L’elefant del rei somriu.

Feia uns vint minuts que estàvem fent un examen pràctic-escrit de respiratori en una aula de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, de cop, un senyor, que semblava un professor, entra a l’aula de manera impetuosa i fa sortir al professor titular de l’assignatura i responsable de l’examen que s’estava realitzant.

Al cap de deu minuts entra el nostre professor i ens comunica que hem de deixar l’aula i que en grup, amb els fulls d’examen a la mà, ens desplacéssim a una aula de la Facultat d’infermeria, centre que tenim al costat. Cap més explicació. Més de quasi 80 alumnes hem fet el trajecte.

La raó del desplaçament era que un altre professor tenia reservada l’aula que estàvem fent l’examen nosaltres, per començar mitja hora més tard.

Una situació patètica i una falta de respecte brutal a l’estudiantat. Sis persones estaven implicades -cobrant- en la logística d’aquest examen. Bravo !!!

Avui moriré de cor, en un examen sobre malalties cardíaques i una mica de ronyó. N’he fet centenars d’exàmens, però no m’hi acostumaré mai. La mateixa por de sempre.

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Da nuces pueris

Gabriel Ferrater

15 de maig

És evident que estic indignat, però em revolta veure una munió “d’indignats” a l’arena i plaça pública, d’esquena a les reivindicacions nacionals del meu País.

Un indignat que no reivindica i a més, es posa d’esquena avui de manera militant a les llibertats catalanes, no és un indignat és un mal parit i un col·laborador intel·lectual de la repressió.

Alguns polítics, alguns banquers i alguns indignats són el mateix. 

Dilluns que ve, anunciaran el nou Cap d’estudis de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, serà el Dr. Jorge Soler.

Veurem com anirà, almenys serà un metge i tindrà més credibilitat entre una comunitat de metges / professors que s’han posat d’esquena al Pla de Bolonya, boicotejant-lo dia sí i dia també.

Hem passat d’un especialista en educació mèdica, per un psiquiatre amb ganes d’autoritat pública, i ara: a un metge de família. És una llàstima que no tinguem un especialista en educació superior i d’educació mèdica en un lloc de tanta responsabilitat. Suposo que ningú s’imaginaria en un hospital un especialista en cardiologia portant un servei d’otorrino, però a la Facultat qualsevol potser Cap d’estudis.

Hi ha un conserge prudent i espavilat a la Facultat de l’Arnau, que ho faria de faula i encara que soni a sorna, segur que ho faria bé.  

En la recta final d’exàmens denominats parcials, amb un Pla de Bolonya adulterat, estic perden ja les ganes de discutir tot el procés d’educació mèdica que fa pena a la Universitat de Lleida.

La primera corrupció sempre és la incompetència i d’això en són uns experts.

Els estudiants haurien de poder portar als professors incompetents, els barruts que no es preparen res i als gestors dolents, a un hipotètic tribunal de consum sobre educació superior.

Amagats darrera l’autonomia universitària, amagats en una universitat pública que paguem tots, hi ha una casta de corruptes que n’han fet de la docència  una mediocre vida funcionarial.

I els estudiants? Segueixen de Festa Major.

Avui com a data senyalada de reivindicacions socials, he vist el documental  “CHE, un hombre nuevo”. És un documental sobre la vida d’Ernesto Guevara realitzat pel director argenti Tristán Bauer.

És un recorregut cinematogràfic extens, de més de dues hores, que no només ens explica el CHE més íntim, sinó també el context de lluita internacional. La família del CHE ha aportat molt de material tant polític com literari, amb imatges molt romàntiques i potents.

Com sempre a mi em frapa veure filmada en directa la repressió. No puc deixar de pensar en les imatges de la guerra del Vietnam i com en directe, davant de càmera, maten als presoners. Tot això surt al documental. Com surt i queda clar, que van matar a comissaria al CHE desprès d’atrapar-lo a les muntanyes.

No m’estranya gens, haver llegit amb delit de jove els Diaris del CHE, d’una altra manera avui en segueixo la manera conseqüent de viure i fer les coses, tot i les múltiples discrepàncies que puc tenir amb el seu ideari. Encara que n’estic segur que avui, el CHE criticaria com van les coses a Cuba: Un heterodox social sempre defensa la llibertat.

S’està celebrant la Festa Major dels estudiants de la Universitat de Lleida (UdL). Nosaltres, la gent de LO CAMPUS, havíem denunciat que no es podien gastar 10.000 euros (deu mil euros) en una festa, en una farra d’estudiants. Doncs, s’han gastat 15.000 euros (quinze mil euros).

I ara que fem?

Els fotem a parir, els hi expliquem que és un temps de crisi i retallades ?

Que fem?

El pitjor de tot, és que els organitzadors o sigui el Consell de l’Estudiantat de la UdL troba normal la despesa. I això que a la UdL no hi ha ni un fotut fons per ajudar als estudiants.

