INICIATIVES

Fent de vasos comunicants d’activitats que estic implicat i tenint present que comparteixo diferents llistes de difusió digital, penjo aquí un curt post del blog L’INDEPENDENTISTA de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” que pot interessar a altres sectors.

El post: 

------------------------------------------------------------------------------

La nostra feina del primer quadrimestre del curs 

Iniciem novament el curs acadèmic i aprofitem per dinamitzar aquesta “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista”, de fet és una excusa perquè dinamitzats ho estem tot l’any o ho hauríem d’estar.

L’activitat prioritària d’aquest quadrimestre:

● Crear les bases de didàctica i de continguts sobre el nou curs on line: “L’independentisme català modern (1940-2020)”.

Estem en la primera fase de debat intel·lectual sobre el curs digital, després haurem d’entrar a la logística, al pressupost, l’equip de treball i concretar la plataforma o mitjà públic en el que allotgem el curs.

 

14 de setembre de 2020

---------------------------------------------------------------------------

 +++

 MÉS INFORMACIÓ

Acabat el PROCÉS PARTICIPATIU promogut per la “Associacion Culturau e Civica VIVÉNCIA ARANESA” per escollir la capçalera de “El Web de País: La Val d’Aran explicada als catalans” s’ha triat: 

VOTZ ARANESA  (Veu Aranesa).

 VOTZ ARANESA  ... clicar aquí

 

Al blog L’INDEPENDENTISTA  de la nostra “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” s’ha penjat la “Declaració Fundacional” de “Independentistes d’Esquerres” que s’acaben de constituir. L’objectiu és fer-ne un debat.

L’INDEPENDENTISTA ... clicar aquí

Jo voldria només aquí fer-ne un petit comentari inicial que a qualsevol demòcrata català l’hauria de interpel·lar:

Si aparegués un grup d’esquerres a nivell d’Estat espanyol i s’oblidés en les seves reivindicacions programàtiques de les diferents nacions, cultures i idiomes que conviuen en aquest Estat: Com en diríem? Que són una colla de reaccionaris? Que practiquen un nacionalisme imperial espanyol?

Quan aquest nou grup “Independentistes d’Esquerres” s’oblida en el seu Programa Fundacional de la Val d’Aran, de la cultura occitana d’Aran, de la llengua aranesa, de les reivindicacions i lluites araneses: Com se n’ha de dir d’aquest grup? Que són una colla de reaccionaris? Que practiquen un nacionalisme imperial català?

Que només necessiten “cues de pansa” per desmemoriats els del Programa Fundacional?

Desmemoriats sobre la identitat d’un poble?

Aquests “alliberadors” que s’ho facin mirar.

 La meva editorial d’avui al digital LO CAMPUS DIARI:

EDITORIAL

Acomiaden la responsable governamental 

de les Universitats de Catalunya

 

A finals de legislatura; en plena pandèmia; amb la repressió rampant a nivells de les persones que ens mobilitzem al carrer i que ara mateix son cridades als jutjats; a dos dies de començar el curs universitari, el President Torra fa una operació política de gran transcendència: provoca una crisi de govern i substitueix dues Conselleres i un Conseller.

D’entrada a nosaltres ens preocupa la Consellera Àngels Chacón fins ara titular del Departament d’Empresa i Coneixement o sigui responsable entre altres funcions de “Universitats i Recerca”. I precisament nosaltres a LO CAMPUS DIARI tractem i incentivem aquestes àrees de coneixement.

La Consellera Àngels Chacón no es mereixia aquest final que només respon a la lluita caïnita de tot l’Espai polític capitanejat pel President Carles Puigdemont i gerenciat pel President Torra. No s’ho mereixia personalment, però sobretot el que no ens ho mereixíem som nosaltres, el sector, que tenim centenars de projectes a mig fer.

Arriba un nou Conseller pel Departament d’Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa. Costa creure que hagi agafat el tren del govern quan falten un parell de parades per acabar la legislatura, sense haver pactat que en el futur govern ell seguiria en el càrrec. Una hipoteca descomunal. Un oportunista de llibre.

Ni Torra, ni Tremosa ja no són verges, son capaços de liquidar un “projecte d’empresa i coneixement” per un sectarisme que als altres que no som de la seva colla política o lobística (de lobby) no ens va ni en ve, el preocupant és que no saben on van i això és un desastre pel teixit empresarial, social i de coneixement de Catalunya.

