plural, és una forma fàcil d'omplir alguna línia i d'omplir hores de xerrameca oficial. Un seguidor habitual, per exemple, dels programes de "Catalunya Ràdio" a Aran, no ha pogut seguir cap de les discussions del primer Congrés de CDA-PNA. Discussió que era pública en l'etapa pre-Congressual, i que alguns hem hagut d'utilitzar Internet, (blogs i fòrums), per propiciar aquest debat.

El que també emprenya, és que encara avui, algun periodista vagi amb les "Ponències de treball" del Congrés, sense tenir les "Ponències Oficials" que son aquelles modificades per la discussió del propi Congrés i per la incorporació d'esmenes. Evidentment que això no és culpa només del periodista, perquè és la pròpia organització que s'ha de posar ràpidament les piles i oferir el material adequat.

L'altre comentari és que no he entès perquè en la sessió de clausura del Congrés de CDA-PNA, en la que s'havien invitat totes les forces politiques del País i quasi totes les entitats i associacions; els dos partits avui al Govern del Conselh Generau d'Aran: Unitat d'Aran-PSC i el PRAG, no hi varen enviar cap delegat. Fins i tot ni tant sols varen excusar la seva falta d'assistència.

És una llàstima que no és practiqui aquesta cultura democràtica de participar en normalitat a la vida del sistema de partits. I que d'una forma natural, encara que hi hagi la legitima confrontació política, és participi en la formalitat i la deferència d'assistir a aquestes sessions de clausura, que són obertes al públic en general i amb convidats de totes les tendències.

El Síndic Boya i el seu partit han tornat a perdre la oportunitat de fer pedagogia política, simplement perquè no poden i no poden, perquè no s'ho creuen, malgrat la propaganda.


...

dilluns, de desembre 17, 2007

El Congrés

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès. Un Congrés en el que hi he anat i a més hi he participat activament. Tot plegat desprès d’un més de que jo he estat criticant les últimes decisions del partit i del propi Secretari General sortint. (I també amb un silenci per part meva, però malgrat tot cridaner al no dir res, sobre de com és preparava el Congrés).

El balanç general és que el Congrés ha estat un fet important i serà determinant pel nacionalisme aranès i també un fet important per la política d’Aran.

Pel nacionalisme aranès ha estat modestament, però amb decisió, entrar en els standars de funcionament dels partits polítics moderns. S’ha de recordar que desprès de 30 anys, aquest ha estat el primer Congrés de CDA-PNA. Amb el que això representa de discussió, d’obrir portes i finestres, de treure la pols, de substituir normatives i de canviar les cadires.

En altres paraules, s’ha volgut resoldre qualsevol dèficit democràtic del partit.

Hi ha hagut una definició ideològica del partit, que era òbvia, -que potser era més pròpia d’un congrés fundacional-, però que feia falta fer-la per redefinir conceptes i per reafirmar principis. Sobretot perquè ben definits i ben posicionats, pots pactar amb qui vulguis, que no et desnaturalitzen. A més hi ha hagut un pas de gegant amb l’occitanisme i una declaració inequívoca de nacionalisme cívic, contraposat al nacionalisme ètnic. D’altra banda, res de nou per la trajectòria ja recorreguda, però era important tenir-ho formalment escrit.

En relació al “partit germà” o sigui Convergència Democràtica de Catalunya dues coses: Sí a la col·laboració, però no a la supeditació i segona cosa, que quan parlin d’Aran que diguin que som un “País” de forma clara i sense embuts. Tothom ho ha entès. I s’ha escrit i s’ha signat un Conveni.

Mentiria si digues que les discussions polítiques no m’agraden i no m’hi trobo bé. Per tant un Congrés d’entrada per a mi és com una “Festa major”, que hi vas a fruir. I sobretot és gratificant, si a més hi pots fer aportacions. A mi no m’agrada el futbol, m’agraden els debats, les conferències i els congressos.

Aquest Congrés de CDA-PNA era complicat, però s’ha passat amb nota. Per la meva part i la de molts altres, hem vist com l’estratègia que havíem dissenyat a Les s’ha anat aplicant, amb variacions, però en definitiva s’ha aplicat.

Hi ha hagut un canvi de model de partit, un canvi de discurs i un canvi d’actitud de com exercir el lideratge. Exactament per resoldre allò que jo criticava des d’aquest blog i tant dolia a alguns. Sempre és bo saber que tens companys de viatge tant nobles i disposats al canvi. I no tinc la Síndrome d’Estocolm. Se de l’amor-odi que em tenen alguns, però que no és preocupin, no és una qüestió de cadires, és una qüestió de programa.

El que hem fet és un treball intern d’exercici del pacte, del consens i de saber fer un brodat florentí com cal, i així s’ha arribat a unes sessions plenàries d’un Congrés on els gestos i les aportacions han estat observades amb lupa.

