Wednesday, April 23, 2008


.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
-
.
.
.
...............Bon Sant Jordi !!!
...

Tuesday, April 22, 2008

És una satisfacció tenir avui a l’impremta el primer número de LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent i apunt de repartir-lo demà, el dia de Sant Jordi.

Han estat unes setmanes d’un treball intens de la gent de la redacció i també de molta complicitat entre molts estudiants i professors, entre molts periodistes i fotògrafs, però sobretot entre molt voluntariat, que amb il•lusió ha participat a construir del no res, una dinàmica de microgrup de periodisme universitari, a partir de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.


Fer periodisme de proximitat adreçat a una comunitat universitària d’uns nou mil membres, incloent-hi la Universitat de Lleida i la UOC de les comarques de Ponent, és una tasca molt gratificant perquè significarà informació, debat i reflexió.


La producció de LO CAMPUS és fa a Aran i a Lleida. Si sempre són els de Lleida que ens ajuden a Aran, amb LO CAMPUS són professionals i estudiants aranesos que aportem el nostre granet de sorra a l’espai de comunicació català, però a més fent servir aquesta oportunitat per articular el projecte de “Es Arts”, la futura revista de cultura d’Aran i Comenges.


Millor que llegiu la nota de premsa de LO CAMPUS, per saber-ne qüestions més funcionals d’aquesta publicació.



NOTA DE PREMSA

Aquest Sant Jordi 2008 apareix una nova publicació: LO CAMPUS.
Publicació que és defineix com “El periòdic universitari de Ponent”.

LO CAMPUS és un nou producte editorial adreçat a la població universitària de la Universitat de Lleida i també als estudiants de la demarcació de Lleida de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). LO CAMPUS va adreçat a tota la comunitat universitària: estudiants, professors, investigadors i personal administratiu i de serveis. També hi hauran números especials adreçats als últims cursos de batxillerat.

És una publicació en català, gratuïta i independent, que edita l'Associació cultural Vivència Aranesa amb la marca "Edicions d'Aran / Projectes de Lleida". L’elaboració del periòdic és fa simultàniament entre la redacció a Vielha i la redacció de Lleida. I s’imprimeix a Lleida.

El seu editor i director és Joan-Ramon Colomines-Companys i la seva dissenyadora Patricia Sala.

LO CAMPUS té unes dimensions de diari amb paper de premsa millorat de gramatge i amb 20 pàgines, amb un acurat disseny gràfic a tot color. Se n’editen 11.000 exemplars. ( El mes de setembre també tindrà una versió digital, que compaginarà amb un Web).

LO CAMPUS número 1, com a número de llançament, apareix aquest Sant Jordi, desprès a final de curs n’apareixerà un número Monogràfic dedicat íntegrament al Pla de Bolonya.
Posteriorment la periodicitat de LO CAMPUS serà mensual i durant tot l'any acadèmic, o sigui 10 números a l'any.

La distribució d’aquest primer, és fa a les Facultats i Escoles de la Universitat de Lleida i a la comunitat cultural de Ponent.

En LO CAMPUS número 1 hi ha un “Especial Sant Jordi” amb un conte original de l’escriptor Jaume Cabré. També té entre els seus continguts articles com: “Centre Dolors Piera: Les joves universitàries no saben que són discriminades, però ho són”; “L’orgull de la comunitat universitària: enquesta entre estudiants i el Rector de la UdL”; “Els Consells de l’Estudiantat”; “Debat sobre el Pla de Bolonya a Medicina”; “Referèndum: 1573 vots fan un crit d’atenció sobre el Pla de Bolonya”; “Slàvia, música en viu i militància cultural”; “La recerca biomèdica un dels orgulls de la UdL”; entre d’altres articles. I un apartat denominat: “Presentant Aran” amb articles amb occità i català.

Una de les singularitats de LO CAMPUS és que l’edità una entitat aranesa: Vivència Aranesa, dins del seu “Programa Cultural Víctor Balaguer” que té com objectiu la difusió de l’Aran a l’exterior. Però a més Vivència Aranesa edita LO CAMPUS com una fórmula original per aconseguir finançament i conservar la seva independència, per editar les seves publicacions en aranès.■


Telèfon de contacte: 649405630
-------------------

...

Tuesday, April 15, 2008



A tots els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya els hi haurien de regalar un vídeo del discurs de Carme Chacón davant la cúpula militar, en el seu primer acte de presa de possessió. I un cop vist, s’haurien de mirar al mirall i preguntar-se que han fet i cap on van.

