Ja està al carrer. En digital i en paper. 
Aquest LO CAMPUS no fa cap concepció a les coses fàcils i menys a l’onada de Facebook, o piulades de Twitter o missatges de mòbil. Si avui el món jove està acostumat al text curt i sintètic, aquest LO CAMPUS és per llegir i això costarà al que sempre van accelerats. 
No us heu de perdre l’article del Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida. Tot i que hi discrepo en algunes coses, és una bona pressa de postura, valenta i poc usual entre les autoritats acadèmiques.

www.locampus.cat

Els catalans comencem la setmana precisament el Cap de setmana.

Demà comença una nova setmana en la que  haig de donar la volta a tot i integrar-ho tot.

Que no s’entén?

Senzill: exercir al màxim les meves potencialitats i això vol dir avui Lleida, Londres i Occitània incloent-hi Aran. He de tornar a viatjar i trepitjar territori.

Estudiar, llegir i escriure. Caminar, caminar. Llit, molt de llit.

I trobar a Lleida tot el món creatiu jove o no tant jove, per potenciar-lo a traves de la premsa universitària.

Ja em poden fer la traveta tant com vulguin, sinó en liquiden, hem d’aconseguir fer sortir a la superfície les veus noves i fer-ho lluny, molt lluny, de la mediocritat funcionarial que tenim. Lluny ben lluny de les institucions escleròtiques que tenim i patim.

Una altra Lleida és possible !!!

Una alta Universitat de Lleida és possible !!!

Un altra Hospital Arnau de Vilanova és possible !!! 

Avui fa un any de la mort del meu pare.

Ha estat un any de merda.

Coincideix que dimarts vindran de Barcelona per gravar un tros de vídeo sobre el meu historial independentista. Són una col·lecció d’autobiografies de tot un sector molt mal explicat. Serà el moment de parlar del pare, ja que ell no ho va poder fer per la malaltia, quan se li va proposar.

Sempre m’he resistit a explicar els meus 7 anys d’alliberat  en la política antifranquista, de l’activisme, de la lluita unitària, de les comissaries franquistes i la presó. Segurament a un jove d’avui  la paraula alliberat li sonaria a xinès.

“Alliberat”= plena dedicació a l’activisme polític amb vida clandestina.

En tot aquest període, entre altres coses, vaig perdre la carrera de medicina, ara la gravació es farà a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida on faig medicina, tot plegat una metàfora. Han passat 37 anys.

El Cap d’Estudis de la Facultat de  Medicina de la Universitat de Lleida ha plegat. Suposo que la fórmula és que ha dimitit. El Doctor Joan Prat ha dimitit.

En realitat li han fet tant la vida impossible que “l’han fet dimitir”.

Una mala noticia per a la Facultat.

Tot i la quantitat enorme de problemes logístics en el cursos, que s’han atribuït tots, a l’Oficina Docent o sigui al Dr. Prat, aquest té un bagatge en Educació Mèdica que no podem perdre de cap manera.

Ara s’implanta el Pla de Bolonya en Medicina sense Oficina Docent, sense Oficina de Recerca sobre la implantació de Bolonya a l’Aula, sense Control de qualitat, sense Servei de suport al professorat en didàctiques de Bolonya, etc etc ..... conclusió: una autèntica frivolitat, que paguen els estudiants. Aquests són els autèntics estafats.

I no busquem l’enemic exterior, el problema és a la Facultat i la quantitat de professors absolutament insolidaris amb els nous estudis. En una universitat privada no els hi renovarien el contracte per boicotejar el Projecte Pedagògic del Centre Universitari, aquí han passat la línia vermella i han perdut l’ètica dels estudis superiors.

Aquest blog està ple de reproduccions d’obres d’Antoni Tàpies.

El meu pintor de tota la vida.

Avui ha mort ...  i tots una mica.

Les localitzacions de la pel·lícula Tamara Drewe em retorna, encara més, a la nostàlgia d’Anglaterra. En aquest cas les localitzacions rurals i la seva temàtica: l’Anglaterra moderna dels escriptors, dels seus processos creatius i del comtat de Dorset, on se situen les histories de les principals novel·les de Thomas Hardy.

La pel·lícula és una comèdia, crec que una obra menor, del director Stephen Frears, del que podem recordar la ja clàssica My Beautiful Laundrette o molts anys desprès Mrs Henderson Presents, o més recentment la pel·lícula The Queen.

