Notes d’aniversari 

dels 80 anys del FNC (9)

PSAN

Cada lloc que oferim idees, memòries i anàlisis canvia segons on ho fas.

Un blog en format de dietari com aquest, és un espai molt personal i per definició parles de tu, allò que en diuen “les formes del jo”. (Òbviament pots fer-te el merda, visibilitzar el teu ego i tot el que vulgueu, cadascú té el seu estil, jo fins i tot em caricaturitzo com vaig fer l’altre dia en un post explicant una visita meva a un CAP per a una vista mèdica).

Després hi ha els articles periodístics o conferències en format d’opinió o de crònica o d’anàlisi. (I la variant nefasta del tertulià).

També després hi ha l’article acadèmic i la sessió acadèmica, una pràctica que comporta oferir tot un aparell referencial de documentació, fons, bibliografia i tota la pesca.

Múltiples camps que he conreat. En un blog no busqueu el que no li escau. Ho dic contestant alguns lectors.

Una anàlisi seriós del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, mereix una profunda recerca amb tota mena d’articles, el màxim de profunds i documentats, ben lluny de la fatxendaria sectària d’alguns.

Però a continuació publicaré un petitíssim text escrit als meus 18 anys comentant el naixement del PSAN. És una mostra vivencial d’un dietari històric personal, no hi busqueu cap més transcendència, però si una pista de com va començar la meva defensa de l’independentisme transversal de bloc nacional confrontat a l’independentisme de classe. 80 anys amb la mateixa murga de confrontació.

QUADERN VERD:

29 de març de 1969 / “PSAN”

Al final ho han aconseguit ja tenen partit i li han posat un nom ben dringador: Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, el PSAN. Ja feia quasi un any que havien marxat del Front, ja tocava.

He sentit explicar al pare que l’escissió fou ben amistosa. Amistosa? Poden existir trencaments amistosos?

Ara ja milito al FNC i precisament per creure que nosaltres som els millors. Que hauré d’explicar del PSAN?

A més m’emprenya que ells diguin que ells són els joves renovadors. I nosaltres que tenim quasi vint anys: som els vells?

En Malaret de Sant Just Desvern deia que els “joves” els hi havien posat el marxisme entre cuixes. I que tots acabarien al PSUC. Però nosaltres també reivindiquem el socialisme, els Països Catalans i òbviament la independència. Llavors?.

Aquesta merda de la “Resposta Global” del PSAN sembla que és la nostra diferència. Ens critiquem que nosaltres posem la reivindicació social al darrera de la qüestió nacional o sigui que la subordinem i ells diuen que defensen que les lluites nacional i social són indestriables. La puta “Resposta”. Això ens ha creat una escissió? Això ens ha dividit els equips i la militància?.

Quan per mala feina passem per comissaria la “Resposta” serà igual per a tots: una bona repressió.

L’avi Cornudella recomana calma, però tenir calma amb qui em vol enterrar políticament mentre ens persegueix la poli, no fa cap gràcia.

29 de març de 1969

-------------------------

IMATGE: Escultura “"Sarcòfag" (2016) de Gerard Mas.

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (8)

Segueixo aportant dades i opinions en la commemoració dels 80 anys del Front Nacional de Catalunya (FNC), ho he presentat com una sèrie digital que aquest primer lliurament acabaré aquest proper diumenge i en el que he fet visible una espècie de dietari de joventut que vaig fer durant la meva militància al Front i que s’ha guardat de forma codificada per raons obvies d’haver lluitat en una dictadura.

De vegades en aquest material històric hi ha errors o omissions o opinions o un llenguatge de joventut i de l’època que fou escrit, que potser pot “escandalitzar” algú, òbviament no és aquest el propòsit.

Qualsevol que hi vegi un error d’alguna dada històrica en els meus escrits  que m’ho digui (locampus@gmail.com) i si hi ha alguna opinió que no compartiu també agrairia una bona replica, però ja sabeu que l’opinió és una altra cosa i cal respectar-les totes.

