dilluns, de setembre 16, 2019




Novament aquest BLOG entra en un període amb la versió de textos en tancat i cal ser subscriptor per accedir-hi.

Vull saber qui em llegeix.

Estic aplicant una app que té una limitació de subscriptors, actualment ja està plena. Intentaré ampliar els serveis s’hi ha més demanda.

Gràcies a tots.
Salutacions
Joan-Ramon

dilluns, d’agost 26, 2019




On fire el President del PDeCATDavid Bonvehí

 Aquest estiu hem tingut entrevistes de tothom fins arribar a les declaracions del President del PDeCAT David Bonvehí que ha criticat l'estratègia d'ERC d'aquests últims mesos, i els acusa d'aparcar l'independentisme i d'adoptar "tesis convergents que havia combatut enèrgicament" en el passat.

Unes sinceres declaracions sempre acaben sent un strip-tease propi i el nostre Bonvehí On Fire ha sorprès a tota l’audiència independentista, inclosa la seva.

David Bonvehí forma part d’un espai polític –“l’Espai Puigdemont”- en plena reconstrucció interna i que has d’anar transitant pels seus passadissos tocant l’espatlla a la paret perquè no sigui que algú dels teus t’hi clavi una ganivetada ben nostrada.

Però a més, el senyor Bonvehí  és el President del PDeCAT una de les peces de dins “l’Espai Puigdemont”, precisament els militants de centre-dreta organitzats, que són els liberals d’aquest espai. Són els “Convergents històrics” que amb d’altres nous militants un dia es varen refundar en PDeCat.

Prèviament de la mà del President Mas, d’una manera oficial com a espai i partit polític, -que ja era promotor del nacionalisme català-, es van declarar de manera clara i inequívoca: independentistes.

El President Mas passarà a l’historia per això i els Convergents i el PDeCat també. Perquè sense la suma d’aquests partits i de la gentada que tenen al darrera, mai l’independentisme hagués augmentat d’una manera tant espectacular.

És igual si ERC o la CUP o les entitats que sigui, reconeixen o no el paper determinant i positiu que el centra-dreta ha tingut en el nou tsunami independentista. No és opinió, són dades. Sempre hi haurà algun cràpula que dirà que us envien a la “paperera de la història” però tranquils són simples “revolucionaris de saló”.

Jo recomanaria que abans d’engegar merda a palades a ERC, un tingués la “casa pròpia” ben endreçada. I no ho dic per tenir més o menys simpatia per ERC, que no la tinc. Ho dic per tenir un argumentari sòlid, provat i per garantir la fortalesa del moviment independentista en conjunt.

Insinuar que ERC ha deixat de ser independentista o que han aparcat l’independentisme o que tots es fan “el locu” amb l’independentisme perquè hi ha pallassos que diuen que no “són” independentistes sinó que ho “estant”, senyor Bonvehí no només és passar-se, és no dir la veritat, perquè és fals.

De pallassos a totes les cases en tenim algun, però dubtar avui de la reivindicació nacional d’ERC és una temeritat. Perquè senyor Bonvehí vostè no entenc absolutament en res a ERC, té un desconeixement total de la història de l’independentisme català i vostè amb les seves declaracions empetiteix el moviment independentista.

ERC no deixa l’independentisme, ni tampoc fan d’oportunistes “Convergents”, simplement implementen el seu “independentisme de classe”, repeteixo “... de classe” i van a totes, al preu que sigui, a aconseguir qualsevol lloc de poder, inclosa la Presidència de la Generalitat. Simplement intenten “robar-li la cartera” a vostè i als seus, la cartera política, òbviament.

Unes preguntes aparentment tontes: Introduir comunistes-federalistes o sigui comunistes-espanyolistes a les llistes electorals d’ERC com han fet, és fer el “Convergent” ? Aquesta manera d'ERC de llençar-se als braços de l’espanyolisme dels Comuns per “eixamplar la base”, és fer-se els “Convergents”?

Bonvehí vostè només parla per a la seva tropa, fa un partidisme descarat i es creu que unirà i dirigirà un espai polític atacant a l’adversari que fa frontera. Vostè hauria de fer pedagogia.

Però a més, vostè viu al planeta Mart? o no sap que amb ERC està en un mateix Govern de Coalició a la Generalitat de Catalunya. Ja sé i ho he escrit moltes vegades, que ERC en realitat és qui mana al Govern, però no, en tot.

Vostè, els Convergents Històrics i els de PDeCat no són precisament els que poden donar títols d’independentisme, simplement perquè fa quatre dies que ho són, però tot i així, no convé donar “certificats nacionals” perquè ens debilita.