És interessant tot el que intel·lectualment s’ajunta a la pel·lícula: “Tamara Drewe” fou una tira còmica setmanal de Posy Simmonds, publicada al diari The Guardian. I ho presentava com una versió moderna de la novel·la de Hardy, Far from the Madding Crowd. La comic strip serial de Simmonds la va transformar en guió Moira Buffini. Buffini acaba de fer el guió de la nova pel·lícula Jane Eyre, l’enèsima versió de la novel·la de Charlotte Brontë.

Curiosament de la pel·lícula “Tamara Drewe” només m’ha quedat una dada que no coneixia i que explica un dels protagonistes: es que Thomas Hardy als 65 anys es va enamorar perdudament d’una jove de 26 anys. Tota una esperançadora dada.     

Aquesta és la meva càrrega en una setmana d’exàmens.
Més de la meitat de la informació és inútil i només memorística.

Visca Bolonya!!!

He vist un capítol de la mini-sèrie  “Mildred Pierce” que protagonitza Kate Winslet. Sembla que la sèrie ha funcionat molt bé, guanyant un Emmy la protagonista.

Tot plegat és molt interessant, sobretot la base literària de la sèrie, que és una novel·la de James M. Cain. Aquest novel·lista també és l’autor del llibre “El carter sempre truca dues vegades”.

Quins records!!! : Tota la novella negra traduïda per Manuel de Pedrolo a la col·lecció la Cua de Palla d’Edicions 62. Quin esdeveniment fou la novel·la negra a Catalunya en ple franquisme.

“Mildred Pierce” també fou una pel·lícula protagonitzada per Joan Crawford, a la península la pel·lícula la varen titular “Alma en suplicio”.

Mentre estudio “Fenòmens cadavèrics” per una maleïda assignatura de Medicina Legal, em torna la il·lusió de tornar als clàssics de la novel·la negra. I tornar a aquella època que devorava els llibres i la literatura pels carrers i cafeteries.

Tot el projecte de Spanair, enterrant milions i milions d’euros, com si fos la “companyia bandera” de Catalunya, sempre m’ha semblat sospitós.

Va ser un invent amb un suport incondicional de l’anterior govern de la Generalitat, el del Tripartit, i ara s’ha ensorrat estrepitosament. I a més, no es pot entendre que acabin donant un espectacle de tercer món, deixant una munió de passatger a terra estafats.

Spanair que en l’última fase empresarial ha estat un projecte català, -això sí, vestits de “largarterana” o sigui simulant la seva catalanitat-, fins i tot va tenir campanyes ciutadanes de suport amb avaladors publicitaris il·lustres.

Aquí no hi ha Madrid que valgui, aquí hi ha uns gestors catalans de pena.

Un Spanair?.

Fins que no sigui un Catair amb gestors decents, no em caurà ni una llàgrima.

“Do you agree that Scotland should be an independent country?”

Formalment aquest matí s’ha obert el procés per realitzar un referèndum d’autodeterminació a Escòcia. És una bellíssima notícia, que fa obrir moltes esperances per a la nació catalana.

El Primer Ministre Escocès Alex Salmond ha començat a explicar al Pàrlamaid na h-Alba o sigui al Parlament Escocès els seus plans, detallant no només en la data (tardor 2014) i la pregunta, sinó que a més ha entrat en la logística de tot el procés, com de que si sempre voten en dijous en aquest referèndum es podria fer en dissabte o en ampliar el cos electoral incorporant-hi els joves de 16 i 17 anys.

Des del Londres oficial ho veuen clar que es pot fer un referèndum.

Quina lliçó a tot Europa de com exercir la democràcia !!! 

Qui no sàpiga somriure,

Que no posi botiga.

                                          Proverbi xinès

Estic a la setmana prèvia de la gran setmana d’exàmens. Res a veure del que hauria d’ésser el Pla de Bolonya. Això no és avaluació continuada, són simplement uns exàmens finals a l’estil tradicional, carregats de material que s’ha de memoritzar. Entre tot el que estic intentant recordar, hi ha Bioètica. Si tot plegat és increïble i una revolució pedagògica frustrada, Bioètica encara és pitjor. Ens prediquen ésser bons metges i com a oposicions de funcionaris ens fan recordar les característiques d’aquests bon metges. És com mirar una fotografia d’una paella i no menjar-te-la. ¿És possible que estiguem en un curs que se suposa que és pioner d’una nova carrera de medicina i ningú hagi aportat cap nova estratègia o tàctica docent?.     

