dissabte, de setembre 06, 2014




La construcció d’una narrativa d’una malaltia pròpia està en el meu horitzó i preocupació, sobretot quan no troben la diagnosi final.

Curiosament jo he treballat el “empathic witnessing” o sigui el testimoniatge empàtic del que l’antropòleg Kleinman en feia una bona construcció del concepte. És tot aquell compromís que ha de vestir el metge acompanyant el malalt perquè aquest pugui donar sentit i valor a l’experiència de malaltia.

De fet com a periodista i politicòleg també utilitzem aquest concepte de “empathic witnessing” sobretot en temps de crisi. Forma part del nucli moral de la professió, que a mi m’agrada més dir-ne de la militància professional.  

dimecres, de setembre 03, 2014


Fa dies que penso i em fa mal dormir com tractar el “Tema President Pujol” en el proper número de LO CAMPUS. Entre traïdors, arribistes, maldestres, barruts, antipujolistes de professió, anticatalans, antiprocés sobiranista i tots el que vulgueu, que estant sortint a l’arena política per escopir a la Família Pujol es fa difícil posicionar-se.


Veurem que fa el Rector de la Universitat de Lleida (UdL) que és del PSOE de mentalitat (no del PSC) i promou treure-li el Doctorat Honoris Causa de la UdL al President Pujol. És la “Chacón” en pantalons aquest Rector però és capaç de tot: si demà Unió Democràtica li proposa que sigui el seu candidat a la Paeria, ho seria. Com l’antic Rector Viñas, necessita i necessiten almenys ser presidents de l’escala de casa.

dilluns, de setembre 01, 2014



Començarà al Parlament de Catalunya la discussió de la nova Llei d’Aran.

Una autèntica contradicció tant per la part catalana com la part aranesa. No puc entendre als aranesos la poca consistència de com reivindiquen les seves competències. Sense un sacseig profund de la identitat aranesa acabaran com Murcia, funcionaran serveis però seran descafeïnats com a poble. La identitat no és només una bandera, unes danses i una llengua amb una projecció  d’arqueologia, sense la participació social com a País, acabaran a la UVI i sense retorn. Cal molta més potència i més modernitat.

Falta lideratge i falten moltes complicitats amb sentit d’estat.

diumenge, d’agost 31, 2014

Avui a la tarda començo a treballar per preparar el número de demà del nostre diari digital LO CAMPUS DIARI. Comencem un nou curs acadèmic que serà tot un nou repte que celebro apassionadament amb un intens poema de Gabriel Ferrater i la força de les escultures de Jaume Plensa:

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.








dissabte, d’agost 30, 2014

Allà on he somiat més és amb el cinema i també i sobretot amb la música de cinema.

Mireu el ball i crèdits finals de la pel·lícula “Much Ado About Nothing” / “Molt soroll per no res”  de Kenneth Branagh que va dirigir i interpretar el 1996.

Hi ha un començament al vídeo d’interpretació amb un anglès shakespearià fabulós, el millor anglès que mai podreu sentir, sinó ho enteneu, és igual escolteu el seu ritme i la seva força com si fos música, després en el vídeo arriba el ball col·lectiu final.

La música és de l’escocès Patrick Doyle, un fenomen de la música per a cinema que heu pogut sentir la seva obra en bandes sonores com  la pel·lícula “Henry V”,  Sentit i sensibilitat,  “Bridget Jones's Diary”, “Gosford Park”  o Harry Potter i el calze de foc.


divendres, d’agost 29, 2014


Un bon repte que tenim és trobar un patrocini pel “LO CAMPUS MÈDIC”. Però primer cal d’una vegada marcar un clar perfil d’aquest aquest suplement de LO CAMPUS i que tenim voluntat a que passi a revista independent.

Segurament el sub-capçalera de “LO CAMPUS MÈDIC” que diu “Divulgació mèdica, humanitats i promoció de la salut” defineixen els límits i continguts de la publicació.

De fet són dos els camps de la revista: el que en anglès en diuen “Medical Humanities” i el camp de la promoció de la salut. “LO CAMPUS MÈDIC” hauria de ser una plataforma de premsa com un mix entre el “Diario Medico” que publica en espanyol informació mèdica, la revista "Jano" –Medicina y Humanidades- de l’editorial Elsevier i el “Scientific American” la revista nord-americana de divulgació científica.