Aquest blog és l’assaig general amb públic, de les meves futures “Memòries polítiques”. (Falten encara molts i molts anys per la seva redacció definitiva, espero).

Els 80 anys del Front no és una commemoració morta, justament és ben viva i el debat serà un enfortiment de tots. La diàspora dels del Front en tota l’arena política avui és forta i un lobby ben influent.

+++

Fa uns dies he anat acompanyant els meus textos amb imatges de quadres de pintors històrics enquadrats políticament al Front i que a més d’un indiscutible valor artístic, eren uns autèntics ambaixadors a l’estranger del FNC i de tota la cultura catalana. Alguns d’ells varen retornar al País i varen tenir càrrecs polítics del partit.

Fins ara he penjat obra de Francesc Espriu, de Joan Rabascall i de Manuel Viusà.

A part d’unes aventures de vida i artístiques super interessants que cal conèixer, voldria reforçar una idea, que ni la historiografia especialitzada recull, que és la importància cultural i cívica del Front. Pintors, escultors, creadors audiovisuals, escriptors, actors i altres creatius han estat al Front directament o acompanyant a la militància.

Aquests son uns aspectes que cal explicar, a més d’explicar tota mena de política i d’activisme.

I deixeu-m’ho provocar una mica: s’ha d’explicar també tot això per acabar amb el mite que els del PSAN eren “els intel·lectuals” i els del Front “ ...no tocàvem llibre ...” per dir-ho amb estil de frase popular.

--------------------------------------

IMATGE: Quadre “Joves jugant amb coloms” (1955) de Manuel Viusà. 

Notes d’aniversari 
dels 80 anys del FNC (7)

Uns altaveus patriòtics,

un 11 de setembre

Una de les accions de propaganda del Front Nacional de Catalunya que veig que s’expliquen més, fou la col·locació d’uns altaveus des d’un hotel a Barcelona encarats al carrer, prop del lloc tradicional de la celebració de l’onze de setembre l’any 1970, en el que es radiar un Manifest reivindicatiu i va sonar l’himne de Catalunya.

He reconstruït com a joc literari el text que vaig escriure jo immediatament després de l’acció en la que havia participat i que reprodueixo a continuació.

Però algun dia m’agradaria reescriureu tot de forma novel·lada, perquè té molta gràcia la història prèvia, com fou la compra dels altaveus i tota la gent que s’hi va implicar sense saber-ho ells.

Resulta que a la Botiga d’electrodomèstics de Barcelona on vaig comprar els altaveus ho vaig fer a un treballador que després ha resultat ser al past del temps una eminència de la cançó folk a casa nostra. Era el músic i creador del Centre Artesà Tradicionàrius Jordi Fàbregas, avui multi-premiat i que a l’època veig que era un anònim assalariat de base fent treball de subsistència.

Un treballador amb ànima de músic que feia de venedor a la Botiga d’electrodomèstics, que encara ara no déu saber la història i que després al cap d’uns anys el vaig trobar a Vèrtex, una empresa de selecció de personal d’Ermengol Passola, en la que Fàbregas va venir a buscar feina i que jo n’era el seleccionador. I sense pensar-m’ho li vaig donar immediatament la feina, saltant-me tots els protocols i sense explicar a ningú perquè tant interès pel candidat. Simplement jo em sentia agraït i compensava haver-lo “enredat”. Encara avui, no sé si la policia va anar a la Botiga d’electrodomèstics.

Vet aquí el meu text de jovenet escrit el mateix dia de l’acció:

QUADERN VERD:

11 de setembre de 1970 / Hotel Duval

No he passat por però tampoc m’he divertit. Amb l’Àlvar funcionem molt bé. Potser ell arrisca massa. No és cert que sóc un maniàtic en les qüestions de seguretat, però no calia fer fotografies del grup mentre preparaven la gravació. Ens ha costat molts dies preparar aquesta acció.