Per que ha funcionat tot? Primer, per la generositat de quasi tothom, de la bona logística i de les interessants ponències, però també perquè nosaltres hem aplicat una sola idea: al Congrés hi anem a fer política, i les aportacions han d’ésser aportacions de política constructiva.

Tot plegat pot semblar una obvietat que en un Congrés sobre caragols és parli de caragols i en un Congrés d’un partit és parli de política. Doncs no és cert. Tenim mil i una experiència a Aran que la rivalitat ancestral de qui és el més maco, qui és més el rei del mambó i que “hi ha de lo meu”, ha liquidat el debat polític.

Fer política, fer política democràtica. Aquest és el secret i aquest cap de setmana hem exercit política a dojo. Aran com a País, n’ha sortit beneficiada.

...

divendres, de desembre 14, 2007


.
.
.
,
Des de que el compte enrere per l'aparició de la nova revista Es Arts ha començat i jo ho he fet públic en aquest blog, he rebut molts e-mails d'encoratjament i d'altres de persones que és brinden a col·laborar.
Gràcies a tothom!!!.

El Projecte Es Arts (Revista cultural bimensual d'Aran i Comenges), és una revista en occità sobre cultura, però la intenció és que sigui més que una revista. Per tant l'estricte treball editorial s'ha d'estendre a la complicitat de tot un sector que té unes arrels comunes i que s'apropa a les qüestions culturals pròpies i internacionals, des d'una perspectiva singular.

El Projecte també comporta una voluntat normalitzadora de la llengua gascona, tant d’enriquiment d’un llenguatge especialitzat en cultura, com per propiciar la lectura d’aquesta llengua. A més, també és una activitat transfronterera que propicia els lligams històrics i culturals de tot un territori tallat administrativament i políticament. Les anomenades "activitats transfrontereres" avui tenen bona premsa i s'ha d'aprofitar l'onada positiva, seguint el possibilisme de la gestió cultural; per fer un símil del possibilisme polític.

Es Arts és i serà tot el contrari d'una peça d'arqueologia, en ella mateixa ha d'aportar creació nova i incidir en la cultura contemporània, i no només en el contingut sinó també en la seva confecció.

Tot això són idees en marxa que han sorgit desprès de parlar-ne molt, amb gent diversa. Les complicitats són bàsiques, fins i tot des de la discrepància, perquè si alguna cosa ha de tenir una peça cultural, com serà cada número de la revista, és la llibertat de la pluralitat d'idees i d'escoles culturals, incloent-hi els anti-escoles.

S'haurà de treballar des de la modèstia però trepitjant fort, perquè hi ha molta gent en l'àmbit occità que fa valuoses aportacions culturals que ens cal projectar, però no només pels de fora sinó, primerament, per gaudir-ne nosaltres.

Reprodueixo dues escultures de Josep Guinovart, tot recordant-lo en la lluita de les llibertats, inclosa l'artística, que ha conreat fins a la mort.





...

dimarts, de desembre 11, 2007


Visca el llibre!!!.
No pots exclamar altra cosa desprès de llegir “Com una novel·la” de Daniel Pennac. Tot un assaig que reflexiona sobre la disminució dels índex de lectura i que ens fa veure que la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.

De l’editorial Empúries de Barcelona i amb traducció catalana de Sergi Pàmies, Pennac també ens presenta el decàleg dels drets imprescindibles del lector : el dret a no llegir, el dret a saltar pàgines, el dret a no acabar el llibre, el dret a rellegir, el dret a llegir qualsevol cosa, el dret a llegir en qualsevol lloc, el dret a fullejar, el dret a llegir en veu alta, el dret a callar i el dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual). Aquest últim dret és el quedar enganxat com a lector a algun personatge, ambient i/o text. Quin és el dret que més exerciu?.
No hi ha com llegir “L’amant” de Marguerite Duras, en veu alta i caminant, i llegir el llibre tot de cop, fins que l’acabes. (Això només és pot fer en un clima mediterrani).

► Tinc un desig de lectura immediata : llegir el llibre de Ségolène Royal “Ma plus belle histoire c'est vous” (“La meva bella història sou vosaltres”).

► Tinc un desig de lectura compartida :
reactivar a Aran “Clubs de lectura”. Idees?.

► Tinc un desig de militant de la lectura : endegar una campanya de divulgació pels joves d’Aran incentivant a la lectura. Qui s’hi apunta?.

► Tinc un desig de lector reivindicatiu : que retorni el silenci a la Biblioteca de Vielha, començant per arreglar el motor de la calefacció/refrigeració que és un dels pitjors sorolls per trencar la calma del lector més calmat i pacient. Tant costa, senyors i senyores de l’Ajuntament?.

Bona lectura.
...

dimecres, de desembre 05, 2007


Acabo de començar un nou projecte editorial que és l’edició d’una revista cultural, denominada “Es Arts”.

