M’agraden les músiques de pel•lícules i de les series televisives, em pugen la moral, simplement durant uns minuts em fan feliç.
Hi ha una sèrie de televisió anomenada “Julie Lescaut”. Una sèrie brutal de llarga: funciona a França des del 1992 fins avui. La seva sintonia i música en general han estat de Christian Gaubert, Didier Vasseur i Joël Fajerman. Aquesta sintonia la trobo divertida i fresca.
La sèrie de televisió els aranesos il•lustrats que veuen el canal francès TF1 l’han pogut gaudir des de fa temps, d’altres fa uns anys i actualment la poden veure a TV3. Cada capítol quan acaba, sempre, sempre hi ha una petita broma familiar o amical i acaben tots rient i l’enquadrament amb els personatges es congela i se sobreposen els crèdits que corren a l’antiga, passant de baix a dalt de manera continua. Bona manera de trobar complicitats amb l’espectador.
Estic buscant la manera que totes les nostres publicacions a més de presentar la dura realitat aportin un gra de sorra d’esperança, de bon humor de complicitats i pacte amb tothom. Serà difícil però ho aconseguirem. I sabeu per que? Perquè el capital humà central, ànima de les publicacions de LO CAMPUS, cada dia directament o com observadors propers, segueixen les malalties socials i de salut dels Hospitals de Lleida. I tots necessitem transmetre
optimisme i llibertat.
