AL JUTJAT D’INSTRUCCIÓ

Joan-Ramon Colomines-Companys, major d’edat amb D.N.I xxxxx i domicili a efectes de notificacions al carrer xxx, número xx, de Lleida, comparec davant aquest Jutjat i DIC:

Que ha arribat al meu coneixement que hi ha diverses investigacions penals relacionades amb el “Procés Participatiu del 9N” per la qual cosa sol·licito que s’analitzin les responsabilitats pels fets en què he participat d’acord amb les següents

MANIFESTACIONS

PRIMERA.- En diferents mitjans de comunicació apareix la notícia que la Fiscalia General de l’Estat, la Fiscalia Provincial de Catalunya i diverses associacions o particulars han impulsat investigacions penals relatives al Procés de Participació Ciutadana sobre el futur polític de Catalunya dut a terme el passat dia 9 de Novembre (en endavant El 9N).

L’organització i desenvolupament del Procés Participatiu es vincula amb la presumpta comissió d’actes que l’Estat no considera legals i jo HI HE PARTICIPAT.

Juntament amb més de dos milions de persones, he promogut l’exercici del dret de participació en El 9N; n’he difós la convocatòria, la web participa2014 i les paperetes; i finalment HE VOTAT.

En defensa dels drets democràtics i de la participació política HE DESOBEÏT una les decisions injustes del Tribunal Constitucional que pretenien aturar aquest procés. Sota l’empara dels drets humans més fonamentals HE AJUDAT perquè els actes del 9N poguessin ser realitat.

Però em  presento davant l’autoritat judicial perquè em cal saber l’abast dels meus drets democràtics i aclarir els límits de la legitimitat i legalitat dels meus actes.

Només la més inhumana lògica pot atribuir responsabilitats a qui organitza i col·labora en un procés de participació ciutadana, però davant la certesa que existeixen procediments d’investigació en curs, comparec perquè com a ciutadà tinc dret a fer que no s’investiguin a la meva esquena uns fets en què he participat.

SEGONA.- Presento aquesta denúncia en el partit judicial de Lleida ja que va ser dins la localitat de Lleida que vaig realitzar la majoria d’actes de col·laboració amb el Procés Participatiu.

Per tot això,

SOL·LICITO que es tingui per fetes aquestes manifestacions i s’adopti la resolució judicial oportuna.

A Lleida, el dia 22  de novembre de 2014.

Els conversos

Vaig sentir a TV3 com un “nostrat” deia que el que més li costava empassar-se és veure uns personatges que tota la vida han renegat i combatut  l’independentisme i ara no només són independentistes declarats, sinó que a més volen liderar el procés en tots els fronts. (No deia noms)

Segurament costa acceptar-ho, potser és humà, però és un estrepitós èxit. Anys i anys reivindicant l’independentisme i ara s’hi suma molta gent, és un èxit. I si els sectors dirigents de tots colors polítics han fet el pas, benvinguts. I si ho han de liderar-ho, també endavant. La nostra generositat ha de ser infinita i pacient. D’això es tractava.

En teoria, a mi personalment m’hauria de costar més, sobretot amb els Convergents. Sempre recordaré l’enfrontament amb el President Pujol en un  Consell Nacional de CDC dient-li que deixes de fer-nos combregat amb rodes de molí i que no justifiques el que era injustificable, que era haver anomenar com a director de TV3 a un gàngster com era l’Alfons Quintà, que estava fent xantatge al President amb un articles al diari El País sobre Banca Catalana. I això, més les meves declaracions públiques sobre el necessari independentisme van trencar la relació amb el President, que anteriorment m’havia ajudat. De fet vaig ser el primer represaliat a CDC per part de Pujol per ser independentista i per dir-ho sempre que calia. Ara tot és diferent.

Conversos? Tants com es pugui. I celebrem l’èxit.

Avui es celebra Sant Martí i jo durant uns set anys en plena clandestinitat franquista em deia Martí. Un bon dia per votar a la Consulta del 9N. Coses del DNI, malalties varies i impossibilitat de viatjar han fet necessari que hagi hagut de votar a la Delegació del Govern de la Generalitat de Lleida. Ho he fet en un ambient tranquil i ràpid i he coincidit amb una televisió que filmava i m’ha sobtat que una jove que estava a la cua de votació estigues preocupada per sortir en imatges per les possibles represàlies, com ella m’expressava. Si fins i tot una persona que s’ha pres la molèstia, un dimarts post 9N, de desplaçar-se i votar, té por; segur que molta gent no ha votat per por. Tota una esperança pel proper Referèndum a la britànica que un dia o altre arribarà.