La revista té com a àmbit geogràfic d’actuació Aran i Comenges. Recollint les activitats culturals de totes aquestes dues zones.

Serà una publicació d’idees i de pensament cultural, a més d’oferir reportatges de divulgació d’alt nivell, incorporant també una agenda cultural i una miscel·lània de seguiment de les activitats culturals programades. Incorporarà seccions de patrimoni, literatura, música, arts plàstiques, disseny de moda, dansa, teatre, fotografia, folk, festes tradicionals, col·lectius culturals i agenda. Com també qüestions culturals de les principals ciutats properes a Aran i Comenges, especialment Tolosa de Llenguadoc, Tarba, Pau, Lleida, Barcelona i Zaragoza.

“Es Arts” serà una revista en aranès i gascó en general, incorporant uns apèndixs de pàgines de traduccions en francès, català i espanyol, on és recolliran la sinopsis d’alguns articles i també la totalitat del text d’altres.

“Es Arts” tindrà un format DIN4, sensiblement modificat, amb il·lustracions i fotografies en blanc i negre i color. D’una extensió de 66 pàgines, amb un tiratge de 1000 exemplars.

Tindrà una periodicitat mensual i serà una revista de pagament, prioritzant les subscripcions.

L'Associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa amb seu a Vielha en serà l'editora

“Es Arts” serà un producte editorial de qualitat, que serà més que una revista, serà una plataforma que vehicularitzarà i crearà cultura, però s’ha de veuré com un projecte de militància cultural, més que un estricte negoci editorial, perquè el que farà és unir i dinamitzar un sector.

Tot el que he escrit anteriorment seria la fitxa de la nova revista, però el seu naixement i de com està pensat fer-se, forma part substancial de la nova publicació.

Durant 10 mesos és realitzaran totes les tasques editorials, financeres, de màrqueting i comercials, per fer-ne el llançament definitiu de la revista. Durant aquest període i com a eina de treball i promoció, s'editarà de forma acabada el primer número pilot de la revista “Es Arts”. Serà un període de recerca de complicitats d’escriptors, periodistes, acadèmics i d’especialistes en cultura; de trobar inversors privats i públics; i de trobar un nodrit grup de subscriptors fundadors.

Tota una nova aventura editorial i personal, que vol contribuir modestament a la cultura occitana i crear micro-industria cultural a Aran. Novament, per part nostra, és fer sortir un nou vaixell a la mar, esperem que les forces de la natura ens protegeixin i que no perdem la màgia i la il·lusió.

...

dimarts, de desembre 04, 2007

Sembla que avui definitivament s’obra al trànsit el nou Túnel de Vielha. Al·leluia!.

Tots ja sabem els despropòsits de tota aquesta obra, però sobretot n’hi ha un d’ampli abast polític, que és la falta de respecte dels poders espanyols amb els territori i també amb les seves Institucions, tant nacionals com locals. (“Nacionals araneses”, és clar).

De res ha servit que l’actual Govern d’Aran estigui sota la disciplina del socialisme estatal com català, alhora de la veritat ha estat ningunejat, com ho havien estat els governs aranesos convergents.

Respecte al Túnel tota la classe política aranesa ha estat patètica.

El Síndic Boya enfront qualsevol problema amb el Ministerio de Madrid o amb la Generalitat de Catalunya, ha mostrat la crua realitat : que és un diputat sota la disciplina d’un partit no aranès. I malgrat les filigranes d’imatge que ha intentat, més que un President d’un País, ha estat l’home submís dels encàrrecs dels interessos socialistes.

A més, ha mostrat un govern aranès desencaixat i uns Conselhers més “regidors locals” que Ministres, a més de donar la imatge de valorar més les seves responsabilitat compartides de fora del govern, que no la seva pròpia representació institucional. No és de rebut que Juan Antonio Serrano vagi pel món donant més importància al seu càrrec de President de la Federació d’Hostaleria de Lleida, que d’ésser Conselher o sigui Ministre del seu País. És clar que això de “País aranès” un s’ho ha de creure.

Però per l’altra banda, els Convergents Aranesos han fet un striptease públic de com estant internament. I com és sabut : “un rei sense cort i sense poder”, anatemitzant a tort i a dret a qui li portava la contraria, només ha posat en evidència la mala digestió de la derrota electoral i que s’entrava en un pou sense sortida.

El model Barrera està acabat, el que no vol dir que ho estigui l’ex-Síndic Barrera d’acabat com a dirigent, però el “model de treball transferit de l’antiga Síndicatura” no solament està esgotat, encara és pitjor, el seguir-lo, obra un divorci brutal entre la seva pròpia gent i amb la societat aranesa, i és converteix amb una nosa.

Amb el tema de com és varen afrontar els problemes del nou Túnel és quan és va veure com és representen els interessos aranesos i els convergents varen fer fins avui, una jugada curta, ridícula i més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’un grup amb experiència de govern. (Sembla que avui, CDA no assistirà a una passejada compartida d’obertura del Túnel).