Una llàstima el final del President Torra perquè resulta que és un polític exactament igual que els altres i òbviament això no és una floreta.    

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

Editor i Director del digital LO CAMPUS DIARI

LO CAMPUS DIARI ... clicar aquí

 

"Twitter España" va de caça

 

No hi ha manera de desbloquejar el meu compte de Twitter: @jrcatalunya

Centenars de “bots espanyolistes” han denunciat el meu compte i suposo que automàticament suspenen el compte. Hi ha qui sosté que "Twitter España" és un cau de ultres que fan purgues silencioses als independentistes que estem a la cuina del Procés i no tenim responsabilitats públiques.

Ja fa més de 60 dies del bloqueig, per tant tocava buscar solucions.

Al meu compte confluïen temes polítics meus, de les publicacions i associacions en les que intervinc. Ara cal diversificar-ho tot, per no fer-nos mal.

Començo obrint un nou compte a Twitter del digital LO CAMPUS DIARI.

Seguiré més endavant amb altres solucions, sobretot seguiré reivindicant el meu compte personal suspès.

Si teniu Twitter feu-nos costat al nou @locampusdiari , perquè he perdut els més de 3.000 seguidors que tenia.

Però tornar a començar té la seva gràcia.

Si “el meu mal vol molt soroll”, un compte suspès de Twitter és una petita pedreta a la sabata.

 

 

Streaming

Ja tenim tancades totes les qüestions organitzatives de la CONFERÈNCIA INAUGURAL del Memorial Joan Cornudella – Joan Colomines.

Desprès del proper Onze de Setembre farem una petita campanya de comunicació sobre els 80 anys del Front, del Memorial i de la conferència.

Penjo la 1a. fitxa de la conferència ... clicar aquí

+++

IMATGE: Escultura “Engulfed” (2013) de Anthony Caro.

 

 

Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)
Espai de coworking
informatiu
Agost / 2020

 

La conferència 2020 del Memorial

Com ja s’havia fet públic la nostra plataforma de divulgació “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)” ha creat en ocasió dels 80 anys de la fundació del Front Nacional de Catalunya el “Memorial Joan Cornudella - Joan Colomines”.

El Memorial a més d’homenatjar als dos polítics, consistirà en celebrar anualment un acte que potser  “ ...una conferència o un taller o un seminari o una intervenció pedagògica digital  per la que serà convidat un o una especialista rellevant, del País o de fora, per parlar i debatre sobre “independentisme i alliberament en general als Països Catalans i/o arreu”...”.

Aquest any de pandèmia pretenem que sigui una conferència dictada de forma digital, que es podrà seguir en directe via Youtube, després les còpies digitals seran repartides entre estudiants i professorat de les 22 universitats dels Països Catalans i n’editarem digitalment el text transcrit de la conferència.

Per la primera conferència del Memorial ha estat convidat Josep-Lluís Carod-Rovira, que dictaria la xerrada el dia 26 de novembre d’enguany, amb el títol “Les llibertats, l’ètica i la moral en temps de coronavirus”.

Per un moment complicat de salut familiar, per una greu malaltia d’un fill que s’ha endut a casa amb seguiment hospitalari, Josep-Lluís Carod-Rovira ha hagut de renunciar a fer la conferència donant les gràcies d’haver pensar amb ell. Hem quedat que recuperaríem la seva col·laboració en altres moments menys dolorosos i en els que disposi de temps i calma per elaborar reflexió política i d’ètica.

“Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)” ha hagut de trobar una solució urgent, perquè volem que el Memorial faci el primer acte aquest 2020, l’any dels 80 anys del Front.

Ha calgut trobar un “substitut” i com que ningú li agrada ser “substitut” malgrat que no ho diguin, hem buscat el “substitut” de confiança a casa nostra. També hem canviat la temàtica de la conferència i la data d’emissió.

La conferència la dictarà i la gravarà Joan-Ramon Colomines-Companys, amb el títol “Com reclutar independentistes a Catalunya? En homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”.

El dia de l’emissió de la conferència serà el dijous 10 de desembre de 2020. Encara no hi ha triada a traves de quina plataforma digital es farà la streaming o serà una emissió en diferit.

