Wednesday, April 29, 2009

Tinc un merder tant enorme a Londres amb la meva recerca acadèmica, que no em queda esma d’escriure una línia.

És una batalla constant de nacionalismes que tenen els propis interlocutors i un problema de que funcionen d’una manera negligint en termes de gestió.

Ara diuen si en qüestions araneses estic massa implicat i no faig de investigador sinó de militant, ara si cal comparar els aranesos amb els kurds i els mongols de no sé on, entrant en una barbaritat metodològica digne de les bestieses acadèmiques més cutres i així una i altra vegada.

I això passa en moments personals de canvi.

Perquè encara que de vegades em sembla mentida, sempre a Catalunya he estat considerat un estudiant anglès. La meva primera llicenciatura és anglesa, per tant administrativament sóc anglès.

En època de poca mobilitat universitària, vaig estudiar fora; però desprès amb més mobilitat o ara amb Pla de Bolonya els problemes són els mateixos perquè ha estat un continu problema administratiu.

Des de Sant Jordi passat mentalment i des d’ahir obrint camí administratiu, començo a replegar-me a la Universitat de Lleida (UdL).

Durant un any i mig he estudiat al detall, amb publicació inclosa, de que va i de que van els de la Universitat de Lleida i la decisió la tinc clara : val la pena entrar a la UdL, i convalidar, reciclar i incorporar tots els meus estudis a nivell de llicenciatura. Des de fa dies la sensació de pertinença a la UdL la tinc clara, la visc, encara que encara no tingui cap carnet, com avui sí el tinc de la Universitat de Barcelona i de la London School of Economics and Political Science amb recerca de tercer cicle.

El que no tinc clar encara, és que la Universitat de Lleida sigui la universitat de referència per Aran. Tenir un futur Grau sobre occità no dona referència a res, perquè també el tenen de francès el Grau i ningú pensa que la UdL sigui referència de França. Per ésser referència d’un País com Aran, com a mínim hauríem d’ésser respectuosos amb la llengua i la UdL no només no respecte l’aranès, sinó que a més vulneren la llei, perquè l’aranès es oficial a tot Catalunya.

Però tot això no és culpa de la Universitat de Lleida és culpa d’un equip de govern. Quan LO CAMPUS estigui al número 18, aquest equip de govern serà història i nosaltres en publicarem el balanç.


...

Monday, April 27, 2009

....................................



...

Thursday, April 23, 2009

......Bon Sant Jordi !!!

.....................


...

Tuesday, April 21, 2009


En un any publicant a Lleida han passat moltes coses de les que podríem dir a la “cuina” de les edicions. Algunes molt bones, jo he après moltes coses i m’he transformat cap a un “joan-ramon” molt més políticament correcte, però encara més incisiu a la pràctica i per alguns més perillós que abans. En realitat la meva transformació no m’agrada, m’agrada dir les coses més directes, però sembla que en diuen madurar.

Fer periodisme de recerca a les Terres de Lleida et fa remoure tanta merda, que no tens més remei que distanciar-te i esperar. He viscut en societats petites com Andorra o la Val d’Aran, però Lleida capital no té res envejar a la brega entre clans, famílies i tota mena de tribus.

Aquí no es fien de ningú, no passen pilota perquè xutis, ningú ho fa; i mentre a Aran has d’anar tocant paret perquè no t’apunyalin, aquí t’ho fan de cara i a ple dia, però també ho fan.

És tanta la inseguretat d’algun provincià que té poder sobre algun pressupost de diner públic, que s’ha perdut la idea de la transversalitat d’ideologies i opinions a l’hora de potenciar projectes. Però atenció: el diner és públic i no pot estar sempre i contínuament finançant la menjadora de quatre cretins amb carnet.

El més democràtic i enriquidor per aconseguir més llibertats a Ponent és defensar la transversalitat com a principi. No hi ha qüestió més revolucionaria aquí, que potenciar i escoltar les idees de tothom. Per la meva part : publicar-les totes.

Els mediocres i sectaris no ho entenen. La metàfora que els hi va bé a aquesta mena de ramat, és que a la primera Passarel·la de vianants sobre el riu Segre, tota ella amb aspiracions de moderna, és on hi ha més robatoris als vianants durant el dia. En ple centre, en plena modernitat. Bona metàfora del ramat.
..