Un exemple: li podria escriure una llista de polítics avui independentistes que durant més de 40 anys han estat uns espanyolistes de campionat, en tot tipus de versions, la més comuna ha estat ser “federalistes”, ara estant al camp independentista. Només faltaria recriminar-los res. Tothom és ben vingut, perquè necessitem a tothom. Li dic noms? No cal, oi.

El problema és que vostè no és que no sàpiga, és que no vol distingir el que és l’independentisme de classe com el d’ERC de l’independentisme de bloc nacional, interclassista i inter-ideològic.

Vostè el que vol és que “l’Espai Puigdemont” sigui un espai de centre-dreta i manipula. Ho fa d’entrada amb el PDeCat, però com vostè, n’hi ha que ho fan amb JuntsxCat.

JuntsxCat avui al llarg del territori de Catalunya és la marca blanca del PDeCat. Cosa que no és certa als Parlaments de Catalunya i al del Congrés, com tampoc al Senat. En aquestes institucions si que hi ha diferència.

Per això hi ha tant de trilero en la discussió de la unitat de “l’Espai Puigdemont”.

Molts i moltes, consellers i conselleres, del PDeCat que diuen en públic hem de fusionar-nos a JuntsxCat, fan trampa, perquè seguirien quedant-se a “casa”, només canvien el cartell, la denominació i el logo.

El poder està al territori no als despatxos institucionals, per això és tant difícil des de la presó i l’exili dirigir, ordenar i posar ordre. Des de la presó res de res, però des de Waterloo no han pogut bloquejar ni l’afer de la Diputació de Barcelona, ni d’un simple Consell comarcal com per exemple l’escàndol del Pallars Sobirà. Tot això és domini centra-dreta com a PDeCat o com la marca blanca del territori JuntsxCat. A cada poble a cada vila el PDeCat i JuntsxCat és el mateix: de la mateixa corda i no suma pluralitat ideològica. Ho sap i ho veu tothom.

La veritable unitat, la nova unitat, el nou projecte, que hi cabrà més gent i més ideologies és la CRIDA NACIONAL per la República.

Jo com centenars com jo, que estem a la CRIDA NACIONAL i som socialistes, ho sigui d’esquerres: ni bojos ens apuntarem a la marca blanca del centre-dreta que és JuntsxCat.

Senyor Bonvehí, vostè tria que pot i en sap, assessori millor al President Puigdemont i en comptes de disparar a boca de canó a ERC, -escandalitzant a tothom a dos dies de la Diada-, intenti subtilment pispar-los-hi la cartera, és molt fàcil, perquè enquadren molt d’independentisme caviar o d’independentisme hipster (traduït és “independentisme modernet”).

Però no hi ha veritats absolutes: i si els d’ERC tenen raó? □

dijous, d’agost 22, 2019


Puigdemont contra Puigdemont

De tots els escrits polítics que he publicat en aquest BLOG hi ha hagut un comentari que veig per les crítiques que he rebut, que no s’ha acabat d’entendre:

Al final d’un post del dia 6 d’agost de 2019 que és titulava: “Els insults, les amenaces i els desacords”, deia “... Per arrodonir-ho, deixeu-me entrar en una de les controvèrsies d’actualitat: A mi no em faran només fer macramé a la CRIDA NACIONAL per la República. Que ho pensi el pres polític Jordi Sánchez, President de la CRIDA NACIONAL, que reivindica a la penya -amb raó- poder fer política des de la presó. El que no vulgui per a ell, que no ens ho encolomi a nosaltres...”.

Per alguns un escàndol per criticar un pres polític i en general una bona desinformació del que parlava. Jo donava per fer que tothom està al dia de totes les controvèrsies i efectivament veig que no. Error meu.

Per resumir-ho: al digital Vilaweb s’ha canalitzat una controvèrsia entre el pres Jordi Sánchez i un tal Andreu Barnils que no sé qui és. Uns quatre articles bastant agres per les dues parts. A mi el tema no m’interessa en absolut. El pinyol central de la critica és un possible “indult” i les maquinacions per aconseguir-lo.

A mi el que m’interessa són dos comentaris, aparentment col·laterals. Barnils deia que des de la presó no es pot fer política i Sánchez contesta: - Que vols que faci macramé? Final de la polèmica per a mi.

Jo penso com Sánchez que des de la presó es pot fer política per influir a l’exterior i fins i tot es pot escriure bona literatura política.

Però també és pot fer mala política, precisament com la que fa Jordi Sánchez respecte la CRIDA NACIONAL per la República, boicotejant-la, hivernant-la o com ara: promovent uns moviments funcionarials, intentant aplicar un “Reglament” totalment fora de la realitat política que vivim.

Per això jo li deia a Sánchez “ ...A mi no em faran només fer macramé a la CRIDA NACIONAL per la República...”.

Escàndol per criticar un pres polític?.