El “LO CAMPUS MÈDIC” ha de ser una estimulant nova publicació en català adreçada a membres que treballen en el camp de la salut i també per a lectors que es volen apropar als temes mèdics i també les humanitats mèdiques

Això de les “Medical Humanities” és un camp interdisciplinari de la medicina que inclou les humanitats (literatura, filosofia, ètica, història i religió), ciències socials (antropologia, estudis culturals, la psicologia, la sociologia, la politicologia i la geografia de la salut) i les arts (literatura, teatre, cinema, i arts visuals) i la seva aplicació a l'educació i la pràctica mèdica. Doncs, no sé com, però tot això formarà part del nou “LO CAMPUS MÈDIC”. Tot dependrà dels periodistes i col·laboradors, els autèntics motors intel·lectuals d’una publicació.

També espero trobar al “Centre for the Humanities and Health” del “King’s College London” el recolzament acadèmic que necessitem.

dijous, d’agost 28, 2014



El proper diumenge a la tarda comença el nou curs acadèmic pel nostre diari digital LO CAMPUS DIARI que es renova i simplifica la seva interfície per facilitat l’itinerari de lectura.

Serà un any molt important per a la publicació que aquest curs té com objectiu prioritari les universitats del País València. La persecució del valencià per part dels fatxes diem-ne “il·lustrats” i dels més besties, és tant asfixiant, que en ple procés cap a la sobirania de Catalunya, no podem no preocupar-nos pel valencià.

Avui la defensa de poder votar en una consulta, la defensa de la llibertat plena d’un poble, la defensa i protecció d’una llengua són elements de defensa democràtica. Novament amb el PP, Ciutadans i el PSC oficial com la seva sucursal Unitat d’Aran, el que perilla és la Democràcia, exactament igual que en una dictadura blanca i autoritària. I alguns d’aquests van de “progres” i només són uns “col·laboracionistes” de la misèria.  

dimarts, d’agost 26, 2014


Veure ahir el segon i últim debat de la campanya del referèndum d'independència d'Escòcia per la televisió, ha estat emocionant. Quina enveja !!!.

A més s’ha produït una victòria contundent d'Alex Salmond. El primer ministre escocès ha guanyat el cara a cara emès per la BBC, segons una enquesta d'ICM encarregada pel diari 'The Guardian'. Un 71% dels escocesos creuen que Salmond ha estat el millor, mentre que un 29% considera que la victòria ha estat pel líder del 'no', l'exministre britànic Alistair Darling. El sondeig posterior al debat també indica que un 56% dels escocesos creu que els arguments de Salmond han estat millors, un augment de 16 punts respecte al primer cara a cara. A més, un 54% troba que el primer ministre escocès és el que ha mostrat una millor personalitat.

Ens aniria tant bé que el Sí a la independència d’Escòcia s’imposés !!!.

Sincerament no sé exactament que estem fent nosaltres. Crec que ho tenim mal orientat. La campanya pel Sí-Sí hauria de funcionar molt millor, molt més argumental.

A més, si d’una vegada els d’Iniciativa i els d’Unió estant pel Sí-Sí s’hauria de canviar la pregunta, deixar-nos de dobles preguntes i directament, com els escocesos, preguntar un Sí o un No per la independència.



[Fotografia: Alistair Darling i Alex Salmond durant el debat. És un impressió de pantalla de la “Scottish TV” que transmetia conjuntament amb la BBC el debat celebrat a Glasgow.] 

diumenge, d’agost 24, 2014


dimecres, d’agost 20, 2014

Ja és al quiosc !!!


diumenge, de juny 15, 2014


Demà dilluns, a la tarda, dins del XI Congrés de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans a la Universitat de Lleida, presento una comunicació:
‘De “Eth Diari” a “Er Estudiant”: la maduració i controvèrsia d’un imaginari d’opinions independents. Una visió sobre les polítiques privades i públiques de foment de l’occità’.

En pocs minuts hauré de presentar un treball de recerca iniciat a la Val d’Aran l’any 1998. És una comunicació que han enquadrat en la sociolingüística i en concret és una reflexió sobre les polítiques de foment de l’occità. De fet també és una critica a la sociolingüística com a eina de normalització i planificació lingüística.

Setze anys de recerca han donat per molt material i sobretot per moltes il·lusions i desil·lusions.