El nou govern espanyol és una jugada mestre d’arquitectura política i feta amb una intel·ligència colossal de com estructurar la gestió pública. A la vegada és una jugada d’imatge i comunicació molt ben travada. Jo com a politicòleg, interessat en estructures de govern, només que puc veure-hi excel·lència en el que han fet. Amb uns detalls i gestos de molta qualitat i professionalitat. Des de la professió, m’haig de treure el barret.

Però fins i tot des de les bones pràctiques en la funció pública i en articular les dinàmiques governamentals, és pot conculcar els drets d’un País. I això és el que passa i passarà amb Catalunya. Ho fan tant bé, que ara ens esquilaran millor.

...

Wednesday, April 09, 2008

.....................

...

Monday, April 07, 2008


Per una vegada estic d’acord amb el Síndic Boya sobre el nefast que és que s’utilitzin les qüestions personals per desprestigiar, calumniar i desgastar l’oponent. El que passa és que dit per ell és d’un cinisme enorme.

Ell i ells són els inventors de webs electorals especialitzades en desprestigiar personalment a l’adversari, incloent-hi comentaris degradadors de persones que ni tant sols eren candidats. Ell que a traves del seu blog va arribar a escriure que els càrrecs de l’anterior govern feien factures falses als seus menjars oficials als restaurants, i que quan li dèiem que anés al jutjat si era cert, ell acabava dient que eren escrits fets de forma temperamental pel neguit de la discussió. Ell que està rodejat d’assessors i regidors que en els seus blogs acullen tota mena de comentaris anònims sobre vides personals i professionals, absolutament calumniosos i reaccionaris. Ell que senyala i la seva banda, amb accions totalment xenòfobes, ens increpen perquè marxem del País. (Tota una manera brutal de posar-se a la vida personal de la gent). Ell que va escriure sobre sous, suposades irregularitats en els sous, calumniant a tort i a dret als alts càrrecs de l’antic govern com si posessin la mà a la caixa. Ell i ells que és varen posar sobre matrimonis, fills i feines, i sobre separacions. Ell que per revenja política ha destrossat carreres professionals a l’administració que evidentment són trajectòries totalment personals. Ell que per arribar a ésser Síndic, va fer una guerra de desprestigi al seu propi tutor i avalador polític, i a més ha deixat una estela de víctimes polítiques del seu propi grup, que en un món de clans han tingut feina per treballar amb tranquil·litat. I així podríem fer una llista enorme d’invasió de les vides privades per part del ciutadà Boya, del Síndic Boya, del seu partit i dels seus grups d’intimidadors.

Sabeu perquè ara plora, i és fa la víctima?.

No ús creieu que és per l’insòlit Afer Amador, o pel deplorable Afer Hipolito, és perquè algú, esta fent corre per internet un escrit sobre la vida sexual del senyor Boya i el presenta com un gran semental. Val a dir que l’escrit té molta mala bava.

Però quan un té un càrrec polític de màxima representació, ha d’anar molt en compte amb el que fa i tant si li agrada com sinó no, no és pot separar la vida personal de la vida política del President d’un País. És clar que vostè s’ho ha de creure tot això: em refereixo al càrrec de President i el sentiment de País.

Vostè ostenta la màxima representació d’Aran i tot el que faci serà observat amb lupa. No s’és Síndic de 8 a 3, i en el seu cas : Parlamentari d’una hora a un altra. Vostè té la representació tot el dia i no pot fer el que vulgui, sobretot en públic. Perquè a més, va tant de sobrat per la vida, que no té la mínima discreció de res i no són els adversaris polítics que amb nocturnitat en els seus laboratoris de creació de calumnies han elaborat i orquestrat tota una campanya per presentar el “semental d’Aran”, és la gent senzilla, que mira i veu. Mira, veu i parla i vostè ho abona.

Evidentment, a l’adversari li va de perles, tanta prepotència i tanta exhibició. Però miri, sinó vol que en parlin, tingui almenys discreció.
-----

PD: Ah! Aquells que parlen de la vida del Síndic Boya, com diu ell, no tenen ni idees ni projecte, ell sí. En definitiva segueix confonen la gimnàstica amb la magnèsia i el nostre Síndic segueix vivint en un món irreal on el rei va despullat i només és ell qui no ho sap.

►Però Paco no t’has de preocupar, en un món aranès on les discussions són a veure qui la té més llarga i on és pot arribar a dir que si l’han hostiat és perquè segur que ella s’ho havia buscat, pots ésser el rei de mambó durant anys.◄
...