Si desprès de governar 12 anys al Conselh, només s’acaben posant unes pancartes, s’acaba demanant ajuda al partit català germà i és complementa, desapareixen de l’escena d’un acte institucional aranès, és patètic, a més que políticament és un error. (A que quan, algun dia, vinguin de Madrid a tallar la cinta, algun convergent perdrà el cul per estar a primera línia).

Tota aquesta flamarada populista tant barreriana, s’ha de deixar pels partits petits i simbòlics que tenim al País, que també han fet pena. Dels del PP hi ha hagut abrandaments nacionalistes espanyols. Dels d’Iniciativa ni paraula sobre el Túnel i de la secció aranesa d’ERC, hem llegit, escrit amb la boca petita, que el Túnel no ha de tenir nom de “rei” sinó de personatge il·lustre d’Aran. Genial.

...

dilluns, de desembre 03, 2007

Hem celebrat els 85 anys del meu pare. Tota una efemèride que ha coincidit amb la gran manifestació de Barcelona pel “Dret a decidir”.

Vaig ésser al dinar d’homenatge al pare i també a la manifestació. De fet tots dos esdeveniments tenien un enorme punt comú : el resultat de la lluita i la militància pel dret a la llibertat del País o sigui a la seva independència.

No deixa d’ésser una enorme satisfacció que patums, patumets, quadres i comissaris varis, que durant anys i panys ens varen fer la vida impossible dins del propi camp del nacionalisme català perquè nosaltres, sense embuts, reclamàvem la independència dels Països Catalans, ara ells és reclamin protagonistes de la llibertat plena per a Catalunya, assumint i omplint-se la boca d’eslògans soft, però de contingut clarament sobiranista, com és el “Dret a Decidir”.

De fet és la nostra petita o gran victòria.

Victòria que és reafirma també sobre un socialisme oficialista totalment d’esquena al País i símbol d’una classe política decadent i de submissió. Quan no hi ha valors de res, i tot són carreres polítiques personals i funcionarials, s’acaba un creien la pròpia trampa, que és pensar que és “el país que és manifesta i reivindica” el que hauria d’estar al servei del partit i no, precisament al revés.

Quan el meu pare deia en el míting fundacional del PSC-Congrés : "... Aquí és sua socialisme...”, fent una subtil referència a la insuportable calor que feia en el local on és celebrava l’acte, feia també una metàfora vital i d’empenta d’un projecte engrescador per tot un poble. Ara la classe dirigent socialista del PSC(PSC-PSOE) ja no surt ni al carrer, per reivindicar uns mínims drets a decidir sobre finançament i en infraestructures.

...

dijous, de novembre 29, 2007


Avui s’acaba el termini per presentar les entitats privades propostes de subvencions i convenis a l’Ajuntament de Vielha e Mijaran.

A traves de la “Ordenança Generau Reguladora de Subvencions” l’Ajuntament de Vielha d’una manera transparent, vol donar suport a les associacions i a altres col·lectius en les seves activitats.

Em sembla bé aquest sistema, i en honor a la veritat va ésser l’ex-Alcalde Joan Riu, -l’alcalde que em persegueix a base de querelles-, qui va tirar endavant aquesta Ordenança. A mi el que no m’agrada és el model de finançament a les entitats que té l’Ordenança, i de totes les fórmules que és podien escollir, és va triar la més allunyada d’una capital de País de cultura minoritzada. Els especialistes en dret em diuen que tot depèn de com és llegeixi i s’interpreti l’Ordenança, perquè hi ha marge perquè el polític de torn, pugui prendre les seves decisions.

Si Vielha no continues sent una població d’institucions grises, hi hauria una política cultural, producte d’una reflexió, hi haurien uns objectius i tot això lligaria en que i en qui invertir en les ajudes de les entitats privades. Esperem que no sigui una repartidora de misèria econòmica, que disgusta a tothom i no possibilita fer coses.

Tot això contrasta amb la poca o nul·la transparència del Conselh Generau d’Aran.
Algú ha vist alguna convocatòria d’ajuts?.

Que no em vinguin en la penosa defensa que l’anterior govern del Conselh no tenien una clara línia d’ajudes a les entitats. Perquè ni jo n’era el responsable, ni mai vaig acceptar una sola pesseta o euro, sinó venia per un concurs públic obert i transparent, i com que no hi era, mai vaig rebre ni una sola ajuda, ni petita ni gran per fer activitats associatives, incloent-hi les de premsa.
.
Però de la “moralitat i l’ètica” n’ha fet bandera els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC i del PRAG, i ara tot allò que criticaven ho estant fent ells.
...

dimarts, de novembre 27, 2007

Article meu publicat avui a “Pirineus”, suplement, entre d’altres, del diari Segre de Lleida i del Diari d'Andorra.