La tesi de la comunicació és ben senzilla: ¿Per normalitzat l’ús social de l’occità la premsa hem d’explicar la realitat occitana per tant també aranesa, com un conte de l’Alicia del País de les Meravelles o hem d’explicar la crua realitat?. Hem de fer ús de la “mentida patriòtica”?

Doncs ... no, la premsa professional ... no. La Comunicació institucional i el publi-reportatge és una altra cosa.

Veurem com s’ho prenen quan critiquem la Universitat, la Càtedra, el Grau i el propi Congrés.

dissabte, de juny 07, 2014


dissabte, de maig 24, 2014

La història l’he llegida, però no em puc estar d’oferir-la.

L’artista sèrbia Marina Abramovic i el també artista alemany Ulay foren parella i molt creatius a l’hora, sobretot fent performances. Es varen conèixer l’any 76 a Amsterdam.

El seu treball sempre buscava la conceptualització de les qüestions humanes.

La relació es va acabar i ho varen oficialitzar i memoritzar amb una performance final que varen titular “Els amants”. I com que no s’estaven de res, aquesta funció artística  i acta notarial d’un final de relació, va consistir en que cadascú per separat va començar a caminar per la Gran Muralla Xinesa fins que es varen trobar i amb una abraçada varen acabar la relació.

D’ell no sé que va fer, d’ella sabem que va continuar en l’art actiu i va continuar fent performances tant provocatives com podia.

23 anys després de la separació i de la Gran Muralla, Marina ha realitzat al MOMA –el museu d’art modern de Nova York- una performance titulada “L’artista està present”. L’acció consisteix que ella, l’artista asseguda, fixa la mirada a tot visitant que seu enfront d’ella durant un minut i en silenci. Ella tancat els ulls, espera que el visitant s’assegui, els obre i de manera fixa aguanta la mirada un minut. Tota una forma d’interrogar al visitant en silenci.

Doncs bé, sense ella saber-ho, després de 23 anys el seu antic amor Ulay, el de la Muralla, va seure davant l’artista. La performance se superà brutalment i passionalment.

Com que els USA ho graven tot i ho acaben espien tot, d’aquesta acció creativa, n’ha quedat un vídeo. Una autèntica expressió d’amor.

Precisament avui, el Dia dels enamorats a Vielha, el dia de reflexió on els xicots miren entre les tanques com les seves amants preparen les taules electorals i es fonen de passió.


Mireu el vídeo:

divendres, de maig 16, 2014

Avui, com sap moltíssima gent lligada a la xarxa, el Doodle de Google esta dedicat a la matemàtica italiana María Gaetana Agnesi. Tota una corba elegant i màgica, que sé que té una traducció amb una fórmula, però que jo només veig en termes de dibuix, moviment i d’estètica. Em fascinen les matemàtiques i això que no hi arribo mai a la seva execució efectiva.

El que em fascinen és el rigor i l’elegància de resoldre una comunicació amb la justa paraula, la justa frase, el just ritme. Tota una poesia que vaig gaudir a traves del llibre de Joan Margarit, “Poesia Amorosa (1980 - 2009)”, que em varen regalar molt a prop del mar. No sé quantes dotzenes de poemes té l’obra, que jo he anat llegint de manera aleatòria, a l’atzar. Ara picant d’aquí i d’allà, ara rellegint-ho, ara dient-ho en veu alta, per adonar-me de la veritat d’un poeta, d’una poesia i d’un propi estat d’ànim. Em sobte llegir o que es pugui fer poesia amorosa, sense una carrega d’erotisme i sexe, doncs Margarit no ho entén així o jo no ho sabut veure.

A part de l’amor fratern, l’amor filial, l’amor patriòtic, l’amor a la cultura o l’amor a la conxinxina, l’amor amb ella per a mi, no té distinció entre l’amor i el sexe, i viceversa.


dimarts, de maig 13, 2014


M’he apuntat a un MOOC (“Massive Open Online Course”) de la Universitat Pompeu Fabra  que es cursa a la Plataforma Miríada X. Aquest  MOOC titulat com  “La 3ª edad de oro de la televisión”, farà un recorregut i anàlisi d’un conjunt de sèries televisives. El curset de vuit setmanes, el realitzen els professors Carlos A. Scolari i Jorge Carrión.

No puc seguir supervisant articles de premsa sobre les MOOC sense haver-ne seguit almenys un. De fet tinc un Màster de neurociències fet on line, però segur que un MOOC voluntari, gratuït i sense cap titulació acadèmica formal con a resultat, s’ha de seguir d’una altra manera.