Imatge:  “Prenyada” de Francesc Artigau ©

El 9N ha estat un èxit total, no en tinc cap dubte. (Encara que pugui fer una anàlisi fred, a mi aquestes coses m’emocionen).

Però un cop passat el 9N i tenir-nos de mossegar la llengua sobre fets i actituds de les forces polítiques pro-consulta que han estat de pena, ara tocar revisar-ho tot.

Més igual ARA les actituds feixistes dels del PP, Ciutadans i tota l’extrema dreta, el que a mi em preocupa són les forces polítiques i les associacions que han treballat pel Dret a Decidir.

Hi ha moltes coses, diem-ne dins el “meu camp” que cal criticar. El debat dins l’independentista és del tot necessari.

Ni Convergència, ni Unió, ni ERC, ni Iniciativa, ni la CUP, ni l’ANC, ni Omnium ho han fet tot bé.

Cal revisar-ho tot.

A mi personalment que no tinc carnet de ningú, m’importa una merda certes executives nacionals que pontifiquen i donen lliçons: tant de partits com d’associacions. A nivell comarcal, de vegueria i nacional hi ha moltes coses a resoldre.

Imatge: Cartell de Jordi Calvís ©

La Consulta de la dignitat

Ja farem les anàlisis polítiques però ara expressar només un sentiment: emoció.

Tota una vida lluitant per la independència i avui sento que és un pas profund del procés. I tal com han anat les prohibicions la “consulta simbòlica amb votació” acaba sent també la “Consulta de la dignitat”.

El procés independentista no té retorn, acabarem sent lliures.

PD: Les primeres dades de participació a l’una del migdia són de 1.142.910 persones (un milió cent quaranta dos mil nou centes deu persones).

Avui el meu fill Marc fa 32 anys.

El podem veure aquí amagat en una selfie dins una obra de Chul-Hyun Ahn exposada a la fira internacional “Art Taipei 2014” organitzada òbviament a Taipei, capital de Taiwan. Aquest cap de setmana el Marc és de visita express a Hong Kong i com a “típic Colomines” ara se n’ha anat al cinema.

Hem introduït el xinès a les nostres vides:

Altres petits productes editorials digitals que fem corre en el món universitari i en els instituts, bàsicament de les Terres de Lleida i Aran:

He viscut a molts llocs i avui m’ha arribat a l’ànima les paraules d’un del protagonistes de la pel·lícula “Tren de nit a Lisboa” dirigida per Bille August sobre un text de Pascal Mercier. De fet encara que ho digui el protagonista aquest parla a través del seu autor. La novel·la de Mercier escrita en alemany és una novel·la encasellada com a filosòfica, no la he llegida, però si que algunes reflexions expressades en la pel·lícula tenen molta carrega de pensament:

“... Quan abandonem un lloc, deixem allí una part de nosaltres. Ens quedem alií, encara que marxem. I hi ha coses de nosaltres que només podem recuperar si retornem a aquell lloc.

Viatgem a nosaltres mateixos quan anem a un lloc on hem recorregut un tram de les nostres vides, per molt breu que hagi estat l’estança ...”

Ja és als quioscos de les Terres de Lleida i Aran un nou número de LO CAMPUS amb el petit Suplement “Goodbye Institut”.

74 anys de l’afusellament del President Companys

La jugada del NOU 9N és genial i a més l’única possible avui.

El 9N votarem !!!

Un dels grans valors que el meu pare va deixar a la política i també als seus fills, va ser saber treballar i actuar en la pluralitat en el complex camp de la política. La lluita unitària contra el franquisme va ser un valor molt difícil de construir, però va acabar fent-se, ara en una situació ben diferent, però plenament repressiva per la llibertat de la veu catalana, s’ha pogut fer també la unitat entre els partits polítics de Catalunya per defensar la Consulta.