Thursday, April 03, 2008



És lamentable que pel Síndic Boya qualsevol cosa que no li agrada “són mentides”.
S’havien passat la vida dient de la poca democràcia en el govern anterior i ara, un cop a la poltrona, s’exerceix una actitud de caciquisme i revengisme com mai.

També és ben estrany que les politiques que fa el govern aranès s’hagin de publicitar a traves del blog personal del Síndic, però és així. Quan el PSC va donar l’ordre de fer blogs, com també ho varen fer els Convergents, varen envair i malversar un territori d’experiències personals. Però així estant les coses.

Quan parlem de cultura, com ho hem d’enfocar, des de la gestió o des de la part intel·lectual?.
Comencem per la part intel·lectual. Sense por de mullar-me en un debat d’idees.

Recordo que a més de donar títols de qui és aranès, els d’Unitat d’Aran-PSC s’atrevien, a traves de la seva publicació oficial, de dir qui era intel·lectual i qui no ho era. Això de classificar a la gent, de posar-los per ordre, de premiar a uns i no els altres, és un tema que els hi va.

Però equivoquen la direcció. Simplement perquè un text literari estigui escric en aranès, no vol dir que és bo. Hi ha bona literatura i hi ha mala literatura, tant se val si està escrita en xinès, en català o en aranès.

Hi ha coses escrites en aranès que són infectes des del punt de vista literari. Que no passarien una mínima base de critica literària i que mai cap editorial de prestigi publicaria.

En canvi nosaltres les publiquen i si cal promocionem. I perquè ho fem ? Doncs, per contribuir a la normalització lingüística.

Tampoc diferenciem bé el que seria la cultura de divulgació i lleure, l’anomenada cultura de masses; de l’alta cultura.

Aran i la resta d’Occitània necessita de les dues vessants.

Són dos tipus de productes diferents, que tenen uns continguts diferents i una dinàmica de producció i distribució també absolutament diferents.

Que passa a Aran?. Que tot és barreja.

Hi ha textos que volen ésser literatura i com que no ho són i no poden accedir als canals cultes, se li dona un suport i canalització de cultura de masses i llavors bé el desastre, perquè a qui va dirigida l’acció cultural no els hi agrada i hi ha un rebuig.

La cultura de masses no és alta cultura dolenta, és una altra cosa.

Com creure que un material literari mediocre i sense ambició pot servir com a literatura per a nens i joves; quan resulta que adreçar-se a aquest públic, és una especialització i s’ha de saber fer bé. Perquè sinó el jove per exemple, entén i veu perfectament quan li volen colar gat per llebre. Hi ha textos en aranès, suposadament per a joves, que tracten temes absolutament fora del nostre temps, que no hi ha cap jove que hi estigui interessat. Poden ésser textos històrics, però presentats per a lectors d’avui, no escrits per a tietes i conques del segle passat.

I això també passa en l’ensenyament de l’aranès, en la seva didàctica i en el desplegament de tot el material pedagògic implicat, incloent-hi l’estratègia docent del professor. Són mètodes absolutament depassats per fer aprendre un idioma.

L’aranès és mereix estratègies i didàctiques tant innovadores i modernes com s’ensenya l’anglès. Perquè l’aranès sigui la llengua nacional d’Aran, no té perquè explicar-se com per estar per casa, amb mètodes totalment antics.
(Continuarà).

...

Wednesday, April 02, 2008


És d’agrair els que em pregunten via e-mail, perquè no escric al blog i m’animen perquè ho faci.
La veritat és que la meva decepció és tant gran sobre la política aranesa, que ja no sé si val la pena comentar les coses. Prefereixo viure l’Aran d’una altra manera: més intima i més real. Encara que espero que és compleixi una reflexió bona de l’ex-Síndic Barrera, que és que el temps posa les coses al seu lloc.
.
■No entendre mai que un govern autoanomenat progressista hagi donat cobertura a un episodi de violència domèstica d’un dels seus responsables polítics. Tothom sap que la dona va acabar a l’Hospital i tothom sap, que encara que la interessada no va posar denúncia, el centre sanitari va activar el protocol. I encara amb xuleria van passejant al polític en reunions, davant l’estupor general.
.
.
■Tampoc entenc que els campions de la cultura que ara governen a Aran, no tinguin ni una sola idea substancial i important per crear el marc i el coixí perquè hi hagi una normalització cultural i la societat civil més dinàmica en cultura pugui ésser productiva. Tot és com una gran setmana de festa major i d’activitats de colònies permanents, amb premis de final de curs. Jo que criticava a l’antic govern i la política cultural del senyor Sans, certament era gloria al costat d’un no saber cap on anar, amb una mediocritat que crea vergonya.
.
.
■I per l’altra banda, avui fa 108 dies que els convergents aranesos tenen una nova direcció del partit sorgida d’un Congrés. Jo no sé veure el canvi. Un partit autista no guanyarà mai les eleccions i els silencis se senten per tot arreu.
...