Fou sorprenent comprar els altaveus dient a la botiga que els volia per un camp d’esports de l’Institut. M’han trinxat a preguntes i he hagut d’inventar. No en sé res de futbol! Els de la botiga volien venir per afinar d’instal·lació, me’ls he tret del damunt i pagar en efectiu ha ajudat a que desistissin venir.

L’Àlvar va llogar l’habitació de l’Hotel Duval ahir. Anava tot caracteritzat. Després avui dia onze, jornada de la Diada, tots dos hem portat els altaveus i tot el mecanisme a l’habitació. Tot preparat i ha quedat engegat amb tot un tros de cinta de gravació molt i molt llarga que no hi havia res, per ajudar a que marxéssim de l’Hotel i de la zona. Al moment programat la nostra Proclama s’ha sentit ben forta acabant amb els Segadors. La Proclama gravada per l’Esmerats ha sonat dues vegades, com ho teníem previst. Els grisos i els policies de la Social es movien ràpid pel tros del carrer Trafalgar al costat de l’Art de Triomf de Barcelona on hi ha l’Hotel i on s’esperaven concentracions de manifestants.

Un piquet nostre de suport ho ha vist i sentit tot des de lluny. La bòfia ha trigat bastant a desmuntar-ho tot. Nosaltres havíem deixat un paquet que podia semblar un explosiu per dificultar l’entrada de la policia a l’habitació de l’Hotel. També hi hem deixat un sobre amb diners per la gent de l’Hotel per pagar l’estada.

Tot això no sé com ha acabat, espero que l’Àlvar no vulgui anar a comprovar-ho i saber “coses” de la reacció de la policia dins de l’edifici. Ens hem d’assegurar que demà en parli algun diari, nosaltres hem de preparar material escrit i ràpidament distribuir-lo. Un bon dia de feina !!!

NOTA de correcció:

Una de les avantatges de publicar en digital és que pots canviar ràpidament errors.

Aquí hi havia publicat una fotografia que no es corresponia al moment, per tant l’he retirada.

També per rugositat històrica afegir que en la gravació de la proclama dels “altaveus” també hi havia la veu de Robert Surroca. Això no es recull en el text de joventut que vaig escriure en el seu moment, però estic reproduint literalment el que vaig escriure i no puc canviat el contingut escrit. Ho trec d’un text codificat i em permeto treure les faltes d’ortografia, canviar algun nom o deixar-lo amb inicials per un cert respecte, però no puc canviar el text. JRCC

+++

IMATGE inicial: Fragment del quadre “Joves jugant amb coloms” (1955) de Manuel Viusà. Un altra pintor i ambaixador a Paris del FNC.

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (6)

Una història real:

L’any 2015 em vaig presentar a un CAP (Centre d’Assistència Primària) de Lleida i una metgessa que no coneixia em va passar visita. Amb la següent conversa:

-Hola Joan-Ramon. Em va dir. (I perquè no em deia senyor Colomines. Val, que no digui Colomines-Companys potser és massa llarg. Però aquesta familiaritat d’infermera de planta em rebenta).

-Bon dia doctora. (Una interessant senyora que feia pinta d’haver menjat molts panadons ben farcits d’espinacs, panses i pinyons).

-Que li passa?

-Doctora estic perden la memòria. Vaig dir compungit.

Immediatament va mirar a l’ordinador i segur que del meu historial mèdic va buscar la meva edat. Em va tornar a mirar i també segur va començar a pensar amb els protocols de com analitzar tota la part neurològica i conductual del potencial malalt que tenia davant.

-La doctora va fer la pregunta estrella i que va desencadenar el final: - ... i vostè de que treballa?. Va preguntar.

-Sóc estudiant de quart de Medicina a la Universitat de Lleida, vaig dir. Assaborint paraula per paraula.

