Macedònia d’idees i vivències

1.

Hi ha una cosa més addictiva que les series televisives vistes a traves d’una plataforma de streaming que és seguir les sessions dels Parlaments: des de les Comissions fins les Sessions Plenàries.

Aquest matí he seguit la investidura de la Presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Isabel Díaz Ayuso.

La tria del meu morbo de veure un “joc d’espanyolisme” en acció en terreny propi, hi arribo perquè en el discurs d’investidura va dir ahir que el “... procés català és un procés TOTALITARI”. I entre les altres perles que ens llença als catalans arriben fins a la broma de pactar 155 punts de govern entre PP, Cs i VOX.  El número triat és tota una exposició d’intencions.

Però hauríeu d’haver vist i sentit la sessió. Una sessió d’odis creuats entre ells -entre dretes i esquerres- amb un xaronisme immens. La nova Presidenta té un nivell, que l’Arrimadas queda com un escolanet il·lustrat de fira parroquial.

Sobta que una classe política regional madrilenya de tant poc nivell, formin part dels Aparells d’Estat que ens ofeguen a tots nosaltres com a catalans.

VOX en format d’activitat parlamentària té un llenguatge i posada en escena que encara els fa més perillosos de quan es fan els hooligans al carrer. Parlaven d’una manera tant “civilitzada” que “blanquejaven” el discurs inequívocament d’extrema-dreta. No és cap broma, són un perill real.

2.

Acabo de llegir que el secretari General de la CRIDA NACIONAL per la República en Toni Morral ha fet unes declaracions dient que si la sentència del Procés es condemnatòria: caldria potenciar una “ ... desobediència civil organitzada i massiva”.

Val d’acord, perquè no, és una opció.

Un altra Directiu polític que vol que la gent ens mobilitzem.

A veure que faran els Consellers del Govern, els Parlamentaris, el President i els centenars de responsables municipals com a càrrecs institucionals. A veure que faran els càrrecs de partits, associacions, moviments, sindicats i entitats variades.

Ja no val ocupar una zona VIP d’alguna manifestació independentista, perquè compti com a presa de postura política i personal.

Tenim uns càrrecs polítics que no singularitzaran la seva protesta?

 3.

ERC a traves del diputat Joan Tardà i a traves d’un “Document globus-sonda” reivindiquen que calen unes eleccions autonòmiques catalanes immediates. Una altra versió, també d’ERC, diu que són unes eleccions autonòmiques LA RESPOSTA a una sentència condemnatòria del judici del Procés.

D’entrada el sentit comú o el sense-sentit ens podria fer pensar el següent:

Hi haurà una condemna, cosa molt i molt probable. Llavors quina és la millor resposta que proposen els nostres “genis estrategues”? Doncs obrir joc electoral a l’arena política catalana i de manera competitiva anar a unes eleccions on cada partit independentista defensarà la seva parcel·la i per definició es diferenciarà dels altres competidors. O sigui: Una resposta disgregadora a una agressió com serà la sentència, barallant-nos per uns escons d’un Parlament Autonòmic.

Una estratègia que deixa el cul a l’aire i visualitza la nul·la habilitat d’una direcció política que fa una escapada endavant i que encara deixarà més desarmats als independentistes.

Alguns diuen: però si només hi hagués una sola i única llista independentista llavors seria una bona resposta a la condemna.

Poseu-vos al cap d’una vegada que ERC ja mai, mai voldrà fer una candidatura unitària. El seu model és un independentisme de classe que només vol sumar a l’esquerra auto-determinista espanyolista/catalanista dels Comuns.

I segueixen els de bona fer dient: - Però podríem intentar convèncer a ERC.

Jo dic que no passarà, perquè diuen obertament que volen anar ara a les eleccions autonòmiques perquè volen ser la força alfa, hegemònica i central de tot el moviment sobiranista. (En llenguatge ERC: Sobiranista = independentistes + auto-deterministes).

Res a fer amb Junqueras, Tardà, Rufián, Torrent i Aragonès, serà amb una altra nova direcció política d’ERC, d’aquí molts anys, el SEGON INTENT d’una “acció unitària” de tot l’independentisme català. Fins i tot amb la CUP, si llavors domina l’organització la seva ala denominada “Poble Català”.

Però a més no convé ara unes “Eleccions Autonòmiques Instrumentals” fins que “l’Espai Puigdemont” quedi clarificat i endreçat.