Wednesday, March 26, 2008



.......................................Josep Benet


Josep Benet va néixer el 14 d’abril de 1920 a la ciutat de Cervera. La data, que coincideix amb la de la proclamació de la República onze anys després, era premonitòria de la fidelitat del senyor Benet als ideals republicans, catalanistes i demòcrates. Ho va ser el 18 de juliol de 1936, a pesar de la persecució religiosa a la reraguarda republicana, i ho va ser al front, l’any 1938, quan va ser mobilitzat amb l’anomenada lleva del biberó per participar a la batalla de l’Ebre. Benet va caure-hi ferit i per això va ser evacuat. Com explica ell mateix a les memòries que havien de sortir al carrer aquesta mateixa setmana, encara va fer sort, perquè el comissari del PSUC del batalló del qual formava part havia decidit liquidar-lo. Per catòlic, esclar.

Després de la Guerra civil Josep Benet hauria pogut exiliar-se i, en canvi, no ho va fer. És va quedar a Catalunya. I tanmateix no va quedar-hi per no fer res. Amb la toga o amb la història com a armes de combat, Benet va afavorir la reconstrucció del que podríem dir-ne el catalanisme popular que la Guerra havia estroncat, marginat i reprimit. No els explicaré la gran feinada que aquest home va arribar a fer. Avui tots els diaris en parlen. Per la meva part, però, ho resumiria destacant el compromís cívic en tot allò que feia: des de defensar Joan Comorera (de qui era parent), l’exsecretari general dels comunistes catalans, fins a l’impuls de la revista “Serra d’Or”, passant pel fet d’escriure un munt de llibres d’història, la vàlua dels quals, tot sigui dit, l’acadèmia ha estat incapaç de reconèixer-li.

Només els vull explicar, modestament, la impressió que aquest home em va causar ara fa 27 anys, quan, esporuguit i atabalat alhora, vaig començar a treballar per a ell a l’oficina parlamentària que tenia al carrer Casp, entre Roger de Llúria i Bruc. En aquella petita oficina de tres habitacions, el senyor Benet hi tenia el centre d’operacions per escriure les interpel•lacions que presentava al Senat o al Parlament de Catalunya. En aquelles tres habitacions hi passava molta gent per demanar-li consell o fer-li propostes de tota mena. I en aquell mateix petit despatx es va coure la moció de censura que el 23 de setembre de 1982 Josep Benet i quinze diputats més, tots ells del grup comunista a la cambra catalana, van presentar contra el primer govern Pujol. A pesar que els tècnics del PSUC van preparar un munt de paperassa per ajudar-lo a preparar aquella moció (que segons el reglament havia de ser constructiva i per tant comportava haver de presentar un candidat alternatiu), recordo que el senyor Benet va escriure a la seva manera, a mà i amb una perseverança inesgotable, l’argumentari d’aquella iniciativa. Servidor, que era l’únic treballador de l’oficina, va necessitar ajuda extra per poder passar a màquina (no hi havia ordinadors) aquella seva austera però rigorosa prosa. La moció és va perdre perquè només va rebre 21 vots a favor (el del grup del PSUC ja disminuït per l’escissió stalinista), 56 en contra (CiU, ERC, ind.exUCD) i 53 abstencions (PSC, CC-UCD, CDS, PSA, ind. exPSC i els dissidents comunistes del PCC).

Però el combat polític no impedia una relació humana franca i amistosa. Recordo que abans de començar la votació, Macià Alavedra, aleshores un dels homes forts de CiU, es va acostar a nosaltres i ens va dir: “quan això acabi anirem a sopar plegats, eh?” I així va ser. A la nit del dia 1 d’octubre els convidats a la taula de la “Xampanyeria”, aquell local aleshores de moda del carrer Enric Granados i del qual era soci el portaveu de CiU Jaume Camps, eren persones d’ideologia distinta (hi recordo el Guti, en Xavier Folch, l’Alavedra, en Pere Portabella, en Rafael Ribó i el mateix Camps), que podien discrepar entre elles però que es respectaven, perquè entenien la política com un acte de servei i no com una manera d’imposar-se idees i actituds les unes a les altres. Quina diferència amb l’esperit de la moció de censura que el 2001 va presentar Pasqual Maragall! Doncs bé, aquest era el tarannà del senyor Josep Benet. Dur, impecable, si calia, però humà fins a la bonhomia.