Va posar els ulls com a taronges i tornar a mirar a l’ordinador.

Però vostè te 64 anys !!!, va dir com escandalitzada.

I jo que ja estava tip de que sempre posessin en dubte que els “vells” puguem estudiar i per collons hem d’anar a jugar a la petanca, vaig callar, però em vaig remoure en la llardosa cadira de plàstic en la que estava assegut. El meu silenci va ser tant evident, que se sentia a la xopera del riu Segre.

-Però a veure senyor Colomines, vostè ha arribat a quarts curs de Medicina que vol dir exercir una memòria immensa i ara la perd? Com la perd?

- Em costa retenir els inhibidors reversibles i irreversibles de la colinesterasa. I sobretot els antiadrenèrgics. No recordo on col·locar la Fisostigmina o l’Atenotol. Un embolic amb els antagonistes del receptor adrenèrgic beta 1.

-I res més?

-Li sembla poc? Les meves companyes de classe (a Medicina a l’aula quasi tot son dones), son capaces d’haver tingut un dijous a la nit mogut i l’endemà venen a l’examen una hora abans, es llegeixen la matèria, fan l’examen i treuen millor nota que jo. Son com esponges amb la memòria.

-Vostè no perd la memòria, per arribar on ha arribat vostè té una memòria d’elefant, molt i molt superior de la mitja per la seva edat. Elles tenen vint-i-cinc anys !!!

I així va acabar la consulta al CAP i pocs mesos després, un cop arribat als 65 anys em varen comunicar que no podria fer el MIR, ni més pràctiques a l’hospital perquè oficialment estava jubilat i a més les asseguradores no ho cobrien.

Per més inri: En plena pandèmia de la COVID-19 vaig rebre un e-mail de la degana de Medicina que se m’oferia integrar-me en un hospital com estudiant avançat de medicina com a reforç. M’hagués agradat veure la cara dels que m’havia de presentar a l’Hospital, dir-los-hi que era estudiant i amb una edat de 69 anys o sigui de població de ric. No vaig fer res i m’he confinat com tothom.

Merda i merda.

Per què en una commemoració dels 80 anys del FNC us explico aquesta història ? Doncs per recordar que els anys 70 mentre clandestinament corria pel país, reclutava militants, preparava revistes i propaganda, jo era estudiant de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona en la Facultat que hi havia a l’Hospital de Sant Pau, on el Doctor Josep Laporte en fou el degà i del que jo més tard en seria el seu Cap de gabinet quan ell fou Conseller de Sanitat a la Generalitat de Catalunya.

En un moment donat vaig tenir de triar: Front o Medicina, i ja en sabeu el resultat.

+++

IMATGE: “Vieux Mur” de Emmanuel Augier.

             (A la població occitana de Levenç).

 Notes d’aniversari 
dels 80 anys del FNC (5)

Vull compartir un joc literari que un dia vaig començar i que segur quedarà en un calaix.

Mireu: al Front Nacional de Catalunya (FNC) hi vaig militar oficialment d’entre 1969 i 1976. Més o menys varen ser 2.562 dies.

Jo ja n’era abans del 69 de compromès com a batxiller d’Institut, però fins que aquell any que vaig fer 18 anys formalment no vaig ser militant amb carnet del Front, una condició de la meva mare.

Doncs tornant al joc literari, fa uns anys jo volia reconstruir cada dia, cada dia, com si fos un dietari real -com avui un blog- totes les meves activitats com a militant, les meves vivències i opinions de tota la meva militància al FNC.

La clandestinitat i el fet que a més durant un bon temps vaig ser “alliberat” i directiu, impossibilitava tenir un arxiu, però he conservats uns “apunts codificats” que està possibilitant avui reconstruir uns textos.

Em sorprenen avui algunes de les meves opinions de joventut i s’han de llegir pensant en el període que foren viscudes.

