Aquest començament de curs vaig cometre un error a la Universitat de Lleida i això em va passar precisament per l’edat que tinc i que com a sènior estic cursant  el grau de Medicina a la Facultat corresponent.

Jo no tenia els diners per matricular-me i molt menys encara, diners per “comprar temps” per estudiar. I vaig demanar una beca tant al Govern espanyol, com el de la Generalitat de Catalunya. Uns i altres me la varen denegar. Els espanyols perquè no estava matriculat i els catalans perquè faltaven papers de les meves convalidacions en el meu expedient acadèmic. (Tema encara pendent i que ara només pot desencallar el Síndic de greuges de la UdL).

I és que a la meva edat, vaig fer un raonament fals: Primer demanar la beca, tenir-la atorgada i desprès formalitzar la matricula, doncs no va així. La lògica i la maduresa no son un plus, son un inconvenient. Primer et matricules, desprès et deneguen la beca i desprès et desmatriculen. Tot això amb el curs tirant endavant i en plena competició d’exàmens i avaluacions continuades. El curs acadèmic comença el setembre i el febrer o març et pots trobar al carrer.

La tutoria de la Facultat de Medicina és d’un negligència descominal i els importa una merda la vida de l’estudiant. L’estudiant té vida a l’Aula i té vida econòmica i sobretot aquesta ultima influeix en el seu aprenentatge. Doncs, ni idea sobre beques, qüestions administratives i ajudes. Cap solució, cap suport: i són metges de família!!!.

Em sembla que mai he odiat tant a ningú, com odio als metges que “juguen” a gestors.

Demà publiquem a LO CAMPUS DIARI la noticia que la Universitat de València permetrà pagar la matrícula en mensualitats i fer anul·lacions parcials per motius econòmics. 
Almenys algú té cervell i facilita les coses. !!! 

President Mas no sigui cas que us hernieu i no agafeu un helicòpter  i viatgeu a la Val d’Aran!!!

Ens heu d’enviar els Consellers d’Unió?

Ens heu d’enviar la segona divisió?

El que vareu guanyar un dilluns (Festa Nacional d’Aran) ho perdreu durant la setmana. (I tornarà a ploure i tornaran les riuades. I les riuades seran polítiques).

Qui no sap gestionar una crisi, no fa acte de presència i a més no ho sap comunicar, és un mal governant.

Vostè mateix !!!!.

Tinc pendent un article acadèmic i un de periodístic, de com la Generalitat de Mas i el seu partit, tracten la qüestió aranesa. També és important analitzar com les altres forces polítiques i els mitjans de comunicació tracten la qüestió.

La Festa Nacional d’Aran -molts s’obliden del “Nacional”- de dilluns passat, era una bona ocasió per les anàlisis, però el desglaç, la pluja, els rius i les inundacions han canviat les prioritats.

I precisament quan hi ha una emergència és llavors que encara es veu més que en pensa cadascú d’Aran com a poble. La pràctica no enganya.

Hi ha moltes coses a explicar i reivindicar, però encara estem en qüestions de concepte bàsic i de llenguatge.

Els catalans encara no podem veure Aran com un País i no com una Comarca?

Això no és només una qüestió de llenguatge, té molt més calat polític, que fins hi tot repercuteix a l’hora de canalitzar i netejar els rius. 

Acabo de llegir el llibre “Inferno” de Dan Brown amb traducció catalana  d’Esther Roig. I val a dir que m’ha divertit.

Brown és un escriptor de best-sellers com “El codi Da Vinci” i de sempre el món literari seriós l’ha vist més, com un escriptor d’obres de màrqueting  literari que de literatura en majúscules.

Potser és així, però el cert és que aquest escriptor ven centenars d’exemplars de la seva obra traduïda  a múltiples idiomes inclòs el nostre, i que té un exercit de lectors contents.

Com que jo buscava oci, distracció i literatura amb un relat clar, fàcil i engrescador: “Inferno “ m’ha satisfet. Si a més l’acció passa a Florència,  basada en la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri, encara més per interessar-me. Sobretot perquè la acció i la ficció passen sobre fets històrics totalment real i això encara fa el text més interessant. I sí a més, puc fer una botifarra als fonamentalistes de la literatura, llegint el que em plagui, encara més content.

