És comença a parlar de la Festa d’Aran del 17 de juny.
La de l’any passat, vàrem tenir el privilegi enverinat, que beneits i finançats pel Conselh i l’Ajuntament de Vielha, va aterrar Catalunya Ràdio de Barcelona, muntant paradeta i fent uns programes en directa per a tot Catalunya.
Una operació barroera i colonial, que a qualsevol nacionalista aranès li havia de fer mal.
Nosaltres, els de Vivéncia Aranesa, vàrem reivindicar una “Ràdio Nacional d’Aran” i ho vàrem fer d’una manera simple i senzilla amb una modesta pancarta, davant el grapat d’euros que és varen gastar. A més d’aquesta manera, vàrem aconseguir, que en els propis programes se’n parles de la reivindicació d’una ràdio del País.
L’Ajuntament va posar l’envelat i el Conselh va editar la propaganda repartida a totes les cases. Encara avui no puc saber quan va costar tot això. A part de la moguda de professionals i patums mediàtiques.
Però el que si sé, és que tot el gremi oficial, va fer mans i mànigues perquè des de la societat civil no poguéssim fer actes utilitzant llocs i equipaments públics. Nosaltres no vàrem poder aconseguir la Sala del cinema de Vielha i alguna plaça com la de l’església també de Vielha, estava condicionada a la punyetera Ràdio de Catalunya que volia tenir tots els llocs per si plovia.
Aquest any les coses aniran molt diferent, sobretot des d’associacions culturals com Vivéncia Aranesa.
“Volem ua Ràdio Nacionau d’Aran”
Associacion culturau Vivéncia Aranesa (Clicar)
...
dissabte, d’abril 30, 2005
dimecres, d’abril 27, 2005
Al final en el “Ethnicity and Nationalism Research Workshop” de la London School of Economics and Political Science (LSE), apareix un tema que m’interessa, en concret el “Nacionalisme i la Cultura Popular”. Ja feia setmanes que em donaven la llauna amb el “Nació i l’Imperi”, precisament el tema estrella de la Conferència anual de la Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) que s’acaba de celebrar, aquí a Londres. (Que per cert, no hi he anat, avorrit del tema i sobretot perquè parlar d’imperialisme i no cobrir l’imperialisme espanyol, per exemple a Llatinoamèrica, és un buit massa gran).
Aquests Workshops d’investigadors són com uns seminaris de discussió, on la base son les presentacions públiques de cada participant. Ara estic sota la batuta de dos pesos pesants dels acadèmics que són estudiosos del nacionalisme: en John Hutchinson i en John Breuilly. En Breuilly és l’últim que ha “entrat” a la meva vida, veurem com ens discutim, de fet li preocupa la “política del nacionalisme” i això a mi també m’interessa, més que tanta “teoria política” i el que jo en dic “novel•la del nacionalisme”, que moltes vegades són autèntiques parides, d’una suposada realitat nacional o de minories -com diuen aquí-, que alguns, per més inri, només coneixen de llibres.
“Nacionalisme i Cultura Popular” que m’ha d’ajudar per acabar de resoldre el que escric sobre la Val d'Aran, en especial “El paisatge i la Memòria”, “El fet dels Pirineus”, “El turisme i la identitat” i sobretot “La música nacional a Aran” amb les cançons tradicionals i la dansa. Una bona aventura intel•lectual per comprendre millor un poble.
Els temes del Workshop, en les deu setmanes de debat, d’aquest últim trimestre acadèmic, són:
ETHNICITY AND NATIONALISM RESEARCH WORKSHOP
Summer Term 2005
NATIONALISM AND POPULAR CULTURE
1. THE PEOPLE AGAINST THE ELITE: ANGLO-SAXONS/NORMANS AND GAULS/FRANKS
2. OUTLAWS AND POPULAR NATIONALISM
3. THE COUNTRYSIDE: FOLK SONG AND DANCE
4. THE CITY: SYMBOLIC TOPOGRAPHIES
5. POPULAR SPORT
6. EXHIBITION
7. NATIONAL IDENTITY AND INTERNATIONAL TOURISM
8. NATIONAL IDENTITY AND FILM
9. EXHIBITING THE NATION
10. BANAL NATIONALISM
--------------------------------------
...