Els MOOCs seran les eines de formació continuada més potents a nivell mundial i les 21 universitats de parla catalana no haurien de perdre el tren. Com tampoc hauríem de perdre aquest tren les plataformes de premsa universitària. Potser una productiva etapa obrir-se als MOOCs, només ens cal trobar professors entusiastes en innovació pedagògica i didàctica.  

dilluns, de maig 12, 2014



















El nou “LO CAMPUS 2.0” número 6 per a estudiants de la UdL ... CLICAR AQUÍ

diumenge, de maig 04, 2014


Estic acabant el pont del Primer de Maig veien un drama, la pel·lícula “Agost”. Inicialment fou una obra de teatre i segur que en una sala de teatre seria molt potent. La pel·lícula també ho és, però baixada de voltes i veure-ho per ordinador, no ajuda a crear un clima i tota una cerimònia amb la seva litúrgia.

Sempre és una qüestió de cerimònia i litúrgia, i estic vivint en un lloc i en una època on les formes semblen no importar.

Tots els meus objectius i il·lusions els i les tinc lluny, però mai han estat tan ben orientat com els tinc ara.

Tota una vida marcada per l’independentisme i ara el poble català s’hi llença com un salvavides. Tota una vida fent premsa i ara el projecte de anar cap a un diari universitari d’informació i d’anàlisi general cada dia és més viable. Tota la vida enfocant-ho tot cap a la medicina i ara estic en la carretera adequada, encara que estigui plena de corbes, paranys i fracassos. Tornen les reflexions occitanes amb un gruix intel·lectual posat al dia. Tota una vida lluitant per un amor madur per sempre i ara aquest amor entre i surt de la meva vida quotidiana creant un patró irregular, però que el fa possible. Ara un mix de malalties neurodegeneratives campen per tot el cos, però ja les tenim domades. Un panorama optimista i que necessita molta i molta passió i empenta.

De vegades veure drames com “Agost” et referma que estàs de puta mare. 

dijous, de maig 01, 2014

Repartit als quasi deu mil estudiants de la Universitat de Lleida.


“LO CAMPUS 2.0” número 5 EXTRA ... CLICAR AQUÍ

diumenge, d’abril 27, 2014








Quina brutal violinista avui a l’Auditori de Barcelona !!!

Janine Jansen amb el Concert per a violí i orquestra de Txaikovski, acompanyada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, ha estat extraordinària.

Un autèntic tsunami d’autèntica i sentida música.

dimecres, d’abril 23, 2014


Bon Sant Jordi a tothom !!!

Per a la família de LO CAMPUS, des d’avui “el periòdic universitari de Catalunya”, és un gran dia: estem als quioscos de les Terres de Lleida i Aran. Ni més ni menys, que el punt zero per estendre la publicació a tot Catalunya.

Simbòlicament és com tenir entre mans un tros de marbre de Carrara -(estret de la cantera de la Toscana de la fotografia)-, tot preparat per esculpir una bona peça. Tot un tros de marbre d’una enorme blancor, gairebé sense vetes i amb un gra de fi aspecte farinós. Tota una meravella.

dilluns, d’abril 21, 2014


Em sembla que al final sóc feliç. Potser he aconseguit un equilibri que ni jo no me’n sé avenir. Em manca de tot, sobretot “més diners, sexe i rock & roll”, però al final sóc jo qui marca els objectius, jo poso la mida i el secret és gratificar-te pas a pas o millor dit: de petits passos a petits passos.

Poques coses ja em posen nerviós. M’agrada amb responsabilitat i sang fred donar suport vital bàsic i desfibril·lar a un pacient en crisis.  Però encara  m’agrada més interpel·lar a un pacient, a traves de la paraula i recorre conjuntament al seu laberint mental.

Comença un trimestre brutal. A 200 dies de la consulta, tenim una feina immensa. A més aquest Sant Jordi serà el tret de sortida perquè la nostra publicació  LO CAMPUS faci el salt als quioscos i el més enorme, serà el primer pas per estendre la publicació per a tot Catalunya, serà o és ja, “el periòdic universitari de Catalunya”. S’ha acabat quedar-nos en “provincianismes” i a tot caldrà donar-los-hi els continguts globals i interrelacionats. Serà una passada

dimarts, d’abril 08, 2014


Després del debat al Congrés de Madrid sobre el Dret a Decidir, ja no queda marge. Ni dreta, ni esquerra espanyola. Necessitem respirar amb i en llibertat. Potser hem de canviar de ritme.




