El desglaç d’un President 

de la Generalitat passavolant

El més impressionant del President Quim Torra és com els hi ha robat la cartera a “l’esquerra” de Catalunya, i no em refereixo a Esquerra Republicana, que també, sinó a l’esquerra en general, inclosa la CUP.

Recordeu com amb to solemne ha dit una i una altra vegada que la crisi de la Covid-19, la crisi producte de la pandèmia que porta a una sagnant crisi social. no l’ha de pagar els assalariats, ni els autònoms, ni les empreses l’ha de pagar l’Estat. Si varen rescatar i salvar l’Estat els bancs, ara l’Estat ha de salvar la gent. Si cal que s’endeutin !!!

I tota aquesta màxima social, de justícia social, el President Torra ho ha traduït amb concrecions d’ajudes del dia a dia. 

Convertint-se a més, en el denunciant potent dels incompliments de l’Estat, tant en l’emergència sanitària com en l’emergència social. Per exemple: la vergonya que encara no paguin a tota la gent que està en un ERTO.

Que els hi queda a dir a “l’esquerra superguai” que tenim?

Res de res. No tenien, ni tenen marge de discurs social.

Llàstima que el President Torra i el legítim President de Catalunya Carles Puigdemont no tinguin cap habilitat logística sobiranista i siguin uns negats per construir un BLOG NACIONAL POLÍTIC, que sigui operatiu per la independència i no sigui tot pura retòrica o la llagrimeta de la “unitat” també purament retòrica.

Del Torra immadur dels articles surrealistes a l’últim Torra potent i honest: el dels valors morals indestructibles i defensor de la salut i  de la justícia social del nostre poble, no té recorregut polític de futur, ni discurs, ni equip, ni disciplina de partit per liderar una potent política d’alliberament nacional i social organitzada.

Un altra vegada hem “invertit” en un polític, que dia sí i dia també, diu que és un independent sense partit: és a dir un indisciplinat i que plegarà tot just convoqui eleccions: és a dir un irresponsable.

No podem continuar ni afavorir més, aquest lideratges líquids que se’ns esmunyen per les mans.

O els independentistes militants donem una puntada de peu al tamboret de la nostra nostrada casta de polítics de vol gallinaci o ni d’aquí dues generacions no tindrem una nova oportunitat com la del referèndum de l’1 d’octubre.

Pensem-hi ...

Joan-Ramon Colomines-Companys

Si voleu opinar sobre aquest text:

independentista@locampus.cat

Publicació L’INDEPENDENTISTA de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista”.

Blog: http://comunitatindependentista.blogspot.com/

+++

IMATGE d’aquest post: Escultura “Espectador d’espectadors” (1972) de l’Equip Crònica.

Notes d’aniversari 

dels 80 anys del FNC

( i 11, final d’aquesta 1a. sèrie)

Els meus personatges singulars del Front (I)

Mentre els organitzadors de la commemoració del 80 anys del naixement del Front Nacional de Catalunya (FNC) segueixen construint una Web històrica de l’organització, jo penso en militants que d’una manera singulars varen tenir incidència en mi, mentre jo m’anava convertint en el que he estat tota la vida personal, laboral i política. La meva millor auto-definició fou aquesta resposta en un “Qüestionari” de premsa.

Professió Joan-Ramon?

Sóc un reclutador polític, com una pràctica diària a la “cuina” del nacionalisme català, és a dir de l’independentisme. 

Traducció necessària pel lector: em dedico a crear “independentistes”, especialitzat en un públic que no ho són, raó obvia, però la meva super-especialització és en persones “espanyolistes sincers de vida” que són catalans, això exclou els “espanyolistes militants a Catalunya” sempre agressius.

No treballo pels meus, treballo per portar els altres als meus.

I la pregunta per tocar el voraviu als meus:

- Companya i Company, quants independentistes has fet avui?

Moltes persones m’han influenciat dins del Front, de diferents maneres, seria una llista llarga, que inclouria la mare del meu fill, per tant ja hi haurà temps de parlar-ne de totes.