Aquests Workshops d’investigadors són com uns seminaris de discussió, on la base son les presentacions públiques de cada participant. Ara estic sota la batuta de dos pesos pesants dels acadèmics que són estudiosos del nacionalisme: en John Hutchinson i en John Breuilly. En Breuilly és l’últim que ha “entrat” a la meva vida, veurem com ens discutim, de fet li preocupa la “política del nacionalisme” i això a mi també m’interessa, més que tanta “teoria política” i el que jo en dic “novel•la del nacionalisme”, que moltes vegades són autèntiques parides, d’una suposada realitat nacional o de minories -com diuen aquí-, que alguns, per més inri, només coneixen de llibres.
“Nacionalisme i Cultura Popular” que m’ha d’ajudar per acabar de resoldre el que escric sobre la Val d'Aran, en especial “El paisatge i la Memòria”, “El fet dels Pirineus”, “El turisme i la identitat” i sobretot “La música nacional a Aran” amb les cançons tradicionals i la dansa. Una bona aventura intel•lectual per comprendre millor un poble.
Els temes del Workshop, en les deu setmanes de debat, d’aquest últim trimestre acadèmic, són:
ETHNICITY AND NATIONALISM RESEARCH WORKSHOP
Summer Term 2005
NATIONALISM AND POPULAR CULTURE
1. THE PEOPLE AGAINST THE ELITE: ANGLO-SAXONS/NORMANS AND GAULS/FRANKS
2. OUTLAWS AND POPULAR NATIONALISM
3. THE COUNTRYSIDE: FOLK SONG AND DANCE
4. THE CITY: SYMBOLIC TOPOGRAPHIES
5. POPULAR SPORT
6. EXHIBITION
7. NATIONAL IDENTITY AND INTERNATIONAL TOURISM
8. NATIONAL IDENTITY AND FILM
9. EXHIBITING THE NATION
10. BANAL NATIONALISM
--------------------------------------
...
dilluns, d’abril 25, 2005
diumenge, d’abril 24, 2005
Veure NOVETAT SANT JORDI:
IV Premi de Raconte en Occitan Les Talúries 2005
al portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)
...
dissabte, d’abril 23, 2005
BON SANT JORDI !!!
L'enamorat li deia
de Joan Salvat-Papasseit
Penyora d'amor, penyora.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
- o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.
No fóra mesquí de res
penyora d'amor, penyora;
- o la flor del cirerer
o el llesamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
...
L'enamorat li deia
de Joan Salvat-Papasseit
Penyora d'amor, penyora.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
- o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.
No fóra mesquí de res
penyora d'amor, penyora;
- o la flor del cirerer
o el llesamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
...
divendres, d’abril 22, 2005
¡Oh, Mein Gott!
Així d'expressiu era el diari alemany d'esquerres Die Tageszeitung. En una ...
Article a FUTURCATALÀ
(Llegir-Clica)
dijous, d’abril 21, 2005
CONTRA L’OBLIT
Vull recordar
que no vull oblidar
car vull ser jo mateix
Vull recordar
que vull oblidar
car no vull patir massa
Vull recordar
que no vull oblidar
que vull oblidar
car vull conèixer-me
Car no puc pensar
sense recordar
car no puc voler
sense recordar
car no puc estimar
car no puc esperar
car no puc oblidar
sense recordar
Vull recordar
tot el que hom oblida
car no puc salvar-me
sense recordar
ni salvar els meus fills
Vull recordar
el passat i el futur
i vull recordar
que aviat hauré d’oblidar
i vull recordar
que aviat jo seré oblidat
ERICH FRIED
(Viena, 1921 - Londres, 1988)
Traducció de l'alemany de Marc Granell i Gustau Muñoz
Vull recordar
que no vull oblidar
car vull ser jo mateix
Vull recordar
que vull oblidar
car no vull patir massa
Vull recordar
que no vull oblidar
que vull oblidar
car vull conèixer-me
Car no puc pensar
sense recordar
car no puc voler
sense recordar
car no puc estimar
car no puc esperar
car no puc oblidar
sense recordar
Vull recordar
tot el que hom oblida
car no puc salvar-me
sense recordar
ni salvar els meus fills
Vull recordar
el passat i el futur
i vull recordar
que aviat hauré d’oblidar
i vull recordar
que aviat jo seré oblidat
ERICH FRIED
(Viena, 1921 - Londres, 1988)
Traducció de l'alemany de Marc Granell i Gustau Muñoz
dimecres, d’abril 20, 2005
És comença a preparar la Segona Caravana Occitana 2005.