Avui una corresponsal xinesa d’una ràdio de Xina, en la roda de premsa post-partit que feia Pep Guardiola al Camp de futbol del Málaga, ha fet una pregunta sobre el partit en llengua catalana. S’ha ajudat per una nota escrita, però ho ha fet en català, ella que parla el mandarí, una de les llengües més parlades del món. També un corresponsal d’Itàlia ho ha fet en català. I això passava a Málaga (Andalucía/España), deixant en la boca oberta als corresponsals esportius espanyols. No cal dir que és d’agrair aquest esforç dels dos periodistes estrangers.

Últimament, hi ha com una deixadesa sobre la llengua catalana i encara hi ha que es pensa que és una llengua de segona o en un altre extrem hi ha qui ho frivolitza tot i es creu que el català, com a llengua, està en plena forma i no cal reivindicar-la.

Crec que tothom ha de parlar com vulgui, però tothom ha de saber que el català té problemes de projecció social i només la militància cultural i lingüística pot ajudar a que la població, d’una manera natural, trobi en el català una eina vehicular de comunicació important.

Estic fermament en contra de la pirateria a Internet, però sobretot estic contra el retall de llibertats a Internet. Hi ha suficients mitjans tècnics per combatre amb èxit la pirateria sense que la política i les seves institucions entrin a sac i sense garanties jurídiques, en aquest camp.

Quasi tot l’instrumental que utilitzo a la xarxa ho tinc situat a USA (com aquest blog), com molts ciutadans del món, jo també estic contra la SOPA –Stop Online Piracy Act-, llei que s’està tramitant al Congrés Nord-americà.

Avui és un dia de protesta mundial, no només contra una futura llei, sinó també per garantir la llibertat a la xarxa.

Amb aquesta arrencada del film The Girl with the Dragon Tattoo, que aquí l’anomenen “Millennium: Els homes que no estimaven a les dones”, sembla que pinta molt bé aquesta pel•lícula. Que es cuidin tant els crèdits d’una pel•lícula pot resultar estrany, però el director David Fincher sap com atrapar a l’espectador des del primer moment. Aquesta peli és un remake, però el ritme, l'actor Daniel Craig i la novel•la de Stieg Larsson la poden fer excitant. Fruïm de l’estètica, del ritme i de la música dels crèdits. (Molt millor si l’escena la veieu a pantalla complerta de l’ordinador, per això cliqueu el quadret “full screen”, que hi ha a sota a la dreta):

Per canvis de disc dur, d’ordinadors i per seguretat, he canviat algunes adreces, com la del meu Skype que ara és jrperiodista1

També per primera vegada tinc un compte a Twitter amb el nom d’usuari @jrcatalunya o sigui el meu perfil públic és http://twitter.com/jrcatalunya

Les assignatures ÒMNIBUS és a dir les assignatures calaix de sastre, on s’havien de coordinar diferents matèries i diferents docents en el Grau de Medicina de la UdL, s’han convertit en autèntics fiascos de falta de coordinació i deixadesa. El tros que s’emporta el premi d’assignatura negligent en la docència i sense cap aportació pedagògica en el nou Pla de Bolonya, és la part d’Imatge Mèdica. És una vergonya, que s’amplia quan els estudiants han d’anar darrera d’apunts d’altres anys i d’altres professionals perquè els propis són uns deixats i no saben utilitzar el Campus Virtual. I són d’imatge !!!. Ha d’haver un infern de mals professors i gestors universitaris. Estarà ple de radiòlegs de Ponent.

A poc a poc s’està construint l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS.

S’ha legalitzat a la Universitat de Lleida i en l’última reunió es va acordar legalitzar-la a tot Catalunya, també que l’associació fos a partir d’aquest 2012, Co-editora de LO CAMPUS i Suplements.

Veurem com anirà, de moment ja té estatuts, logotip, dominis informàtics, adreces i BLOC www.amicsdelocampus.com . La Universitat de Lleida també ha ofert local per reunions.

Ara l’equip de govern de l’associació s’haurà de convertir-se en un bon dinamitzador de premsa universitària. Serà una tasca feixuga, però si es fa bé, serà molt útil per promoure nous periodistes de vocació i un bon debat cívic. Tot el treball és de corredor de fons que es contradiu amb les necessitats vitals dels estudiants de fer-ho tot immediatament. Caldrà trobar un terme mig.   

                                                    Avui és el meu aniversari.

                                                    Milers d’anys,

                                                    milers d’espelmes !!! ……..