Seria d’inútil rematat que el President Torra que és l’únic que pot convocar eleccions, que les convoques tenint el seu espai polític en obres.

Només ara cal vigilar el “xantatge amigable” i el bloqueig d’ERC al Govern de Coalició de la Generalitat per provocar una crisi governamental. Com que ho intentaran, s’ha de provocar ja una acció bumerang d’alt cost polític i ciutadà als nostres “estimats amics”.□

El legítim Puigdemont

A la primera pàgina, a la portada, del nou número de la publicació L’INDEPENDENTISTA hi ha un anunci  a quatre columnes amb una sola frase: “Pel retorn del President legítim Carles Puigdemont”. Pels comentaris que han rebut, hi ha polítics professionals que diuen que això de l’anunci ja és aigua passada.

No només són els d’ERC que volen un Puigdemont endormiscat a Waterloo, són gent de l’entorn de Puigdemont que ja han perdut l’esperança.

Un recordatori. Mireu: era una altra època, un altre context i tota una altra història i el retorn del President Tarradellas, sempre el vàrem reivindicar, perquè era un símbol. I mireu que Tarradellas era un torracollons, un desagraït i tota una tradició política de merda que s’atrevia a criticar a tot déu de la lluita clandestina de l’interior que ens hi jugaven la pell. Hi ha desenes i desenes de cartes de Tarradellas enfrontant-se amb tothom i sobretot amb el nacionalisme català.

Ara el context històric és diferent però el moll de l’os és el mateix: reivindicar el símbol. Reivindicar el legítim President de la Generalitat de Catalunya que no ho és per la repressió espanyolista.

No és que personalment el personatge “Puigdemont” m’entusiasmi, sempre he pensat que a ell li agraden les lioneses de crema i tothom sap o almenys jo sé, que les bones lioneses son les de nata.

De Puigdemont em rebenta el poc hàbil que és amb l’estratègia comunicativa. El desconfiat que és amb tot i segurament amb raó, perquè viu en un entorn d’autèntic perill. Em rebenta aquest “nepotisme modificat” que exerceix, no amb els familiars directes, sinó amb el “clan”. Sobretot em rebenta que ell moltes vegades vagi sense roba, com el rei nu, i es pensi que els altres som cecs quan “col·loca” amics de l’ànima, advocats, gironins i no sé quants de la tribu de la seva més propera corda.

En realitat m’importa una bleda tot això, simplement deu ser una enveja insana meva, segur, però amb el senyor Puigdemont no haig de fer cap família particular, sinó només construir unes “Eines Polítiques” per avançar cap a la independència. I en tot aquest camí, la reivindicació del President legítim de la Generalitat és un “estadi” reivindicatiu important i no una “fitxa” de negociació que “si cal sacrificarem” com deia en Tardà d’ERC.

Però les coses clares:

El President Puigdemont li costa exercir la democràcia en els entorns que dirigeix.

Li molesta la heterodòxia, precisament ell que ha estat un etern indisciplinat de partit. Com construïm ara “l’Espai Puigdemont” veurem fins on arriba el seu sentir democràtic. Amb la CRIDA NACIONAL per la República s’ha comporta amb una poca consideració a tots els que en formem part, que caldrà corregir.

I l’altra qüestió: Puigdemont és creu que és de centre però actua com de centre-dreta i fins i tot de dreta-dreta.

No només no entén que impulsar organitzacions, moviments, associacions i partits interclassistes, transversals i unitaris per força, per simplificar, hi ha almenys dos pols: dreta i esquerra.

El PDeCat en "l’Espai Puigdemont” és el centra-dreta i la dreta, la resta de l’operació unitari som d’esquerres. Però Puigdemont no és que no sap que en l’Espai que ell lidera hi ha esquerra, sinó que a més ho camufla perquè no els hi dona ni joc, ni visibilitat.

Puigdemont juga, com la diputada Borràs i d’altres amb la “transversalitat dels independents” això per fer-ne escarni en diem “els polítics sense sexe com els àngels”.

Però això perquè ho fa Puigdemont? Perquè no veu i no necessita -creu ell- una ala socialista. I el més fort és que és creu que l’esquerra del País és ERC i encara més quan parla de “socialistes” hi veu el PSC. Igual com fa el President Mas quan diu que el PSC els hem de treure del 155.

President Puigdemont apunti-ho al seu front, per favor:

“els primers socialistes que haig de reconèixer són els que tinc enquadrats a “casa” i la “casa” és la CRIDA NACIONAL per la República, al PDeCat no n’hi ha ni un de socialista, oficialment és un partit de liberals”.