Pepita Caubet

Fa molta ràbia que els catalans desconeguin la literatura occitana actual, però sobretot que desconeguin la literatura aranesa, si més no, perquè Aran és company de viatge de Catalunya. Però encara fa més ràbia que els catalans s’hagin perdut sentir en directa, una de les escriptores més sornegueres i divertides que ha tingut Aran: Pepita Caubet.

Na Pepita, amb nom de veïnatge autèntic, era una jove dama nascuda els anys 30, que ens ha deixat aquesta tardor i que com ella deia reivindicativa, durant la seva fatal malaltia: “... aquí hi ha un error, ara no toca aquesta mort...”. I tenia raó, malgrat el que diguin els patriarques de l’arrelada església aranesa, malgrat el sentiment profund de creient militant de Pepita, això de traspassar-se per sempre, és la gran nota desafinada que liquida una trajectòria vital. Diem-ho sense embuts: morir-se és una gran bretolada.

I a més, Aran és un País petit, històricament i culturalment és més gran si li sumem Comenges, que seria com la Catalunya Nord dels catalans, encara que la gran majoria dels comengens i molts aranesos, tot això ho ignorin. Però Aran encara és més gran, si contemplem el llarg i omple d’Occitània. Tot plegat un somni nacional de dialectes potents que donen una singular literatura, això sí, poc projectada. En tota aquesta aventura, quedar-se sense un referent cultural com la Pepita Caubet és un bon tràngol.

Per homenatjar una escriptora el millor és llegir la seva producció literària, per això millor que se’n vagin a una llibreria i demanin els seus llibres i si no els tenen, cosa habitual i molt emprenyadora, diguin-li al llibreter o llibretera que truquin a l’editorial “Pagés editors” de Lleida, que ho tenen tot.

Però també si de veritat volen homenatjar tota una literatura i cultura en general, facin el propòsit com a catalans també minoritzats i colonitzats, de posar un “aranès o aranesa a la seva vida”, almenys assaborint els seus textos literaris.

Comencin a memoritzar alguns noms d’escriptors aranesos, comengens i també bigordans, actuals. Tots fan cultura gascona en diferents especialitats. (Llistats per rigorós ordre alfabètic, per evitar els típics marre miaus) : Manuela Ané, Franc Bardòu, Verónica Barés, Clara Berdiè, Francesc Boya, Pilar Busquets, Arturo Calbetó, Pèir Cots, Jan-Luc de Mongaugé, Jèp de Montoya, Antònia Escala, Elisa Escala, Andrèu Eygun, Rosèr Faure, Joan-Pau Ferré, Mari Pau Gómez, Xavi Gutiérrez, Jan Loís Lavit, Miquèu Maffrand, Lúcia Mas, Teresa Pambrun-Lavit, Albert Peyroutet, Miquèu Pujol, Elisa Ros, Jusep Loís Sans, Juanita Santafusta, Miquèu Segalàs, Frederic Vergés, Maria Vergés ... i Pepita Caubet.▄

...

dilluns, de novembre 26, 2007

És ben conegut per qui està implicat a l’administració o simplement per qui està interessat en les polítiques públiques, que una de les fórmules per avançar en polítiques sectorials és elaborar els denominats “Llibres Verds” i també els “Llibres Blancs”.

I és que seria urgent a la Val d’Aran que s’elaborés el “Llibre Verd de la cultura aranesa”.

Com és sabut un “Llibre Verd” promogut per una administració local, nacional, estatal o de la comunitat europea, és un document de reflexió sobre un àmbit polític específic, que va destinat, tant a les administracions com als particulars, per incentivar a la participació en un procés de debat i consulta. De vegades aquest procés porta directament a que és desenvolupin processos legislatius o normatius.

Per altra banda, el “Llibre Blanc” és un document que conté propostes d’acció governamental o de l’administració en un àmbit específic.

O sigui que mentre els “Llibres Verds” proposen un conjunt de idees per a un debat públic, els “Llibres Blancs” contenen un conjunt oficial de propostes en àmbits polítics específics i a més constitueixen la guia per portar-los a terme. De fet, moltes vegades és comença per un “Llibre Verd” per arribar a un “Llibre Blanc”.

Doncs a Aran, convindria un ampli debat sobre la cultura, per arribar a un pacte nacional en aquesta àrea, on tots els colors polítics i tots els agents culturals particulars hi tinguéssim cabuda.

Però per ordenar el debat i donar elements de diagnosi de la situació cultural a Aran, caldria tenir coratge i llençar-se a la piscina promovent un “Llibre Verd de la cultura”.

De fet no és una qüestió de coratge, sinó de sentit comú, perquè s’ha de passar de l’amateurisme a la professionalització en polítiques culturals públiques, per dinamitzar el sector. I tenint present que com que a la Val d’Aran és dona un procés de minorització cultural i lingüística molt particular, les idees i les pràctiques culturals han de tenir un enginy, productivitat i incidència social molt ben perfilades.