Agustí Colomines


...

Tuesday, March 25, 2008




...

Monday, March 24, 2008

..............................


...

Tuesday, March 18, 2008


El Govern aranès del Síndic Paco Boya ens ha amagat l’autèntica informació del perquè el Conselher Hipólito Cruces, responsable del Departament de Comerç i Promoció econòmica, ha dimitit.

El tema és greu. Però per altra banda, també és impresentable l’actitud del Govern, que una vegada més dona mostra d’una total opacitat informativa. A més, el tractament periodístic d’un tema com aquest, posa en evidència fins a quin punt a Aran no hi ha premsa independent.

Deixem passar la Setmana Santa per abordar un tema que en aquest moment en parla tothom i que no hi haurà manera d’amagar-ho, per molt que estiguin intoxicant des de l’administració.
...

Wednesday, March 12, 2008

..............................
Mor Cassià Maria Just, abat de Montserrat entre el 1966 i el 1989.
Un sentit record.


...

Tuesday, March 11, 2008



Existeix un Web.-blog anomenada “Vielha en 48 capítols” amb el subtitulat “Informacion e opinion deth Grup d’Unitat d’Aran en Vielha e Mijaran” i sembla que el dinamitza Alex Sirat Tarrau, el regidor del grup Unitat d’Aran-PSC. A més, s’ha de destacar que el blog té una entrada preferent a la Web oficial d’Unitat d’Aran que està a la Web també oficial del PSC.

En una primera època aquest blog semblava més personal i ara té un contingut més del grup municipal.

Usualment hi fan unes enquestes absolutament de pissarrí, des del punt de vista de la demoscòpia, però dona l’opinió dels seus lectors i desprès en fan les seves interpretacions. Els temes són variats i les propostes de futurs temes, també.

S’hi recull la proposta de fer la següent enquesta amb la pregunta:
“¿Crees que el Colomines debe irse ya del Valle?”.

Al regidor Alex Sirat i a Juan Riu com a regidor portaveu del grup i del blog, els hi hauria de caure la cara de vergonya de publicar aquesta mena d’enquesta, ni que sigui com a proposta. Ja no s’amaguen de la seva pràctica xenofòbica i això que tenen càrrecs institucionals!.

El regidor Riu quan era alcalde em va portar al jutjat per un article meu d’opinió que parlava sobre urbanisme i el favoritisme als seus amics de la política, i tot ha quedat en res. Millor dit en res no: amb la recomanació a Riu que no utilitzi la justícia per fer propaganda política.

Ara, amb aquests instigadors a l’odi cap a un veí del seu municipi, que s’ha de fer?.

...

Monday, March 10, 2008


M’hagués agradat veure avui en algun diari o algun telenotícies, les dades d’Aran de com havien anat les eleccions estatals, però com que ningú fa periodisme de “Aran com a País “, no hi xifres i si les vols, les has de muntar artesanalment.
(Es ben clar que és necessita premsa aranesa!!!. O és que no us agradaria ara tenir un diari aranès amb els comentaris electorals dels nou municipis d’Aran, amb dades, entrevistes, anàlisis, fotografies i anècdotes?).

El senyor Zapatero ha guanyat i per sort no ho fet Rajoy. També per sort Zapatero no ha tingut majoria i això permetrà que el catalanisme jugui a fons les seves cartes.

A Aran també ha guanyat el PSC o potser hauríem de dir PSC-Unitat d’Aran-PSOE, que ha obtingut 1869 vots a tot l’Aran. El PP ha quedat com a segona força amb 1164 vots d’Aran. I els Convergents han tret 1074 vots aranesos. Desprès, més lluny, Esquerra ha tret 215 vots.
A la Val d’Aran també la bipolarització ha ajudat a que ressuscites el PP i que PSC-Unitat d’Aran amb imatge de PSOE, resultes guanyador.

Estem davant d’un parell de problemes enormes: “Aran com a País” en política estatal desapareix i les imatges espanyoles i catalanes són les que s’imposen.

