Mentre un refredat m’està deixant fora de joc, segueixo treballant amb allò que se’n diu “descolonitzar” la història occitana. Els nostres estimats francesos i espanyols fan una interpretació de la història que moltes vegades fa invisible la nació occitana, o a la manera de dir-ho ara dels “antisistema”de l’IEO: “l’espai occità”. (Per cert, una degradació terminològica de la denominació de “nació occitana”, que fa visible el triomf de la “colonització” fins i tot en les denominacions). El meu treball és acadèmic, però això no vol dir que sigui insensible al que passa a l’arena política.
I és que a través de l’historia sempre s’ha fet política. Ara en plena presidència alemanya de la Unió Europea és vol propiciar que els estudiants de la Unió Europea tinguin un mateix text d’història europea. O sigui un llibre comú pels 27 Estats membres. Ja existeix una experiència, que ha començat enguany, en la que estudiants de secundària de l’Estats francès i d’alguns Landers alemanys estudien amb un llibre comú la història d’Europa. La idea sembla interessant, sinó fos que per les “nacions sense estat” d’Europa, aquestes histories oficials o directament les fan invisibles o tergiversen la realitat plurinacional dels Estats. O sigui un desastre.
Jo no crec que cap Estat, cap Govern, ni cap Unió d’Estats, pugui potenciar una “història oficial”, perquè la història és plural tant en la metodologia d’anàlisi, com en els continguts. Només els Estats dictatorials decreten “història oficial”.
El mateix penso per Aran. Un Govern no pot potenciar una història oficial, en tot cas ha de posar els mecanismes perquè la pluralitat acadèmica pugui realitzar recerca històrica i a més aquests, sota la seva responsabilitat, difondre-la. Que no vol dir, no utilitzar mecanismes de comunicació de l’administració, però són els propis autors que han d’assumir els seus textos i no oficialment l’administració.
I és que a través de l’historia sempre s’ha fet política. Ara en plena presidència alemanya de la Unió Europea és vol propiciar que els estudiants de la Unió Europea tinguin un mateix text d’història europea. O sigui un llibre comú pels 27 Estats membres. Ja existeix una experiència, que ha començat enguany, en la que estudiants de secundària de l’Estats francès i d’alguns Landers alemanys estudien amb un llibre comú la història d’Europa. La idea sembla interessant, sinó fos que per les “nacions sense estat” d’Europa, aquestes histories oficials o directament les fan invisibles o tergiversen la realitat plurinacional dels Estats. O sigui un desastre.
Jo no crec que cap Estat, cap Govern, ni cap Unió d’Estats, pugui potenciar una “història oficial”, perquè la història és plural tant en la metodologia d’anàlisi, com en els continguts. Només els Estats dictatorials decreten “història oficial”.
El mateix penso per Aran. Un Govern no pot potenciar una història oficial, en tot cas ha de posar els mecanismes perquè la pluralitat acadèmica pugui realitzar recerca històrica i a més aquests, sota la seva responsabilitat, difondre-la. Que no vol dir, no utilitzar mecanismes de comunicació de l’administració, però són els propis autors que han d’assumir els seus textos i no oficialment l’administració.
...