...

divendres, de novembre 23, 2007

.............. Ha mort Paco Candel


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


Nocturn per a acordió
JOAN SALVAT-PAPASSEIT

...

dimecres, de novembre 21, 2007

..............

Esta bé que tot un Síndic d’Aran parli en primera persona d’Occitània. Potser mai em vaig sentir tant orgullós d’aquest escriptor, avui Síndic, com quan vaig assistir al seu reconeixement per l’Acadèmia Julien Sacaze de Banhèras de Luishon. Era un reconeixement i una pràctica occitanista, encara que quasi ningú dels assistents, fins i tot l’Acadèmia, estigues en aquesta línia.

Un desig de carrera política per camins ben laberíntics, ha posat aigua al vi de l’escriptor, que jo en publicava articles amb més d’un sacrifici crematístic a canvi de res, sinó era afavorir la literatura aranesa i a l’escriptor.

L’occitanisme avui o serà viu per potenciar activitats pràctiques, o és un carreró sense sortida.

Fa molts dies que entre Aran, de una i altra banda de la frontera administrativa, entre Aran i Comenges amb capital Les, estic preparant una activitat cultural, que hauria d’ésser estructural amb permanència i lluny de les activitats efímeres, que són necessàries, però que on cop fetes, segueixen deixant el desert.

I que em trobo per part aranesa? Incomprensió o gran paraules, i ja és hora d’anar al gra, creant programes d’ajuda públics, oberts i transparents, i invertir de veritat en cultura. És que no hi ha ajudes ni grans, ni petites!.

Per exemple, una qüestió petita:
Demà comença a Besièrs el quart Col·loqui Internacional de l’Associació Francesa de Catalanistes, dedicat enguany a “Catalunya-Occitània” amb temàtica aranesa. Era un bon moment de presentar una ponència o una comunicació o fer una conferència científica sobre algun tema específic sobre Aran, sortit directament del nostre País.

Fer això vol dir “comprar” temps per preparar el material, el viatge i l’allotjament. Vol dir una despesa i que l’investigador necessita ajuda per anar-hi. Aquí a Aran no tenim universitat, ni departament o càtedra que carregui amb les despeses. Despeses que assumeixen sempre de bon grat, perquè entenen que és una forma de fer recerca pròpia, fer projecció de les pròpies coses i dels propis professionals. Aquest treball substitutori d’ajuda a Aran, l’ha de fer l’administració nacional aranesa. Doncs no és fa. I jo, que voldria participar al Col·loqui, no m’ho puc permetre. I no només és un petit drama personal.

Aquest plantejament de nou ric, molt aranès i andorrà per cert, de portar grans figures culturals de fora, està bé si tenim la resta de la casa cultural del País funcionant, sinó és una frivolitat.

Amb l’occitanisme cultural podria passar el mateix. Que és potencies una política d’aparador amb data de caducitat, mentre que el que ens interessa és crear uns fonaments permanents.

...

dimarts, de novembre 20, 2007


Avui és el dia que Artur Mas presenta en una conferència solemne a Barcelona, la nova política convergent denominada "Casa gran del catalanisme". Sempre és una satisfacció que tota una potent organització, hagi acabat venint a l'estratègia que vàrem encetar l'any 2003 amb la plataforma "Mobilització catalanista (MCAT)”. Han trigat 4 anys en entendre Artur Mas i l'aparell, el que jo proposava. També en aquell moment Duran i Lleida va disparar amb bala contra nosaltres.

Quan jo proposava una plataforma transversal catalanista, se’m deia que havia d’ésser “nacionalista i enquadrant els nostres”. Ara s’ha entès que és una estratègica de “unitat en l’actuació”, amb una clara base de País, deixant de banda les ideologies clàssiques.

Precisament avui és el dia per parlar una mica del convergents aranesos, que tant s'emmirallen amb els convergents catalans. I ho faré sobre un tema petit i pràctic.

Concretament sobre una carta que és va publicar ahir al diari Segre titulada "El Conselh d'Aran y Betlan". La carta és anònima i està signada per "Es de Betlan". Sembla que l’auditoria de la carta és una combinació de gent d'Iniciativa, gent del PP i algun convergent que viuen a Betlan. (Novament torna l'anonimat en les cartes, que tan avorreixo, però la realitat és que la gent a Aran té por a les represàlies).

No conec directament el projecte de condicionament de la carretera del poble de Betlan, ni el que va presentar al seu dia el govern Barrera, ni el que ara ha presentat el govern Boya. La carta denuncia, dit a grans trets, que el projecte actual destrossa el projecte anterior, que era més complert i amb el vist i plau de tots els veïns.

Però el que a mi m'interessa de la carta són les frases: "...¿No piensan defender su proyecto señores de CDA?...".
"...Señores no pueden permitir que Unitat d'Aran destroce un buen proyecto y la ilusión de un pueblo sin decir nada...".