La bipolarització, el retrocés de l’aprofundiment democràtic deformant la pluralitat política i les diversitats nacionals que hi ha a l’Estat, polaritzant amb el PSOE i el PP la contesa electoral, ha estat un autèntic tsunami que s’ha endut quasi tot. Aquest ha estat l’altre problema: la polarització, el bipartidisme que els partits grans i els seus mitjans de comunicació han imposat a l’Estat, a Catalunya i a Aran.

En això s’hi ha de sumar el “vot útil” per aturar els reaccionaris del PP i llavors el tsunami s’ha multiplicat.

Els Convergents d’Aran han aguantat bastant bé, mentre que el d’Esquerra han perdut la meitat de vots, (de 442 a 215 vots). En concret aquest 2008 com deia, els Convergents a Aran han tret 1074 vots, mentre que fa quatre anys en varen treure 1085.

Malgrat el bipartidisme, l’evolució del PSOE a Aran i del PP també a Aran, no han tingut una moguda de suports espectacular: el PSC-UA-PSOE pugen un centenar de vots, mentre que el PP en perd més d’un centenar, encara que torna a l’escena política, mentre té un suport residual en altres tipus d’eleccions. En concret: PSC-UA-PSOE el 2008 : 1869 vots. El 2004 : 1748 vots. Mentre que el PP a Aran ha obtingut el 2008 : 1164, mentre que el 2004 en va obtenir 1314 vots aranesos.

Tots sabem que totes les eleccions segons l’àmbit polític, donen conductes electoral diferents i que sempre les eleccions estatals han afavorit als partits estatals, però els nacionalistes aranesos, tant els Convergents, com els d’ERC, haurien de revisar els seus pactes amb altres forces politiques estatals, perquè a la capital d’Aran o sigui a Vielha e Mijaran els hi passarà una factura tant enorme que en anys no aixecaran el cap.

ERC paga i pagarà el Tripartit a la Generalitat amb una força de disciplina estatal, i CDA paga i pagarà el pacte municipal de Vielha amb l’altre força estatal.

Cada elecció té la seva dinàmica, però hi ha unes interrelacions que marquen unes tendències i l’oferta electoral queda condicionada, sobretot en un territori d’un cos electoral tant petit com és Aran. De moment en aquestes eleccions estatals els resultats de Vielha e Mijaran són : PSC 895 vots (870 el 2004); PP 648 (740); CiU 497 (489) i ERC 96 (233). Queda clar que les forces aranesistes surten tocades.

Bona sort Zapatero i aquest cop no menteixis.
...

Wednesday, March 05, 2008


És absolutament simptomàtic que quan escric més per feina periodística o acadèmica, és quan escric menys en aquest blog. I segurament tenen raó aquells que m’envien e-mails dient-me que cal que em defineixi per les properes eleccions estatals.

De fet, el vot és secret, però per la meva trajectòria és pot ben endevinar cap a on decantaré el meu suport. Però que ningú s’enganyi, no és una qüestió només de sigles, és una qüestió de País. I en aquest petit escrit, només vull demanar el vot per aquells que són partits de sobirania catalana i partits de sobirania aranesa. Que cadascú voti el que vulgui, però en clau catalana i en aquest cas, per extensió en clau aranesa.

Jo vist, treballo i voto a Aran, per tant no em puc extreure d’aquest context polític, encara que avui circumstancialment estigui fora del País.

Jo si fos espanyol segurament votaria PSOE, però és que no ho sóc, independent del meu DNI i passaport, i per tant, com a català i com aranès, haig de votar una força del meu País que defensi els meus drets nacionals i com a ciutadà.

És una autèntica fal·làcia, volgué fer-nos creure que les properes eleccions és cosa de dos: Zapatero i Rajoy. No és només una fal·làcia, és una manera conscient de voler presentar un Estat i una arena política estatal on la veu dels altres, dels que anomenen “els perifèrics”, quedi diluïda i menyspreada.

També s’equivoquen aquells que diuen que Zapatero y Rajoy són el mateix, perquè no és veritat. Un representa un reaccionarisme anticatalà i antiaranès : un autèntic perill de les mínimes llibertats. Rajoy és simplement un reaccionari modernitzat. I l’altre, el senyor Zapatero és un gran mentider i això també és un problema. Queda clar que entre un reaccionari i un mentider, sempre sobreviuràs millor amb el mentider, perquè l’altre et vol simplement eliminar. El PP és un perill a Madrid, a Barcelona i a Vielha, i si jo tingues influència política, només els saludaria educadament pel carrer, però mai els hi faria costat i/o pactaria.

