Hem celebrat els 85 anys del meu pare. Tota una efemèride que ha coincidit amb la gran manifestació de Barcelona pel “Dret a decidir”.
Vaig ésser al dinar d’homenatge al pare i també a la manifestació. De fet tots dos esdeveniments tenien un enorme punt comú : el resultat de la lluita i la militància pel dret a la llibertat del País o sigui a la seva independència.
No deixa d’ésser una enorme satisfacció que patums, patumets, quadres i comissaris varis, que durant anys i panys ens varen fer la vida impossible dins del propi camp del nacionalisme català perquè nosaltres, sense embuts, reclamàvem la independència dels Països Catalans, ara ells és reclamin protagonistes de la llibertat plena per a Catalunya, assumint i omplint-se la boca d’eslògans soft, però de contingut clarament sobiranista, com és el “Dret a Decidir”.
De fet és la nostra petita o gran victòria.
Victòria que és reafirma també sobre un socialisme oficialista totalment d’esquena al País i símbol d’una classe política decadent i de submissió. Quan no hi ha valors de res, i tot són carreres polítiques personals i funcionarials, s’acaba un creien la pròpia trampa, que és pensar que és “el país que és manifesta i reivindica” el que hauria d’estar al servei del partit i no, precisament al revés.
Quan el meu pare deia en el míting fundacional del PSC-Congrés : "... Aquí és sua socialisme...”, fent una subtil referència a la insuportable calor que feia en el local on és celebrava l’acte, feia també una metàfora vital i d’empenta d’un projecte engrescador per tot un poble. Ara la classe dirigent socialista del PSC(PSC-PSOE) ja no surt ni al carrer, per reivindicar uns mínims drets a decidir sobre finançament i en infraestructures.
...