Veure el portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)
Veure el portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)
dimarts, d’abril 19, 2005
M'haig d'afermar en una de les grans Organitzacions-No-Governamentals Internacionals, especialitzades en Cooperació i Desenvolupament i per això viuré allà on faci falta, sense límits de desplaçaments i lloc de residència.
Avui Londres, demà ves a saber on. Està resultant esgotador.
Mentre tant, hi ha nou Papa i espanta tanta ortodòxia, sobretot per la cooperació i la pobresa, la injustícia i els drets humans. Veurem com evoluciona tot això. Jo ho tinc clar: solidaritat feta des de la millor preparació professional.
I a “Ratzinger-Benet XVI” de preparació no li falta, esperem que no quedi curt amb la generositat al dèbil i al progressisme, perquè fins avui, seguia una carretera totalment diferent.
Avui Londres, demà ves a saber on. Està resultant esgotador.
Mentre tant, hi ha nou Papa i espanta tanta ortodòxia, sobretot per la cooperació i la pobresa, la injustícia i els drets humans. Veurem com evoluciona tot això. Jo ho tinc clar: solidaritat feta des de la millor preparació professional.
I a “Ratzinger-Benet XVI” de preparació no li falta, esperem que no quedi curt amb la generositat al dèbil i al progressisme, perquè fins avui, seguia una carretera totalment diferent.
dilluns, d’abril 18, 2005
El resultat de les eleccions basques obren una enorme finestra per normalitzar el País Basc.
Malgrat el rin-tin-tin dels partits espanyols i dels seus diaris, com “El País” (PSOE) i “El Mundo” (PP) enterrant el Pla Ibarretxe i donant una imatge de derrota al PNV, aguantar com aguanten, els del Govern Tripartit Basc (PNV-EA i EB) té merit polític, tot hi haver perdut votants que no eren seus i han tornat al PSE o a l'esquerra canalitzada pel Partit Comunista de les Terres Basques. (Això tant ha passat al PNV com als comunistes de EB).
Bestial que els d'Otegi tinguin la força i disciplina que tenen. Ara és el moment per dissoldre ETA. Per començar el procés, que serà llarg, perquè hi ha centenars de presos. El primer que han de fer els socialistes de Madrid és, com ja diu la llei espanyola, apropar als presos bascos a les presons d'Euzkadi.
No hi ha ni el mínim dubte que Zapatero ha negociat amb la gent d'Otegi. Això és bo i podem entrar a un període de Diàleg en majúscules i d'acords. O sigui un reforçament de les expectatives de pau.
La caverna amb el PP, ens marejaran durant setmanes, atacant a Zapatero; fins i tot acabaran dient-li còmplice d'ETA. Si Zapatero aconsegueix posar el morrió a la seva pròpia caverna, això pot canviar de veritat.
En un “país normal”, desprès d'unes eleccions parlamentaries, és parla de l'arquitectura del nou Govern, a Euzkadi a més i sobretot, s'ha de parlar de normalització política.
divendres, d’abril 15, 2005
El Síndic d'Aran Carlos Barrera ha volgut donar una visió optimista a la sortida de la reunió que ha tingut amb membres de la ponència parlamentaria que elabora el nou Estatut d'Autonomia, però la veritat és que s'ha trobat que la parlamentària del PSC, la senyora Lídia Santos ha estat “d'una centralista de to pujat”, que esgarrifa. (I pensar que el parlamentari Paco Boya està darrera tot això!).
Sembla mentida que ningú vulgui agafar el toro per les banyes i digui d'una vegada, que “Aran és un País”.