(Ja té nassos que els que van facilitar la pujada al poder del Síndic Boya ara demanin ajuda. Però això és un altre tema).

El que vull comentar és aquesta directe interpel·lació als convergents per part d’un grup de ciutadans i que acabarà en frustració.

Els convergents aranesos, encara que vulguin ara prendre una postura, han perdut tanta pistonada en l'arena política d'Aran, que estant fora de joc. No podran defensar el projecte de Betlan de forma efectiva, com no sigui la política de la "pancarta" que és la única iniciativa que ofereix el model Barrera. De la "pancarta" o de la "postura testimonial de crítica" al Plenari del Conselh i sense cap mena de projecció pública.

Avui hi ha una creença generalitzada a tot Aran que CDA està d'un pasotisme pujat desprès de perdre les eleccions, i no és veritat. El que està és en un cul-de-sac amb un model polític acabat i amb un lideratge totalment qüestionat.

No és tracta d’alçar la veu o de testimonialismes, el que és tracta és que el nacionalisme aranès faci la funció de grup de pressió polític el suficient fort per incidir a la societat aranesa i que aquesta reaccioni, i impossibiliti el retrocés nacional, polític i social que el nou govern ens està portant.

I per aconseguir això, d’entrada el nacionalisme aranès necessita una organització de militants forta, per poder crear simultàniament una amplia plataforma de simpatitzants que sigui el fòrum per transmetre propostes i il·lusió col·lectiva. Per saltar desprès a les propostes més transversals, a la nostra “casa gran”.

Però hi ha tot un tap d’ampolla dins del nacionalisme aranès que no deixa sortir la política de futur: ni la gran, ni la petita, com la qüestió de Betlan. És tot un drama numantí : entre la conveniència i la irresponsabilitat.

Tot plegat, potser, serà culpa de l’Erulet, l’esperit malèfic que recorre Aran, com ens recorda la mitologia pirinenca.
...

dijous, de novembre 15, 2007


Estar al dia de tot el que és fa al teu territori i amb tota la resta interdependent, és bastant complicat, sobretot si estàs als Pirineus. (Amb el fred assassí que fa avui, tinc consciència física de viure a muntanya).

Els que per professió tot el sant dia gestionem centenars d’items d’informació, no és que ens sigui menys complicat, sinó que encara pot ésser més frustrant, perquè sempre penses que no ho saps tot. I a més, sí també vols fer d’analista i elaborar-ne una opinió, pots arribar a la conclusió que sempre et falten dades.

Tothom sap que si una informació arriba a un receptor, diem-ne no llegit, la informació pot relliscar en la seva interpretació i quedar en un estadi superficial de comprensió. Però si el receptor s’ha cultivat amb lectures (inclosa la premsa) i en aprenentatge, quan rep la informació li pot treure suc a fons, interpretar-la i canalitzar-la, sí cal.

Tot això m’ho fa pensar perquè he recuperat un antic article (1988) de la revista espanyola “Revista de Estudios políticos”, escrit per Jordi Capo entre d’altres, titulat: “La formación de una élite política local”. I em pregunto perquè els polítics de la Val d’Aran són tant reticents a llegir, estudiar i reciclar-se.

Però el que encara em sorprèn més del sector del nacionalisme aranès, és que posin pals a les rodes perquè les noves fornades de polítics amb càrrec i de militants, passin per seminaris de reciclatge. N’hi ha que no fan, ni deixen fer. Llàstima que en política institucional i de partit, no és practiqui de bon rotllo, el concepte de jubilació anticipada.


...

dimecres, de novembre 14, 2007


A més dels mitjans de comunicació en aranès, la meva altra obsessió respecte Aran, és que el País aculli estudis universitaris, estudis de nivell superior presencials durant tot l’any. Encara que no siguin llicenciatures completes, si que s’hi poden oferir diplomatures i sobretot estudis de postgrau, des de Màsters o sigui Mestratges, fins a seminaris de llarga durada. I tot això per la gent del territori com per rebre alumnes d’arreu. Aquest acolliment és la clau per fer l’operació rentable, condició per fer desplaçar un potent equip de professors.

Em vaig involucrar, primer anímicament i desprès fent militància, en el projecte de centre universitari de la futura estació d’esquí TUCA i de la seva part urbanitzable. Ja no sé ara, si és un somni la part universitària o la pròpia estació. No puc suportar el secretisme en política pública i com gestionen la futura estació em posa dels nervis.

També em vaig involucrar en crear un “Centre de suport” de la Universitat Oberta de Catalunya, -la UOC-, a Vielha. Semblava que Joan Riu, l’antic alcalde, li entusiasmava la idea. Fins i tot va assignar local municipal. Però res de res, el projecte és va dissoldre com un sucre en un cafè. Encara avui, no sé perquè.