President quan vàreu donar el vist i plau a la gent del PDeCat que podien fer el pacte de la Diputació de Barcelona entre JuntsxCat i el PSC i a la vegada arraconar a ERC, ho vàreu fer amb una mentalitat “dretana” total. Per què?

Perquè com la direcció oficial del PDeCat, perquè per les vostres venes només corre PDeCat, heu llençat la tovallola de convèncer tota l’àrea metropolitana de Barcelona, -el Cinturó roig o taronja segons el moment-, majoritàriament fora del discurs independentista. Però encara més, penseu que és un territori PSC i ja us va bé, com a mal menor.

Però els socialistes independentistes de la CRIDA NACIONAL per la República mai ens rendirem a fer proselitisme i militància activa diàriament al Cinturo de Barcelona, ni “Rufians”, ni “Icetas” ens faran desistir de tota la població.

Tothom sap de veritat perquè serveix la Diputació de Barcelona i en comptes de presidir-la o sigui liderar-la i incidir al Cinturó amb una bona governabilitat, la dreta del PDeCat amb els conversos “federalistes” que ens rodegen a “casa”, l’hem regalat a la casta de sempre, la “nostra” casta espanyolista.

Si em pregunteu:

Vols ser del PDecat? No gràcies.

Amb el PDeCat mancomunadament? Sí gràcies. □

Ja tenim el nou número de L’INDEPENDENTISTA de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista”.

Aquest número del mes d’agost obre una Segona Època de la publicació, que significarà una difusió més àmplia i més plural.

Felicitats a tots els que hi han col·laborat !!! I gràcies per difondre les idees d’aquest BLOG.

L’INDEPENDENTISTA núm. 1 agost (pdf) ... CLICAR AQUÍ

Sentir els colors com ERC

Deixem les coses clares per als nous lectors: sóc de la CRIDA NACIONAL per la República i jo sí que tinc “sexe ideològic”: sóc socialista i crec com estratègia d’alliberament la política del “bloc nacional”. Queda clar doncs que no tinc cap vinculació ni orgànica ni sentimental amb ERC. Encara us diria més, els que son de la CRIDA NACIONAL i tot el sant dia ens recorden o que vénen d’ERC o que encara ho són, els hi tinc una desconfiança total.

Sóc un idiota perquè a tot hora m’estic justificant, però aquí és imprescindible. Ara veureu perquè.

Primera floreta a ERC: Pots estar en desacord amb ERC però tenen un Programa. Un programa d’esquerres i un programa d’alliberament nacional basat en la “RESPOSTA GLOBAL” o sigui la integració de la qüestió nacional i social com un tot.

Segona floreta: Pots estar en desacord amb ERC però tenen i expressen els seus dirigents opinió i l’expressen obertament sense considerar dins l’independentisme que hi ha qualsevol tema tabú, perquè està sacralitzat, com per exemple la ANC o els CDRs.

Tercera floreta:  Pots estar en desacord amb ERC però tenen una activitat política, social, parlamentaria i governamental ben definida amb la idea de fons del “Nosaltres sols” o “Nosaltres abans”, amb la clara consigna i actuació d’ocupar el màxim de poder possible per implementar el seu programa.

I última i quarta floreta: Pots estar en desacord amb ERC però tenen un sentit de lleialtat al partit, d’orgull d’organització, de sentir “els seus colors” d’una manera profunda.

Jo estic en desacord en molt del que representen els d’ERC, crec que moltes coses s’equivoquen, però titllar-los de “venuts”, “traïdors” o no sé quantes bestieses que estic llegint sobretot a twitter, no és que és que sigui ofensiu, és que és fals.

El xulo-piscines d’en Gabriel Rufián com si el sentis, estarà dient: - Però que diu aquest “tio”, referit a mi. - Ja som prou grandets perquè un “convergent de merda” ens defensi, nosaltres ja ho sabem fer.

A veure, tots aquests que deuen estar més al meu costat que al costat d’en Rufián i d’ERC, han d’entendre que aquesta colla se’ls guanya no amb l’insult o la constant canterella que són uns “traïdors”, se’l guanya tenen una oferta política millor.

A “l’Espai Puigdemont” tenim realment aquesta oferta?