Esperem que ni l’emergència sanitària, ni la repressió, ni les eleccions i la seva campanya electoral, ens facin canviar novament el nostre esdeveniment del Memorial d’enguany.

 Quedeu tots convocats i us demanem la difusió de la conferència.●

Web: https://memorialcornudellacolomines.blogspot.com/

Correu: memorialcornudellacolomines@gmail.com

 

12 d’agost de 2020

 

+++

FOTOGRAFIA:  Participants al Consell Nacional del FNC reunit a Sant Andreu de Llavaneres, el 20 d’abril de 1969. La fotografia la va fer Iridi Casanova. Els presents a la fotografia són Jaume Martínez Vendrell, Josep Munté, Robert Surroca, Joan Cornudella Barberà, Joan Culleré, Jordi Vila, Jordi Casas Salat, Magí Colet, Antoni Malaret, Jordi Cardona, Joan Cornudella Feixa, Baltasar Toll Niubó, Antoni Andreu Abelló i Joan Colomines Puig.

NOTA INFORMATIVA de la direcció
de la revista LO CAMPUS  
i del digital LO CAMPUS DIARI 

Com és sabut per la nostra redacció de premsa, el nostre equip de gestió i els nostres col·laboradors, l’emergència sanitària i totes les seves conseqüències, en especial les conseqüències socials, han caigut brutalment sobre el nostre treball periodístic.

Nosaltres fem un micro-periodisme molt artesanal i les limitacions del nostre equip sènior, més el canvi relacional dins de les universitats, han dificultat i deteriorat la nostra feina.

Fer periodisme universitari sense activitat presencial, ni vida social ni als centres ni a les aules, han portat a unes limitacions que han frenat la sortida de la revista LO CAMPUS, tant en digital com en paper.

Tot i la situació, el digital LO CAMPUS DIARI s’ha reforçat canalitzant “informació de servei” lligada amb la pandèmia i amb les institucions universitàries i sanitàries, també amb temàtiques lligades amb la prevenció i comportaments juvenils respecte l’emergència.

La falta d’informació universitària ha dificultat la premsa universitària.

Però a més aquest tipus de premsa que fem és molt participativa i col·laborativa d’estudiants i professors. La pandèmia ens ha “apagat” les nostres “antenes informatives” dels cursos, dels centres i de les universitats.

Respecte les fons de finançament també s’ha entrat en un cul-de-sac molt difícil de gestionar. La publicitat ha caigut en picat. I la nostra situació jurídica de treball de voluntariat emmarcat en l’associacionisme de la Joint Venture Corporativa entre l’Associació cultural Vivència Aranesa i l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS, ens ha col·locat en un llim per les ajudes públiques de rescat o de compensació. No hi trobem solució.

Abans de la crisis totes les nostres publicacions havien entrat en el camp del voluntariat, excepte l’equip comercial, la crisi ha dinamitat el sistema i la caiguda de la venda de publicitat ha acabat de fer inviable el nostre sistema.

Conclusió: sense continguts periodístics universitaris, sense col·laboradors presencials als diferents Campus, sense “antenes informatives”, sense publicitat i amb un equip sènior paralitzat, precisament perquè  tenim la seu principal a la “confinada” ciutat de Lleida, tot ha estat molt difícil.

Malgrat tot: cada dia en plena pandèmia el digital LO CAMPUS DIARI s’ha renovat amb noticies i informació de servei.

Ha arribat l’hora d’acabar les lamentacions i tornar decididament a la feina tothom.

Comencem l’Operació Remuntada de tota la Plataforma Cultural LO CAMPUS amb la seva revista LO CAMPUS per a Catalunya i el seu digital LO CAMPUS DIARI per totes les universitats de parla catalana.

 

Presentem els següents ACORDS EDITORIALS, en sintonia de les Associacions que ens donen suport:

1. Continuem diàriament la publicació del nostre digital LO CAMPUS DIARI. Aquest any no hi ha aturada d’estiu.

2. LO CAMPUS DIARI ha de començar el viatja cap a una “Multi-plataforma de comunicació”, incorporant el més aviat possible el projecte “UNIVERSITAT CREATIVA” sobre les creacions culturals pròpies sorgides a les universitats.