Monday, April 20, 2009

Comença la publicació i el repartiment més exhaustiu de LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. El número del nostre primer aniversari.
També comença una setmana important per a mi : a partir d’aquest Sant Jordi 2009, comença la meva última aventura de training professional d’aquesta meva i curta vida. Un retorn als meus orígens universitaris.

...............

...

Friday, April 17, 2009


Cada tancament de publicacions que hi estic al darrera, em deixa sense temps per escriure al blog. En Salman Rushdie en una xerrada pública, em sembla a Barcelona, denigrava els blogs perquè deia que eren com una vomitada de text, sense reflexió, tot directe.

Això a mi no em passa, sinó tinc la reflexió estructurada no la podria escriure. Per tant necessito temps.

Voldria parlar sobre l’occità i l’aranès desprès de llegir el nefast article a l’Avui de Jordi Palmer sobre aquest tema. Sobre l’incert futur del nacionalisme aranès desprès que aquest, torna a presidir l’Ajuntament de Vielha. Sobre l’Institut de Vielha desprès de publicar una web oficial en català saltant-se olímpicament l’aranès. Sobre la projecció exterior de la Universitat de Lleida desprès d’ésser criticada amb raó pel diari Segre. Sobre l’últim llibre de l’Anthony Giddens, The Politics of Climate Change, desprès de rebre les floretes de mig món capitalista. Sobre com Txetxènia s’ha convertit en una enorme presó a l'aire lliure i com tothom a Europa mira cap un altra direcció. Sobre el socialistes a les Terres de Lleida i com administren el diner públic en comunicació. Sobre el nacionalisme català a les Terres de Lleida que no sé veure que fa i pensa, amb l’anècdota de la resurrecció de l’ex-alcalde Oronich. Sobre que Carod renuncia a ser el candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat i la rebotiga de tot això.

En fi, tot va tant ràpid que necessito temps. I alguns tertulians que saben de tot, no es podrien donar temps també?.

Lluny dels tactismes, de les preses, de la noticia ràpida, de la superficialitat, hi ha una altra eina que necessita l’occitanisme i que hem de crear: una bona publicació acadèmica sobre pensament i reflexió, amb articles de fons per valorar i construir bases sòlides sobre temes nacionals, polítics, socials, econòmics i culturals d’Occitània, on òbviament hi ha Aran. En aquest cas el més important és el text, ni fotografies, ni disseny gràfic, ni cap floritura, només idees pures. I això ben transversal, recollint idees ben diferents, perquè és la millor manera d’enriquir el tant necessari debat. Una edició espartana, però virolada d’idees.
...

Thursday, April 02, 2009

Fa dies que veig una i altra vegada per l’ordinador la pel•lícula “ The Duchess” amb la Keira Knightley i en Ralph Fiennes,. La veig sencera o a trossos, de fet és el meu exercici d’anglès que em vaig portar de Londres. La veig amb subtítols amb anglès, escoltant-la també amb anglès o amb subtítols per a sords on relata en subtítols el que passa, o mil i una combinació per no perdre ni una paraula.
.
El DVD anava de rebaixes perquè el promocionaven com a regal pel dia de la mare, en canvi aquí, a la gran pantalla, sembla que l’estrenen divendres. Veurem quantes copies en català, si es que n’hi ha. Com veieu, tinc una còpia amb poc de glamour, perquè per 14 lliures vaig adquirir la pel•lícula. Legal es clar, però de rebaixes.
.
“The Duchess’ està basada en la novel•la d’Amanda Foreman ‘Georgiana: Duchess of Devonshire’, i ha estat dirigida per Saul Dibb.
.
Les pel•lícules anomenades d’època són excel•lents i no es d’estranyar que aquesta hagi estat super premiada per l’escenografia i la vestimenta.
.
Aquí el màrqueting, que es la meva real especialitat, la està destrossant. Per una banda el tractament digital de l’augment de pits de la Knightley, que aquesta al final no va voler, però no varen deixar de explicar-ho i per l’altra part la promoció amb la figura de Lady Di als tràilers, perquè sembla que esta involucrada amb la família de l’historia i perquè l’història de la Duquessa Georgiana, G com li diuen, te punts de contacte amb la seva història personal, perquè va d’un famós triangle amorós i de repressió. Una bona instrumentalització d’un a història del segle divuit en comerç actual.
.
La Keira Knightley en algunes escenes està excel•lent encara que per a mi, en un altra atmosfera, època i acció, la meva Knightley és la de noia fatal a Domino, que fa de Domino Harvey, una pija nord-americana que acaba fent de caça recompenses.