Puigdemont fa llibrets, fa supliques, fa tuïts, fa el que pot, -davant un repressió directa i encoberta que tots n’haurien de ser conscients que està passant-, però sobretot el que fa és una fugida endavant demanant UNITAT a totes les altres organitzacions independentistes, però ell té una “casa”, un “espai polític” encara en construcció.

Només una organització “d’esquerra-esquera” i l’altra que no podem oblidar: “d’esquerra-esquerra-anticapitalistes” com la CUP, les portarem a practicar la filosofia de la “lluita unitària”, de la “lluita compartida”, si nosaltres som el suficientment forts d’organització, d’implantació al territori i de representació institucional per imposar criteris i condicions.

ERC no és un enemic, és un contrincant i una de les branques politico-ideològiques  que necessitem en tot el procés sobiranista.

Però siguem pràctics i tornem als continguts de les “floretes” abans citades:

A “l’Espai Puigdemont” tenim programa, tenim el nostre propi full de ruta?

Tenim opinió política pública sobre el paper i com dialogar amb l’ANC, Òmnium i els CDRs i tenim uns dirigents que expressin amb una veu compartida i única els nostres plantejaments?

Tenim una activitat política, social, parlamentaria i governamental internament i externament ben definida?

Nosaltres tenim orgull d’organització i sentim “els nostres colors”?

(D’acord, ERC fa una piadosa trampa quan ens “ven” la fabulosa vida del seu partit. És cert que tenen una historia llarga i gloriosa fent política, però no fent independentisme. Durant anys i molts anys, han estat federalistes i en època moderna l’Esquerra de Barrera o de Hortalà no té res a veure sobre la qüestió nacional com la d’ara amb Junqueras).

En el programa d’humor de TV3 “Polònia” varen fer una historieta que es veia a la parlamentaria Laura Borràs de JuntsxCat entrant en una sala on hi havia en Joan Tardà i uns quants més d’ERC celebrant el seu triomfs a les eleccions estatals, i la tal Laura (l’actriu) també saltava i ballava, perquè és feia seva la victòria d’ERC, perquè tot i ser rivals electorals, considerava que l’independentisme havia guanyat.

De cop Tardà (l’actor) para la celebració i li etziba a la Borràs:

-I tu que fas aquí?.

-Celebrant la victòria. Li diu la candidata puigdemontista.

-Va fora, fora, li diu en Tardà, d’una manera passional com sempre fa ell. I la Laura és expulsada de la sala.

Era una historieta però dit en senzill i amb humor és el que està passant a la vida real, a la nostra arena política.

Quan només vas d’esquerra-esquerra i no sens el País complert, sens els teus “colors” però potser perdràs els “colors plurals” del teu País. □

IMATGE: The Beatles a Abbey Road (1969). Fotografia de l’escocès Iain Macmillan  Avui és el 50 aniversari.

La Consellera Budó vol que Puigdemont es vesteixi de dona

L’actual Consellera de la Presidència i portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Budó, que personalment no conec, sembla que provoca les situacions més absurdes i contradictòries als espanyolistes de Catalunya i també als de l’Estat.

Un digital que forma part de l’armada mediàtica més catalanofòbica que existeix, anomenat “El Confidencial” ja porta dos articles denunciant que la Consellera Budó ha simultaniejat el seu alt càrrec de la Generalitat amb ser membre també del Consell per la República.

El Consell per la República aquell organisme que la mateixa publicació a vilipendiat, calumniat i menyspreat, fent-ho a la vegada que al President legítim de Catalunya Carles Puigdemont el qualificava de fugit, lladre i no se quantes coses més.

Però perquè sigui més insòlita la jugada de l’espanyolisme, demostren la incompatibilitat de càrrec perquè hi ha una llei que ho determina: la 13/2005, de 27 de desembre, del “Regim d’incompatibilitats d’alts càrrecs al servei de la Generalitat”. Fins i tot cita els articles concrets de la llei que són demostratius de les “incompatibilitats”.

Però al·lucineu encara més, ara tota la fauna de polítics amb ganes de “caça” de l’independentista, s’han llençat en tromba i es fan seva les crítiques formulades pel digital.

Sabeu que han fet en realitat?

Que amb la seva operació han donat vida i atribuït públicament l’existència del Consell per la República i encara més, li atorguen a l’organisme una certa representativitat.

Al·lucinant !!! En tot cas, per un fatxa espanyol hauria de ser il·legal la pràctica de la Consellera, no incompatible.

No sé perquè a la Conselleria s’han posat nerviosos, perquè l’acció bumerang als nassos de l’espanyolisme ha estat fantàstica.