Per acabar aquesta sèrie digital d’aquest blog del meu petit homenatge al Front, deixeu-me citar-ne avui tres amb fotografia i unes paraules de relació personal o sigui com jo els veia. 

1.

Joaquim Ferrer i Mallol: La constància personificada. Com un rellotge durant anys, cada dia laboral, arribava al migdia a casa a compartir "secrets" de militància amb el meu pare. Era com de la família i molt estimat per tots. Una bona veu jurídica. Membre del Consell Executiu del FNC.

2.

Jordi Vila i Foruny: Em va ensenyar física escolar. Em feia classe utilitzant uns antics apunts seus en una d’aquelles llibretes ratllades que deia “cuaderno” i tot escrit amb llapis. També era com de la família, estimat i quasi protegit. Una meticulositat de impressor a l’antiga o sigui de muntador de tipografies manualment, habilitats utilíssimes en militància. Membre del Consell Executiu del FNC en diferents etapes.

3.

Joan Agut i Rico: Em semblava misteriós ell i la femina que el rodejava i protegia. Tot un encant de venedor de peix al mercat, com va exercir de jove. Un escriptor suprem. El vaig conèixer a distància. Un altre d’aquests intel·lectuals que s’han de reivindicar del Front. Un editor emprenedor. 

Heu de llegir les seves novel·les !!!

------------------------------------------------------------------------------------

Aquí acaba aquesta primera sèrie digital i personal sobre el Front Nacional de Catalunya (FNC). Hi tornaré el proper mes de setembre, mentre tant escriure i publicaré sobre altres temes, no deixeu de llegir i recomanar cada dia aquest Blog. Gràcies. Joan-Ramon.

El meu e-mail directe: locampus@gmail.com

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (10)

Els 113 de l’Assemblea de Catalunya

Començo a trobar-li la gracia a això d’editar textos escrits als meus 23 anys, però encara tindrà més gracia reescriure-ho tot, saben ja el final de moltes de les coses iniciades. Si ja llavors qualsevol dietari era subjectiu, m’imagino que escriure sobre el mateix 46 anys després ha de ser mega-subjectiu.

Per això necessitem els historiadors. Però n’hi ha algun objectiu?

QUADERN VERD:

20 de febrer de 1974

Els 113 de l’Assemblea de Catalunya

Ja he sortit de la presó Model, he estat l’últim en sortir dels anomenats “els 113 de l’Assemblea de Catalunya”.

El “113” som els que ens varen detenir mentre assistíem a una sessió de la Permanent de l’Assemblea de Catalunya a l'Església de Maria Mitjancera de Totes les Gràcies del carrer d’Entença de Barcelona.

També varen detenir al meu germà Lluís i el meu germà petit Agustí que també hi era, és va escapolir.

Durant més o menys aquests quasi quatre mesos de captiveri m’ha passat de tot. En podria fer un llibre. Però ara només unes idees.

A la comissaria el dia de la detenció em van escalfar una miqueta. Moltes hores dret perquè m’estoves i no continues dient, el que havíem acordat prèviament tots els detinguts, que estàvem a la reunió  per parlar de l’encíclica “Pacem in Terris” de Joan XXIII. Van utilitzar una màquina d’escriure per donar-me cops. Tot molt light però acollonidor.

L’Assemblea de Catalunya és plural i la seva diversitat d’ideologies i de classes hi queda plenament reflectida. La dreta i el centra-dreta dels 113 varen pagar ràpidament la multa i no varen estar ni dos dies a la presó.

La gent del PSUC, en mil i una versions, inclosos els mal-anomenats “independents”, dominaven tant l’Assemblea com els “113”. Vaig estar en una cel·la amb un del PSUC  dels “113” que vàrem acabar a cops de barres de pa per la seva super-impertinència hegemònica partidista. Per acabar tota l’hostilitat algú de la direcció del PSUC a la presó va exercir la seva autoritat sobre el seu militant i la vida es va calmar. Després vaig tenir com a company de cel·la un catòlic-anarquista-homosexual lligat a institucions eclesiàstiques que fou una persona excel·lent i que jo sabia que estava detinguts per “temes” anarquistes però, com cal, mai en vàrem parlar.