Cap partit català té assumit, en el seu programa polític, aquesta definició identitària aranesa, ni tant sols el partit de Carod-Rovira o sigui ERC, per molt que digui sis línies en aranès, en el discurs de la sessió commemorativa dels 25 anys de Parlament de Catalunya.
El Síndic Barrera cada dia afina més, però parla amb “boca d'advocat” en comptes de fer-ho amb “boca de polític o politicòleg”. Repeteix el que li diu el seu grup assessor jurídic, que s'apropa molt al que hauria d'ésser, però no utilitza un llenguatge de polític i de patriota aranès adequat. S'ha de traduir en llenguatge polític, aquest vocabulari eclèctic i de poc màrqueting polític, com per exemple: “peculiaritat privativa”. És com anar a caçar a la muntanya amb una canya. No fa pedagogia. Se l'acabaran rifant i a més el Sindic s'acabara driblant-se ell mateix i caurà, fent-se una auto-traveta, perquè no domina tot el cos argumental de la defensa política.
Quin llenguatge i aparell conceptual!!!.
Algú s'imagina una manifestació amb pancartes que diguessin: “Volem Peculiaritat Privativa”. “Volem ésser un territori específic”. “Volem una fórmula administrativa adequada”. Això és un llenguatge de misèria, digne d'un reglament funcionarial, però no és un llenguatge polític clar, entenedor per especialistes i per la ciutadania. Quan és parla a la premsa, és parla pel ciutadà de a peu, tant del català com de l'aranès, i aquestes perles semi-jurídiques, no és el millor reclam reivindicatiu.
Sembla mentida que ningú vulgui agafar el toro per les banyes i digui d'una vegada, que “Aran és un País”.
Cap partit català té assumit, en el seu programa polític, aquesta definició identitària aranesa, ni tant sols el partit de Carod-Rovira o sigui ERC, per molt que digui sis línies en aranès, en el discurs de la sessió commemorativa dels 25 anys de Parlament de Catalunya.
El Síndic Barrera cada dia afina més, però parla amb “boca d'advocat” en comptes de fer-ho amb “boca de polític o politicòleg”. Repeteix el que li diu el seu grup assessor jurídic, que s'apropa molt al que hauria d'ésser, però no utilitza un llenguatge de polític i de patriota aranès adequat. S'ha de traduir en llenguatge polític, aquest vocabulari eclèctic i de poc màrqueting polític, com per exemple: “peculiaritat privativa”. És com anar a caçar a la muntanya amb una canya. No fa pedagogia. Se l'acabaran rifant i a més el Sindic s'acabara driblant-se ell mateix i caurà, fent-se una auto-traveta, perquè no domina tot el cos argumental de la defensa política.
Quin llenguatge i aparell conceptual!!!.
Algú s'imagina una manifestació amb pancartes que diguessin: “Volem Peculiaritat Privativa”. “Volem ésser un territori específic”. “Volem una fórmula administrativa adequada”. Això és un llenguatge de misèria, digne d'un reglament funcionarial, però no és un llenguatge polític clar, entenedor per especialistes i per la ciutadania. Quan és parla a la premsa, és parla pel ciutadà de a peu, tant del català com de l'aranès, i aquestes perles semi-jurídiques, no és el millor reclam reivindicatiu.
dijous, d’abril 14, 2005
dimecres, d’abril 13, 2005
D'un error, ha acabat sent una revolució pel meu ordinador.
Primer he hagut de passar per la dictadura de Microsoft, i avui gastar-me moltes lliures esterlines, per reforçar el meu sistema operatiu Windows XP Home, després d'unes hores de pànic per por a perdre diferents arxius. Però com que no està per històries la companyia, és permet d'esborrar tota mena programes de la pròpia casa, quan poses al dia la totalitat d'un sistema, i et convida a tornar-los a comprar.
El salt és passar a Programari Lliure. Començant per instal·lar-me l'OpenOffice.
Només és la versió 1.1, però és tot un paquet ofimàtic, que hi ha la versió catalana, i que inclou diferents mòduls, des d'un tractament de text, un gestor de fulls de càlculs, fins un mòdul per presentacions multimèdia i un altre per realitzar gràfics.