El PP, Ciutadans i el PXCatalunya són els fatxes que voluntàriament s’han posat al cantó dels repressors, de guant blanc, però repressors sense cap dubte, que neguen la paraula al poble català.

És un goig per Catalunya la unitat a traves de l’acció democràtica dels nostres partits, amb la més variada ideologia de cadascun d’ells, s’està donant una imatge de responsabilitat i maduresa política enorme. Ara sí que sabem perquè serveixen els partits democràtics !!! Un orgull que s’ha de proclamar en veu alta.

D’aquí uns minuts entro com a malalt a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Tantes hores en aquest Hospital aprenen i ara salto el mirall i em col·loco a l’altra banda. Seran dues setmanes per trobar un diagnòstic, començaran amb un cateterisme...

Com diria Salvat- Papasseit :

Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort

ni la cançó sota el dring de la copa,

vaixells de guerra vinguessin al Port

prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal

i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

Que un partit doni llibertat de vot per dir SÍ o NO a la independència de Catalunya anul·la definitivament el partit. Si en una de les decisions més importants pel País, el partit no es pot definir, ni liderar el procés, ja no és un partit és una secta.

Dir Sí oficialment a la primera part de la pregunta de la Consulta i llibertat a la segona part de la pregunta ho pot fer una associació o entitat potser: però un partit?. Per que serveix un partit? Sembla que per alguns és només una menjadora.

Uns es decideixen com a fonamentalistes, per exemple, sobre energies renovables; els altres es decideixen com a fonamentalistes, per exemple, contra l’avortament; però uns i altres callen oficialment com a partit sobre la llibertat del País. Políticament i com a partits son prescindibles.      

Sí, Sí

Que a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida hi ha extrema dreta tots ho sabem, menys la Degana i el Cap d’estudis. Alguns d’aquests racistes estant en plena sintonia amb metges –supergurus- de l’Arnau que expressen una ideari de dreta radical.

Jo ho he denunciat moltes vegades, perquè aquests intolerants són els mateixos que posen pegues en la llengua catalana a l’Aula i els mateixos que davant el procés del dret a decidir ens insulten. La nostre resposta va ser publicar al  quinzenal digital ”LO CAMPUS 2.0” del 4 de març de 2013 l’article “Gracias por vuestra generosidad con Cataluña” : Estudiants de la UdL provinents de la resta de l’Estat fan costat al “Dret a decidir”. El Rector no ens va rebre per parlar del tema, ja no com a periodista que els hi fa terror, sinó jo com a president d’una associació universitària de la UdL. Ara el Rector s’escandalitza.

L’Alejandro el poca pena que va anar apunyalant gent pels carrers de Lleida no és una anècdota d’un malalt només. Perquè no hi ha cap dubta que està malalt. És tota una filosofia entre universitaris, encara que no apunyalin a ningú.

Ahir al matí abans de la detenció, després d’haver filtrat per part de la Paeria que l’agressor era una persona de pell fosca o sigui un estranger només els hi faltava dir un “moro”, hauríeu d’haver sentit la gent al mercat de Cappont de Lleida: Tothom feia comentaris inequívocament xenòfobs. Ara resulta que és de pell blanca, de Logroño i estudia a la nostra estimada Universitat.    

El proper LO CAMPUS porta un Suplement pels instituts i escoles: el “Goodbye Institut”. Tot un repte de premsa per a joves adolescents. I aquest cop ha calgut trobar a nivell mundial quina és l’artista cantant adolescent que està marcant el 2014.

Res de Justin Bieber, Miley Cyrus, Demi Lovato o Selena Gómez ara marca amb força Ariana Grande, Austin Mahone o Lorde. M’han convençut que és la noia Grande i el noi Mahone dels que hem de parlar. Mireu uns vídeos d’aquest parell que a mi m’agraden.

Quan varen començar “Goodbye Institut”, en el primer número i com a bateig, varen convidar al grup “Macedònia” com a portada. Un grup juvenil que canta en català i que va canviant de components a mida que es fan gran. Va ser una operació que no va funcionar. Ara també ens caldria potenciar la música juvenil en català  i com no sigui el Super3, no sé on trobar-la.

Jo formo part dels que sempre perden i novament a Escòcia he perdut. Amb calma ja escriure els meus articles acadèmics i també els periodístics sobre el referèndum, aquí només vull transmetre alguna vivència personal.