3. La revista LO CAMPUS definitivament deixarà la impressió en paper i entrarà en el format digital. (Excepte en algun número que incorpori una publicitat firal important que necessiti el format paper).

4. Deixem definitivament el número 42 de la revista LO CAMPUS, que estava inacabat tot just començada la pandèmia i que no s’ha publicat. Era un monogràfic sobre el feixisme militant a les universitats. Recuperarem el tema en un altre número.

5. Prepararem un número Especial “Operació Remuntada” de la revista LO CAMPUS. Un número molt participatiu en col·laboracions. Un número que s’ha donar relleu als nostres mini-Suplements ACCIÓ SOLIDÀRIA, CLÀSSICA, “Goodbye Institut”, LO CAMPUS MÈDIC, LO CAMPUS BARRIS, La FRANJA i la Universitat i ER ESTUDIANT.

6. Aquest Especial de LO CAMPUS es preparar durant tot el primer trimestre del nou any acadèmic i sortirà al voltant d’aquest Nadal 2020.

7. Per aquest Especial de LO CAMPUS realitzarem una campanya important de recollida de suports econòmics, de publicitat i amb una campanya de màrqueting comunicacional en les 22 universitats de parla catalana. Restablint i incorporant noves “antenes informatives” en diferents estudis, graus, aules, centres i universitats. S’ha de restablir el voluntariat cooperatiu al voltant d’una premsa universitària lliure i crítica.

Moltes gràcies a tots aquells que sempre han ajudat, malgrat tanta desgracia sanitària i social.

31 de juliol de 2020 / Lleida, Vielha i Barcelona.

+++

IMATGE: Portada del número de la revista LO CAMPUS que no s’ha publicat per la pandèmia.

Nova activitat de Vivència Aranesa

Vivència Aranesa, com associació de dinamització cultural i cívica, ha estat una gran inspiració i un reforç per moltes activitats a Aran i també a Catalunya que he pogut potenciar.

Ara fem un canvi d’un petit Web Corporatiu que teníem, a un Web obert d’intervenció directa en divulgació.

El títol del nou Web ho diu tot: “La Val d’Aran explicada als catalans”.

Aquesta nova iniciativa de Vivència Aranesa forma part del nostre  Programa Víctor Balaguer. Programa especialitzat en difusió d’Aran a l’exterior. Perquè Catalunya és l’exterior d’Aran i cal contribuir a crear un discurs i un coneixement del món aranès per als catalans. Un discurs plural i participatiu.

 

Si voleu veure l’inici del nou Web ... cliqueu aquí

Nou “Memorial 
Joan Cornudella - Joan Colomines”

Un grup d’ex-militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) i d’acadèmics especialistes de l’independentisme català varen crear una Comissió per commemorar els 80 anys de la creació del FNC. A la vegada han sorgit altres iniciatives, que confluint o paral·lelament, participen en aquesta commemoració.

Jo com a únic ex-Secretari General del Front encara viu, no només me n’alegro de totes aquestes iniciatives, sinó que m’he vist incentivat jo mateix a escriure textos de “memòria política” i estic de manera modesta fent costat a totes les iniciatives que estant en marxa.

Precisament el meu equip de periodistes i jo seguim amb la petita plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)” que vàrem crear el 1997 amb l’objectiu de recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya.   

Per fer “memòria petita” aquest “Fòrum Cívic” va començar públicament organitzant una conferència meva pronunciada l'11 de març de 1997 a la Casa Golferichs de Barcelona, amb el títol “Cal avui defensar l'independentisme polític que representen públicament Àngel Colom i Pilar Rahola? : reflexions sobre l'itinerari independentista català”. De la transcripció de la conferència en va sortir una publicació. (Quan la tingui en digital la penjaré en aquest blog).

Durant aquests 23 anys “Fòrum Cívic” ha fet un treball intern de recerca de material d’arxiu del FRONT, hem fet diferents donacions a biblioteques d’aquest material i hem subvencionat algunes de les seves digitalitzacions.

Un treball gens espectacular, però primant la qualitat i no la quantitat, buscant reforçar una estratègia d’una historiografia a base de Documents. Buscant fins i tot, poder “desclassificar papers” del FRONT que han anat custodiant les diferents direccions del partit.