Us transcric un exemple del meu joc literari i memorialístic:

Del QUADERN VERD:

14 de desembre de 1970 

 “Tancada d’intel·lectuals a Montserrat”

Acabo d’arribar de Montserrat el pare ens ha portat en cotxe a mi i a la Clara del FNC. Hem estat tres dies tancats a Montserrat com a protesta pel Consell de Guerra a Burgos de militants d’ETA, que els hi demanen penes de mort.

Molts escriptors, pintors, arquitectes, cantants, actors, professionals de tota mena del teatre, també els anomenats professionals de la cultura i gent amb un reconegut compromís polític. Jo hi era com a militant polític del FNC i com a membre de les entitats unitàries la Taula Rodona i la Coordinadora de Partits.

   

Quina moguda! I quants “activistes sobtats” en un entorn estrany.

Bona gent menys la bruixa de la Maria Lluïsa Borràs que m’ha amargat l’estada recriminant-me que el pare havia enredat al pintor Joan Miró perquè vingués a la Tancada. Ella que era la Secretària del pintor i crítica d’art, el defensava i l’excusava, però ell no hi era, el llest. Avui aquí el pare m’ha ensenyat a dir una “mentida patriòtica” o sigui blanquejar la cagada d’algun “pare de la pàtria” precisament per salvar la pàtria i el prohom en qüestió.  Per exemple: Hi era Joan Miró a la Tancada de Montserrat? Potser sí o potser no, però segur hi havia la seva Secretària.

En canvi la Clara em va excitar a cent. Vestits tots dos sobre un petit llit del Monestir, rodejats de molta gent, va deixar que li poses la mà dins les calces. Jo no sabia que hi havia calces amb tota una paret frontal de plàstic, com de hule. Tot un tacte inesperat i estrany. Mai ens havíem dit res, a part de fer activisme i ens hem trobat fotent-nos mà. No ha passat res més. Potser una mica de vergonya.

Quina emoció quan un militant basc dempeus a la tarima que presidia la Tancada, va cantar a cappella una cançó en basc que era la cançó que havien cantat per calmar-se de la por, mentre esperaven en un setge sense sortida que la Guardia Civil els acabessin detenint.

Les emocions, les he tingut de calmar perquè els monjos ens havien advertit que en el Manifest final de la Tancada hi havia un paràgraf que en la seva traducció a l’alemany com allà mateix s’estava fent, com també traduccions en altres llengües, hi havia una manipulació del llenguatge.

El monjo apuntava els esquerronosos que estaven fent de les seves. En concret al Manifest de la Tancada hi ha un punt que diu: “ ...Que sigui establert un estat autènticament popular que garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació”. Es veu que la traducció en alemany quan deia “Que sigui establert un estat autènticament popular” anava més lluny i donava entendre un estat popular en el sentit comunista de l’Europa de l’Est.

CONSIGNA: mai fiar-se d’un intel·lectual, almenys fent de traductor-propagandista i potser tampoc d’un monjo acuseta.

El que no es fiava de mi era la policia. El meu pare no era a dins de la Tancada, però ha estat per fora del Monestir moltes hores, la policia un cop el va identificar li varen proposar un acord que suposem era per anar trencant la Tancada.

Li han dit que em fes sortir a mi i que no es preocupes que podríem tots dos marxar sense represàlies. El pare els hi ha dit que no coneixien el compromís del seu fill, per molt jove que fos, i aquí s’ha acabat. Com sabien que jo hi era?

Escultura: Duoda (Comtessa de Barcelona s.IX) de Judith Pellicer.

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (4)

Jo no volia parlar del passat, però em va alegrar tant que un grup de militants impulsessin la commemoració dels 80 anys del naixement del Front Nacional de Catalunya que m’hi he llençat en tromba fent la meva petita aportació.