Tot això pot semblar innecessari explicar-ho de tant personal que és, però us explicaré més: totes les meves manies les he agafat a la presó i el que més recordo són les meves i voluntàries dutxes fredes de quasi cada matí a unes dependències infectes de la Model i recordo els altres i únics que també ho feien, que eren uns negres molt simpàtics amb unes immenses cigales.

Perquè no us queixeu que no parlo de política en l’empresonament dels 113, us explico:

Durant l’empresonament es va produir la mort de Carrero Blanco i els dirigents del PSUC dels 113 a la presó amb el “Guti” al davant, varen parlar amb el director de la Model desmarcant-se de la mort i condemnant les accions violentes. De retruc, varen mirar cap un altra costat sobre l’anarquista Puig i Antich que també està a la Model, condemnat a mort.

El PSUC, no l’Assemblea de Catalunya ni la majoria dels 113 presoners, vam maniobrar a la presó, perquè hi havia por i perquè era real que ens podien com a hostatges fer-nos mal, perquè hi havia molt d’histerisme entre els funcionaris.

Però òbviament el PSUC el que feia era de manual “del” partit: intentaven desenvolupar  l’anomenat “Pacte per la Llibertat”, que és apropar-se als franquistes intentant portar-los a postures democràtiques presentant-se quasi sempre a ells com a interlocutors.

Barcelona, 20 de febrer de 1974

Escultura: “Bitlla Home” de Josep Guinovart.

Notes d’aniversari 

dels 80 anys del FNC (9)

PSAN

Cada lloc que oferim idees, memòries i anàlisis canvia segons on ho fas.

Un blog en format de dietari com aquest, és un espai molt personal i per definició parles de tu, allò que en diuen “les formes del jo”. (Òbviament pots fer-te el merda, visibilitzar el teu ego i tot el que vulgueu, cadascú té el seu estil, jo fins i tot em caricaturitzo com vaig fer l’altre dia en un post explicant una visita meva a un CAP per a una vista mèdica).

Després hi ha els articles periodístics o conferències en format d’opinió o de crònica o d’anàlisi. (I la variant nefasta del tertulià).

També després hi ha l’article acadèmic i la sessió acadèmica, una pràctica que comporta oferir tot un aparell referencial de documentació, fons, bibliografia i tota la pesca.

Múltiples camps que he conreat. En un blog no busqueu el que no li escau. Ho dic contestant alguns lectors.

Una anàlisi seriós del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, mereix una profunda recerca amb tota mena d’articles, el màxim de profunds i documentats, ben lluny de la fatxendaria sectària d’alguns.

Però a continuació publicaré un petitíssim text escrit als meus 18 anys comentant el naixement del PSAN. És una mostra vivencial d’un dietari històric personal, no hi busqueu cap més transcendència, però si una pista de com va començar la meva defensa de l’independentisme transversal de bloc nacional confrontat a l’independentisme de classe. 80 anys amb la mateixa murga de confrontació.

QUADERN VERD:

29 de març de 1969 / “PSAN”

Al final ho han aconseguit ja tenen partit i li han posat un nom ben dringador: Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, el PSAN. Ja feia quasi un any que havien marxat del Front, ja tocava.

He sentit explicar al pare que l’escissió fou ben amistosa. Amistosa? Poden existir trencaments amistosos?

Ara ja milito al FNC i precisament per creure que nosaltres som els millors. Que hauré d’explicar del PSAN?

A més m’emprenya que ells diguin que ells són els joves renovadors. I nosaltres que tenim quasi vint anys: som els vells?

En Malaret de Sant Just Desvern deia que els “joves” els hi havien posat el marxisme entre cuixes. I que tots acabarien al PSUC. Però nosaltres també reivindiquem el socialisme, els Països Catalans i òbviament la independència. Llavors?.