Vaig anar a dormir tardíssim i m’he llevat molt tard, quan ja des de feia hores tot el món sabia el resultat del referèndum escocès. Aquesta nit post-referèndum he somiat moltíssim a l’escocesa i amb tota mena d’infermeres. Sempre he pensat que sortiria el NO, encara que he incentivat a tothom pel SÍ i si jo fos escocès hauria votat per un SÍ ENORME, tot i que sóc un anglòfil fins a la medul·la i un enamorat de Londres.

Fantàstic que s’hagi fet el referèndum; fantàstic que els del NO de Londres hagin promès mil i una transferència perquè guanyes la seva opció; fantàstic que hi hagin molts més Sís que els que varen votar l’SNP; fantàstic que a Glasgow -la gran capital econòmica- hagi guanyat el Sí i fantàstic haver posat a l’agenda política europea la qüestió nacional de les nacions sense estat.

La campanya escocesa del referèndum m’ha fet una angúnia enorme en el seu argumentari, tants els del NO com els del SÍ. Vaja arguments de merda. Espero no defensar Catalunya per la meva llibreta d’estalvis, perquè si fos així, hauria de fer la revolució permanent.

Igualment que no em sento espanyol, no sóc escocès, simplement sóc un català que vol votar per recuperar la nostra llibertat com a poble.

Quan aquest matí m’he posar a treballar i fer gestions, m’he barallat amb tothom. He frenat i he pensat que estava irritat pel que havia passat a Escòcia. Sembla que no sóc de ferro colat.

Avui és el gran dia per Alba !!!

ALBA, Escòcia en gaèlic, és la nostra gran esperança i serà la seva llibertat.

És molt emocionant.

Avui tinc papallones a la panxa com si fos escocès. 

Escolteu al grup aranès “Es Paums” cantant un poema de Jèp de Montoya amb música de Jaume Masana Castet. 
Tota la cultura aranesa m’enamora.

NET DE HUEC, NET D’AMOR

Net de huec,

Net d’arrosada,

Net de flors,

D’aigua senhada,

Net d’amor

Ena maitiada,

Net desirada.

Eth solei ei naut,

Ei net de hèsta,

De huec,

D’aigua,

D’èrbes e flors,

E de jogar as amagatons.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Eth haro creme ena plaça,

Era arrossada se pren enes prats;

Se jògue as amagatons;

Se guanhe era igualtat.

Gojates pirinenques

Deth Comenge e d’Aran,

Pirinenques gojates

Gascones e deth Bearn,

Valentes gojates

De Bigòrra e deth Coserans.

Vos estimi

E m’agrade que siguésquetz atau,

E qu’atau sigatz.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Valentes, capables,

Gojates d’aué,

Hemnes deth deman.

Nòble tèrra

D’òmes e hemnes iguals.

De tostemps

Òmes e hemnes en libertat.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Net d’igualtat,

Gojat e gojata,

Net d’amor,

Net de huec,

Net de gijates,

Net d’amor

De gojats e gojates.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Jèp de Montoya

M’ha sabut greu que Paco Frutos el català que va ser secretari general del PCE hagi estat tan poca vergonya de qualificar de nazis els independentistes catalans i la mobilització de l’onze de setembre.

Ell que fou dirigent de PSUC que vàrem coincidir a la plataforma unitària antifranquista: l’Assemblea de Catalunya i també vàrem coincidir  a la presó, ara s’hagi despatxat amb un exabrupte via Twitter tan poc democràtic.

Tant defensar que aquests estalinistes fossin acceptats a la unitat antifranquista (jo m’hi vaig trencar la cara perquè fossin acceptats per molts anticomunistes) i avui els hi surt exactament el que són: tot menys demòcrates respectant a l’adversari.

Ara veurem els d’Iniciativa per Catalunya que diuen, perquè ells són fills d’aquest personal impresentable.  

En el camí de la llibertat: Bona Diada 2014 !!! 

                                          

La construcció d’una narrativa d’una malaltia pròpia està en el meu horitzó i preocupació, sobretot quan no troben la diagnosi final.