En la mort ahir de Josep Maria Subirachs: “Matèria-Forma”, 1982. Un escultor que em va marca la meva joventut.

dilluns, de març 31, 2014

                               Seguim provocant opinió ....


Al Blog de LO CAMPUS ... CLICAR AQUÍ

diumenge, de març 16, 2014

“... l’amor és un jardí, sinó aprecies la seva fragància, no entris en el jardí ...”

Rumi, poeta persa del segle XIII

dissabte, de març 15, 2014


dijous, de març 06, 2014


diumenge, de març 02, 2014


Ja tenim en marxa la distribució del número 2 del petit Quinzenal Digital d’Opinió per a estudiants de la Universitat de Lleida: “LO CAMPUS 2.0”. Com sempre la difusió i la distribució de les publicacions és el més llarg, car i complicat de tot el procés. Tant complicat és per a nosaltres, que tres dies abans de la data que indica cada número, sigui de la publicació que sigui, ja en començament la distribució tant si és per camió, com per internet.

Ara nosaltres modestament “trafiquem” amb idees i sembla que molesta més, que si només ho fem amb informació. Un context universitari que li fa por les idees, és un context de buròcrates que només tenen la universitat com a menjadora. Una colla de fonamentalistes que en comptes d’innovar la universitat pública l’acabaran d’ensorrar. El més insòlit és aquesta “esquerra caviar de província” que ha perdut el nord i se li està desintegrant el partit polític que abans els mantenia, ara ho fa la nostra universitat. Aquests són els pitjors i encara ens donen lliçons.

La única “lliçó” que ens podrien donar és com s’ho fan, sent tant dolents com a gestors i intel·lectuals, i en canvi són uns lleons grimpants que com una lapa pugen i s’aferren a un càrrec –ara universitari- i sobreviuen i ningú els hi diu que el “rei va nu”. Aquests “genis de la misèria” per a mi són una incògnita i em desconcerten.

dissabte, de març 01, 2014



"A Late Quartet".  Una emotiva pel·lícula en la que se m’hi combinava tot : música clàssica, instruments de corda, violoncel, sales de concert, malaltia neurològica en aquest cas el Parkinson, fer-se gran, estimació, estimació de la joventut femenina, el pèndol de la conducta jove, estimació dels que van cap a la tercera edat, la maternitat, record d’estimats difunts, gelosia, lideratge, construcció de grup, obsessió a la perfecció, New York -llàstima que no era Londres-, la neu .... i l’actor Philip Seymour, que tot just acaba de morir de manera tràgica.

Una bona ració d’emotivitat per a una tarda de dissabte, d’una pel·lícula molt senzilla, però carregada de simbolismes en un context d’alta cultura musical, exercida d’una manera natural i creativa.

dijous, de febrer 20, 2014


Per segona vegada des de LO CAMPUS intento apropar-me als cristians de Lleida. Busco sempre la pluralitat i perquè passi ho haig de forçar, trucant a uns i altres, a blancs i negres, perquè opinin i polemitzin, si cal. LO CAMPUS no juga a cap lliga religiosa, només som plataforma de llibertat perquè tothom opini. Però no senyor, no hi ha manera: ni IREL, ni el Bisbat, ni l’Assemblea Diocesana de Lleida, ni el SAFOR, ni la Pastoral de Joves, ni la bíblia en vers, ningú avui a Lleida pot escriure un article amb criteri renovador sobre l’actual Papa Francesc, perquè no entenen res sobre aquest Papa. Inútils per explicar res de les Jornades de Joventut al Brasil amb el Papa, que ja s’han fet. Jo m’ho llegit tot, molts i molts discurs del Papa al Brasil, aquí ningú a llegit res.

Després de centenars d’anys d’aguantar l’Església, criticar-la pel seu màrqueting o apostolat barroer, no és que sigui injust, sinó que no és veritat que no els hi funcioni. Però a Lleida s’ho han de fer mirar.

I un altre aspecte : si en una revista un anti-avortista, no pot publicar al costat d’un text d’un pro-avortista -simplificant les denominacions-, no és que s’ho facin mirar, definitivament no entenen la pluralitat. Seguiré treballant....