Aquests fatxes són enginyosos per reprimir, però la veritat és que la tant criticada Consellera Budó és la més enginyosa de l’òrbita de “l’Espai Puigdemont”.

Dos exemples per començar a corre:

PRIMER

La Honorable senyora aposta perquè JuntsxCat sigui “un únic partit” on sobrevisquin la Crida i el PDeCAT com a “espais de pensament”.

“Espais de pensament” ???? .

Ens vàrem associar a una organització política per acabar sent una fundació o un centre acadèmic per “pensar”?.

Li pot informar algú a la Consellera que al seu PDeCat ja té una Fundació vinculada al partit i sinó ha canviat de nom en diuen “Fundació Llibertat i Democràcia”. És una bona “fabrica” de pensament liberal.

No enganyem: JuntsxCat només és una marca. Un socialista de la CRIDA NACIONAL com jo, vol enquadrar-se amb els liberals procedents del PDeCat en una organització nova, no sota el que només és una marca o un simple canvi de denominació del PDeCat arreu de les comarques. Objectiu: “Casa nova” i “articulació nova pel territori” amb el 50% els liberals i el 50% els socialistes.   

SEGON

La Consellera totalment llençada a la vida reivindicativa i reforçada després de fer un àpat de germanor unitària amb totes les Conselleres del govern, s’ha vist en cor de dir una reivindicació justa i sentida per molts:  que hi hagi “lideratges femenins” en el nou Espai i que es vagi més enllà “de quotes o de paritat de llista”. “És hora que una dona encapçali aquest projecte”.

I el periodista veien la primícia, pregunta : I Puigdemont?

La Consellera veien la contradicció, ha assegurat que el lideratge de l’exPresident de la Generalitat Carles Puigdemont dins de JuntsxCat “és indiscutible”, Budó ha recordat que “malauradament és a l’exili” i que, per tant, cal algú que “pugui fer feina”. “Ens hem d’endreçar amb una estructura de partit polític tradicional”, amb almenys un Secretari general, un Secretari d’Organització i un responsable de política municipal, ha conclòs.

I la idea del President legítim?

Ara és hora que una dona encapçali el projecte? Ara? Ara?

Sonarà a ocurrència d’estiu però la consellera Budó vol que metafòricament Puigdemont “es vesteixi de dona”, si vol continuar el lideratge. Que traduït políticament vol dir: que la senyora Honorable del PDeCat diu o insinua que el “President legítim” faci un pas al costat i potenciem una nova Presidenta.

Entre la Consellera Budó i el periodista s’han oblidat del President Torra.

No us adoneu com d’apassionant és “l’Espai Puigdemont”. Shakespeare n’escriuria una fantàstica obra dramàtica. □

IMATGE: “Femme aux cheveux jaunes” (1031) de Pablo Picasso. Copyright© 2018 Estate of Pablo Picasso / Artists Rights Society (ARS), New York.

Els insults, les amenaces i els desacords

Donar opinió constant i a més fer-ho per escrit, té les seves recompenses i els seus problemes.

Si a més, t’especialitzes com jo he fet, en un àmbit polític determinat: en el meu cas el “món independentista” i ho fas d’una manera compromesa, pots acabar creant-te molts “amics”, ja m’enteneu.

Això és un BLOG i per definició és OPINIÓ, però a més és la meva opinió a cara descoberta.

Sóc periodista però aquí no faig ni informació, ni crònica, ni qualsevol altre fórmula que sigui una via de donar informació.

 

Opinió, opinió per definició també subjectiva i clarament amb un biaix personal.

El flamant delegat a Madrid de la Generalitat de Catalunya en Gorka Knörr, acaba de fer una piulada sobre un post meu que es titulava: “La diputada Laura Borràs sense sexe com els àngels?”, en el que diu: “Com a des-informació és un article impecable. Ah, jo també soc soci de la Crida”.

Resposta meva el màxim d’educada possible per a un “diplomàtic nostrat”, tot i que la comunicació és en el fangar de tuiter:

“D’acord, gracies pel comentari senyor Knörr. Esperarem 100 dies per veure com vostè delegat de la Generalitat a Madrid fa la seva feina. Li desitjo tot el millor i jo seguiré DES-INFORMANT o sigui donant opinió. Salutacions cordials. Joan-Ramon”.