..........

(De vegades el vídeo fa el tonto i s’ha de provar un parell de vegades el botó d’arrencada).
...

Tuesday, March 31, 2009


Venia amb les piles enormement recarregades des de Londres amb un propòsit clar: donar la batalla definitiva al meu anglès. Si durant una hora i mitja, havia aguantat una discussió i confrontació sobre recerca social en anglès i per primera vegada ningú s’havia posat com de bé o malament jo parlava la llengua, és que alguna cosa havia canviat i potser estava domesticant un dels meus problemes. Doncs bé, amb aquests ànims vaig fer d’espectador en un recital de poesia al centre de Lleida. Una interessant poetessa, entre mig de molts altres rapsodes, va llegir un dels seus poemes escrits en català.

I començà. Primer vers, segon vers ... i diu a continuació, tercer vers : “ ... i com va escriuré T.S. Eliot ...”. I ens etziba a tots els que escoltàvem, una cita del poeta i ho fa en llengua castellana. Continua el seu poema en català i més endavant torna a fer una cita d’Eliot i ho torna a fer en castellà.

L’estupor va ésser general, excepte la poetessa que encara avui no entén que passava.

T.S. Eliot fou un poeta, escriptor, dramaturg i professor universitari britànic, d'origen nord-americà. Va escriure naturalment en anglès.

La poetessa pot fer el que vulgui amb la seva obra. Però la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida organitzadors de tot aquell sarau, s’haurien d’haver esquinçat les vestimentes. No cal dir el Departament d’anglès i lingüística. Però no cal preocupar-nos perquè la poetessa és del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual.
.
.
Morning at the Window

THEY are rattling breakfast plates in basement kitchens,
And along the trampled edges of the street
I am aware of the damp souls of housemaids
Sprouting despondently at area gates.
.
The brown waves of fog toss up to me
Twisted faces from the bottom of the street,
And tear from a passer-by with muddy skirts
An aimless smile that hovers in the air
And vanishes along the level of the roofs.

T. S. Eliot

...

Monday, March 30, 2009


Trobo genial aquell anunci de televisió parlant d’en Messi del Barça i de les coses escrites en un tovalló de paper d’un bar. És l’anunci d’un cervesa, que jo he vist a TV3.
.
En les meves petites històries també hi ha molts tovallons de paper. Ara recordo una roda d’idees d’estudiants meus de formació ocupacional de Cerdanyola de Vallès per posar nom a una futura associació aranesa, que desprès crearíem la família ja aterrats al País. Fou així com sorgí el nom de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.
.
Un grup de gent sense feina, que s’estaven reciclant i aprenen a col·locar-se novament en el mercat de treball, descobrien que era això d’Aran i donàvem nom al que desprès ha estat una autèntica vivència cultural i de militància, i a més realitzada com un estil de vida de compromís.
.
Fou amb molts tovallons de paper que he recollit moltes idees, en aquell cas la il·lusió, les generoses i bones idees d’uns treballadors quasi tots de llengua materna i expressió quotidiana castellana.
...

Thursday, March 26, 2009



Com una pantalla enorme de quadre de comandament d’un gran aparell de vigilància avui he seguit des de Lleida la manifestació a Barcelona dels estudiants anti-Bolonya i anti-repressió. Tenia moltes pantalles de seguiment: un aplicatiu instal·lat a Califòrnia (USA) -un simple “Cover-it-Live Event Listing”- capitanejat per Vilaweb i que feia el seguiment de l’esdeveniment per escrit, a temps real -des de la narrativa de la casa amb fotos fins la participació dels seguidors. Una altra pantalla d’una càmera al carrer, que corria entre els manifestants, oferta per la Web de “Barri Sants.org”. A més pantalles de diverses televisions etc etc. És a dir, tot un muntatge que mentre sopava a la taula de treball, em permetia seguir-ho i reflexionar.

Jo estic a favor de la “Mentalitat de Bolonya”, però ho han fet tant i tant malament els polítics, les administracions i els equips rectorals que han acabat desmuntant Bolonya des de dins.

L’actitud xulesca dels Rectors és tant molesta, inútil i indigna que no té perdó. Seran els últims rectors i rectores pre-Bolonya que hauran liquidat precisament la “mentalitat”, l’ànima pedagògica, que hauríem d’introduir. Bolonya aplicada per funcionaris de luxe, és néixer morta.