Aquesta merda de la “Resposta Global” del PSAN sembla que és la nostra diferència. Ens critiquem que nosaltres posem la reivindicació social al darrera de la qüestió nacional o sigui que la subordinem i ells diuen que defensen que les lluites nacional i social són indestriables. La puta “Resposta”. Això ens ha creat una escissió? Això ens ha dividit els equips i la militància?.

Quan per mala feina passem per comissaria la “Resposta” serà igual per a tots: una bona repressió.

L’avi Cornudella recomana calma, però tenir calma amb qui em vol enterrar políticament mentre ens persegueix la poli, no fa cap gràcia.

29 de març de 1969

-------------------------

IMATGE: Escultura “"Sarcòfag" (2016) de Gerard Mas.

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (8)

Segueixo aportant dades i opinions en la commemoració dels 80 anys del Front Nacional de Catalunya (FNC), ho he presentat com una sèrie digital que aquest primer lliurament acabaré aquest proper diumenge i en el que he fet visible una espècie de dietari de joventut que vaig fer durant la meva militància al Front i que s’ha guardat de forma codificada per raons obvies d’haver lluitat en una dictadura.

De vegades en aquest material històric hi ha errors o omissions o opinions o un llenguatge de joventut i de l’època que fou escrit, que potser pot “escandalitzar” algú, òbviament no és aquest el propòsit.

Qualsevol que hi vegi un error d’alguna dada històrica en els meus escrits  que m’ho digui (locampus@gmail.com) i si hi ha alguna opinió que no compartiu també agrairia una bona replica, però ja sabeu que l’opinió és una altra cosa i cal respectar-les totes.

Aquest blog és l’assaig general amb públic, de les meves futures “Memòries polítiques”. (Falten encara molts i molts anys per la seva redacció definitiva, espero).

Els 80 anys del Front no és una commemoració morta, justament és ben viva i el debat serà un enfortiment de tots. La diàspora dels del Front en tota l’arena política avui és forta i un lobby ben influent.

+++

Fa uns dies he anat acompanyant els meus textos amb imatges de quadres de pintors històrics enquadrats políticament al Front i que a més d’un indiscutible valor artístic, eren uns autèntics ambaixadors a l’estranger del FNC i de tota la cultura catalana. Alguns d’ells varen retornar al País i varen tenir càrrecs polítics del partit.

Fins ara he penjat obra de Francesc Espriu, de Joan Rabascall i de Manuel Viusà.

A part d’unes aventures de vida i artístiques super interessants que cal conèixer, voldria reforçar una idea, que ni la historiografia especialitzada recull, que és la importància cultural i cívica del Front. Pintors, escultors, creadors audiovisuals, escriptors, actors i altres creatius han estat al Front directament o acompanyant a la militància.

Aquests son uns aspectes que cal explicar, a més d’explicar tota mena de política i d’activisme.

I deixeu-m’ho provocar una mica: s’ha d’explicar també tot això per acabar amb el mite que els del PSAN eren “els intel·lectuals” i els del Front “ ...no tocàvem llibre ...” per dir-ho amb estil de frase popular.

--------------------------------------

IMATGE: Quadre “Joves jugant amb coloms” (1955) de Manuel Viusà. 

Notes d’aniversari 
dels 80 anys del FNC (7)

Uns altaveus patriòtics,

un 11 de setembre

Una de les accions de propaganda del Front Nacional de Catalunya que veig que s’expliquen més, fou la col·locació d’uns altaveus des d’un hotel a Barcelona encarats al carrer, prop del lloc tradicional de la celebració de l’onze de setembre l’any 1970, en el que es radiar un Manifest reivindicatiu i va sonar l’himne de Catalunya.

He reconstruït com a joc literari el text que vaig escriure jo immediatament després de l’acció en la que havia participat i que reprodueixo a continuació.

Però algun dia m’agradaria reescriureu tot de forma novel·lada, perquè té molta gràcia la història prèvia, com fou la compra dels altaveus i tota la gent que s’hi va implicar sense saber-ho ells.