Sí un polític, no un calçases com les ploraneres nostrades intenten presentar-lo. Sí una veu amb capacitat d’influir. I si fa política amb declaracions públiques incloses, jo i tothom tenim el dret a la criticar-lo.

Però jo encara vaig més lluny: crec que Jordi Sánchez i Toni Morral com a President i Secretari General de la CRIDA NACIONAL per la República haurien de dimitir dels seus càrrecs.

És d’escàndol com van les coses a la CRIDA NACIONAL.

La mentalitat funcionarial i poc democràtica que professen no ajuda a crear una moderna organització capaç d’intervenir de manera efectiva en la inevitable negociació per integrar la pluralitat a la CRIDA NACIONAL: la marca electoral JuntsxCat i el PDeCat com l’Ala liberal, sobretot. Com altres sectors ideològics que estant esperant a la porta.

Es necessita un clar “FULL DE RUTA” propi, una EQUIP DE NEGOCIACIÓ per integrar tots els sectors i ja convocar una CONVENCIÓ ESTRATÈGICA de la CRIDA NACIONAL per la República.

Deixar podrir la situació acabarà sent la destrucció de “l’Espai Puigdemont”.

Tant de bo, tant de bo, jo estigui completament equivocat.

De moment el qui s’equivoca, ja massa sovint amb les “coses de casa”, és el President legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.

Acabeu ja tots les vacances, per favor. □

dilluns, d’agost 19, 2019


El FNC honorable

Jo que sempre em crec que estic informat de tot, penso que no he descobert fins fa uns dies l’abast de l’aparició del partit “Front Nacional de Catalunya (FNC)” en les eleccions municipals de Ripoll.

Aquest “FNC” no té res a veure amb l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC) fundat els anys 40 en ple franquisme i que es va dissoldre els anys 90 ja en autonomia i democràcia.

Sé molt bé de que parlo.

He vist a la Viquipèdia que diu sobre mi en aquest període:

“ ... L'any 1968,  Joan-Ramon Colomines-Companys als 17 anys, coincidint amb la primera escissió al Front Nacional de Catalunya (FNC) –el partit històric de l'independentisme català– de la que se'n formaria al PSAN, va començar la seva militància organitzada, primer amb una col·laboració externa i un any després com a militant, sempre de la mà del seu pare, fins arribat a treballar com a militant alliberat o sigui cobrant del partit (1972), ocupant diverses feines clandestines en especial la responsabilitat de l'òrgan central del FNC la revista Ara, en la seva segona època de la publicació. També fou de facto Secretari General del FNC, (quan el seu pare va deixar el partit el 1973) al costat de l'històric militant Joan Cornudella que també exercia de facto com a President del FNC. Formalment al FNC no hi havia càrrecs assignats.

Joan-Ramon Colomines-Companys al FNC, al Front com l'anomenaven col·loquialment  a l'època, va tenir una intensa militància independentista i antifranquista. Conjugant el crear organització i discurs ideològic amb agitació directa i amb la lluita unitària antifranquista.

Com a organització va crear el Bloc Català d'Estudiants branca estudiantil del Front i va rejovenir i modernitzar l'estructura del partit FNC. Com discurs ideològic va participar a canviar i modernitzar la proposta independentista al costat d'un discurs de socialisme democràtic, tot això sota l'aportació intel·lectual de Joan Cornudella i Barberà, que com diu Colomines-Companys: “...l'autèntic renovador de l'independentisme modern, junt amb el meu pare”.

Com a agitador va participar en múltiples i variades accions propagandistes i es va especialitzar en la captació de militants realitzant tota mena de xerrades clandestines arreu del País, molt especialment a les Terres de Lleida. (...).

L'octubre de 1976 coincidint amb el revifament d'una secció armada provinent de diverses organitzacions independentistes, inclosa el Front, Joan-Ramon Colomines-Companys va deixar de ser militant del Front Nacional de Catalunya ...”.

Això com he dit abans, ho he copiat de la Viquipèdia que uns professors d’història de Lleida ho varen entrar o encara estar en procés de redacció. De fet no ho sé.

Però ho exposo per demostrar que sé de que parlo i que hi estic totalment implicat, quan dic Front Nacional de Catalunya.
       
Els del furtiu “FNC” (creat el 2013) i en concret la regidora de Ripoll Sílvia Orriols, elegida en les municipals de 2019, han utilitzat un nom històric de l’independentisme català de manera il·legítima i oportunista, a més de farcir-lo d’un programa reaccionari i xenòfob.

He vist que les organitzacions o marques electorals com Alternativa per Ripoll, Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i el Partit dels Socialistes de Catalunya van comprometre's a no pactar ni treballar amb les dues candidatures, “FNC” i “Som Catalans”, perquè consideraren que són formacions racistes.

