I això que pot semblar un petit escull, és una esquerda que separa dos móns. Separa dues filosofies de la manera de potenciar la cultura i repercuteix en el dia a dia en les més petites coses.
És evident que per molta defensa dels valors de la societat civil, l'administració pública té també una utilitat inqüestionable per la cultura, evidentment si s'està sensibilitzat en ella i se sap cap on és va.
A mi últimament el que em preocupa, és el dia a dia i el treball colza a colza, amb molta gent per la cultura. Gent de la més diversa procedència, de la més diversa manera de pensar i de tots els colors polítics. Alguns d'ells en ma vida els faria entrar al meu entorn més íntim o sigui: per treballar amb algú, no cal pensar si t'hi casaries, si el convidaries un divendres a la nit d'esbarjo o el faries membre permanent de la família. Els companys de viatge per dinamitzar la cultura són per això per dinamitzar la cultura, i sí hi ha un mínim de comunicació i un mínim de ganes de fer coses, doncs és fan.
A mi el que em preocupa, ja no és l'administració pública i tota la maleta de greuges que li podem fer, sobretot per la ridícula inversió que fa per la cultura aranesa, - cosa que és absolutament certa -; sinó ara el que em preocupa són aquells ciutadans d'Aran, que tant si són funcionaris com sinó ho són, operen de manera privada amb neurones de sector públic i no hi ha manera que vegin que les coses és poden fer d'una altra manera.
És evident que un funcionari quan treballa per l'administració ha d'operar amb mentalitat de sector públic. Però fora de l'administració, també?. El que no és tant evident, és què un ciutadà del món del treball privat, quan intervé en cultura hagi de tenir mentalitat de sector públic. En el primer cas que un funcionari no sàpiga desconnectar del treball és el seu problema i segurament dels que l'envolten, però en el segon cas és una mentalitat que per la cultura és nefasta i que porta conseqüències per exemple en la joventut aranesa.
La joventut del País ja no fa res sinó és per la pasta, el concepte de voluntariat desapareix i a més és ridiculitza qui la pràctica, per tant és inútil demanar un treball voluntari per la cultura. Ni tant sols alguns dels joves animadors d'alguna Festa Major, no participarien en la seva organització sinó se'ls hi assegures pasta o pasta en espècies.
No hi ha voluntariat, ni valor de les coses materials de promoció cultural.
Per exemple: el cartell cultural.
Tothom està tan acostumat que el Conselh o l'ajuntament de torn sigui qui paguin un cartell de promoció, que per molta d'aquella gent amb neurones malaltisses de mentalitat "pública", aquells cartells perden valor material i no ve d'un, ni de destruir-lo si fa falta. Tampoc és d'estranyar aquest comportament, perquè tot aquest ramat de sapastres estan acostumats a veure a l'escala de casa seva, sobre les bústies, com és llencen centenars d'exemplars de publicitat institucional. Haver utilitzat la fórmula de Correus de "imprès sense adreça" és la via més ràpida per perdre el material i perquè directament es llencin centenars de papers de publicitat pública, pagats evidentment per tothom.
Quan veig algú, arrencar un cartell nostre, encara amb convocatòria viva, m'agradaria esbroncar-lo, perquè el molt imbècil no sap que ens ha costat de la nostra butxaca, 50 cèntims d'euro l'exemplar, i que organitzar cada conferència ens consta 300 euros de publicitat. I tot això amb una publicitat apanyadeta, perquè cartells com el de l'Any Mistral amb dissenyador professional darrera, costa tres vegades més l'exemplar.
Aquests són uns dels petits exemples i trastorns, de la mentalitat pública del ciutadà privat.
 |