Resulta que a la Botiga d’electrodomèstics de Barcelona on vaig comprar els altaveus ho vaig fer a un treballador que després ha resultat ser al past del temps una eminència de la cançó folk a casa nostra. Era el músic i creador del Centre Artesà Tradicionàrius Jordi Fàbregas, avui multi-premiat i que a l’època veig que era un anònim assalariat de base fent treball de subsistència.

Un treballador amb ànima de músic que feia de venedor a la Botiga d’electrodomèstics, que encara ara no déu saber la història i que després al cap d’uns anys el vaig trobar a Vèrtex, una empresa de selecció de personal d’Ermengol Passola, en la que Fàbregas va venir a buscar feina i que jo n’era el seleccionador. I sense pensar-m’ho li vaig donar immediatament la feina, saltant-me tots els protocols i sense explicar a ningú perquè tant interès pel candidat. Simplement jo em sentia agraït i compensava haver-lo “enredat”. Encara avui, no sé si la policia va anar a la Botiga d’electrodomèstics.

Vet aquí el meu text de jovenet escrit el mateix dia de l’acció:

QUADERN VERD:

11 de setembre de 1970 / Hotel Duval

No he passat por però tampoc m’he divertit. Amb l’Àlvar funcionem molt bé. Potser ell arrisca massa. No és cert que sóc un maniàtic en les qüestions de seguretat, però no calia fer fotografies del grup mentre preparaven la gravació. Ens ha costat molts dies preparar aquesta acció.

Fou sorprenent comprar els altaveus dient a la botiga que els volia per un camp d’esports de l’Institut. M’han trinxat a preguntes i he hagut d’inventar. No en sé res de futbol! Els de la botiga volien venir per afinar d’instal·lació, me’ls he tret del damunt i pagar en efectiu ha ajudat a que desistissin venir.

L’Àlvar va llogar l’habitació de l’Hotel Duval ahir. Anava tot caracteritzat. Després avui dia onze, jornada de la Diada, tots dos hem portat els altaveus i tot el mecanisme a l’habitació. Tot preparat i ha quedat engegat amb tot un tros de cinta de gravació molt i molt llarga que no hi havia res, per ajudar a que marxéssim de l’Hotel i de la zona. Al moment programat la nostra Proclama s’ha sentit ben forta acabant amb els Segadors. La Proclama gravada per l’Esmerats ha sonat dues vegades, com ho teníem previst. Els grisos i els policies de la Social es movien ràpid pel tros del carrer Trafalgar al costat de l’Art de Triomf de Barcelona on hi ha l’Hotel i on s’esperaven concentracions de manifestants.

Un piquet nostre de suport ho ha vist i sentit tot des de lluny. La bòfia ha trigat bastant a desmuntar-ho tot. Nosaltres havíem deixat un paquet que podia semblar un explosiu per dificultar l’entrada de la policia a l’habitació de l’Hotel. També hi hem deixat un sobre amb diners per la gent de l’Hotel per pagar l’estada.

Tot això no sé com ha acabat, espero que l’Àlvar no vulgui anar a comprovar-ho i saber “coses” de la reacció de la policia dins de l’edifici. Ens hem d’assegurar que demà en parli algun diari, nosaltres hem de preparar material escrit i ràpidament distribuir-lo. Un bon dia de feina !!!

NOTA de correcció:

Una de les avantatges de publicar en digital és que pots canviar ràpidament errors.

Aquí hi havia publicat una fotografia que no es corresponia al moment, per tant l’he retirada.

També per rugositat històrica afegir que en la gravació de la proclama dels “altaveus” també hi havia la veu de Robert Surroca. Això no es recull en el text de joventut que vaig escriure en el seu moment, però estic reproduint literalment el que vaig escriure i no puc canviat el contingut escrit. Ho trec d’un text codificat i em permeto treure les faltes d’ortografia, canviar algun nom o deixar-lo amb inicials per un cert respecte, però no puc canviar el text. JRCC

+++

IMATGE inicial: Fragment del quadre “Joves jugant amb coloms” (1955) de Manuel Viusà. Un altra pintor i ambaixador a Paris del FNC.