El “FNC de Ripoll” és legal però immoral: Per una banda perquè antics militants del FNC històric ja van fer un comunicat afirmant que s'havien dissolt el 1990, que s'havia aprovat a l'última Assemblea General que cap militant faria servir les sigles en un futur i que la ideologia del FNC de Ripoll s'allunyava del progressisme que defensava el FNC històric.

Però per l’altra banda perquè l’independentisme de front o bloc o unitat nacional que és diferencia de l’independentisme de classe d’ERC o de la CUP, és un ferm i explícit defensor de tota la immigració que ha ajudat durant anys i anys a construir el nostre País.

La frase atribuïda al President Pujol, que no ho és: “És català aquell que viu i treballa a Catalunya i ho vol ser”, fou formulada i teoritzada per Joan Cornudella el líder històric del FNC i pare de tot l’independentisme modern català.

ATENCIÓ FATXES de Ripoll, comarca i País: L’independentisme és alliberament.

He viscut de manera intermitent, quasi 15 anys a Anglaterra i cada vegada que sentia anomenar el partit racista i xenòfob francès Front National de la Família Le Pen em feia un ai al cor i alguna vegada m’havia portat problemes explicar la meva militància de joventut perquè ràpidament confonien els “Front”. Igualment aquí a Catalunya hi ha qui no ho sap diferenciar o no ho vol diferenciar.

Això passa a Ripoll !!!! Maleits són aquests fatxes !!!

Però la culpa també és nostre: no hem explicat bé la història de l’independentisme català. I això ha passat per mandra o perquè creiem que fer “Memòries” és l’antesala de “l’INSERSO i la petanca” o perquè hi ha conversos nostrats d’avui que si en resseguim la seva memòria històrica personal cauríem de cul pel seu plantejament unionista que tenien, per no dir-ne autènticament espanyolista.

Guerra total, com sempre, a la xenofòbia. Però Gabriel Rufián d’ERC no tornis a utilitzar la demagògia a twitter per sobredimensionar una “estelada fatxa” de una única regidora i sembrar sospites per a tothom, per tapar la teva tàctica i estratègica estatals. Jugades estatals legitimes però carregades de contradiccions. Queda lleig endollar el ventilador per emmerdar-ho tot.

L’any 1997 vaig activar la petita plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)”, amb l’objectiu de recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya. Quasi no s’ha fet res important, em comprometo a tornar-ho a intentar.

No hi ha millor incentiu que una lluita contra la xenofòbia i honorar la memòria de centenars de militants lluitadors per la llibertat.□


IMATGE: Joan Cornudella i Barberà.

diumenge, d’agost 18, 2019




Els “mamporreros” que volen suïcidar al PDeCat

El Secretari General de la CRIDA NACIONAL per la República, el diputat de “la marca electoral JuntsxCat” Toni Morral s’ha despertat de la hivernació que l’havia col·locat el President legítim de Catalunya Carles Puigdemont i el President de la CRIDA NACIONAL Jordi Sánchez, i ara s’està fent un tip de fer declaracions i entrevistes.

I clar, tant forta és l’embranzida del despertar de la “dormideta”, que ara diu unes coses que en comptes de ser “piules d’estiu per fer bullir l’olla”, són bombes d’alta intensitat.

En comento només una:

En Toni Morral el “venen” com un antic membre d’Iniciativa per Catalunya - Els Verds que ara dirigeix la CRIDA NACIONAL. I la venda la fan uns genis de la comunicació nostrada per demostrar lo plural que som la CRIDA NACIONAL.

L’únic que demostren és que el nostre Secretari General ve d’un projecte fallit ideològicament i políticament, que ja fa temps que va caure el mur de Berlin i a més avui parlar d’Iniciativa és parlar d’un projecte fallit també en gestió. Aquests cracs que donaven i donen lliçons urbi et orbi sobre moral eco-socialista acaben de fer fallida econòmica i entrar en concurs de creditors. Tota la banda dels Coscubiela’s, dels Rabell’s, dels Herrera’s, dels Urtasun’s entre d’altres,  s’han carregat tot el seu patrimoni i capital polític.

Morral no en té la culpa de tot això, però li ha quedat una certa sordina nefasta d’Iniciativa que patim els de la CRIDA NACIONAL.

Com anècdota emprenyadora: És un diputat que sempre fa veure que no rep els e-mails. És un diputat opac cara els electors i correlacionaris seus.

Però com a recriminació de gruix, fa dues coses típiques d’Iniciativa: Practica el “no importa els mitjans, s’ha d’anar a l’objectiu” i així caigui qui caigui. I fa una segona cosa que el pujolisme se’n va aprofitar fins la sacietat. Fa una “interrupció ideològica personal”. Que vol dir això?