El mateix post dedicat a la diputada Borràs ha provocat un missatge directe via tuiter d’ella, dirigit a mi, comentant les meves opinions. D’això no en diré paraula, ni tant sols sobre la meva posterior resposta, perquè la diputada ha utilitzat una via de comunicació no pública. El que és segur, és que no serem “novius”.

Com a director d’una revista i com a director d’un digital diari sobre premsa universitari rebo -literalment- centenars de missatges per diferents vies: insultant-me, amenaçant-me i tot el que vulgueu, menys “maco” de tot.

Heu de pensar que fem premsa universitari i premsa per a més joves i de vegades descarreguen tot el seu “merder hormonal” contra tots nosaltres.

Però no us penseu: el professorat és pitjor. Hem hagut d’acceptar que signin amb pseudònim els articles escrits pels estudiants, perquè es trobàvem que després a l’Aula el nostre redactor era interpel·lat i amenaçat pel professor suposadament agreujat. I les autoritats acadèmiques també juguen l’esport de l’amenaça directa o velada.

A més jo sóc d’una família de polítics, i veig que en alguns comentaris sobre articles d’algun d’ells, en especial el més mediàtic, moltes vegades hi surto com a germà a insultar. Sóc “la Torna” a insultar.

M’encanten dues perles de comentaris que fa poc he vist. El que escrivia es ficava grollerament, però molt, contra el meu germà i acabava dient: “aquest té un germà, en Joan-Ramon, que és més pujolista que la Ferrusola”.

I un altra comentari cum laude referit a mi: “ ... és un fundamentalista de l’occitanisme, sembla un “puto” aranès”. (Les cometes de “puto” són meves).

Però el que marquen de veritat són els insuls de la policia franquista quan a cops en una comissaria em deien cridant entre insults: “Colominas ... eres un separatista des de la cuna”.

No es tracta de fer-me la víctima, ni d’explicar batalletes, es tracta de dir que la colla d’insensats que en l’anonimat ens insulten a tort i a dret, només és soroll i que ens ho hem de prendre com a soroll.

El problema és quan el “soroll” el produeixen càrrecs electes, càrrecs institucionals i representatius, llavors entra la perversió en el discurs, creant una mala maror molt tòxica.

Mireu sinó el llenguatge de “Ciudadanos”: la diuen constantment tant grossa i tant desproporcionada, que ja tots n’estem vacunats i ens llisca tanta impertinència.

El desacord, la crítica, el debat és una via sana, però en el “món independentista” s’ha imposat un “desacord silenciós” que acaba sent un frívol ninguneig que sense expressar-se, és més sonor que qualsevol comentari.

De vegades el ninguneig o menyspreu simplement és una estafa política encoberta.

Per arrodonir-ho, deixeu-me entrar en una de les controvèrsies d’actualitat: A mi no em faran només fer macramé a la CRIDA NACIONAL per la República. Que ho pensi el pres polític Jordi Sánchez, President de la CRIDA NACIONAL, que reivindica a la penya -amb raó- poder fer política des de la presó. El que no vulgui per a ell, que no ens ho encolomi a nosaltres. □

IMATGE: La controvertida escultura d’Olviero Rainaldi sobre el  Papa Joan Pau II a Roma (© Sean X. Liu / Flickr, Creative Commons).

La diputada Laura Borràs sense sexe com els àngels?

Tots els periodistes sabem que a l’estiu “tota cuca viu” i les agències de notícies fan més entrevistes del que és usual i tota la premsa les reprodueix una i altra vegada. És temps de substitucions i de becaris mal pagats.

Així tenim que la portaveu de JuntsxCat al Congrés espanyol, Laura Borràs ha parlat i ha dit com a resum i titular de la seva estiuenca entrevista: "JuntsxCat no ha de ser la refundació del PDeCat".

Borràs defensa la “riquesa de sensibilitats que conviuen en la seva formació, i ha advertit contra qualsevol intent de reduir aquest espai a una versió modernitzada de l'antiga CDC”.

Per seguir dient: JuntsxCat va néixer amb un "esperit transversal" i "ha de poder seguir tenint aquestes senyes d'identitat pròpies". "JuntsxCat es basa en aquesta riquesa, que ha de quedar preservada en qualsevol organització futura d'aquest espai polític, perquè d'una altra manera no seria JuntsxCat".

Sona bé d’entrada. Però són unes declaracions tramposes.

On és la trampa?