Certament avui tot el moviment editorial entorn Dan Brown té un alt component de màrqueting, només cal veure de quina manera rocambolesca es varen fer les 7 o 8 primeres traduccions del llibre “Inferno”, tancats als traductors durant més d’un mes a un despatx de la ciutat de Milà, sense poder treure res del lloc de treball, per preservar la informació i fer el llançament universal de l’obra al mateix temps i sense fugues. Primer foren els traductors vinguts de cada país i desprès foren un correctors vinguts també de fora.

A nivell personal el màrqueting i una eficaç acció de venda, m’ha acabat atrapant al llibre: jo n’he llegit una versió digital.

Primer l’edició digital me la van oferir regalant-me uns sis capítols en obert, perquè jo en fes una lectura. Desprès en varen oferir l’obra en “Edició bundle”, que vol dir conjuntament amb una altra obra del mateix autor, i no només el preu era molt bo, sinó que a més de  “Inferno” et deixaven llegir uns altres sis capítols més en obert, com a prova gratuïta.

Amb uns dotze capítols llegits molt interessants era difícil que no caigués en la temptació de llegir l’obra completa o sigui fes la compra. A més per acabar de maxacar-me : en digital l’obra conjunta de dues obres, val a un preu, quatre vegades inferior al preu en paper a llibreria. Tot màrqueting pur,  però extremadament beneficiós pel lector.

Però m’ho he passat bé i ara em queda per llegir a l’ordinador l’altra obra de Brown, que és “El símbol perdut”.  En parlarem.

Mentre estic treballant per escriure sobre il·lustració mèdica i il·lustració científica en general, m’he topat amb el treball gràfic de Carles Puche i el trobo excel·lent. Mireu, sinó, aquets ulls de diferents especies faunístiques. Il·lustració publicada al llibre de la Universitat de València: “Origen de les especies de Charles Darwin” de Juli Peretó-Andrés.

Les il·lustracions dels llibres de medicina són extraordinaris, com els de les ciències naturals, són una eina essencial en estratègies de docència. Com dirien la canalla : “... jo flipo...”.

Mireu-los bé i a què reconeixereu alguna mirada quotidiana del vostre entorn.

Mireu-los bé.

Passejar-se pel món de les universitats valencianes per preparar cada dia el LO CAMPUS DIARI, un es queda horroritzat de veure com tracten el valencià. I que passa? Doncs com sempre, tirar pel dret i propiciar la “mentida patriòtica” que és fer veure que tot va bé en qüestions de llengua.

Exactament em passa amb l’aranès.

Arriba avui a la meva taula de treball la noticia periodística que diu com a titular:  “El Parlament de Catalunya demana ajornar el projecte que dóna a l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de l'aranès”.

I com a text:

“La Comissió de Cultura i Llengua del Parlament de Catalunya ha instat aquest dijous al Govern "a deixar en suspens per un període de tres mesos, com a pas previ a la seva aprovació, el projecte de decret pel qual s'atorga a l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de la llengua occitana, aranès a l'Aran".

Així mateix, la cambra catalana ha reclamat "establir, en aquest període, un procés de diàleg per la recerca dels consensos necessaris que s'han de fonamentar en un procés d'aquestes característiques".

El PSC ha presentat una proposta de resolució sobre aquest tema. ERC n'ha presentat una esmena i és finalment aquesta la que s'ha votat i han aprovat tots els grups”.

O sigui en Paco Boya d’Unitat d’Aran a traves del PSC intenta frenar els moviments d’en Jusèp Loís Sans, un híbrid entre ERC i CiU, que té la responsabilitat de la llengua al Conselh Generau d’Aran.

Allò que no saben arreglar a Vielha, ho intenten arreglar a Barcelona. I continua la brega, la “bronca” i el suïcidi cultural.

En Sans i companyia s’equivoquen profundament, però profundament. El més fort és que ho deixaran tot arrasat i hauran de contractar al Màgic Andreu perquè els hi posi una medalla.

Seguirem amb la “mentida patriòtica”: tots son collonuts i l’aranès funciona molt bé. Tothom a la Val d’Aran pot viure plenament amb la seva llengua nacional. Es clar que això només passa, entre d’altres, al menjador de casa del senyor Sans, mentre discuteixen quina nova putada fan a l’altre clan.  