Tot plegat no és una obscenitat de pijos?

Damien Rice's song "The Blower's Daughter," from his album O. 
The song was featured in the film "Closer." The video features scenes from the film.

The Magic Flute, film by Ingmar Bergman based on W. A. Mozart's opera Papageno & Papagena duet
Håkan Hagegård, Elisabeth Erikson

Tots els que hem estat responsables de comunicació institucional i política de governs, politics i entitats flippem del bon treball de la Casa Real Española en com han estructurat professionalment, les disculpes del Rei Juan Carlos per la seva cacera d’elefants.

Ha estat perfecte l’escenografia i el contingut. Com la manera de trametre el missatge, que ha estat gravat en diferit a traves d’una sola televisió per controlar la gravació, sinó sortia bé a la primera. Desprès s’han distribuït les imatges a tothom.

Les onze paraules triades pels tècnics i dites pel Rei, han estat ben travades: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.

Fer-ho bé en tècniques de comunicació no vol dir ni que el protagonista, ni que la seva conducta tinguin valors morals, ni ètics i sobretot ni legitimitat permanent.

Cap responsable de comunicació, ni que sigui de primera divisió, podrà resoldre la decadència pública que estem assistint de la Monarquia Española.

L’Oriol ha mort a Israel

Tant se val si es deia Josep-Lluís en català, Yair en hebreu que vol dir “que il·lumina”, per a mi sempre serà l’Oriol, el nom de guerra que tenia en el Front Nacional de Catalunya.

Acaba de morir un amic que un dia em va escriure que tenia un càncer terminal d’estómac i que calia que ens veiéssim. Fa uns dies, el seu silenci a traves de les tecnologies de la comunicació, em va posar sobre avis que estava passant alguna cosa. Avui ja és públic el seu traspàs.

Ha mort un patriota català, marcat per uns esdeveniments molts durs d’acció directa, però que emmascaren una altra realitat molt més forta i potent. La d’un jove que als disset anys, en plena dictadura franquista, es va “enrolar” a una aventura política de lluita per les llibertats. Una acció de servei, carregada de moral i ètica. Carregada d’il·lusió i projectes.

Varem coincidir molt, varen discrepar molt, com també en la seva etapa de militància jueva sobre el paper d’Israel, però varem compartir la passió a la vida, a la llibertat, a reconstruir País, a fer nació, a fer cultura catalana.

Quanta por i quanta satisfacció de feina ben feta, quan de sacrifici per crear organització política i social. Quan recuperem de veritat la memòria històrica de l’independentisme català, es veurà com l’Oriol i centenars d’Oriols amb una generositat immensa, varen picar pedra de veritat, -de la que perdura-, en el camí que ens ha portat a l’independentisme social d’avui.

Treballant per una Israel més justa, a traves d’un petit partit defensor de les llibertats civils, l’Oriol mar enllà, continuava exercint de Front. Perquè qui ha estat de l’històric Front Nacional de Catalunya, ho és tota la vida.

L’Oriol símbol de la sisena generació del Front, ens deixa una vida de lleialtat personal i col·lectiva. Com sempre el seguirem estimant.

Estar cada dia rodejat de companys i sobretot companyes joves, en un context universitari, em fa aprendre coses, diem-ne de “vida acadèmica”. Avui he après que per un estudiant de medicina, que vol ser metge a tota costa, li és igual la logística del seu aprenentatge. El que és l’estructura formativa o dit en llenguatge més tècnic: el pla pedagògic i didàctica de l’Aula,  no els interessa. En realitat el que volen és “continguts” i “continguts”, “coneixements” i “coneixements”, subministrats a l’engròs. Tota una promoció, o potser dues, es perdran la revolució de Bolonya. Tenim mala sort de no trobar un professor o grup de professors, que ens facin apassionar a tots, amb materials nous i tècniques didàctiques d’última generació en educació mèdica.

No sé si em sento més segur o més pertorbat, però que un “Equip de Resposta a Incidents”  d’un organisme públic denominat “Centre de Seguretat de la informació de Catalunya”, t’avisi que un dels teus Webs ha estat atacat introduint-hi un codi maliciós, m’ha deixat sorprès. D’entrada el propi avis fet via Internet, he pensat que formava part de l’engany.

Però un cop identificat “l’Equip de Resposta” i que tot era autèntic i seriós, he hagut de posar mans a l’obra per resoldre el problema. Problema que és d’àmplia envergadura i amb ramificacions, com és veu a l’imatge adjunta.

Mira per on: a Catalunya i a Internet tenim qui ens vigila i qui ens protegeix. Aquests “rastrejadors oficials” sé suposa que són “els bons”, però no deixa d’ésser insòlit i  pertorbador, encara que sembla que útil.