Primer una prèvia: La diputada Laura Borràs forma part de la direcció de la CRIDA NACIONAL per la República. Oblidar-se d’aquest moviment independentista i transversal i oblidar-se de la seva responsabilitat personal a la CRIDA NACIONAL en les declaracions, és molt fort. Però no és que necessiti cues de pansa la diputada, l’oblit polític no és perquè sí. Veiem-ho.

Laura Borràs com a alt càrrec de la Generalitat i precisament pel saldo positiu del seu treball professional la varen coaptar i ella es va adherir a la candidatura impulsada per Carles Puigdemont per a les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017. Era la candidatura JuntsxCat. Una candidatura que com diu Borras “... JuntsxCat és "una galàxia" que inclou el PDeCat, perfils independents i persones procedents d'altres formacions com el PSC, ERC o ICV”.

El que no explica Borràs és que JuntsxCat era simplement una marca, una marca electoral on Puigdemont va lligar i va col·locar candidats com li va plaer. Una actitud personal dura per dir-ho suau, que va aprofundir amb el permanent desencontre amb el PDeCat.

Borràs amb aquestes explicacions i amb múltiples declaracions anteriors: canonitza la figura de “l’independent”.

Es podria entendre el que vol dir, però encara que siguin uns “supervivents” o conversos vinguts d’altres partits, ells també són independents al lloc de destí. Borràs vol dir que ella es “casava políticament” per primera vegada i els altres venien de “divorcis polítics” de tota mena, alguns d’un profund  dramatisme.

Però vinguessin d’on vinguessin tots eren “independents”, que automàticament deixaven de ser-ho. Entrar a “l’Espai Puigdemont” quedes etiquetat.

Però per si algú dins del grup parlamentari català de JuntsxCat se sentia poc enquadrat sota una marca, es van inventar “Junts per la República” per organitzar els “independents”. O sigui, en un mateix grup parlamentari anomenat  “JuntsxCat” hi havia i hi ha: gent del PDeCat, gent de “Junts per la República” i algun diputat despenjat, que vola sol.  

Tots els diputats de JuntsxCat són independentistes i ideològicament de dreta, centredreta i socialistes. Es que n’hi ha algun sense ideologia?

La senyora Laura Borràs sense ideologia? La diputada Laura Borràs sense sexe com els àngels?

Com se sap la ideologia d’una diputada? Alguns diuen pel que diu i pel que fa. Altres diuen per com es defineix. ¿Algú sensat a Catalunya pensa que l’Arrimadas és una liberal progressista, perquè ho diu ella?

Per altra banda la tant esbombada defensa de ser una “política independent”, té ideologia precisament per aquesta actitud. És típic dels conservadors.

Si Laura Borràs apliques a la política, les seves positives actituds demostrades “fent cultura”, aniríem molt millor. Mai hauria d’haver deixat de ser Consellera de Cultura. (D’això en parlaré en un altre Post).

Però a més d’aquest panorama exposat, apareix la creació de la CRIDA NACIONAL per la República.

Se suposava que la CRIDA NACIONAL era i és un moviment polític, transversal amb ideologies diverses, unitari i era de persones i no de sigles. És un moviment, però legalment és una associació, encara que també s’havia legalitzat com a partit. Tota una manera destralera de desorientar a la audiència que pretenem incidir.

Borràs amb la seva nova i desenfrenada actitud per estar a tot arreu, va batallar per dirigir la CRIDA. Fou la candidata més votada, a part del duo Jordi Sánchez - Toni Morral que foren formalment elegits President i Secretari General, dos masovers sota la fèrria direcció del President Puigdemont.

El PDeCat amb una crisi profunda per les constants “decapitacions” de Puigdemont, va colonitzar la CRIDA NACIONAL per múltiples vies. I va propiciar un acte de Congrés a la búlgara.  

Paral·lelament a tot això, el PDeCAT d’amagatotis d’entrada, va “robar” i legalitzar la marca “JuntsxCatalunya” com a partit i va quedar propietari de la marca i el partit, logo, etc. etc. Una jugada de “pirates nostrats”, però feta en “defensa pròpia” diuen, perquè es volien defensar de Waterloo i de les “Borràs”.

Mentrestant, més apunyalaments al PDeCat, directament de Puigdemont o indirectes de “salvatges” que sense cap mena de programa i alternativa van seguir decapitant a les “veus” del PDeCat.

I així arribem a les passades Eleccions Estatals, a les Municipals i a les eleccions al Conselh Generau d’Aran.