El Síndic d’Aran Paco Boya, seguint en la seva cursa de normalització lingüística de l’aranès, tramet un missatge personal a la ciutadania en llengua espanyola per agafar bacallà entre els votants més espanyolitzats i demana el vot “... por el compañero y amigo Zapatero...”, “... que tanto ha hecho por Aran...”. La rialla hauria d’ésser enorme, perquè el socialisme català i espanyol han fet barbaritats a la Val d’Aran. D’entrada : liquidar el socialisme aranès i posar-lo sota la seva disciplina. Unitat d’Aran avui és una caricatura d’un partit aranès sobirà. Però a més, el socialisme català i espanyol ha portar a Aran la filosofia de l’entreguisme, de l’amiguisme i del sectarisme de carnet.

El gran argument que el Síndic Boya dona per votar Zapatero, és l’acord sobre turisme signat entre el Govern aranès i el Govern espanyol. I ens diu que cal votar Zapatero, perquè l’acord és resultat d’un govern amic. O sigui diu: “... vota al amigo ...”.

Dues coses: L’acord turístic fet entre els dos governs, certament crec que és important. Com que treballem entre pinoxos: dic que l’acord és important, sempre que el que han explicat no quedi condicionat per una lletra petita que no coneixem. No em cau cap anell, per dir i acceptar públicament que és un gran acord. Llavors: on és la perversió?.

La perversió i la filosofia mesquina de Paco Boya és seguir potenciant a Aran la filosofia de l’amiguisme. O és que els socialistes no haguessin fet aquest mateix acord si el Síndic d’Aran hagués estat d’un altre color polític?. Vet aquí la veritat: o són acords de sintonia de carnet o Zapatero no ajuda l’Aran. Voleu més perversió?. Voleu més deslleialtat institucional?. Voleu més barra de reconeixeu-ho públicament?. El de sempre: l’amoralitat com a bandera.

A un reaccionari ni aigua, i a un mentider cal condicionar-lo de tal manera, que les seves pràctiques trileres no és puguin exercir. Això només serà així, sí hi ha al Parlament espanyol forces catalanes, basques i gallegues amb força i sobiranes com a partit.

Un cotxe de segona mà, un estri pels nostres fills, només el compres als que et donen, de paraula i per pràctica, confiança, i sinó ets un insensat mai ho fas a un mentider.
...

Thursday, February 28, 2008


La Fundació Catalunya Oberta que és una entitat de reflexió política catalanista i liberal, envia cada dia un e-mail del que anomena "El Calbot", que és com un comentari curt sobre un tema d'actualitat del que és posiciona. N'hi ha molts que no hi estic d'acord o no m'agraden, però avui n'he rebut un que el transmeto a tots els lectors del blog perquè hi pensem:
.
.
Una queixa és un regal
.
"O Catalunya reacciona, o es rendeix", ha exclamat Pujol per demanar el vot a qualsevol que no sigui PP o PSOE. Ara: ateses les enquestes i la bipolarització, no sembla probable que Catalunya reaccioni. S'haurà de rendir, doncs? No. El partits catalans hauran de fer autocrítica i prendre nota. Ja fa temps que l'electorat es queixa i ni Mas ni Carod no en fan cas: tots dos afronten la queixa amb una visió negativa i defensiva. En el màrqueting modern, però, la queixa es valora en positiu, perquè permet a l'empresa (o el partit) corregir el rumb seguint les inquietuds del client (o el votant). Lectura recomanada: "Una queja es un regalo", de J. Barlow i C. Moller.
.
-.
Una reflexió que també s'hauria de fer extensiva a Aran.
...

Wednesday, February 27, 2008



Des de fa dies estic viatjant i recorrent els diversos llocs on treballo i he estat en moltes reflexions sobre periodisme, cultura, política i associacionisme lligat amb l’occitanisme i he arribat a una conclusió personal : sinó hi ha un tomb radical d’orientació en les politiques culturals occitanes a Aran i a la resta d'Occitània, el panorama és molt negre i s’estancarà en un cul-de-sac.

S’ha polititzat tant la cultura i el periodisme sobretot a Aran, que les associacions culturals i de comunicació que volen ésser independents s’han d’allunyar de la classe política. I allunyar-se dels politics s’ha de fer, tant en defugir el seguidisme de la seva agenda, de les seves consignes subtilment exigides com de les seves subvencions condicionades.

Un pot tenir una concepció política, una línia editorial, però l’associacionisme cultural i el de comunicació no és pot plegar a cap polític, ni a cap administració pública, sigui del color que sigui.