A mi estudiants il·luminats i fatxes han intentat a la Universitat de Lleida que no fes la meva tasca com a director d’un periòdic universitari parlant de Bolonya, però excloent aquest púrria, la resta anti-Bolonya tenen, en moltes coses, més raó que un sant.

--------------------------------------------------------------
PD: Una dada curiosa però que cal guardar. Els Rectors que han deixat entrar últimament la policia a les Universitats són els mateixos que no volen normalitzar el català entre el professorat. Serà casualitat o serà precisament un tic imperial i dèficit democràtic?.

..

Wednesday, March 25, 2009


Sortint d’INSÒMNIA, el recital poètic de la Festa de la Creativitat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, vaig tenir clar que tot el que havia escoltat ho havia d’incorporar a LO CAMPUS.

Però com interessar a tota la comunitat universitària en poesia?

Juguem amb desavantatge perquè ningú llegeix, ni molt menys premsa. Tots educats en audiovisuals, tots fomentant el divorci entre “lletres” i “ciències”. I a més a més, els hi hem de col·locar “poesia”?

Aviat farà un any de LO CAMPUS i estem entre ésser un servei cultural o un negoci de premsa. Negoci no ho és, ni ho serà mai, sobretot si en cada secció fem militància cultural, oferim les pàgines per potenciar tota mena de creativitat jove i emergent, es a dir desconeguda per tothom i sense demanda.

Les dificultats de trobar anunciants son enormes, hauríem de trobar un mecenatge molt més militant. De la Universitat oficial no en sortirà res, perquè juguen a tirada curta i es poleixen els diners culturals en temes d’aparador sense invertir en consolidar estructuralment projectes periodístics. Dels Consells de l’estudiantat menys, perquè dels diners que els hi donen per cultura, se’ls poliran tots en un dia, en un dia, per una farra anomenada festa major. Molta irresponsabilitat i falta d’estètica, en temps de crisi.■
.
.
.
Il·lustració: “Cadira tacada”
de Regina Saura
...

Sunday, March 22, 2009

Quan trobes un article que assumeix ben explicat el que voldries dir, no cal tornar-ho escriureu, millor assumir-lo i difondre’l. Aquest es el cas de l’article del periodista Miquel Martín. Un bon i honest article.
.
.

Valdecasas dimissió

Des de fa quinze dies el número dos d’Interior, Joan Boada, anava explicant a tothom qui el volgués escoltar que tenia a punt l’operatiu de desallotjament dels estudiants contraris al procés de Bolonya tancats a la UB. I donava a entendre clarament, amb la seva particular incontinència, que no es tallaria un pèl a l’hora de treure’ls de la universitat. Aquesta mateixa tolerància zero contra els estudiants que demanen debatre sobre el futur de la universitat pública també estava en boca d’alts càrrecs de govern d’altres departaments que arribaven a titllar de ‘pollosos’ els concentrats al rectorat de plaça Universitat.
.
Vaja, el món al revés: l’esquerra transformadora catalana contra aquells que haurien de ser la seva base social i electoral i que fan un exercici tan saludable com tenir esperit crític i reivindicar el que creuen legítim més enllà de si les formes d’amotinar-se en un claustre són més o menys de bon gust. Per cert que el rector Dídac Ramírez va justificar el desallotjament perquè assegurava que s’havien produït ‘accions violentes’ dels concentrats a l’interior del claustre i va qüestionar la representativitat dels estudiants que propugnen una alternativa a Bolonya. Això de les accions violentes s’hauria de demostrar perquè també hi ha un bon nombre de professors que s’han expressat en sentit contrari i han lloat l’actitud de debat constructiu dels tancats al rectorat. Això de les ‘accions violentes’ que deia el rector em recorda al mític ‘els manifestants estan ensinistrats per Jarrai’ que utilitzava la virreina Valdecasas per justificar la seva brutalitat policial contra tothom qui es movia ara fa 10 anys. Sobre la representativitat, recordar-li a Ramírez que va ser escollit rector en unes eleccions en què hi va participar un 10% de la comunitat universitària.
.
I en el ball de bastons del vespre, com en el futbol, la responsabilitat d’una actuació policial és de l’entrenador, no dels jugadors. Els agents de la brigada mòbil dels Mossos saben perfectament quin grau de duresa poden emprar perquè reben les ordres dels seus comandaments. I els comandaments tenen uns responsables polítics. És a dir que si van repartir sense miraments és perquè estaven autoritzats a fer-ho. Algú des de la sala de comandament dels Mossos i la Guàrdia Urbana del carrer Lleida deuria donar l’ordre de més o menys canya.
.
L’endemà dijous el conseller Saura afirmava des del Parlament que hi havia aspectes de l’actuació policial que no li havien agradat. Si és així, obri en conseqüència i destitueixi qui no ha fet bé la seva feina. I si pel contrari decideix no botar ningú, la deducció és que avala la manera de procedir dels Mossos. Per tant, si no força dimissions, la derivada lògica seria que tanqués files amb la seva policia i evités així major desprestigi del que ja acumula des que està en mans de qui està. O no?
.
Però el més escandalós de tot plegat és que si els fets de dimecres haguessin succeït fa 10 anys, Iniciativa hauria estat la primera en sortir a la palestra a condemnar l’acció policial i exigir l’assumpció de responsabilitats. Amb Valdecasas sí i ara no? Sense coherència no hi ha credibilitat. I sense credibilitat s’ageganta el desprestigi. El del Govern, el de Catalunya.
.
Miquel Martín i Gamisans
.
--------------------------------------------------------------------
.
Un altre tema:
.
La notícia :
“Soldats israelites llueixen samarretes que inciten a matar palestins”.