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (6)

Una història real:

L’any 2015 em vaig presentar a un CAP (Centre d’Assistència Primària) de Lleida i una metgessa que no coneixia em va passar visita. Amb la següent conversa:

-Hola Joan-Ramon. Em va dir. (I perquè no em deia senyor Colomines. Val, que no digui Colomines-Companys potser és massa llarg. Però aquesta familiaritat d’infermera de planta em rebenta).

-Bon dia doctora. (Una interessant senyora que feia pinta d’haver menjat molts panadons ben farcits d’espinacs, panses i pinyons).

-Que li passa?

-Doctora estic perden la memòria. Vaig dir compungit.

Immediatament va mirar a l’ordinador i segur que del meu historial mèdic va buscar la meva edat. Em va tornar a mirar i també segur va començar a pensar amb els protocols de com analitzar tota la part neurològica i conductual del potencial malalt que tenia davant.

-La doctora va fer la pregunta estrella i que va desencadenar el final: - ... i vostè de que treballa?. Va preguntar.

-Sóc estudiant de quart de Medicina a la Universitat de Lleida, vaig dir. Assaborint paraula per paraula.

Va posar els ulls com a taronges i tornar a mirar a l’ordinador.

Però vostè te 64 anys !!!, va dir com escandalitzada.

I jo que ja estava tip de que sempre posessin en dubte que els “vells” puguem estudiar i per collons hem d’anar a jugar a la petanca, vaig callar, però em vaig remoure en la llardosa cadira de plàstic en la que estava assegut. El meu silenci va ser tant evident, que se sentia a la xopera del riu Segre.

-Però a veure senyor Colomines, vostè ha arribat a quarts curs de Medicina que vol dir exercir una memòria immensa i ara la perd? Com la perd?

- Em costa retenir els inhibidors reversibles i irreversibles de la colinesterasa. I sobretot els antiadrenèrgics. No recordo on col·locar la Fisostigmina o l’Atenotol. Un embolic amb els antagonistes del receptor adrenèrgic beta 1.

-I res més?

-Li sembla poc? Les meves companyes de classe (a Medicina a l’aula quasi tot son dones), son capaces d’haver tingut un dijous a la nit mogut i l’endemà venen a l’examen una hora abans, es llegeixen la matèria, fan l’examen i treuen millor nota que jo. Son com esponges amb la memòria.

-Vostè no perd la memòria, per arribar on ha arribat vostè té una memòria d’elefant, molt i molt superior de la mitja per la seva edat. Elles tenen vint-i-cinc anys !!!

I així va acabar la consulta al CAP i pocs mesos després, un cop arribat als 65 anys em varen comunicar que no podria fer el MIR, ni més pràctiques a l’hospital perquè oficialment estava jubilat i a més les asseguradores no ho cobrien.

Per més inri: En plena pandèmia de la COVID-19 vaig rebre un e-mail de la degana de Medicina que se m’oferia integrar-me en un hospital com estudiant avançat de medicina com a reforç. M’hagués agradat veure la cara dels que m’havia de presentar a l’Hospital, dir-los-hi que era estudiant i amb una edat de 69 anys o sigui de població de ric. No vaig fer res i m’he confinat com tothom.

Merda i merda.

Per què en una commemoració dels 80 anys del FNC us explico aquesta història ? Doncs per recordar que els anys 70 mentre clandestinament corria pel país, reclutava militants, preparava revistes i propaganda, jo era estudiant de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona en la Facultat que hi havia a l’Hospital de Sant Pau, on el Doctor Josep Laporte en fou el degà i del que jo més tard en seria el seu Cap de gabinet quan ell fou Conseller de Sanitat a la Generalitat de Catalunya.

En un moment donat vaig tenir de triar: Front o Medicina, i ja en sabeu el resultat.

+++

IMATGE: “Vieux Mur” de Emmanuel Augier.

             (A la població occitana de Levenç).