Des de fa setmanes uns quants estem vestint un discurs i una pràctica de fer política cultural occitana des de la independència, des de la pluralitat autèntica i des de l’auto-finançament i per això ens obrirem a muntar, dirigir i rendibilitzar qualsevol activitat cultural d’arreu, per aconseguir diners per fer activitats de cultura occitana.

La cultura occitana i aranesa té molts problemes sobretot d’acceptació social, però si a més és polititza i s’institucionalitza com cada dia més i de forma brutal s'està fent a Aran, encara tindrà un rebuig superior.

Ja passava en l'època Barrera-Sans i ara passa en l'època Boya-Vergés. El Conselh Generau d’Aran en cultura, hauria d’ésser com un moderador d’un debat, que passa desapercebut i llavors és valorat, perquè en realitat no és el protagonista.
...

Friday, February 22, 2008


Feia goig veure la festa popular del llançament de la traducció catalana de l’últim llibre de la saga de Harry Potter que l’editorial Empúries va preparar a Barcelona. El fenomen mundial dels llibre sobre Potter ha estat una important contribució a fer aficionats a la lectura i això és tota una proesa.

L’edició catalana de l’últim Harry Potter ha coincidit, en dia i hora, amb la venda de les edicions espanyola i gallega. I perquè no hi ha una edició en aranès /occità?.

La traducció a l’aranès d’un llibre sobre Potter no seria un fet important per la normalització lingüística? I sobretot per la normalització de la lectura en aranès?.

Una operació editorial com aquesta, val molts diners i seria difícil desprès aconseguir uns mínims guanys i això fa que cap privat és pugui llançar a una operació de traducció a l’aranès de la saga Potter.

L’administració pública aranesa i catalana en comptes d’invertir d’una manera errònia en traduccions que encara no caldrien, (exemple: les traduccions d’autors catalans en comptes de prioritzar-ho d’altres llengües que el lector aranès no sap); en comptes d’aquesta política erràtica: seria bo que popularitzes la llengua invertint en operacions adreçades al gran públic i sobretot al públic jove.

I això fet des del rigor i sobretot des de saber estar en les coses de l’actualitat i de la modernitat. Tot plegat massa regust de naftalina a Aran, que causa el rebuig i l’avorriment de la joventut.
...


Thursday, February 21, 2008


Una de les coses que fa més ràbia de tot el soufflé que està sent el govern Boya d’Aran, és el canvi tant radical entre el que deien quan eren a l’oposició i el que diuen ara. I no fa més de 9 mesos !!!, més o menys.

Ningú recorda quan denunciaven una i una altra vegada els sous dels alts càrrecs de l’administració aranesa de l’anterior govern?.

Fins i tot, a més de denunciar-ho a Vediau, varen fer córrer un escrit anònim -(ja començaven aquesta pràctica de l’anonimat per embrutar)-, en el que especificaven els sous del govern i de càrrecs de l’administració com l’Hospital.

Desprès els seus altaveus als mitjans de comunicació d’Aran se’n varen fer ressò (sic) : d’un paper anònim!.

L’equip Boya sempre ha demanat transparència i sempre ha estat demagògia, perquè mai l’ha exercida. Boya com a parlamentari del Parlament de Catalunya ha fet el que ha volgut i mai ho ha explicat als ciutadans d’Aran. Algú sap que ha fet i que fa el diputat?. I també, mai ha volgut explicar el que cobrava.

Molt dir, molt pontificar, molt alliçonar, molt xulejar, molt tapar escàndols, però sempre s’ha reservat explicar el que el diputat, avui també Síndic, s’embutxaca cada mes.

Paco Boya cobra cada any: 82.201,39 euros (vuitanta dos mil dos cents un euros amb trenta nou cèntims) o sigui, pels que encara pensen en pessetes: 13.645.366 pessetes.

No faré la trampa que feia l’exConselher Antonio Asensio en els seus "papers anònims" en els temes dels sous i cal dir que les assignacions dels diputats, tant les fixes com els complements, estan subjectes a les normes tributaries de caràcter general.

A Boya li surt a compte ésser diputat del PSC, encara que trenqui la dignitat institucional del càrrec de Síndic d’Aran -per continuar sota la disciplina d’un grup parlamentari- i hagi destruït la sobirania d’un partit aranès.
...

Wednesday, February 20, 2008

...................................


Peter Callesen
Holding on to Myself (detall), 2006.
De la sèrie "Papercut".


...