Quan els meus amics personals d’Israel em demanen discussió sobre la repressió als palestins, em costa molt discutir-ho sense ferir a ningú.
De moment aquells que tan justifiquen a l’exèrcit israelita, haurien de reflexionar sobre el que es una anècdota atroç, però un autèntic símptoma de com van les coses.
Es tracte de la famosa samarreta fabricada per encàrrec per unitats de l’exèrcit israelita i que els joves soldats vesteixen a les casernes. “Un tret, dos morts” es el lema sota el dibuix d’una musulmana en estat. “Millor usi Durex” es llegeix sobre una mirada telescòpica per la que es veu una nena morta amb un peluix. En un altra s’imprimeix: “Confirmar la mort”. Es a dir, es dispara al cap d’un ferit a boca de canó.

......................

...

Wednesday, March 18, 2009

De camí cap a Londres per passar un control a la London School of Economics and Political Science sobre la meva recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània, penjo aquesta nota. Sinó ens entenem amb els anglesos, i això n’hi ha un 40% de possibilitats, potser serà hora de passar-ho tot cap a Catalunya. Però no avancem esdeveniments i siguem optimistes, perquè abans m’hauran de liquidar, i tot i el meu acoquinament total, no m’ho deixaré fer.


NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
QUART DIA
(17 de març de 2009)

Aquesta sessió centrada en “funcionament intern i participació” tot i haver estat plàcida, ha donat la punyalada definitiva a la “fórmula” d’aquests debats, pel poc interès universitari i periodístic d’aquestes Taules. Els patrons ideològics dels participants estant ven clars i porten a que ja tot és previsible. Aquell exercici pedagògic a l’aula de les Facultats de Ciències Polítiques de que cada estudiant assumeixi un rol ideològic o de partit determinat i que reflexioni en veu alta sobre un tema concret a partir del rol, seria el mateix exercici de “joc de rols”del que es diu a les Taules. Tot es previsible i tot es inamovible. No és pot fer la quadratura del cercle: es impossible de casar un plantejament anti-sistema, anti-capitalista i assembleari de la part dels estudiants amb un regim de funcionament universitari basat en la democràcia formal. De fet els estudiants de la Tancada juguem net. Sempre han defensat el mateix, i a pinyó fix, sigui la Taula que sigui, sigui el tema sectorial que sigui acabaran dient el que toca. Això està bé per coherents, encara que es una postura minoritària i gens representativa de la comunitat universitària de la UdL. Els que no juguen net són l’equip govern que navega entre el possibilisme, l’acontentar i anestesiar als de la Tancada i tot a costa d’estar-se carregant la representació de l’estudiantat sorgida de les eleccions. Ha estat l’episodi provocats pels estudiants anti-Bolonya d’enviar al sector del públic de la sala al representant del Consell de l’estudiantat de la UdL, (que venia en representació del seu Coordinador), i que s’havia posat de forma conscient al sector dels representants de la Taula, perquè es posi en evidència la quantitat de llençols democràtics es poden haver perdut, en l’operació Taules. Ningú explica les raons del perquè l’estudiantat i el professorat –no s’ha d’oblidar el professorat- quasi no participa en res. I es evident que el tema de la representació i la manipulació hi té un paper. I aquí manipula tothom. L’altre tema estrella ha estat el Consell Social. Els anti-Bolonya veuen al seu president Ramon Roca escandalitzats, com un sant cristo gros al mig d’una església, enfundat amb unes cartutxeres i les respectives pistoles. El veuen com el súmmum de l’empresari i del sector empresarial corrompen la plàcida i idíl·lica vida universitària. Les aclaridores paraules de la Secretària General del Consell Social explicant l’organisme des d’una altra dimensió molt més de servei i sobretot d’implicació a la societat civil productiva, no ha canviat res, perquè picava sobre ferro fred. Tot i que els crítics han afluixat veles, al final el discurs sempre ha estat el mateix: “... el Consell Social és la imatge viva de la mercantilització de la universitat ...”. I es que en Ramon Roca té una imatge “... de guanyador ...” que mortifica a molt de l’estudiantat militant. El president del Consell Social segur que es un crac en relacions entre els sectors dirigents de la societat de les Terres de Lleida, però es un negat en relacions públiques cap a la UdL en dins, i això no ho pensen només els anti-Bolonya.■


