És lamentable que pel Síndic Boya qualsevol cosa que no li agrada “són mentides”.
S’havien passat la vida dient de la poca democràcia en el govern anterior i ara, un cop a la poltrona, s’exerceix una actitud de caciquisme i revengisme com mai.
També és ben estrany que les politiques que fa el govern aranès s’hagin de publicitar a traves del blog personal del Síndic, però és així. Quan el PSC va donar l’ordre de fer blogs, com també ho varen fer els Convergents, varen envair i malversar un territori d’experiències personals. Però així estant les coses.
Quan parlem de cultura, com ho hem d’enfocar, des de la gestió o des de la part intel·lectual?.
Comencem per la part intel·lectual. Sense por de mullar-me en un debat d’idees.
Recordo que a més de donar títols de qui és aranès, els d’Unitat d’Aran-PSC s’atrevien, a traves de la seva publicació oficial, de dir qui era intel·lectual i qui no ho era. Això de classificar a la gent, de posar-los per ordre, de premiar a uns i no els altres, és un tema que els hi va.
Però equivoquen la direcció. Simplement perquè un text literari estigui escric en aranès, no vol dir que és bo. Hi ha bona literatura i hi ha mala literatura, tant se val si està escrita en xinès, en català o en aranès.
Hi ha coses escrites en aranès que són infectes des del punt de vista literari. Que no passarien una mínima base de critica literària i que mai cap editorial de prestigi publicaria.
En canvi nosaltres les publiquen i si cal promocionem. I perquè ho fem ? Doncs, per contribuir a la normalització lingüística.
Tampoc diferenciem bé el que seria la cultura de divulgació i lleure, l’anomenada cultura de masses; de l’alta cultura.
Aran i la resta d’Occitània necessita de les dues vessants.
Són dos tipus de productes diferents, que tenen uns continguts diferents i una dinàmica de producció i distribució també absolutament diferents.
Que passa a Aran?. Que tot és barreja.
Hi ha textos que volen ésser literatura i com que no ho són i no poden accedir als canals cultes, se li dona un suport i canalització de cultura de masses i llavors bé el desastre, perquè a qui va dirigida l’acció cultural no els hi agrada i hi ha un rebuig.
La cultura de masses no és alta cultura dolenta, és una altra cosa.
Com creure que un material literari mediocre i sense ambició pot servir com a literatura per a nens i joves; quan resulta que adreçar-se a aquest públic, és una especialització i s’ha de saber fer bé. Perquè sinó el jove per exemple, entén i veu perfectament quan li volen colar gat per llebre. Hi ha textos en aranès, suposadament per a joves, que tracten temes absolutament fora del nostre temps, que no hi ha cap jove que hi estigui interessat. Poden ésser textos històrics, però presentats per a lectors d’avui, no escrits per a tietes i conques del segle passat.
I això també passa en l’ensenyament de l’aranès, en la seva didàctica i en el desplegament de tot el material pedagògic implicat, incloent-hi l’estratègia docent del professor. Són mètodes absolutament depassats per fer aprendre un idioma.
L’aranès és mereix estratègies i didàctiques tant innovadores i modernes com s’ensenya l’anglès. Perquè l’aranès sigui la llengua nacional d’Aran, no té perquè explicar-se com per estar per casa, amb mètodes totalment antics.
(Continuarà).
...