No és d’estranyar la inclusió de Bártok al programa, perquè l’orquestra hongaresa n’és una autentica especialista de l’obra del seu compatriota. Jo no hagués fet barreges, però així fou.
Per una banda de Bártok varen tocar “Cançons dels pagesos hongaresos” (1933) i el “Concert per a Orquestra” (1943-1945). I de Beethoven, “El concret per piano núm.1” (1795) i “L’obertura Coriolana” (1807). Una peça de cada compositor, en cada una de les dues parts del concert.
El pianista Richard Goode va brodar i entusiasmar amb el concert número 1 de Beethoven. De fet, se’l té com un especialista de la interpretació d’aquest compositor. El seu aspecte de pagès, baix i grasonet, li dona un aspecte de bondat complementària a la pròpia interpretació i també ajuda a posar-se a tothom a la butxaca.
Però per a mi, el plat fort del programa era Bártok, el mestra de recollir la música tradicional, la música folk del seu país. Les seves recerques d’etnomusicologia són molt celebrades i creen escola en aquest camp. Les seves pròpies composicions respiren aquest folklore i se l’atribueix una concepció nacionalista de la música. A casa nostra seria Mompou que fa aquestes coses i aquest recordatori de la musica folk del país.
El “Concert per a Orquestra", composat per Bártok a l’exili, a USA, conseqüència del nazisme, té una força i una delicadesa a l’hora, que anímicament t’esperona, de fet igual que les seves cançons i danses. En algun moment no vaig poder de deixar de pensar amb el vídeo dels assassinats a Srebrenica. La ràbia, la tristor, la solidaritat, la militància i la cultura, tot un mateix món.
No se perquè, a mi em fascinen molt les coses eslaves, i no és d’estranyar que estigui hores a la biblioteca de la School of Slavonic and East European Studies (University College London), en la que en la seva escala, com ja he explicat aquí, alguna altra vegada, hi ha la fabulosa escultura “L’esperit dels eslaus” de l’escultor txec, Frantisek Bilek (1872-1941), una meravella que m’omple de nostàlgia cada vegada que pujo l’escala i veig aquell nu romàntic i delicat, esculpit a una roca vertical. La peça no amaga la procedència, sinó al contrari, amb la roca no tallada fa un pedestal i com una columna que s’entrellaçà i apareix el cos esvelt de la mitologia. I això al replà d’una escala, a tocar de tothom.
Fa dies que jo estic entre la “Ethnomusicology” i la “Ethnochoreology”. Entre la musica folk contemporània i la música folk tradicional. I sempre surt Béla Bartók com Zoltan Kodàly. I és que, sí vull entendre el discurs intel·lectual de les danses tradicionals de la Val d’Aran, com una expressió de la seva cultura, em cal tenir una base solida del que s’anomena la “Ethnochoreology” o dit d’una altra manera: l’estudi acadèmic de les “danses tradicionals”. Aprofundir Joan Amades i Aureli Capmany, junt amb els folkloristes anglosaxons, potser em donaran els elements per dissenyar la base conceptual que busco.
...