Puigdemont no tenia les sigles JuntsxCat perquè eren propietat del PDeCat. Però Puigdemont amb complicitats internes va fer una “matança global” de parlamentaris estatals històrics convergents del PDeCat i va promoure una llista amb gent seva. No cal ni dir que els practicants del “trepisme” s'hi van oferir encantats.

Laura Borràs que es deia i es diu “independent” que era Consellera, diputada al Parlament de Catalunya i directiva de la CRIDA NACIONAL per la República, d’una manera imprudent i amb una falta de total de respecte als seus associats, va ajudar a congelar la CRIDA fins avui.

Atenció mireu que passava: Una llista al Congrés i al Senat elaborada entre la nova direcció del PDeCat i de manera personal i personalíssima pel President Puigdemont. Però recordem que el partit i les sigles JuntsxCat ja no era del grup parlamentari català, sinó que eren del PDeCat.

El que passava i passa ara també, era que a totes les ciutats i pobles de Catalunya la única estructura existent amb marca, locals, militància i clientela potencial eren del PDeCat.

A cada poble simplement per anar a les eleccions van canviar la marca i o es va anomenar “Junts per Catalunya” en general o “Junts pel que fos cada territori” de poble, comarca o demarcació.

Ni Puigdemont ni els “amics de Waterloo” dominaven cap poble de Catalunya a les municipals, excepte les llistes electorals generals i els candidats per Madrid.

I a que ha portat tot això? Que després dels resultats electorals, els pactes en general per tot Catalunya s’hagin fet sota la mentalitat i ordre del PDeCat. Per exemple: Tots els pactes que són singulars entre independentistes de JuntsxCat i el PSC del 155, han estat potenciats pel PDeCat.

La absoluta debilitat de Puigdemont en l’articulació i organització del territori català, ha provocat un Puigdemont dubitatiu i que hagi beneit pactes insòlits. Una munió d’adeptes ha hagut de fer servir les “mentides patriòtiques”, per justificar i salvar al líder.

Això no treu l’èxit de la candidatura europea del President Puigdemont. (Per aquí anem molt i molt bé).

I ara què?

Que la diputada Borràs deixi de fer volar coloms.

La marca JuntsxCatalunya és un miratge per a tot Catalunya. És el PDeCat en realitat. Puigdemont no té territori. Els partits els munten i els reguen diàriament gestors-activistes, ni intel·lectuals, ni columnistes, ni funcionaris, ni parlamentaris de despatx poden fer això.

El PDeCat és el centre-dreta, que cal que és reforci, no que és refundi.  I sobretot el que cal és que Puigdemont en tregui les mans de sobre. El President Mas n’ha de ser l’autèntic regenerador, perquè és l’únic que ho pot fer.

Només queda el camí real i engrescador de la CRIDA NACIONAL per la República, l’autèntic BLOC NACIONAL de “l’Espai Puigdemont”. I ha de ser aquest espai que enquadri a tothom. El nou “Pal de Paller 3.0”.

“Junts per Catalunya” es una marca circumstancial amb un desigual èxit i que caldrà honrar i extingir.

El futur és la CRIDA, evidentment dirigida per uns altres i fent una altra cosa. Una CRIDA NACIONAL rellançada, sent organització compartida, sent motor de mobilització i se’n marca electoral única.

El PDeCat sense perdre la seva identitat s’ha de convertir com l’Ala de centre-dreta de la CRIDA NACIONAL mentre que nosaltres, els socialistes, en serem l’Ala esquerra. La fórmula de com fer-ho s’ha de negociar amb ingeni i generositat, però primer cal la voluntat política de voler-ho.

Hi ha molta feina per fer sota la direcció del President Puigdemont, que hauria de deixar de ser el President del PDeCat per passar a ser el President de la CRIDA NACIONAL per la República o sigui de tots nosaltres.

Només amb un orgull potent i una logística adequada d’una CRIDA NACIONAL per la República forta, que hagi posat ordre a “l’Espai Puigdemont”, serem capaços llavors d’estirar a la “unitat útil” a l’ERC i a la CUP. Promoure “la unitat” des de la feblesa no engresca, ni obliga a ningú i menys a cultures polítiques diferents totalment competitives.

I finalment, estimada diputada Borràs confiï amb el nostre entusiasme i optimisme militant perquè nosaltres som més partidaris de la poètica que diu “... estimo a més amb un irrevocable amor / aquesta meva -i nostra- / bastant neta, envejada, bonica pàtria.”, que no els que diuen “ ... estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”. Estem construint un lideratge en positiu. □