FOTOGRAFIA: un dels meus herois de petit, l’Abat Escarré.

dimecres, de febrer 19, 2014


Ja he tornat presencialment a la Facultat de Medicina.

Com sempre un desastre organitzatiu: Assignatures sense programa oficial. Assignatures que no es poden seguir a l’Aula per part de molts estudiants, perquè a la mateixa hora el servei de l’hospital et fa estar a la sala per seguir unes pràctiques. Classes anul·lades només començar el semestre. Seminaris anul·lats. Cap avís oficial dels canvis i com a conseqüència: grups d’estudiants esperant i perden el temps. Programes i horaris en el Campus Virtual de l’estudiantat que no són vàlids, perquè directament el professor ho canvia i ho comunica a la seva hora de classe, sense formalitzar-ho enlloc. Aules bloquejades per professors que saben que no faran la classe, però no ho comuniquen. Conserges amb cara de pòquer, perquè els seus papers diuen una cosa i la realitat és un altra...... Com veieu misèries, però són les petites coses que donen l’autèntica qualitat del dia a dia en docència. I en un projecte educatiu d’avaluació continuada: la planificació i el donar seguretat a l’estudiant és fonamental.

Quina barra dir que avui no hi ha problemes de planificació docent a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida !!! 

dilluns, de febrer 17, 2014


Comencem una nova i petita aventura:  el nou quinzenal digital “LO CAMPUS 2.0”. Servirà per distribuir opinió, fonamentalment entre els 9.561 estudiants de la Universitat de Lleida. Tothom ho rep al seu compte.

A partir d’ara s’ha de començar a treballar pel “LO CAMPUS audiovisual” que no vol dir posar-hi vídeos, que ja fem, sinó elaborar tot el producte editorial informatiu i d’opinió a partir de la imatge i el so.

Encara no hem pogut atrapar totalment la dinàmica jove, però arribarà un dia que estarem a dues passes endavant i llavors ja marcarem tendència. Estar al dia de tot, és un enorme al·licient, llàstima que la nostra docència universitària no té aquest neguit d’atrapar l’atenció jove, utilitzant les seves pròpies armes comunicatives.

RECOMENACIÓ: En comptes d’un Prozac, inventa't una nova publicació (o el que sigui, però creatiu), perquè encara et farà més efecte positiu i d’optimisme.

divendres, de febrer 14, 2014


dijous, de febrer 13, 2014

Funcionar com un vidu, 
cada dia se’n fa més difícil.


dissabte, de febrer 01, 2014

L’escultor Jaume Plensa ha “plantat” un conjunt d’escultures a Andorra la Vella. Encara no les he vist en directa, però segur que han de fer goig: mirant cap amunt i ara fent molt de fred, se’t deuen presentar majestuoses i tu et fas petit, petit. Una genial interrelació de l’escultura i del qui la gaudeix pels sentits. El context de les muntanyes ha de ser important.

A mi Plensa m’agrada i sobretot m’agradaven les seves primeres escultures de joventut de ferro colat, potents i descarades. Tot molt de forn i foc a alta potència. Ara hi ha més filigrana i tendresa. Si observeu l’escultor, la figura i el to de l’escultor, sembla un artesà medieval, tranquil i trempat o sigui del poble. (Ves a saber si en privat és un repel·lent progre caviar ...).

El meu fill Marc, construint amb sensibilitat la memòria andorrana, a través d’Alca Films, n’ha fet un vídeo que us penjo:


dimarts, de gener 28, 2014


Segurament aquest és el projecte que em fa més il·lusió ara. (Si és que em fa il·lusió alguna cosa).

Però necessito trobar la complicitat d’algun metge o grup de metges militants de la difusió de la salut i a més les farmacèutiques que vulguin invertir. Malgrat el que diguin, avui l’administració pública no és útil per accions d’emprenedoria, encara que m’agradaria pensar que de les Facultats de Medicina i la d’infermeria en podem treure algun suport.

Com sempre, tot depèn de la bona química del grup que vol potenciar alguna idea o activitat. Encara que això és la jungla i tothom, ben atrinxerat, va a la seva a nivell particular.

dissabte, de gener 25, 2014


Gràcies pels e-mails rebuts preguntant perquè no escric fa dies al blog. Doncs tot és molt domèstic: no m’he pogut recuperar de les Festes de Nadal i una patologia anomenada Síndrome de Parsonage Turner m’ha fet la guitza. O sigui, pura misèria.