Curiosament jo he treballat el “empathic witnessing” o sigui el testimoniatge empàtic del que l’antropòleg Kleinman en feia una bona construcció del concepte. És tot aquell compromís que ha de vestir el metge acompanyant el malalt perquè aquest pugui donar sentit i valor a l’experiència de malaltia.

De fet com a periodista i politicòleg també utilitzem aquest concepte de “empathic witnessing” sobretot en temps de crisi. Forma part del nucli moral de la professió, que a mi m’agrada més dir-ne de la militància professional.  

Fa dies que penso i em fa mal dormir com tractar el “Tema President Pujol” en el proper número de LO CAMPUS. Entre traïdors, arribistes, maldestres, barruts, antipujolistes de professió, anticatalans, antiprocés sobiranista i tots el que vulgueu, que estant sortint a l’arena política per escopir a la Família Pujol es fa difícil posicionar-se.

Veurem que fa el Rector de la Universitat de Lleida (UdL) que és del PSOE de mentalitat (no del PSC) i promou treure-li el Doctorat Honoris Causa de la UdL al President Pujol. És la “Chacón” en pantalons aquest Rector però és capaç de tot: si demà Unió Democràtica li proposa que sigui el seu candidat a la Paeria, ho seria. Com l’antic Rector Viñas, necessita i necessiten almenys ser presidents de l’escala de casa.

Començarà al Parlament de Catalunya la discussió de la nova Llei d’Aran.

Una autèntica contradicció tant per la part catalana com la part aranesa. No puc entendre als aranesos la poca consistència de com reivindiquen les seves competències. Sense un sacseig profund de la identitat aranesa acabaran com Murcia, funcionaran serveis però seran descafeïnats com a poble. La identitat no és només una bandera, unes danses i una llengua amb una projecció  d’arqueologia, sense la participació social com a País, acabaran a la UVI i sense retorn. Cal molta més potència i més modernitat.

Falta lideratge i falten moltes complicitats amb sentit d’estat.

Avui a la tarda començo a treballar per preparar el número de demà del nostre diari digital LO CAMPUS DIARI. Comencem un nou curs acadèmic que serà tot un nou repte que celebro apassionadament amb un intens poema de Gabriel Ferrater i la força de les escultures de Jaume Plensa:

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Allà on he somiat més és amb el cinema i també i sobretot amb la música de cinema.

Mireu el ball i crèdits finals de la pel·lícula “Much Ado About Nothing” / “Molt soroll per no res”  de Kenneth Branagh que va dirigir i interpretar el 1996.

Hi ha un començament al vídeo d’interpretació amb un anglès shakespearià fabulós, el millor anglès que mai podreu sentir, sinó ho enteneu, és igual escolteu el seu ritme i la seva força com si fos música, després en el vídeo arriba el ball col·lectiu final.

La música és de l’escocès Patrick Doyle, un fenomen de la música per a cinema que heu pogut sentir la seva obra en bandes sonores com  la pel·lícula “Henry V”,  Sentit i sensibilitat,  “Bridget Jones's Diary”, “Gosford Park”  o Harry Potter i el calze de foc.

Un bon repte que tenim és trobar un patrocini pel “LO CAMPUS MÈDIC”. Però primer cal d’una vegada marcar un clar perfil d’aquest aquest suplement de LO CAMPUS i que tenim voluntat a que passi a revista independent.

Segurament el sub-capçalera de “LO CAMPUS MÈDIC” que diu “Divulgació mèdica, humanitats i promoció de la salut” defineixen els límits i continguts de la publicació.

De fet són dos els camps de la revista: el que en anglès en diuen “Medical Humanities” i el camp de la promoció de la salut. “LO CAMPUS MÈDIC” hauria de ser una plataforma de premsa com un mix entre el “Diario Medico” que publica en espanyol informació mèdica, la revista "Jano" –Medicina y Humanidades- de l’editorial Elsevier i el “Scientific American” la revista nord-americana de divulgació científica.

El “LO CAMPUS MÈDIC” ha de ser una estimulant nova publicació en català adreçada a membres que treballen en el camp de la salut i també per a lectors que es volen apropar als temes mèdics i també les humanitats mèdiques

Això de les “Medical Humanities” és un camp interdisciplinari de la medicina que inclou les humanitats (literatura, filosofia, ètica, història i religió), ciències socials (antropologia, estudis culturals, la psicologia, la sociologia, la politicologia i la geografia de la salut) i les arts (literatura, teatre, cinema, i arts visuals) i la seva aplicació a l'educació i la pràctica mèdica. Doncs, no sé com, però tot això formarà part del nou “LO CAMPUS MÈDIC”. Tot dependrà dels periodistes i col·laboradors, els autèntics motors intel·lectuals d’una publicació.

