Contes de Londres
La violoncel·lista
- El 1er lliurement -
Sempre quan arriba a Silk Street s’arregla els cabells, sap que les cameres de seguretat l’estant filmant i ella vol sortir maca. Des d’un monumental edifici d’oficines, tot de vidre, on els que hi treballen queden al descobert, tot un equip de seguretat vetlla per la parròquia. Una parròquia encarregada de moure diners arreu del món. Ningú sap exactament tot el que remenen, però tothom intueix que ha d’ésser important. Són Simmons & Simmons que entre altres sectors, trafica en qüestions de defensa.
La Rosalind sempre va amb uns shorts negres, amb mitges de malla color fúcsia i botes grans de militar descordades. Porta una jaqueta texana atrotinada, que no se sap si en realitat ho és d’atrotinada o ho és perquè artificialment li han volgut donar aquest look. Els cabells els porta tallats on acaba el cap, amb un serrell que li tapa el front, sembla un tallat de patge medieval, sinó fos que el porta modelat en curvatura d’ou, donant-li un toc afrancesat. Els cabells són d’un negre molt pujat, com si la tintura de la perruqueria hagués reaccionat amb més força del que és preveia. Una mata de cabell, just al cantó esquerra, és d’un morat tirant a grana, que destaca en un cap de cara de nina de porcellana.
I en tot aquest cos d’espatarrant joventut i penja una capsa de violoncel, arrossegada amb desgana i patint-ne el seu indiscutible pes.
Però tot plegat no quadra, i feia dies que el servei de seguretat de Simmons & Simmons no els hi quadrava: Una rebel de la Guildhall, l’Escola de música i drama, que està al Barbican –un autèntic santuari cultural londinenc-, que s’arregla els cabells per quedar presentable per les cameres de seguretat!.
S’havia convocat una reunió per estudiar el problema, perquè la Rosalind, la violoncel·lista rebel i presumida, ja l’havien catalogat de problema.
El Cap del grup va presentar un informe de les més de cent vegades que la violoncel·lista s’havia arreglat els cabells davant la camera. Li tenien controlades les anades i vingudes. Però just a la porta de l’Escola se’ls hi perdia el que feia. No tenien autorització per comprovar les seves activitats acadèmiques. I com tots els serveis de seguretat, són escrupolosos amb la llei i tota la normativa: Sinó és pot passar la porta, doncs no s’hi passa. I ells no ho ferien, són britànics.
Però l’enginy de la Seguretat és enorme i varen idear un sistema, per no saltar-se la normativa, però poder fer la feina, és a dir seguir-la i saber-ne els seus moviments.
L’Eduard (pronunciïs amb anglès), l’oficial més jove del servei de seguretat de Simmons & Simmons s’apuntaria a l’Escola de música i drama, així entraria en aquella cova que en sí mateixa ja era sospitosa. “La música” i “el drama” sempre han estat qüestions sospitoses per tots els serveis de seguretat del món.
Però l’Eduard no sabia tocar cap instrument musical i varen pensar que el drama, el fer teatre, li seria més fàcil, i és va preparar un perfil d’actor o de futur actor.
Però vet aquí que a la Guildhall, l’Escola de música i drama, també té cameres de vigilància per tot arreu i el robust Equip de seguretat va prendre en consideració i va classificar de “sospita” que cada dia, un adult amb vestit de senyor negre, al més pur estil executiu, amb una corbata llampant de ratlles i amb una gavardina al braç, passes per les cameres principals de l’entrada de l’edifici de l’Escola, és mires la bragueta i s’assegurava, obsessivament, que restava tancada.
Que hi feia en una Escola com aquella, un individu del cantó dels de la City, amb cara aristocràticament cremada per haver pres el sol en qualsevol negoci de sol artificial ?. I a més, fent posturetes davant les cameres i cordant-se sempre la bragueta. No serà un pervertit o un voyeur que vol bavajar, observant els assaigs de l’alumnat?- és preguntaven.
Immediatament l’Eduard va passar a ésser sospitós oficial, i l’Equip de seguretat de l’Escola va autoconvocar-se en una reunió urgent, per estudiar el cas.
jrcc ©
(CONTINUARÀ ...).
[Seguint la tradició de les històries de ficció ofertes al lector per lliuraments en la premsa escrita, aquest conte també segueix aquesta línia, però a més l’escric on line i dia a dia (o quan podré), o sigui el que segueix encara està per escriure i el desenllaç totalment obert. Simplement és un joc literari].
...