El nou Ajuntament de Vielha e Mijaran, on conflueixen dos nacionalismes : el nacionalisme espanyol i el nacionalisme aranès, en temes de cultura encara no sé quina és la seva política. Segurament no en tenen, perquè un més un de vegades no son dos entre rivalitats de nacionalismes i rivalitats de reines. I en l’embolic tàctic que estant posats, allà on és veuen més les contradiccions és en la cultura. Vull dir cultura de veritat i no en activitats freakis.

Necessitaríem una moguda de universitaris d’Aran, siguin del color polític que siguin, siguin de l’escola acadèmica que siguin, i siguin de l’especialitzat que siguin, per tirar endavant projectes d’estudis superiors a Aran.

Sempre vaig pensar que era una sort tenir a la Noelia Costa, perquè com a doctorada, podia entendre perfectament això dels estudis universitaris, i estava a l’agenda entusiasmar-la i seduir-la en tots aquests muntatges. Però un dia, de sobte, me la vaig trobar en política, i l’endemà en la rivalitat política, i encara més, l’endemà passat en les guerres fratricides electorals, i avui a cavall d’un Govern aranès que destil·la un menyspreu absolut pels que no son de la seva corda.
...

dimarts, de novembre 13, 2007


No hi ha ni el mínim dubte que la intervenció institucional ha estat fonamental perquè l’aranès no desaparegui en l’actualitat. La normativització de l’aranès del 1983 va ésser cabdal i la introducció de l’aranès a l’ensenyament ha estat bàsica i d’uns resultats estructurals que seran irreversibles.

Però com ha passat a Catalunya amb el català i la Generalitat, pot semblar que tot el que ve en aranès és qüestió del Conselh Generau d’Aran. No només perquè la pròpia institució s’ho apuntava per qüestió d’imatge, sinó que fins i tot les administracions locals pensaven que la llengua no era qüestió seva i pensaven que era tema del Conselh.

La ciutadania a Aran té la percepció que tema “de” o “en aranès”, és tema oficial del Conselh. I això pot acabar creant rebuig, i no cal dir en la joventut. Un rebuig de protesta al propi poder i a les coses oficials, i un rebuig pel color polític. (Ara i abans).

La bona estratègia és ajudar des del Conselh a tota mena d’iniciatives culturals que hi hagi la llengua, posant-se a segon rengle la institució nacional; i ajudar a que la pròpia dinàmica de la societat civil potencií aquesta mena d’iniciatives. Fer-ho al revés constantment, és artificialitzar crònicament la normalització de la llengua i la cultura en general.

Si un govern per ideologia, per estratègia i per programa és intervencionista, pot acabar sent tant intervencionista en cultura i llengua que pot ofegar la sortida d’iniciatives privades o ofegar les existents.

Si el govern no vol ensorrar el negoci de les pizzes a Aran, millor que no munti una cadena oficial de pizzeries i a més el que no pot fer és regalar-les a tota la població. És evident que si passes això, cap particular s’arriscaria a invertir en esforç humà i en diners a obrir pizzeries.

En cultura s’ha de passar de la cultura de “beneficència”, regalant-ho tot, o intervenint en tot com a monopoli gestor; a una cultura oberta i plural que hi juguin els mecanismes privats i de mercat. El mercat és petit? El mercat és Aran, Gasconha i la resta d’Occitània.
...

dilluns, de novembre 12, 2007

Sempre he criticat que no hi hagués reflexió i debat per construir polítiques sectorials a Aran. Sempre he dit que no podia ésser que les administracions públiques no busquessin la complicitat de la societat civil per elaborar programes.

Al nacionalisme aranès sempre li ha costat la reflexió, el debat i trobar complicitats, perquè sempre la prepotència i la supèrbia se’ls ha menjat. I la governabilitat l’han practicada a traves dels patrons tradicionals.

Ara els socialistes aranesos segueixen la mateixa escola : cap reflexió, cap debat i cap consens.

Tornem a la llei de l’embut.

Aquesta forma de governar és una altra expressió de l’autoritarisme que tenen en el seu discurs i la seva pràctica, i que no aporta “canvi” com a valor de novetat i de progrés. L’acció de govern l’exerceixen des de una posició de monopoli i no de relacions compartides.

El concepte avui de govern pressuposa saber entrellaçar les capacitats d’influència de les àrees de presa de decisió i gestió d’estructures, on hi ha múltiples xarxes d’agents socials i institucionals.

I no només és tracte que el govern del Conselh Generau d’Aran prengui decisions públiques condicionat formalment pels agents socials, sinó que el propi govern ha d’encoratjar a que hi hagi una relació en les dues direccions, -dels governants i dels governats-, buscant fòrums de diàleg i de consens.

Situats al govern : els “uns” i els “altres”, són una i altra cara de la mateixa moneda.

L’Aran del segle XXI no és mereix un govern provincià de cinquantena regional i ja estant en el tobogan.

...