“Fòrum Cívic” en aquesta festa commemorativa també volem fer alguna aportació i hem decidir posar en marxa una iniciativa pública que és promocionar el cicle “Memorial Joan Cornudella - Joan Colomines”, òbviament en record de dos lluitadors del Front i amb l’objectiu que de manera anual, es faci una conferència o un taller o un seminari o una intervenció pedagògica digital  per la que serà convidat un o una especialista rellevant, del País o de fora, per parlar i debatre sobre “independentisme i alliberament en general als Països Catalans i/o arreu”.

Veurem com, quan i a on, es pot inaugurar el “Memorial” segons com tinguem el grau de la pandèmia, els cicles electorals i la repressió, variables que qualsevol dinamitzador polític avui a Catalunya ha de valorar.

Comencem a treballar-hi.

De moment tenim un nou blog informatiu: “Memorial Joan Cornudella - Joan Colomines”. La imatge d’aquest post n’és la capçalera del blog. http://memorialcornudellacolomines.blogspot.com/

I una nova adreça de correu: memorialcornudellacolomines@gmail.com

L’Anna ja és mare, el meu fill Marc ja és pare i jo de retruc sóc avi.

Quina responsabilitat per a tots !!!

La Lia ja té l’avi més “jove” del món.

 

+++

IMATGE: micro-escultura de la sèrie “Babies That Fit Inside The Palm Of Your Hand” de Camille Allen.

        Puigdemont es dispara un tret al peu

Aquest Sant Jordi d’Estiu 2020 m’he comprat el llibre “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili (2016-2017)” del President Carles  Puigdemont amb el periodista Xevi Xirgo, l’actual director del diari El Punt Avui. 

L’he llegit amb la seva edició digital. Tinc una gran pantalla d’ordinador de taula i amb lletres molt grosses he anat passant pantalles i amb un parell de sessions de lectura, en un sol dia i fins altes hores de la nit m’he empesat tot el text. I a diferència d’altres vegades en aquest llibre no he subratllat res, ho volia assaborir com un text literari.

Perquè de fet el que expliquen és com una novel·la. Uns fets històrics que tots hem seguit, per tant ja sabíem el final, però el que no sabíem és com el President i el seu “negre” (de manera respectuosa sèrie: “ghost writer”) explicarien els esdeveniments.

De fet no sabem exactament qui ha posat el pa i el formatge d’aquest duo de periodistes, on un d’ells ha estat un alt càrrec de govern que no hi ha dubte passarà a la història europea.

Jo aquí no faig crítica literària, perquè si la fes reconeixeria que tot està ben escrit, encara que el text és “pornografia independentista”.

I ho dic des de l’independentisme, em cau la cara de vergonya dels fets narrats.

És un streeptease en tota regla del President Puigdemont.

Un llibre que hauria d’haver-se editat després de 10 anys de ser Catalunya independent, però publicat ara és insòlit i inoportú en plena lluita d’alliberament.

Ell queda com un inconscient, rodejat de pepas anomenats consellers i conselleres, amb un real malvat unionista anomenat Vila i uns oportunistes d’ERC amb un President de partit que funciona com un autista i un insolidari. I amb uns revolucionaris d’opereta que son la CUP.

A més: Un lehendakari incordi que no hi ha qui entengui els seus textos i que es podia haver quedat quiet a casa i uns repressors dels que Puigdemont en té la síndrome d’Estocolm.

El llibre està escrit com un dietari que narra el periodista convidat i que no para de fer-li al president un discurs-massatge ple de llagoteria que és tant llefiscós que perd totes narrativa crítica.

Sinó fos per la repressió i la injustícia que va viure Puigdemont, família i polítics a fins, presenta al President en un món d’Alicia al País de les Meravelles.

És de traca i mocador com comença el llibre: el GRAN dit del President Mas fa presidenciable a Puigdemont. Pot fer gràcia, però tots aquells que creiem que Puigdemont ha perdut els papers i fa aigües en termes democràtics, aquesta arrencada del llibre només que fa que ratificar que hi ha una “casta independentista”, que es reprodueix entre ella.

