Quin descans... celebrem-ho. I per això que millor que un poema de Sylvia PLATH amb traducció de Montserrat Abelló, que lliga amb el meu moment intern que estic vivint.
EL CORATGE DE CALLAR
El coratge de la boca closa, malgrat l'artilleria!
La ratlla rosa i quieta, un cuc, assolellant-se.
Hi ha discs negres al darrere, els discs de l'ultratge,
i l'ultratge d'un cel, el del seu cervell folrat.
Els discs giren, demanen que se'ls escolti
carregats, com ho estan, amb històries de bastardies.
Bastardies, costums, desercions i falsedats,
l'agulla fa camí en el seu fondal,
bèstia de plata entre dues fosques gorges,
un gran cirurgià, que ara tatua,
tatua un i un altre cop els mateixos blaus greuges,
les serps, els infants, els pits
a sirenes i a noies de somni amb dues cames.
El cirurgià està callat, no parla pas.
Ha vist massa mort, en té les mans plenes.
Així els discs del cervell giren, com boques de canó.
Després hi ha aquells antiga podadora, la llengua,
infatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
Té nou cues, és perillosa.
I el brunzit que arrenca de l'aire, un cop s'engega!
No, la llengua, també, ha estat desada,
l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
És un objecte meravellós:
les coses que ha foradat en el seu temps!
I què me'n dieu dels ulls, els ulls, els ulls?
Els miralls poden matar i parlar, són cambres terribles
on hi ha una tortura contínua que tan sols es pot mirar.
El rostre que vivia en aquest mirall és el rostre d'un mort.
No us preocupeu dels ulls:
poden ser blancs i tímids, no són pas delators.
Els seus raigs letals plegats com banderes
d'un país del qual ja no se'n sap res,
una obstinada independència,
insolvent entre les muntanyes.
Sylvia PLATH
Traducció de Montserrat Abelló
Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.
 |