Comiat de l’amic

Baixà del cavall i oferí
la beguda del comiat.
Li preguntà
on anava i per què havia de ser així.
Li parlà amb una veu suau:
Amic meu, la sort no m’ha estat
propícia en aquest món.
On vaig? Vaig a vagar
per les muntanyes.
Busco repòs
per al meu cor solitari.
Torno a la meva pàtria, a la llar!
Mai no tornaré a allunyar-me’n.
El meu cor està tranquil i espera la seva hora:
L’estimada terra floreix
a la primavera pertot arreu
i reverdeix novament.
Arreu i eternament
el cel resplendeix de blavor a l’horitzó!
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...


(Estrofes finals de La cançó de la terra de Mahler. En conjunt, es tracta d’un recull de poemes (Die Chinesische Flöte) d’autors xinesos recopilat i traduït a l’alemany per Hans Bethge.)

Bon viatge !!!

Ja s’ha trencat definitivament poder fer res de l’Any d’Occitània a Lleida convocat per l’Ajuntament de Lleida. L’Alcalde Ros i companyia són d’un sectarisme increïble. Amb calma escriurem sobre el tema, ara treure’m dos articles del LO CAMPUS que està a punt d’entrar a impremta i explicarem amb detallat com Ros instrumentalitza el tema d’Occitània per modelar una imatge d’enrotllat “identitari”.

També hi ha una Setmana Cultural de l’Aran oficial, on són els altres els sectaris. Potser que ja està bé posar-hi els amiguets i la dona en l’esdeveniment. No son ni capaços de fer una setmana unitària, transversal, que reculli totes les sensibilitat de la Val d’Aran. Es mereixen el que tenen. No hi ha dret el que fan, son uns autèntics poca vergonyes.

Catalunya, Aran i Occitània s’han de poder construir d’una altra manera.

Escolteu bé l’anglès, perquè és brutal !!!

La mort de Pere Formiguera em retorna a la crua realitat, que cada dia que passa, no torna. A la merda centenars de “coses” que no son imprescindibles i reforcem amb passió cada moment !!!

En Pere passarà a la historia per les seves fotografies que renoven tota una estètica d’imatge i d’intervenció directa: retocant i enriquint subjectivament la fotografia. La seva obsessió per la cronologia i les sèries de rostres que ens mostraven el pas del temps de família, amics i coneguts seran recordades i també serà la nostra memòria històrica.

Jo el recordo quan estudiàvem junts, quan teníem complicitats: he perdut un altre referent. Amb l’Oriol ja van dos. Tots més joves que jo.

---------------------------

A LO CAMPUS DIARI : “In memoriam del fotògraf Pere Formiguera” … CLICA AQUÍ

Mentre escric per publicistes, agencies de comunicació i feines variades, participo en discussions sobre on és la línia de comunicació del bon gust i del mal gust, del que és cutre o kitsch, del que es pot posar i del que no, en les xarxes socials. Tenint present, que la comunicació és por empreses privades i elles marquen la pròpia imatge o millor dit, nosaltres hem creat una imatge corporativa per a elles.

En un Facebook una empresa de llenceria, en una de les seves entrades de text sobre “tangues” molestos i roba interior, un company hi va incloure la fotografia que reprodueixo. La empresa ha criticat la imatge i s’ha decidit “congelar-la”, per altra banda cosa impossible, perquè milers de persones ja l’han rebut en el seu compte de Facebook, perquè la companyia té milers “d’Amics”.

Aquesta fotografia és de mal gust?

Tothom té el seu imaginari amb pel·lícules incloses, que l’han marcat per sempre. Aquesta és l’última pel·lícula que vaig veure amb la meva mare al cine Coliseum de Barcelona, abans que moris. Bell i vell record de 1970.

Follar-se a les de primer

Quan era jove, als anys 70, vaig estudiar a una universitat anglesa tota una llicenciatura. Llavors no hi havia Erasmus, ni res semblant i qui viatjava majoritàriament era per fer postgraus. A la meva universitat hi havia molta dinàmica associativa i hi havia una associació atípica : era una associació dedicada exclusivament a denunciar als professors de primer curs que “s’enrotllaven” amb alumnes seves.

A Anglaterra es donava el fenomen –ara no ho sé- de que estudiants molt joves, provinents d’escoles, per entendre’ns de batxillerat, arribaven a la universitat i quedaven emmirallades pel professorat, adoraven als seus nous profes, i aquests en manada follaven pels descosits.