També espero trobar al “Centre for the Humanities and Health” del “King’s College London” el recolzament acadèmic que necessitem.

El proper diumenge a la tarda comença el nou curs acadèmic pel nostre diari digital LO CAMPUS DIARI que es renova i simplifica la seva interfície per facilitat l’itinerari de lectura.

Serà un any molt important per a la publicació que aquest curs té com objectiu prioritari les universitats del País València. La persecució del valencià per part dels fatxes diem-ne “il·lustrats” i dels més besties, és tant asfixiant, que en ple procés cap a la sobirania de Catalunya, no podem no preocupar-nos pel valencià.

Avui la defensa de poder votar en una consulta, la defensa de la llibertat plena d’un poble, la defensa i protecció d’una llengua són elements de defensa democràtica. Novament amb el PP, Ciutadans i el PSC oficial com la seva sucursal Unitat d’Aran, el que perilla és la Democràcia, exactament igual que en una dictadura blanca i autoritària. I alguns d’aquests van de “progres” i només són uns “col·laboracionistes” de la misèria.  

Veure ahir el segon i últim debat de la campanya del referèndum d'independència d'Escòcia per la televisió, ha estat emocionant. Quina enveja !!!.

A més s’ha produït una victòria contundent d'Alex Salmond. El primer ministre escocès ha guanyat el cara a cara emès per la BBC, segons una enquesta d'ICM encarregada pel diari 'The Guardian'. Un 71% dels escocesos creuen que Salmond ha estat el millor, mentre que un 29% considera que la victòria ha estat pel líder del 'no', l'exministre britànic Alistair Darling. El sondeig posterior al debat també indica que un 56% dels escocesos creu que els arguments de Salmond han estat millors, un augment de 16 punts respecte al primer cara a cara. A més, un 54% troba que el primer ministre escocès és el que ha mostrat una millor personalitat.

Ens aniria tant bé que el Sí a la independència d’Escòcia s’imposés !!!.

Sincerament no sé exactament que estem fent nosaltres. Crec que ho tenim mal orientat. La campanya pel Sí-Sí hauria de funcionar molt millor, molt més argumental.

A més, si d’una vegada els d’Iniciativa i els d’Unió estant pel Sí-Sí s’hauria de canviar la pregunta, deixar-nos de dobles preguntes i directament, com els escocesos, preguntar un Sí o un No per la independència.

[Fotografia: Alistair Darling i Alex Salmond durant el debat. És un impressió de pantalla de la “Scottish TV” que transmetia conjuntament amb la BBC el debat celebrat a Glasgow.] 

Ja és al quiosc !!!

Demà dilluns, a la tarda, dins del XI Congrés de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans a la Universitat de Lleida, presento una comunicació:

‘De “Eth Diari” a “Er Estudiant”: la maduració i controvèrsia d’un imaginari d’opinions independents. Una visió sobre les polítiques privades i públiques de foment de l’occità’.

En pocs minuts hauré de presentar un treball de recerca iniciat a la Val d’Aran l’any 1998. És una comunicació que han enquadrat en la sociolingüística i en concret és una reflexió sobre les polítiques de foment de l’occità. De fet també és una critica a la sociolingüística com a eina de normalització i planificació lingüística.

Setze anys de recerca han donat per molt material i sobretot per moltes il·lusions i desil·lusions.

La tesi de la comunicació és ben senzilla: ¿Per normalitzat l’ús social de l’occità la premsa hem d’explicar la realitat occitana per tant també aranesa, com un conte de l’Alicia del País de les Meravelles o hem d’explicar la crua realitat?. Hem de fer ús de la “mentida patriòtica”?

Doncs ... no, la premsa professional ... no. La Comunicació institucional i el publi-reportatge és una altra cosa.

Veurem com s’ho prenen quan critiquem la Universitat, la Càtedra, el Grau i el propi Congrés.