El llibre porta moltes vegades paràgrafs o paraules que estant enfosquides amagant el seu contingut perquè els autors volen preservar informació. Fa gràcia un cop, però després d’un abús excessiu dius: -Va senyors, deixeu-nos de prendre el pel.

Si a la vegada ens diuen que hi haurà una segona part del llibre, fa de mal dir que hi falten coses perquè segur ens diran que ja arribarà.

A Puigdemont li passa com tota la seva tribu d’afins, que no té “sexe com els àngels”. Un cop acabat el llibre no saps de quin peu calça ideològicament, només saps que vol la independència i que iniciat el Procés es queda a la mitat de tot.

Presenta un Oriol Junqueras flipat que la mitat del temps està perdut en els seus pensaments, que es un covard, que no hi és quan hi ha de ser i no es mulla ni es posiciona quan ho ha de fer. Un autèntic “pobre home” que ha desconnectat ja de l’exili.

A mi el senyor Junqueras no és ànima de la meva devoció, però el President Puigdemont ha estat rodejat d’uns impresentables dels que no ha disparat a boca de canó com ho fa amb Junqueras.

Conclusió: un bon llibre de “lladres i serenos” com diria Pedrolo, però totalment inoportuna la seva publicació.

Puigdemont haurà d’anar a l’oposició a re-escriure el llibre amb alguna reflexió més o menys profunda.

Només un parells d’exemples finals sobre carències profundes:

-Es pot parlar d’aquest període sense fer-ne ni un sol comentari de pes sobre els Mossos d’Esquadra ?

-O un altre tema: Es pot parlar d’un atac terrorista i no preguntar-se res sobre que els violents eren de Ripoll i sortits de la nostra joventut?

I així podria anar citant exemples que el llibre només hi passa per la superfície.

Jo he gaudit del llibre, però no us feu il·lusions: jo estic malalt, profundament malalt de la narrativa política i de tota la seva merda entre vestidors. Soc un mal exemple de lector.

Com a periodista, com a cap de comunicació i cap de gabinets de Consellers i Ministres m’entusiasma descobrir les apunyales traperes entre els protagonistes. El llibre de Puigdemont és un llibre introductori de com desprestigiar algú i alguns, llastimosament ell mateix es dribla i cau a terra.

Segurs que tots són bona gent, fins i tot Puigdemont.

Però us imagineu en unes urgències hospitalàries en comptes de metges i infermeres hi poséssim xamans i curanderos, ens escandalitzaríem. 

Doncs perquè ho fem en política institucional ? ●

 

+++

IMATGE: Poema visual (1970) de Joan Brossa.

La meva primera sensació de compromís polític: any 1960

La primera vegada que jo amb 9 anys vaig tenir la sensació de participar en política, va ser agafant molt forta la mà del meu pare al segon pis del Palau de la Musica Catalana, drets davant dels nostres seients, mentre es cantava de manera reivindicativa “El Cant de la Senyera” i veia com volaven octavetes per tots cantons.

El record, el veritable record, és com m’estrenyia la mà el pare, com a signe de protecció i complicitat.

Havia participat al que es coneixeria com els “Fets del Palau de la Música”  que es van produir al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 19 de maig de 1960 durant l'homenatge del centenari del naixement del poeta Joan Maragall organitzat per l'Orfeó Català amb presència de ministres de Franco. Per l’acte hi va haver la prohibició governativa d'interpretar El Cant de la Senyera.

Aquesta prohibició va provocar la protesta demanant la interpretació de la peça i cantant-ne estrofes de l’himne una part del públic, mentre es repartien octavetes amb la lletra de la cançó .

Amb aquest acte reivindicatiu i tota la repressió que va generar fou l'inici d’un cert renaixement del catalanisme polític.

Per a un nen com jo, havia descobert el compromís i gaudit de l’estimació del pare. Segurament allí va començar políticament tot per a mi.

+++

 IMATGES: Columnes del segon pis del Palau de la Musica Catalana amb mosaics de Lluís Bru.

De celebració la truiteria Flash Flash

Pels que no son de Barcelona o sigui quasi tot Catalunya i Aran, dir-los que el Flash Flash és un restaurant mític, situat al carrer de la Granada del Penedès número 25, de la ciutat de Barcelona. A tocar, i no per casualitat, al carrer Tuset.

La seva especialitat són les truites.