D’aquí dues setmanes m’incorporo novament a la Facultat de Medicina i això serà un tobogan de competitivitat brutal, espero sobreviure. Llavors escriuré més al blog, perquè el neguit col·lectiu a mi em porta a la reflexió pública.

dissabte, de gener 04, 2014


Avui és el meu aniversari i també comença una nova etapa de projecció a LO CAMPUS.

Estem en un moment de gir radical de la publicació: la versió paper serà una revista de pagament als quioscos, llibreries i altres botigues i s’orienta com una  “Revista per a tothom sobre LLEIDA, ciutat universitària”.

Més que mai serà una publicació orientada tant a la ciutadania de la capital lleidatana com a la comunitat universitària, explicant i analitzant que passa als barris i a la Universitat de Lleida. Tota una mescla de premsa universitària i local.

Aquest és el meu personal regal d’aniversari i amb més força que mai: ça commence aujourd'hui, avui comença tot i que comenci la funció ...

divendres, de desembre 27, 2013


divendres, de desembre 20, 2013

dijous, de desembre 12, 2013


Estic més que content i emocionat: ja tenim pregunta i dia de la consulta pel dret a decidir.
Quina intel·ligència de com s’ha resolt la pregunta !!!
Accepto que tenia por i no sabia com seria l’acord perquè era un puzle complicadíssim.

La pregunta és única amb dues parts encadenades:
- Vol que Catalunya esdevingui un Estat?  Sí / No
- Si diu SÍ: Vol que aquest Estat sigui independent? Sí / No

Data del referèndum : 9 novembre de 2014

dilluns, de desembre 09, 2013

La portada del petit Quadern sobre Occitània, que demà surt a LO CAMPUS DIARI i demà passat com a Suplement del LO CAMPUS 22.


diumenge, de desembre 08, 2013


Quina sort que Convergència no pot fer res sense Esquerra Republicana de Catalunya.

Una pregunta per un referèndum d’autodeterminació en que la seva pregunta tant els que estant a favor de la independència com els federalistes puguin votar Sí, és una pregunta morta i un boicotejar el referèndum.

Ni els més Convergents que els propis Convergents ja no poden deixar de dir en veu alta i forta: Sort que tenim ERC !!!, garantia que no posin aigua al vi.

Tota una paradoxa que pagarà el President Mas i el nacionalisme català de govern.

dissabte, de desembre 07, 2013

Ja tenim el nou LO CAMPUS 22 Especial Nadal. (paper / versió digital issuu / versió digital pdf)

Amb aquest número entrem en un nou procés de producció d’aquest producte de premsa universitària: els periodistes a més d’escriure, ells fan les fotografies i a més, ara ells fan el disseny d’art del seu espai.

Aquest procés lliga en el moment econòmic que ens trobem, però no només és producte de la crisi, és causa de com entenem el procés creatiu que és molt participatiu i plural.


Aquí teniu la portada ....


dijous, de desembre 05, 2013


Tot Lleida ple de boira, tota una metàfora de la nostra ciutat. Tot bonic i màgic, però que t’aïlla de la gent. Mentre escolto “Golden Radio Italiana” a tota pastilla, no puc deixar de pensar en la factura de la calefacció de casa, que és general i elèctrica. Ni la boira poc amagar aquest drama.

I per a drama la notícia: “Amnistia Internacional Espanya reforça el seu espanyolisme i veta el lliurament del premi 'Ambassador of Conscience' a Barcelona durant el Tricentenari del 1714”.

A Madrid les millors ONGs internacionals estant segrestades per fonamentalistes que “españolean” i són incapaços d’entendre un Estat plurinacional. Sembla increïble, però està passant. Una vergonya i uns “progres” de pissarrí que “caldria que anessin a escampar la boira”.

Escultures de Dadang Christanto ©

dimarts, de desembre 03, 2013



Si jo fos pescador pescaria l'aurora, 
si jo fos caçador atraparia el sol; 
si fos lladre d'amor m'obririen les portes, 
si fos bandit millor 
                              que vindria tot sol:

-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra, 
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies, 
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals 
                        per a prendre'n de nous.




Poema de Joan Salvat-Papasseit
Escultura de Richard Deacon,"Like a Baby".