És tota una filosofia fer costat al Programari Lliure, perquè el que és, en el fons, és una cultura de solidaritat i de compartir saber. Hi ha projectes molts grans en marxa d'aquesta manera de fer, però a més el que hi ha, són petites participacions de centeners d'aficionats a la informàtica que comparteixen, desinteressadament, múltiples solucions.
Programari Lliure és programari gratuït, que te'l pots baixar de la xarxa d'internet. Això cal recordar-ho.
A Catalunya hi ha una gent, com son el col·lectiu de Softcatalà, que ha fet i esta fent una feina impagable per normalitzar la informàtica al català. Esperem que un dia aparegui una iniciativa semblant per l'occità, on l'aranès hi ha de tenir cabuda.
divendres, d’abril 08, 2005
Material per a llegir:
Article meu a la Web “FUTURCATALÀ”
L'enorme beneiteria de l'oposició catalana
Arriba un moment que escoltar a l'oposició catalana al Tripartit del Govern de la Generalitat cansa, cansa de veritat. Maragall no és el President que necessitava Catalunya, ni la fórmula del Tripartit la que jo volia i creia i segueixo creient, necessitava el País. Però un cop s'ha produït l'esdeveniment, i ja tenim Tripartit, i ja tenim President Maragall, l'oposició ha de fer d'alternativa de forma responsable.
Evidentment em refereixo a l'oposició de Convergència i Unió, perquè l'oposició del PP, ja va quedar ben galdosa amb la moció de censura i tota la seva malaguanyada enginyeria d'imatge.
L'estil David Medí, portaveu de CDC, i l'estil Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya, són nefastos. Només els hi falta dir, quin Conseller s'ha afaitat malament aquell matí o quina Consellera necessita anar a la perruqueria, perquè hi ha comentaris d'aquests dos polítics que fan enrogir, a qualsevol ciutadà sensat, encara que sigui de la seva corda.
(Per continuar l’article: CLICAR aquí).
Article meu a la Web “FUTURCATALÀ”
L'enorme beneiteria de l'oposició catalana
Arriba un moment que escoltar a l'oposició catalana al Tripartit del Govern de la Generalitat cansa, cansa de veritat. Maragall no és el President que necessitava Catalunya, ni la fórmula del Tripartit la que jo volia i creia i segueixo creient, necessitava el País. Però un cop s'ha produït l'esdeveniment, i ja tenim Tripartit, i ja tenim President Maragall, l'oposició ha de fer d'alternativa de forma responsable.
Evidentment em refereixo a l'oposició de Convergència i Unió, perquè l'oposició del PP, ja va quedar ben galdosa amb la moció de censura i tota la seva malaguanyada enginyeria d'imatge.
L'estil David Medí, portaveu de CDC, i l'estil Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya, són nefastos. Només els hi falta dir, quin Conseller s'ha afaitat malament aquell matí o quina Consellera necessita anar a la perruqueria, perquè hi ha comentaris d'aquests dos polítics que fan enrogir, a qualsevol ciutadà sensat, encara que sigui de la seva corda.
(Per continuar l’article: CLICAR aquí).
dijous, d’abril 07, 2005
El meu Marc avui exposa una sèrie de fotografies a Madrid, en l'exposició “Canal Abierto 2005”, a la Sala d'exposicions del Canal de Isabel II. Això és fa en el marc de les “XII Jornadas de Estudio de la Imagen de la Comunidad de Madrid. Registros Imposibles: el mal de archivo”.
Tot plegat, és una moguda cultural amb treballs fotogràfics relacionats amb la idea de document, arxiu i registre.
M'hagués agradat anar-hi, sobretot per sentir la presentació del Marc i fer-li costat. ( I veure les cares horroritzades de la gent, sentint parlar en espanyol amb un fort i irritant accent català. Que és la manera que el meu fill, trepitja la llengua castellana).