Això de parlar del passat és una avantatge i un horror. Recordo haver tingut una interesant i jove companya que deia que l’excitava anar amb un tio que sortia als llibres d’història i òbviament la història va acabar “fent-se l’andorrana”, com ella era, que vol dir fer-se el suec o l’aranès, o sigui diferents variants de passar de tu amb nivells diferents de mala bava.

L’horror de parlar del passat és que has d’anar en compte amb polemitzar per no fer mal al company que sigui. Però la commemoració del Front no és un enterrament, precisament és tot el contrari, no en tenim l’obligació de cantar només les virtuts del “mort”. Per tant serà necessari comentar “punts calents” de la història del Front.

Per exemple si voleu explicar que el divorci FNC-PSAN va ser civilitzat, doncs diem-ho: caritat cristiana. Però si voleu fer una anàlisi política real: fou una cabronada. I no continuo més, ja en parlarem.

+++

Adjunto el link d’un article meu titulat “Per què el llegat intel·lectual del Front Nacional de Catalunya té incidència en l’independentisme actual?”,

publicat ahir al digital “Llibertat.cat” ... clicar aquí

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (3)

Seguint recordant històries i reflexions sobre els 80 anys de la creació del Front Nacional de Catalunya i en concret de la meva vida de militància en l’organització, volia comentar la pregunta que m’ha fet un historiador demanant-me que recordes algun moment desagradable o difícil personalment al Front.

A part de la repressió, en recordo tres que em van remoure profundament interiorment i que em van escandalitzar com a demòcrata i patriota. I el neguit no venia per l’enemic, sinó venia de les nostres pròpies files.

El primer moment fou que en un Consell Executiu del FNC, no recordo el dia, però si l’any, era el 1975 i el lloc que era Sant Just Desvern, es va tractar un tema delicat: analitzar un llibre que acabava de publicar-se de Manuel Cruells.

Semblava un “consell de guerra” i jo ho trobava demencial tenir de discutir allò per acabar crucificant o no al seu autor, que a més no quedava clar on militava en aquell moment i òbviament no estava present.

El llibre era “El separatisme català durant la guerra civil” editat per DOPESA. I sostenia una tesi, que estava aprofitant la premsa espanyolista, que era que en realitat l’independentisme no va existir mai. Dit de la forma  sibil·lina de que el separatisme només era verbal, però sense cap mena de projecte possible capaç d’implementar-ho, sabent-ho tots.

A més ho publicava la “malvada” editorial DOPESA, que manegava l’empresari Sebastià Auger de l’Opus i editor del Grup Mundo amb diaris com “Tele-exprés” i “Catalunya Exprés”.

A Cruells no l’havia vist mai, però precisament era un dels fundadors del Front, que segons semblava s’havia distanciat de l’organització per culpa de que seguíem defensant el socialisme democràtic després de l’escissió del PSAN. Pel que he llegit, actualment no hi ha ni una sola biografia publicada de Cruells que quadri temporalment, ni de continguts.

A part de la utilització de la  parauleta “separatistes” que em segueix molestant, a mi m’era igual la seva opinió, el que per mi era demencial era discutir formalment a la direcció del nostre partit l’obra intel·lectual de ningú. Òbviament l’autor va pringar.

Les altres dues coses desagradables que he viscut: Va ser tenir de prescindir o sigui expulsar un militant amb indicis provats de ficar-se en informació confidencial de l’organització, saltant-se totes les normes de seguretat. Era un bon tio, però posava en perill a tothom en plena dictadura.

I l’última i més colpidora cosa desagradable:  comprovar i patir que l’organització de les “gran accions directes antifranquistes” no seguia les ordres de la direcció política del Front. La meva idea era ben clara: Sempre primer les ordres polítiques i no a l’inrevés.

---------------------------------------------------------------------

Imatge: Collage ”Crime imparfait” (1965) de Joan Rabascall. Un dels artistes i ambaixadors del Front a Paris.