És un restaurant històric creat el 3 de juliol de 1970.

I ara estant d’aniversari pels seus 50 anys amb tota una nova generació portant el negoci, que sempre ha estat més que un negoci perquè ha estat “cultura al plat”.

En Leopoldo Pomés, Karin Leiz que eren matrimoni i Alfonso Milá i Cecilia Santo Domingo també companys, foren els fundadors. No tenien res de executius en gastronomia, però tenien una idea profunda de la innovació, del bon gust, de la bona taula i com deia la “musa” Leiz : “...volíem un restaurant en el que es respires molta llibertat...”

I dic “Leiz com a musa” perquè la seva figura amb una màquina de fotografiar amb flash, fou la icona gràfica per les parets de tot el local, inclosa la vidriera exterior. La fotografia era de Pomés. El logo el va fer Francesc Daniel. I els arquitectes Alfons Milá i Federico Correa es van encarregar de l’interiorisme. Karin Leiz i Cecilia Santo Domingo van elaborar la carta. Tot amb molt de blanc i negre.

El Flash Flash algú l’ha vist com un espai gastronòmic complementari de la discoteca Bocaccio, la discoteca barcelonina de la nostra Gauche Divine. De fet molts dels primers comensals venien d’aquests sectors.

Jo des d’aquí voldria fer la meva petita aportació a la commemoració dels seus 50 anys.

De fet jo tinc un amor-odi a aquesta truiteria. Perquè la meva anècdota personal té una singularitat, que potser durant aquests anys s’ha produït poc en aquest restaurant. Va passar l’any 1972, més o menys.

Jo vaig ser citat al Flash Flash pel pare d’una novieta que tenia, per comunicar-me que la seva filla en realitat no m’estimava.

Hòstia i això ho havia de fer el pare !!!

Érem famílies amigues, fins i tot érem militants i compartíem lluites antifranquistes, per tant el pare de la novieta va voler fer-ho bé, si mai aquestes coses surten bé.

El tema de la novieta es va resoldre ràpid i a més perquè m’havia provocat quasi una "escissió" entre un grup de joves independentistes que teníem a punt d’enquadrar al partit i jo -un imbècil rematat- no sabia per on tirar.

Però el més interessant de la conversa no fou la seva filla, sinó una discussió col·lateral, que a mi em va posar a cent.

L’home promotor de la Cova del Drac del carrer Tuset, estava editant els discos del cantant Rafael Subirachs a la seva productora Concèntric i es va atrevir a dir-me:

-Bé aquest cantant -es referia a Rafael Subirachs-, segur que no t’interessarà i no t’agradarà.

-Però que dius?  Vaig explotar i em vaig convertir en un fan dolgut i desenfrenat. Simplement el molt “pare de la pàtria” em tenia per un inculte.

-Rafael Subirachs el músic, compositor i cantant català més ben preparat del País. L’únic que sap música i és capaç de llegir una partitura amb gust. El membre dels Setge Jutges amb més qualitat musical. Mentre que has editat discos de cantants totalment analfabets musicalment ... i em dius que el gran Rafael no m’agradarà? . Jo seguia excitat i pontificant.

Per uns moments el Flash Flash es va convertir en un “ring musical”, després d’haver tingut una entrada ensucrada de rebuig sentimental.

Amb tota seguretat al Flash Flash en 50 anys, com a truiteria, ha d’haver trencat molts ous.

+++

 IMATGE: Detall de la façana del restaurant Flash Flash.

1951 / 2020

Estic a punt ser avi. Falten 20 dies perquè la petita Lia aparegui en escena. En temps de pandèmia, d’incerteses i d’avorriment de tot, serà la millor alegria que em tanca tot un cercle de vida.

Seguint en aquest blog en l’Assaig General de les meves Memòries, precisament ara és el millor dia per explicar el meu naixement.

Vaig néixer un 4 de gener de 1951, era un dijous i sembla que vaig aparèixer a la tarda. Els pares els hi va fer il·lusió registrar-me com si hagués nascut el dia de Reis o sigui el 6 de gener, però aquesta operació de registrar-me no és va poder fer fins uns dies després. Ja des del començament de la meva vida varen començar els desajustaments administratius i tota la vida he arrossegat un doble aniversari, que almenys m’ha servit per rebre les felicitacions dels bancs i la identificació d’altres “vampirs” en la data “oficial” d’aniversari totalment desangelada.