És molt interessant que abans d'acabar la Universitat, ja tingui oportunitat de penjar els seus “artefactes”. Perquè tot plegat, malgrat el realisme, són “artefactes creatius”, que no deixen d'ésser una interpretació molt personal de la realitat i un autèntic striptease del fotògraf.
Els organitzadors diuen sobre les jornades i activitats col·laterals: “...pretenden ser un espacio de estudio y debate en torno a los distintos modos de articular lo real mediante sistemas de clasificación, tanto en el pensamiento como en las artes visuales. Se tratarán desde los conceptos de “arqueología del saber” de Foucault y “mal de archivo” de Derrida, hasta la revisión de las identidades nacionales fijadas a través de imágenes documentales, pasando por la creación subjetiva de espacios de la memoria y el saber...”. Que m'agradaria participar-hi a mi !. Per parlar sobre aquesta “...revisión de las identidades nacionales..”. I explicar-los-hi la “teoria de l'elefant”.
Això és una tàctica molt simple, apresa a Irlanda, que els militants nacionalistes catalans utilitzàvem sota la dictadura. En xerrades i tota mena de col·loquis, és parles de que és parles, ja sigui del clima com de la poma, s'havia d'acabar parlant de “l'elefant” o sigui “dels drets nacionals de Catalunya”. Avui, no se quants anys desprès, per a mi “l'elefant” son els Països Catalans i Aran, o sigui l'Estat espanyol plurinacional. De fet el Marc sense saber-ho o sí, fa sortir “l'elefant” en totes les seves creacions. Perquè malgrat escapar-se de polititzacions, és impossible no transmetre d'on un mama la cultura.
Tot plegat, és una moguda cultural amb treballs fotogràfics relacionats amb la idea de document, arxiu i registre.
M'hagués agradat anar-hi, sobretot per sentir la presentació del Marc i fer-li costat. ( I veure les cares horroritzades de la gent, sentint parlar en espanyol amb un fort i irritant accent català. Que és la manera que el meu fill, trepitja la llengua castellana).
És molt interessant que abans d'acabar la Universitat, ja tingui oportunitat de penjar els seus “artefactes”. Perquè tot plegat, malgrat el realisme, són “artefactes creatius”, que no deixen d'ésser una interpretació molt personal de la realitat i un autèntic striptease del fotògraf.
Els organitzadors diuen sobre les jornades i activitats col·laterals: “...pretenden ser un espacio de estudio y debate en torno a los distintos modos de articular lo real mediante sistemas de clasificación, tanto en el pensamiento como en las artes visuales. Se tratarán desde los conceptos de “arqueología del saber” de Foucault y “mal de archivo” de Derrida, hasta la revisión de las identidades nacionales fijadas a través de imágenes documentales, pasando por la creación subjetiva de espacios de la memoria y el saber...”. Que m'agradaria participar-hi a mi !. Per parlar sobre aquesta “...revisión de las identidades nacionales..”. I explicar-los-hi la “teoria de l'elefant”.
Això és una tàctica molt simple, apresa a Irlanda, que els militants nacionalistes catalans utilitzàvem sota la dictadura. En xerrades i tota mena de col·loquis, és parles de que és parles, ja sigui del clima com de la poma, s'havia d'acabar parlant de “l'elefant” o sigui “dels drets nacionals de Catalunya”. Avui, no se quants anys desprès, per a mi “l'elefant” son els Països Catalans i Aran, o sigui l'Estat espanyol plurinacional. De fet el Marc sense saber-ho o sí, fa sortir “l'elefant” en totes les seves creacions. Perquè malgrat escapar-se de polititzacions, és impossible no transmetre d'on un mama la cultura.
dimarts, d’abril 05, 2005
A mi els debats electorals m'entusiasmen, en general tots els debats sempre m'exciten i aquesta nit el debat electoral entre els candidats a lehendakari, que feien a la televisió Euskal Irrati Telebista 2 o sigui la que fa l'emissió en espanyol, no podia perdeme'l.
Deixo les anàlisis polítiques per qui li pertoqui fer-ho amb urgència periodística, només vull destacar unes quantes sensacions que m'ha despertat el debat.