Que és capaç d’implementar un programa de dretes o centra-dreta amb tota tranquil·litat com per exemple ara el ineficaç sistema de Sectorials de la CRIDA NACIONAL, la qüestió és remenar les cireres. Si cal amagar les vel·leïtats ideològiques d’esquerres es fa, la qüestió es ocupar poder, encara que sigui de misèria.

El pujolisme va utilitzar com a càrrecs de confiança a primera o segona fila, com a quadres, a desenes de militants qualificats d’Iniciativa. Aquests feien llavors abstraccions ideològiques per la feina, fins donar-se casos emblemàtics com fou aquell Director de l’Escola de Policia que mentre ho va ser anomenat pel President Pujol, va interrompre temporalment la seva militància a Iniciativa. O sigui per ser Director va fotre per la finestra totes les seves idees i compromisos militants per ocupar el càrrec, però a més ho va explicar solemnement en públic.

El pujolisme va trobar en els quadres d’Iniciativa uns bons tècnics, encara jo penso que uns “bons tècnics amorals”. No cal ni dir que Iniciativa simultàniament va vilipendiar sense pietat el “Món Convergent”.
     
Amb tot aquest coixí ideològic i de pràctica política estratègica i tàctica el diputat Morral ha declarat que en la nova etapa política de la CRIDA NACIONAL per la República, que seria l’eix de tot “l’Espai Puigdemont”, el PDeCat s’hauria de dissoldre’s.

Voldria dir dissoldre’s i entrar tots a la CRIDA NACIONAL. El que no ha dit és si haurien d’entrar amb el DNI a la boca i amb les mans alçades amb els calçotets i calces baixades.

La capacitat de seducció i oportunitat del meu Secretari General són no només nul·les, és que no té projecte de negociació perquè ni ell, ni em temo Puigdemont, tenen una idea clara de com fer-ho.

Si jo fos del PDeCat engegaria a la merda a l’Il·lustre Senyor Diputat.

Com a socialista de la CRIDA NACIONAL per la República em poso les mans al cap de com es vol apropar i consolidar l’Ala Liberal de la CRIDA NACIONAL transitant cap a un inevitable cul-de-sac i  capitanejats per un piròman.

El PDeCat ni s’ha de dissoldre, ni suïcidar-se organitzativament. Perquè els necessitem en bloc, a tots, sense excepció !!!

La CRIDA NACIONAL només funcionarà si s’estructura com una CONFEDERACIÓ INTERNA PLURAL com a partit de masses o sigui com a partit/moviment, on el PDeCat en seran i ja són els liberals, com nosaltres serem l’Ala Socialista.

I els liberals i els socialistes, la centralitat de la CRIDA NACIONAL, serem el motor polític, social, cultural, governamental i parlamentari de tot l’espai de l’independentisme d’unitat nacional diferenciat de l’independentisme de classe que representa ERC o l’independentisme anticapitalista que representa la CUP.

Al PDeCat, als liberals independentistes se’ls ha de respectar de veritat en comptes de demanar-los-hi el seu harakiri i a més seduir-los per mancomunar un projecte de Partit Nacional, però primer se’ls ha d’entendre.

Ara mateix em compro a Amazon la versió digital del llibre de Carles Campuzano, “Reimaginem la independència”, a veure si entenc millor el seu Projecte Liberal. □

divendres, d’agost 16, 2019




Ho veieu carallots, els Ajuntaments són essencials

Hi ha una brama entre la casta de directius independentistes que en el territori, en cada municipi, la política de pactes pre i post-electorals és molt singular, fins i tot especial i que cada dinàmica porta pactar amb uns o altres.

Diuen: Total llibertat a cada municipi.

Això ho propugna ERC i totes les formacions i marques de “l’Espai Puigdemont”: la marca JuntsxCat, el partit PDeCat i el moviment/associació/partit la CRIDA NACIONAL per la República.

El President legítim de Catalunya Carles Puigdemont en el seu moment va beneir aquesta manera de deixar fer als municipis, exactament com el Vicepresident Junqueras. Ho sigui les màximes autoritats dels dos espais centrals de l’independentisme han avalat el “campi qui pugui” de les dinàmiques en solitari dels Ajuntaments.

Curiosament un plantejament típic d’una dreta europea que sempre defensa més les estructures de poder de dalt de la piràmide, sempre jerarquitzada, que no defensar amb força el poder més proper a la gent, al veïnatge, com són els Ajuntaments.

ERC i “l’Espai Puigdemont” a més han deixat créixer una espècie de “mandarins de pobles i ciutats” que practicant un clientelisme espectacular, defensen el seu territori, no des de la racionalitat nacional catalana, sinó des dels interessos exclusius del “clan” municipal i dels de la “tribu.

