Quan estem tancat les publicacions per editar-les perquè és final de mes i ja toca, és un neguit brutal.
Que tot rutlli, que tots els punts i les comes estiguen al seu lloc em posa nerviós. El periodisme universitari hauria d’ésser de primera i fem el que podem, i això també em posa nerviós. Segons les èpoques el nerviosisme l’ataco de diferent manera : ara menjo molt i contínuament.
Que descobreixes que hi ha professors que cobren a final de mes i no posen els peus a la Universitat, això és calma amb un plat de cigrons passats per la paella amb un sofregit i una picada de poma. És brutal, tant la informació com els cigrons explotant a la paella.
Que des de la finestra da la redacció que dona directament a un campus de Lleida, veus intercanvi de merda, com ho veia al final de les Rambles quan treballava al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, també em posa nerviós i això s’arregla amb uns tagliatelles d’espinacs de pasta fresca amb una salsa agre-dolça.
Però el que necessito com un reforçant són uns bons gnocchis amb salsa de formatge i salmó, per calmar el nerviosisme de veure que hi ha autoritats acadèmiques, que s’omplen la boca de les paraules “ordre i legalitat” i que miren cap un altre costat. I aquests a nosaltres, ens volen deixar a pa i aigua!.
Doncs, no! Cigrons i pasta fresca!
Que tot rutlli, que tots els punts i les comes estiguen al seu lloc em posa nerviós. El periodisme universitari hauria d’ésser de primera i fem el que podem, i això també em posa nerviós. Segons les èpoques el nerviosisme l’ataco de diferent manera : ara menjo molt i contínuament.
Que descobreixes que hi ha professors que cobren a final de mes i no posen els peus a la Universitat, això és calma amb un plat de cigrons passats per la paella amb un sofregit i una picada de poma. És brutal, tant la informació com els cigrons explotant a la paella.
Que des de la finestra da la redacció que dona directament a un campus de Lleida, veus intercanvi de merda, com ho veia al final de les Rambles quan treballava al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, també em posa nerviós i això s’arregla amb uns tagliatelles d’espinacs de pasta fresca amb una salsa agre-dolça.
Però el que necessito com un reforçant són uns bons gnocchis amb salsa de formatge i salmó, per calmar el nerviosisme de veure que hi ha autoritats acadèmiques, que s’omplen la boca de les paraules “ordre i legalitat” i que miren cap un altre costat. I aquests a nosaltres, ens volen deixar a pa i aigua!.
Doncs, no! Cigrons i pasta fresca!
...