Sóc
el tio més odiat de la Universitat de Lleida.
L’antic
Rector segueix pensant que una conjura de polítics camuflats fem periodisme
universitari per ensorrar la sagrada missió que tenia encomanada. Sóc odiat per
explicar de quina manera varen mal gestionar el patrimoni públic universitari i
ara la qualitat esta sota mínims, gestionant misèria i fent només de comptables.
No m’estimen, m’odien. M’odia l’actual Rector que es pensa que sóc espanyol
com ell i perquè vull defensar l’espai català universitari, mentre ell veu les Españas com la terra promesa i d’excel·lència,
on els de la seva corda política perdran el poder estrepitosament tot i la seva
inestimable i soterrada ajuda. No suporta que jo expliqui que ell és de l’Espanyol
i jo del Barça. M’odien. I m’odia tota la Cort del Rector que es pensa que la
universitat és el seu jardí particular de casa adossada i no toleren que els hi
posem el mirall de la seva inoperància professional. M’odien, no m’estimen. Ni
tant sols la directora d’escola, ni de departament i de càtedra, posades i
posats a dit, sense passar per unes eleccions democràtiques i que no tenen cap
voluntat d’arreglar la situació de república bananera. Pensen que sóc un cràpula,
que emprenyo, que vinc a molestar a un funcionariat tranquil, a un professorat
tocat per la genialitat. Que he vingut a Lleida a emprenyar.
Sóc
el més odiat de la UdL, (ela i no ele, dit a l’espanyola).
I
perquè no m’estimen? Si cada mes i mig o cada setmana a Medecina, publiquem
una i un altra vegada les genialitats docents i de gestió. Sobretot les més
divertides i esotèriques.
No
m’estimen i sóc odiat per l’staff oficial i burocràtic de la nostra universitat,
no ho entenc, si fins i tot vaig publicar una foto de l’alcalde Àngel Ros que
ara salvarà l’ànima de la UdL i de la seva sucursal: el parc tecnològic... i de
Catalunya.
Sóc
el més odiat de la Universitat de Lleida, però jo els estimo, perquè és l’evidència
que el que fem, que el que faig, és diametralment diferent, una garantia de llibertat
pels nostres lectors. Gràcies per fer-me la campanya de màrqueting que jo no
podria pagar.
Us
estimo senyors i senyores, de veritat, jo no sóc gelós ...