...

Thursday, March 12, 2009

Rafael Subirachs es un del compositors i cantants que més m’agraden.
No es fàcil, però la seva obra es seriosa, sense concessions, es música pura.
Escoltem-lo amb música seva, la interpretació d’un poema de Gabriel Ferrater.



Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.








...

Wednesday, March 11, 2009

.............

..

Tuesday, March 10, 2009




A Aran és fan moviments per recuperar això que en diuen la “Memòria Històrica” i això està bé. La Val d’Aran i la resta d’Occitània necessita recuperar les arrels històriques.

El que es complicat es que des de l’administració publica, millor dit, des dels polítics instal·lats a l’administració vulguin “fer la història”.

No es un problema d’un color polític determinat, per a mi qualsevol partit polític ficat a “historiador orgànic”, simplement es nefast. Seria la història del regim, siguin uns com els altres.

Però a més, ara es poden donar algunes perversions: la primera és voler utilitzar els fons econòmics per fer la “Memòria Històrica” de l’època del franquisme per estudis diferents i utilitzar-los per recuperar històries d’altres èpoques.

I això perquè ho poden fer? Simplement perquè Aran acull innumerables franquistes, proto-franquistes i reciclats de franquistes que de cap manera volen ni sentir a parlar del període de la Dictadura. Algun Conseller d’aquests que ajunten “política i fer cales” haurien d’acabar finançant “històries” que només ens portarien a veure les pràctiques estraperlistes de casa seva. D’altres que ara van de demòcrates de tota la vida, quedarien amb el cul a l’aire.

Tornem al de sempre: no es la societat que ha d’anar al darrera dels polítics, són els polítics que han de servir a la societat i deixar que aquesta faci el seu camí, també en la recuperació històrica.


...

Sunday, March 08, 2009

Encara haig d’escriure que he sentit veient aquesta pel•lícula, però tot ha estat bastant potent.




..............

(La música està molt fluixa i s’ha de pujar al màxim el volum de l'ordinador)

...

Thursday, March 05, 2009

No deixa d’ésser difícil fer de periodista de proximitat i que no t’afectin els esdeveniments i el contacte amb els protagonistes. Caldrà mantenir un cert distanciament i no caure amb la familiaritat dels contactes, ni el famós “compadreo” que tant agrada per aquestes contrades. Sóc periodista i politicòleg les 24 hores al dia, i els amics i les amigues me les busco en un altre lloc. No sigui cas que algú confongui la gimnàstica amb la magnèsia.

NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)

per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL

TERCER DIA
(05 de març de 2009)

Un Dietari sempre hi ha opinió, ho recordo per aquells que ens escriuen o m’interpel·len. Aquí recollim la mirada particular del que firma les Notes, busquem el “perquè” del que passa i no és pretén fer res més. Hem decidit que la crònica serà publicar, al proper LO CAMPUS, extractes de les actes dins d’un article global. Aquesta es la idea inicial però no saben si serà així, tot dependrà cap on acabi tot aquest enorme cul-de-sac que són les Taules de debat post-Tancada. La idea de discutir sempre es bona, una altra cosa serà que en surti de tot això i sobretot el grau de compromís dels acords presos. Per una banda perquè a la Taula la representació del professorat no hi és, malgrat la bona fe de la professora Anna Gené i per l’altra perquè el PAS té una representació esbiaixada i a més discutida en el sector. Les Taules eren per incorporar a tota la comunitat universitària en un ampli debat, ara només es una discussió entre el Rectorat i un grup d’estudiants. Això també és important, però ha desnaturalitzat el que s’anava a fer. La primera sessió de la segona Taula denominada “Funcionament intern. Estructura orgànica, participació, procés de presa de decisions, sentiment de pertinença” s’ha centrat amb una presentació de la Secretària General de la UdL on s’ha posat de relleu el que condiciona i determina la “Ley Organica de Universidades” (LOU) estatal i la “Llei d’Universitats de Catalunya” (LUC) catalana, a l’autonomia de la universitat. Es presenta la Universitat com una estructura molt participativa, molt transversal i summament democràtica i no hi ha cap mena de dubte que ho es, però el problema és com es gestiona tot això i evidentment això ningú ho ha explicat, ni criticat. La gestió de la UdL feta per un Rector o un equip de govern diferent, amb la mateixa estructura interna, funcionaria diferent. Millor o pitjor, això és igual ara, el que segur que seria diferent. Per tant es l’aplicació de gestió i la política Viñas el que s’hauria de discutir i la Taula no ho ha fet. El dos altres punts abordat son la participació i el Consell Social de la UdL. I totes dues coses lliguen amb l’anterior. L’estudiant no participa perquè està tip que l’hi aixequin la camisa. Ni volen que se’ls manipuli (ni l’estructura universitària, ni grups d’estudiants), ni donen cap credibilitat als cants de sirena d’estaments universitaris que amb un paternalisme malaltís es comprometen el mínim. No hi ha professors a les Taules per dues raons: perquè la “solució” de la Tancada no ha agradat a molts docents i perquè l’equip de govern rectoral té un cert divorci amb els gestors d’Escoles, Facultats, Departaments i professorat. La falta de participació es dels estudiants però també del professorat. L’aplicació del Pla de Bolonya es el paradigma d’aquesta situació. Es pretén canviar-ho tot, per directius estructurals foranes, tot sense nervi, sense ganxo i sense crear il·lusió. El que seria estrany que aquest estat, incités a la participació.■


..

Wednesday, March 04, 2009


La moguda a la London School of Economics and Political Science (LSE) m’està desconcentrant el meu treball de periodista universitari a les Terres de Lleida. Hauria de saber trobar la manera de lligar les dues activitats, a més d’ajuntar-hi la tercera, que és el periodisme sobre educació d’Aran.

Se suposa que la “Mentalitat Bolonya” hauria d’ajudar a fer casar diferents dinàmiques universitàries i diferents cultures. No és tracta només de promoure la mobilitat en Campus diferents, en territoris diferents, sinó que és tracta d’assumir les pràctiques diferents i assumir-les com una esponja per educar-se amb aquesta educació permanent que ens cal i en la recerca.

També els anglesos els hi costa entendre pràctiques de recerca universitàries diferents i no paren d’emprenyar en que cal trobar un “estil britànic” per fer i presentar recerca.

Com publiciten ells, la “LSE remains the top-ranked social science higher education institution in Europe with an outstanding global reputation for teaching and research”, però sent líders en ciències socials a Europa no saben assumir estils de fora. Hi ha mil i un Institut en la pròpia Escola que són sectorials o que assumeixen estudies estrangers de tota mena. Però tot és fa com a clònics i passats pel colador del emprenyador “estil britànic” , que en realitat és únicament anglès.

No suporto aquest nacionalisme prepotent de la “recerca”. I ho poso entre cometes perquè no és autentica recerca, és la còpia, una i altra vegada d’una ideologia imperial.

D’aquí dues setmanes m’hauré de defensar a Londres sobre una recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània. Jo català, Supervisor italià i Tribunal anglès, serà tot un puzzle que acabarà com un xoc de trens i aquest cop el petit David podria ésser triturat pel Goliat britànic. Un gegant de vol gallinaci incapaç d’assumir estils i presentacions diferents. Però precisament l’únic valor afegit que podem aportar, és una diferent manera de com valorar els fenòmens socials i que existeix una mirada mediterrània.
...

Sunday, March 01, 2009




...