L’associació denunciava  l’abús  d’autoritat del professor, que tot i que tot era consentit, deien que “abusaven” de les ingènues alumnes. Elles i ells, perquè el fenomen, encara que era menor, es produïa en relacions homosexuals i bisexuals. També l’associació enfocava la seva campanya per obrir els ulls a les “il·luses” estudiants.

No cal ni dir que les fundadores de l’associació eren titllades d’amargades, producte tòxic de males experiències i fent una traducció lliure de l’anglès, els hi deien: “les mal follades”.

Curiosament aquest fenomen l’estem veien a les universitats de Catalunya. Tot és legal, ningú força a ningú, però ja comença el fenomen a adquirir unes dimensions, almenys per a ser analitzades.

A mi m’importa una bleda a qui es folla cada professor  o professora de primer curs, prou feina tinc jo personalment amb el professorat, però imagineu l’estudiant de primer curs a Lleida, que acaba de sortir del Col·legi Cor de Maria, que comença il·lusionada una carrera molt volguda, que troba un professor “eixerit” que acaba admirant i si a més el tio o la tia, es passa el dia tirant la canya, quasi segur que hi haurà marro.

Però tranquils : Tot normal i llibertat per a tothom. Aquí no hi ha perill que es constitueixi cap associació de l’estil que he explicat. Que un mascle profe es folli a una de primer, és tema de conya i admiració pels col·legues a les trobades de descans entre classe i classe. n

PRIMER DE MAIG, Dia del Treball

Un petit fragment de la pel·lícula "Novecento"de Bernardo Bertolucci, (1976).
Cançó "Inno del Primo Maggio" de Pietro Gori, (1892).


"Vieni o Maggio t'aspettan le genti
ti salutano i liberi cuori
dolce Pasqua dei lavoratori
vieni e splendi alla gloria del sol

Squilli un inno di alate speranze
al gran verde che il frutto matura
a la vasta ideal fioritura
in cui freme il lucente avvenir

Disertate o falangi di schiavi
dai cantieri da l'arse officine
via dai campi su' da le marine
tregua tregua a l'eterno sudor!

Innalziamo le mani incallite
e sian fascio di forze fecondo
noi vogliamo redimere il mondo
dai tiranni de l'ozio e de l'or

Giovinezze dolori ideali
primavere dal fascino arcano
verde maggio del genere umano
date ai petti il coraggio e la fè

Date fiori ai ribelli caduti
collo sguardo rivolto all'aurora
al gagliardo che lotta e lavora
al veggente poeta che muor"

COMENTARI EDITORIAL de LO CAMPUS DIARI inclòs a la notícia dels Resultats de les eleccions a Rector de la Universitat Pompeu Fabra:

Les eleccions a nou Rector a la Universitat Pompeu Fabra reforcen la idea que la governança actual de la universitat pública està tocada de mort.

S’han de llegir bé els resultats electorals per acabar entenen que la Universitat Pompeu Fabra té un Rector democràticament elegit –cap dubte- però amb un  baix suport del conjunt de la comunitat universitària a la que ha de servir i representar.

La qualitat democràtica està debilitada i és una llàstima que encara hi hagi ponderacions per donar valors diferents al vot dels diversos sectors que votaven. Cada vot no val igual a la universitat. Per això, cal llegir bé els resultats.

Hi ha hagut una baixa participació, globalment parlant: només un 7,18 % de participació. I queda clar que Jaume Casals no és el Rector dels estudiants, ni del jove professorat. D’un cens electoral que estava format per 13.139 electors, s’han emès 943 vots, i d’aquests 54,1% (510) han estat a favor de Casals.

No és culpa del candidat, però es decebedor, que les eleccions no hagin estat competitives perquè han estat de candidat únic. No “han estat una farsa les eleccions” com asseguren alguns, però si ha estat la constatació que el professorat va pactar entre bastidors el candidat continuista que els hi assegures nòmina i privilegis intocables de dedicació i horaris.

Esperem que aquest nou Rector no titlli de “nazis a la dissidència” de la Universitat Pompeu Fabra i que no instrumentalitzi l'anomenada “autonomia universitària” per dilapidar més diner públic com ens tenien habituats.

Felicitacions i els nostres respectes al nou Rector de la UPF Jaume Casals n

LO CAMPUS DIARI