Quina enveja no tenir un Ibarretxe català, encara que els hi regalo l'enrenou intern que tenen. Ni Pujol, ni Mas, ni tan sols Carod, mai han defensat el país com ho fa Ibarretxe. És tota una altra història, és una concepció nacional tant conseqüentment patriòtica i clara, que imposa.
I respecte als nacionalistes espanyols bascos s'acaba simplement, amb la frase que els hi ha espetegat Ibarretxe al duet PSE-PP: "El problema es que ustedes no creen en este país y para dirigirlo hay que creer en él".
Que bé li va al Govern Basc tenir a dins, a Javier Madrazo de Ezker Batua, perquè en el debat donava canya per l'esquerra. I és que sembla que des de Catalunya i Aran no és recordi, que el Govern Basc de l'Ibarretxe és un Tripartit amb el PNV, Eusko Alkartasuna i el comunistes d'Ezker Batua, la federació en el País Basc de Izquierda Unida. En l'eficàcia del debat, tenir aquest sparring per l'esquerra ha estat útil.
El que també em sobta és que el lehendakari Ibarretxe no tingui més mala bava, i doni més canya, sobretot quan l'acusen directament de còmplice del terrorisme.
Mentrestant a l'entrada de la televisió basca s'ha muntat un sarau considerable amb policia inclosa, perquè l'Otegui de Batasuna exigia ésser al debat i volia entrar. D'això res se n'ha dit al debat.
Per altra banda, és una barbaritat l'exclusió Aukera Guztiak del procés electoral, però malgrat el tipus d'organització, si poden colar un gol amb el Partido Comunista de las Tierras Vascas, serà bo per la democratització i pacificació d'Euzkadi.
Sinó al temps. Perquè ETA vol pactar i acabar. Hi ha indicis d'això per tots costats. Caldrà veure si, entre tots, ho saben fer. Però caldria un PP amb morrió i una premsa responsable, que ajudes a la pacificació i no posar benzina constantment a la foguera.
M'agradaria donar classes a la Universitat del País Basc, però com he llegit avui en un article: “...a partir de determinada edat, una il·lusió és una urgència...”.
diumenge, d’abril 03, 2005
Per un investigador social com jo, veure i observar al detall, tot el que està passant al voltant de la mort del Papa, no te preu. Sobretot fent-ho amb “els ulls del cor”, en expressió de Sant Pau.
ELS NENS DELS MEUS POEMES
Els nens dels meus poemes:
la nena que mira d’amagat la nació
el nen de sis anys amb galtones de maduixa
ja volten els quaranta.
No en tenen prou amb jocs de màgia per navegar segurs pel son.
Combaten el sobrepés. Tenen problemes de
fe.
S’estimen més els viatges en grup.
A fora és més segur. Monitors a l’abast.
Infermers. Psicoterapeutes. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.
Però de sobte torna la primavera. Com un
anagrama.
Un dia més llarg que el menú. Rosers en flor.
I a la fi la banalitat que enyorem tant.
Un jardí als llavis
EWA LIPSKA (Cracòvia, 1945)
Poesia Polonesa
Traducció del XIII Seminari de Traducció Poètica, Farrera de Pallars, novembre de 2003.
ELS NENS DELS MEUS POEMES
Els nens dels meus poemes:
la nena que mira d’amagat la nació
el nen de sis anys amb galtones de maduixa
ja volten els quaranta.
No en tenen prou amb jocs de màgia per navegar segurs pel son.
Combaten el sobrepés. Tenen problemes de
fe.
S’estimen més els viatges en grup.
A fora és més segur. Monitors a l’abast.
Infermers. Psicoterapeutes. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.
Però de sobte torna la primavera. Com un
anagrama.
Un dia més llarg que el menú. Rosers en flor.
I a la fi la banalitat que enyorem tant.
Un jardí als llavis
EWA LIPSKA (Cracòvia, 1945)
Poesia Polonesa
Traducció del XIII Seminari de Traducció Poètica, Farrera de Pallars, novembre de 2003.
dissabte, d’abril 02, 2005
Segueixen els actes sobre l’escriptor occità Max Roqueta.
Clicar la Web : Univèrs Occità de VIVÉNCIA ARANESA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)