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (2)

Des de que un company em va posar en un grup digital de militants històrics de l’independentisme, he rebut directament alguns e-mails de persones, de veritables “homenots i donotes” de lluita que diuen que m’havien perdut la pista. Moltes reflexions i molta estimació en marxa. (I perquè no dir-ho: emoció).

Son els grans triomfadors d’avui. Mig País ja pensa com pensàvem nosaltres des dels anys 40 quan va néixer el Front Nacional de Catalunya (FNC). L’Independentisme català avui té una força irreversible.

Comentàvem que hi ha dos aspectes a tractar: un àmbit polític que ara no tractaré i un àmbit de memòria històrica.

Idees sobre memòria històrica:

- S’ha de recollir tota la documentació de l’independentisme, digitalitzar-lo i posar-lo a mans dels historiadors. No només en Webs de divulgació per el gran públic com ja s’està fent molt correctament en el “Web dels 80 anys del FNC”, sinó també en plataformes acadèmiques digitals que estant a disposició de la recerca. (Les plataformes acadèmiques són avorrides, però essencials. Necessitem literatura científica i humanística del tema).

-Incentivar a que cristal·litzin, que s’escriguin, tota mena de “Memòries” dels protagonistes de totes les èpoques de l’independentisme. La publicació està assegurada.

-Necessitem una Fundació de la Memòria Històrica del Front, ben equipada i ben finançada. Hi ha diners “europeus” per fer-ho.

-I s’ha d’afavorir camps de recerca que avui encara estant a les beceroles. En cito tres:

. S’ha de recollir tot el material teòric elaborat per Joan Cornudella -l’avi- i publicar-lo amb anotacions. És imprescindible.

.S’ha d’explicar amb detall i documentada la participació del FNC amb els aliats contra el nazisme. És apassionant.

.Explicar el FNC i Euskadi, Suècia, Anglaterra i Israel. Serà una descoberta per a investigadors i periodistes. A més d’un orgull per a molts. (I uns certs homenatges).

                                                +++

Fora de tot això, hi ha un tema pendent que els històrics hem d’abordar ja: veure la manera de neutralitzar els fatxes de Ripoll que estant utilitzant el nom històric del FNC.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

(El dibuix que acompanya aquest post “Els mainaders” (1978) és de Francesc Espriu, un militant històric del Front: generós, imprescindible i enyorat).

Tres morts per la llibertat a Turquia i al Kurdistan

Ha mort per vaga de fam Ibrahim Gökçek, el baixista turc del grup musical de folk reivindicatiu Yorum. Una vaga de fam contra la dictadura turca i per la llibertat d’expressió.

El mes d’abril passat va morir també per la mateixa vaga de fam reivindicativa un altra membre del grup, la cantant kurda Helin Bölek. (Veure el meu post del dia 4 d’abril). I el tercer membre del grup que també va morir per vaga de fam fou el músic turc Mustafa Koçak.

Segur que políticament discreparíem amb ells i potser fins i tot musicalment, però el que no discreparíem sèrie en la lluita contra la dictadura i el feixisme a Europa, en el que Ergodan n’és un exemple.

La intel·lectualitat europea ni paraula. Els demòcrates catalans cuinant pa en confinament.

Avui escoltaré la musica d’aquests lluitadors.   

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (1)

Les contradiccions d’estar en actiu:

els 80 anys del Front Nacional de Catalunya

Avui he rebut una nota de premsa amb el “Manifest en el vuitantenari de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC): De la sembra a la collita”, i l’he rebuda com a director del digital LO CAMPUS DIARI (http://locampusdiari.com/)

Tots el que signaven o quasi tots i totes les que signaven el Manifest son gent molt respectada per mi, sobretot perquè fan un intent viu i honest d’homenatjar a l’organització independentista Front Nacional de Catalunya i a la vegada fer difusió històrica, tant de l’organització com del propi independentisme català.

Congratulacions i Felicitacions per la iniciativa.