Però a més aquestes polítiques fragmentades municipals van en una línia inversa, a la tant necessària lluita nacional plantejada amb un “Full de Ruta Unificat”, tant amb els objectius, l’estratègia, com amb les tàctiques. D’això res de res, o molt poc o sota uns plantejaments expositius màgics i d’artifici, però en el dia a dia de la governabilitat no s’apliquen polítiques municipals integrades a una política global d’alliberament nacional.

Ara resulta que els “nostres pares de la pàtria” ens descobreixen el pes important que tenen els Ajuntament com a conseqüència que el Tribunal Suprem s’ha pronunciat limitant la capacitat política dels ajuntaments i ha dicta que els ens locals no poden aprovar declaracions sobre afers que superin les seves competències.

Tot comença per una moció aprovada al ple municipal de Caldes de Montbui, el febrer d’ara fa sis anys, en què es declarava la població “municipi lliure i sobirà” i es demanava al Parlament de Catalunya que treballés per aconseguir la independència com més aviat millor.

Us estalvio explicar tot l’itinerari de tota la batalla jurídica entre l’Ajuntament de Caldes de Montbui i la  Delegació de govern espanyol a Catalunya durant anys, en el que han intervingut el Jutjat número 13 de Barcelona (precisament el que ha instruït la causa del Procés) i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I ara el Tribunal Suprem Espanyol.

Només m’interessa aquí remarcar que el Tribunal Suprem anul·la la declaració política de l’Ajuntament i el pitjor: ha creat jurisprudència sobre l’abast del que poden aprovar les corporacions municipals.

Ho veieu il·lustres senyors i senyores, els Ajuntaments són essencials, fins i tot ho saben els repressors de la judicatura.

Atenció PROPOSTA: una de les RESPOSTES a la sentència condemnatòria del Judici del Procés ha de sortir dels Ajuntaments, digui el que digui avui, demà i demà passat el Tribunal Suprem Espanyol.


dijous, d’agost 15, 2019




198 Mètodes de PROTESTA NO VIOLENTA


A la revista LO CAMPUS en el seu número 37 (juny-juliol 2018) vàrem publicar en català el llistat de diferents Mètodes d’Accions No Violentes que per les experiències històriques ens proposava el politicòleg i activista Gene Sharp en el seu llibre de tres volums The Politics of Nonviolent Action (Porten Sargent Publishers / Boston / USA. 1973).

Ara que la CRIDA NACIONAL per la República de “l’Espai Puigdemont” s’ha posicionat que la resposta a una sentència condemnatòria del Judici del Procés requeriria “ ... desobediència civil organitzada i massiva”, potser que deixem de fer teoria i triem d’una vegada quin mètode de protesta no violenta volem implementar i a porta oberta, semi-tancada i tancada comencem a preparar de manera amplia i el màxim de participativa l’acció o accions que posarem en marxa.


198 MÈTODES DE PROTESTA NO VIOLENTA

A. MÈTODES DE PERSUASIÓ I DE LLUITA NO VIOLENTA
B. MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA SOCIAL
C. MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: boicots ECONÒMICS
D. MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: VAGA
E. MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA POLÍTICA
F. MÈTODES D’INTERVENCIÓ NO VIOLENTA


MÈTODES DE PERSUASIÓ I DE LLUITA NO VIOLENTA

Declaracions formals
1. Locucions públiques
2. Cartes de rebuig o de suport
3. Declaracions per part d’organitzacions i institucions
4. Declaracions públiques signades
5. Declaracions d’acusació i de revelació d’intencions
6. Peticions en grup o en massa

Comunicació dirigida a públics més amplis
7. Eslògans, caricatures i símbols (grup jueu Baum a Berlín, 1941-1942)
8. Banderes, cartells i altres mitjans de comunicació visual
9. Octavetes, fulletons i llibres
10. Diaris i revistes
11. Enregistraments, ràdio i televisió
12. Escriptura aèria i terrestre

Representacions en grup
13. Delegacions
14. Premis satírics
15. Grups de pressió
16. Muntar guàrdies amb piquets
17. Eleccions satíriques

Actes públics simbòlics
18. Exhibició de banderes i de colors simbòlics (bandera republicana a Espanya)
19. Ús de símbols en la vestimenta (ús voluntari d’estrelles mongetes grogues durant la Segona Guerra Mundial en senyal de solidaritat)
20. Oració i ritus
21. Repartiment d’objectes simbòlics (rates, deixalles, etc.)
22. Nus de protesta
23. Destrucció de béns propis (te en la Amèrica del Nord colonial)
24. Llums simbòliques (espelmes, etc.)
25. Exhibició de retrats
26. Pintades de protesta
27. Ús de signes i noms nous (ús de la denominació “Polònia” el 1942)
28. Sons simbòlics
29. Reclamacions simbòliques (plantació de llavors per reclamar territoris)
30. Gestos grollers