Vaig néixer a la Clínica Provença, una clínica privada que precisament era al carrer Provença de Barcelona a l’Eixample, a quatre passes on molts anys després hi haurien els futurs locals centrals de Convergència. Tota una coincidència.

Ara que m’interessa recordar per escriureu, no tinc a ningú per preguntar detalls sobre el meu primer esdeveniment social que fou néixer. Ser fill d’un metge i d’una infermera déu tenir avantatges, encara que perquè et fessin cas per qualsevol suposada malaltia, calia tirar-se a terra i fer-se el mort i encara no era clar que et fessin cas. Vaig aterrar en un regim sanitari a casa que tenien un lema: “la tos no existeix”. Ja us podeu imaginar que passava si tenies tos.

Vaig néixer bé en la data prevista, els quilos adequats i una espina bífida asimptomàtica que he arrossegat tota la vida amb variades molèsties.

També com em recordaven a les comissaries franquistes vaig néixer saben quin era el meu País: “Un separatista des de la cuna” bramaven el fatxes mentre em violentaven per aconseguir informació.

Diuen que jo de nadó era tranquil, suposo que volen dir que no plorava en moments inoportuns o sigui que no molestava i de fet això fou com a causa de dos esdeveniments que varen repercutir a la meva mare, però que foren importantíssims per la meva primerenca salut.

El primer esdeveniment fou que la mare, com establien uns certs canons de la petita burgesia de casa nostra i de l’època, el casament i l’embaràs varen portar voluntàriament a la dona a la situació de passar a l’estatus de “senyora de sa casa” i va deixar de treballar. El treball era la família i jo el gran beneficiari. Posteriorment tres germans més, varen espatllar els meus singulars beneficis.

El segon esdeveniment que va repercutir en el meu esplèndid naixement fou un període de gestació plàcid entre mig de verdures i flors al centre de la ciutat de Barcelona.

Així que vaig néixer, vaig anar a parar a un pis del carrer Aragó de Barcelona, un pis que seria “històric” en el futur, on hi passava el tren en la seva via central i que el seu soroll m’ajudava a dormir, sent capaç ja tota la vida de dormir profundament en qualsevol lloc fins i tot si s’hi fa un enorme soroll.

Però abans de néixer jo, durant la gestació, la mare passava dies en la casa dels seus pares, passejant tranquil·lament en un hort urbà que formava part del mateix edifici i casa particular. Al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer de les Carolines en un passatge intern -el Carreró de les Carolines- on la cuina quedava alçada, fent com de pont, i on hi passava el carreró per sota que abans era un cul-de-sac, amb una escala d’entrada i un hort interior. Un hort generós en amplada, en productes i sobretot en tranquil·litat. Els meus avis i la casa mereixeran tot un text especial, que algun dia escriure.

Però jo el petit “joan-ramon”, vaig tenir aquest nom compost no per cap il·lustre referència sinó per l’avi Joan i l’avi Ramon. No hi havia acord i llavors va sorgir la solució de consens amb un nom compost amb un guió majestuós al ben mig.

Durant anys, ja amb els meus germans tots rossos amb aspecte físic de veritables suecs i jo amb cabells negres i pell “de merda d’oca”, em deien que a mi m’havien trobat sota un pont. I potser sí, però un pont daurat va ser, perquè des del primer dia vaig tenir una infantesa feliç.

Vaig néixer quasi coincidint que la sisena flota nord-americana va fer escala en el Port de Barcelona fet important pel règim franquista i el mateix any que la “Vaga dels tramvies” a Barcelona com a boicot al transport per l’augment del preu del bitllet. Òbviament jo no en vaig saber res, però sí a casa.

Com veieu al meu voltant hi va haver tota la “macedònia” sencera: estimació, tranquil·litat, essències de barri, País, reivindicació social i nom compost. Per molt burro que acabes sent, alguna cosa positiva havia de quedar. De la mare tot el pragmatisme, del pare totes les malalties, fins i tot la que m’havia de portar a la militància perquè “el meu mal vol molt soroll”.

+++

 

IMATGE: Escultura “Untitled (Babies)” (2013) de Sam Jinks.