Sobta una mica com he rebut la noticia de la commemoració, tenint present que durant molt de temps vaig dirigir molta d’aquesta política,  però us explicaré una anècdota viscuda en territori “socialista del PSC” a Lleida per entendre que passa en general.

Quan l’alcalde Àngel Ros amb mà de ferro i despòticament dominava la capital de Lleida a traves de l’Ajuntament (actualment encara en queda una profunda crosta), una de les seves regidories denominada de “Drets Civils, Cooperació i Igualtat” va muntar una exposició a La Panera de Lleida, titulada “Transició democràtica a Lleida”.

D’una manera volguda i donant l’ordre, no s’hi mi va voler en l’organització, tot i que era una exposició de les denominades “participatives” .

Però ves per on, fou impossible amagar el primer míting a Catalunya celebrat a Lleida capital, en ple començament del període de transició i sortida del franquisme. (El 15 de febrer de 1976). Hi havia a l’exposició una gran fotografia de l’acte del FNC muntada sobre un panell de fusta, on hi sortíem en Joan Cornudella, en Joan Culleré i jo.

I així en altres fotografies ben destacades, jo també hi era. No m’hi volien en persona o en ningunejaven però sortia a totes les fotografies muntades per ells.

I jo em preguntava: si no m’hi volen perquè m’hi posen?

La resposta era clara segons els familiars propers: “ ... diàriament, facis el que facis, els estàs atacant i segueixes en política activa...”.

I és cert, detesto que em vegin gran i no suporto les “batalletes” i segueixo fent política activa encara que sense càrrec institucional, però de manera activa entre bastidors.

I això també em passa en el camp independentista, que alguns creuen que és material d’estudi, i no se n’adonen que estem en ple combat.

Com a boutade didàctica: Us imagineu en un camp de batalla que mentre estàs disparant unes canonades a l’enemic, de cop t’envolten uns estudiosos de les armes de guerra i et comencem a parlar de les característiques de l’instrumental bèl·lic i de la seva història. Seria insòlit.

Com independentista de tota la vida celebro la recerca en aquest camp i celebro tota mena de commemoracions, però els que estem en actiu, en aquests esdeveniment de memòria històrica hi tenim de jugar amb un braç lligat i a peu coix.

Primer: perquè no vull criticar a ningú que es declari independentista, tot i que hi ha autèntics impresentables.

Segon: perquè no vull criticar el discurs històric oficiós de l’independentisme, tot i que hi ha episodis falsos o esbiaixats o d’explicació demencial.

Com és pot explicar la història independentista només explicant el mal que ens feia la policia? Sempre presentant una historia de perdedors, quan precisament és la gran història dels guanyadors d’avui.

Quan jo de jovenet (com la fotografia d’aquest post) corria com alliberat del FNC per les Terres de Lleida estava orgullós de militar en una organització històrica que havia ajudat als aliats contra els nazis. Orgullós de treballar amb Joan Cornudella, l’autèntic ideòleg del independentisme català modern. Orgullós de tanta militància valenta i generosa.

Perquè sabeu una cosa?: qui ha estat militant al FNC, -al Front-, qui és independentista a l’estil Front, evolucioni com evolucioni, s’enquadri on s’enquadri políticament avui, sempre serà del Front: un estil transversal, plural, de bloc nacional amb el centre-esquerra, l’esquerra i els anti-capitalistes, sense oblidar-nos dels difícils àcrates com acompanyants d’organització.

I creieu-me: Fins que no siguem lliures no hi ha història real de l’independentisme que puguem escriure, perquè el Procés està en marxa i perquè a l’espanyolisme no els hi explicarem les nostres “eines” de militància, ni les històriques, ni les actuals.

Bon aniversari del Front. 

+++

IMATGE: Joan-Ramon Colomines-Companys, quan era secretari general del FNC. Fotografia de Pere Formiguera. (1976).