Pressions sobre els individus
31. “Perseguir” a les autoritats
32. Burlar-se de les autoritats
33. Confraternització (guanyar-se les persones amb una estratègia amistosa deliberada)
34. Vigílies

Representacions dramàtiques i musicals
35. Bromes i esquetxos satírics
36. Representacions teatrals i musicals
37. Cantar

Processons
38. Marxes
39. Desfilades (marxes organitzades en senyal de protesta)
40. Processons religioses
41. Peregrinacions (Gandhi el 1947)
42. Desfilades motoritzades

Homenatges a morts
43. Dol polític
44. Funerals satírics (p. ex., De la “Llibertat”)
45. Manifestacions en funerals
46. Homenatges en el lloc d’enterrament

Assemblees públiques
47. Assemblees de protesta o de suport
48. Reunions de protesta
49. Reunions de protesta camuflades (“banquets” polítics a Rússia, 1904-1905)
50. Seminaris

Retirades i renúncies
51. Abandonar la reunió
52. Guardar silenci
53. Renúncia a honors
54. Donar-se la volta

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA SOCIAL

Exclusió de persones
55. Boicot social
56. Boicot social selectiu
57. Inactivitat l’estil Lisístrata (a “Lisístrata” d’Aristòfanes, les dones van jurar no mantenir relacions sexuals amb els seus marits fins que aquests no posessin fi a la guerra)
58. Excomunió
59. Interdicte religiós (excomunió aplicable a una zona o districte)

No col·laboració en esdeveniments, tradicions i institucions
60. Suspensió d’actes socials i esportius
61. Boicot d’assumptes socials
62. Vaga d’estudiants
63. Desobediència social (confraternització amb els pàries a l’Índia)
64. Retirada d’institucions socials

Retirada del sistema social
65. Quedar-se a casa
66. Desobediència personal total
67. “Fugida” de treballadors
68. Proporcionar asil amb connotacions religioses
69. Desaparició col·lectiva
70. Emigració de protesta (hijrat)


MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: boicots ECONÒMICS

Accions per part dels consumidors
71. Boicot dels consumidors
72. Negar-se a consumir productes boicotejats
73. Política d’austeritat
74. Impagament de rendes
75. Negar-se a llogar
76. Boicot nacional de consumidors
77. Boicot internacional de consumidors

Accions per part de treballadors i de productors
78. Boicot de treballadors
79. Boicot de productors

Accions per part d’intermediaris
80. Boicot de proveïdors i de distribuïdors

Accions per part de propietaris i directius
81. Boicot d’intermediaris
82. Negar-se a llogar o a vendre propietats
83. Tancament patronal
84. Rebuig d’ajuda sectorial
85. “Vaga general” de comerciants

Accions per part de propietaris de recursos financers
86. Retirada de dipòsits bancaris
87. Negar-se a pagar tarifes, efectes i pagaments sobre valoracions
88. Negar-se a pagar deutes o interessos
89. Retirada de fons i de crèdits
90. Rebuig d’impostos
91. Rebuig de diners procedents del govern

Accions per part dels governs
92. Embargament dins del país
93. Llistes negres d’intermediaris
94. Embargament dels venedors a altres països
95. Embargament dels compradors a altres països
96. Embargament comercial internacional


MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: VAGA

Vagues simbòliques
97. Vaga de protesta
98. Vaga sense previ avís (vaga llampec)

Vagues agrícoles
99. Vaga de camperols
100. Vaga de treballadors agrícoles

Vagues de grups especials
101. Rebuig de treballs forçosos
102. Vagues de presos
103. Vagues d’oficis (p. ex., De cosidores)
104. Vagues professionals (assalariats o autònoms)

Vagues sectorials normals
105. Vaga al centre de treball
106. Vaga sectorial
107. Vagues de solidaritat (prohibides durant el règim de M. Thatcher)

Vagues restringides
108. Vaga al detall (deixar de treballar o anar-se’n d’un en un)
109. Vaga “para-xocs” (cada vegada en una empresa diferent)
110. Vaga de treball lent
111. Vaga de zel
112. Vaga de baixes per malaltia
113. Vaga per dimissió
114. Vaga limitada (p. ex., Negar-se a treballar fora de les vuit hores diàries)
115. Vaga selectiva

Vagues multisectorials
116. Vaga generalitzada (sense arribar a participar la majoria dels sectors econòmics)
117. Vaga general

Combinacions de vaga i de tancament econòmic
118. Hartal (suspensió de l’activitat econòmica en senyal de protesta política, Índia)
119. Paralització econòmica (tothom)


MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA POLÍTICA

Rebuig de l’autoritat
120. Interrupció o retirada del suport
121. Negar-se a mostrar suport en públic
122. Llibres i locucions a favor de la resistència

Desobediència ciutadana cap al govern
123. Boicot dels òrgans legislatius
124. Boicot d’eleccions
125. Boicot de llocs de treball i càrrecs públics
126. Boicot de departaments, agències i altres organismes governamentals
127. Retirada de les institucions educatives governamentals
128. Boicot a organitzacions recolzades pel govern
129. Negar-se a col·laborar amb els agents de l’autoritat
130. Retirada de cartells i distintius propis
131. Rebuig de nomenaments
132. Negar-se a dissoldre les institucions existents

Alternatives a l’obediència ciutadana
133. Mostrar-se reticent i trigar a complir les normes (p. ex., Pagament d’impostos)
134. Desobediència quan no hi ha supervisió directa
135. Desobediència popular
136. Desobediència camuflada
137. Negar-se a dissoldre una assemblea o reunió
138. Asseguda
139. No col·laborar en reclutaments i deportacions
140. Ocultar-se, fugir i usar identitats falses
141. Desobediència civil de les lleis “il·legals” (p. ex., Al pagament de l’impost sobre la sal a l’Índia colonial)

Accions per part dels governs
142. Negar-se selectivament a proporcionar ajudes governamentals
143. Bloqueig de línies de comandament i informació
144. Obstaculització i obstrucció (científics involucrats en la investigació atòmica a l’Alemanya nazi)
145. No col·laboració administrativa en general
146. No cooperació judicial
147. Ineficàcia deliberada i no cooperació selectiva per part dels agents de l’autoritat
148. Aixecament militar

Accions governamentals a escala nacional
149. Evasives i retards quasi legals
150. No col·laboració per part de certs departaments governamentals

Accions governamentals a escala internacional
151. Canvi de representacions diplomàtiques i d’altres tipus
152. Retard i cancel·lació de trobades diplomàtics
153. Retirada del reconeixement diplomàtic
154. Ruptura de relacions diplomàtiques
155. Retirada d’organismes internacionals
156. Negar-se a pertànyer a organismes internacionals
157. Expulsió d’organitzacions internacionals (la Lliga de Nacions va expulsar a l’URSS després d’atacar Finlàndia el 1939)


MÈTODES D’INTERVENCIÓ NO VIOLENTA

Intervenció psicològica
158. Autoexposició als elements
159. Dejuni:
a) Dejuni de pressió moral (Sant Patrici per a un tracte millor als esclaus)
b) Vaga de fam (fins i tot arribant a la mort)
c) Dejuni Satyagraha (Gandhi, arribar a l’auto consciència a través del sacrifici)
160. Judici invers (els defensors demanen comptes a fiscals i autoritats)
161. Assetjament no violent

Intervenció física
162. Ocupació amb asseguda
163. Ocupació de peu
164. Entrar a mitjans de transport públic
165. Endinsar-se en l’aigua (per exemple, en una platja)
166. Donar voltes en grup
167. Ocupació resant
168. Incursió no violenta
169. Incursions aèries no violentes (p. ex., llançant octavetes)
170. Invasió no violenta
171. Interposició no violenta (amb el cos)
172. Obstrucció no violenta (usant el cos com a barrera física)
173. Ocupació no violenta

Intervenció social
174. Establiment de noves pautes socials (barreja social saltant-se les barreres)
175. Sobrecàrrega d’instal·lacions
176. Alentiment de negocis legals
177. Entrar en un lloc parlant
178. Representació teatral tipus guerrilla
179. Institucions socials alternatives
180. Sistema de comunicació alternatiu (p. ex., Diaris alternatius)
Intervenció econòmica
181. Vaga inversa (anar a treballar)
182. Tancada en el lloc de treball
183. Apropiació no violenta de terrenys
184. Trencament de bloquejos (Berlín durant la guerra freda)
185. Falsificació amb fins polítics
186. Comprar recursos per impedir que altres accedeixin a ells
187. Confiscar béns
188. Dumping (venda deliberada per sota del preu de cost)
189. Compra selectiva
190. Mercats alternatius
191. Mitjans de transport alternatius
192. Institucions econòmiques alternatives
Intervenció política
193. Sobrecàrrega dels sistemes administratius (excés de compliment de la legalitat per part dels ciutadans en protesta per la intervenció dels EUA al Vietnam)
194. Divulgació de la identitat d’agents secrets
195. Recerca activa d’empresonament
196. Desobediència civil a lleis “neutres”
197. Treball sense col·laboració
198. Doble sobirania i govern paral·lel (Irlanda, 1919)

-----------------------------------------------------------