Ja està al carrer. En digital i en paper. 
Aquest LO CAMPUS no fa cap concepció a les coses fàcils i menys a l’onada de Facebook, o piulades de Twitter o missatges de mòbil. Si avui el món jove està acostumat al text curt i sintètic, aquest LO CAMPUS és per llegir i això costarà al que sempre van accelerats. 
No us heu de perdre l’article del Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida. Tot i que hi discrepo en algunes coses, és una bona pressa de postura, valenta i poc usual entre les autoritats acadèmiques.

www.locampus.cat

Els catalans comencem la setmana precisament el Cap de setmana.

Demà comença una nova setmana en la que  haig de donar la volta a tot i integrar-ho tot.

Que no s’entén?

Senzill: exercir al màxim les meves potencialitats i això vol dir avui Lleida, Londres i Occitània incloent-hi Aran. He de tornar a viatjar i trepitjar territori.

Estudiar, llegir i escriure. Caminar, caminar. Llit, molt de llit.

I trobar a Lleida tot el món creatiu jove o no tant jove, per potenciar-lo a traves de la premsa universitària.

Ja em poden fer la traveta tant com vulguin, sinó en liquiden, hem d’aconseguir fer sortir a la superfície les veus noves i fer-ho lluny, molt lluny, de la mediocritat funcionarial que tenim. Lluny ben lluny de les institucions escleròtiques que tenim i patim.

Una altra Lleida és possible !!!

Una alta Universitat de Lleida és possible !!!

Un altra Hospital Arnau de Vilanova és possible !!! 

Avui fa un any de la mort del meu pare.

Ha estat un any de merda.

Coincideix que dimarts vindran de Barcelona per gravar un tros de vídeo sobre el meu historial independentista. Són una col·lecció d’autobiografies de tot un sector molt mal explicat. Serà el moment de parlar del pare, ja que ell no ho va poder fer per la malaltia, quan se li va proposar.

Sempre m’he resistit a explicar els meus 7 anys d’alliberat  en la política antifranquista, de l’activisme, de la lluita unitària, de les comissaries franquistes i la presó. Segurament a un jove d’avui  la paraula alliberat li sonaria a xinès.

“Alliberat”= plena dedicació a l’activisme polític amb vida clandestina.

En tot aquest període, entre altres coses, vaig perdre la carrera de medicina, ara la gravació es farà a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida on faig medicina, tot plegat una metàfora. Han passat 37 anys.

El Cap d’Estudis de la Facultat de  Medicina de la Universitat de Lleida ha plegat. Suposo que la fórmula és que ha dimitit. El Doctor Joan Prat ha dimitit.

En realitat li han fet tant la vida impossible que “l’han fet dimitir”.

Una mala noticia per a la Facultat.

Tot i la quantitat enorme de problemes logístics en el cursos, que s’han atribuït tots, a l’Oficina Docent o sigui al Dr. Prat, aquest té un bagatge en Educació Mèdica que no podem perdre de cap manera.

Ara s’implanta el Pla de Bolonya en Medicina sense Oficina Docent, sense Oficina de Recerca sobre la implantació de Bolonya a l’Aula, sense Control de qualitat, sense Servei de suport al professorat en didàctiques de Bolonya, etc etc ..... conclusió: una autèntica frivolitat, que paguen els estudiants. Aquests són els autèntics estafats.

I no busquem l’enemic exterior, el problema és a la Facultat i la quantitat de professors absolutament insolidaris amb els nous estudis. En una universitat privada no els hi renovarien el contracte per boicotejar el Projecte Pedagògic del Centre Universitari, aquí han passat la línia vermella i han perdut l’ètica dels estudis superiors.

Aquest blog està ple de reproduccions d’obres d’Antoni Tàpies.

El meu pintor de tota la vida.

Avui ha mort ...  i tots una mica.

Les localitzacions de la pel·lícula Tamara Drewe em retorna, encara més, a la nostàlgia d’Anglaterra. En aquest cas les localitzacions rurals i la seva temàtica: l’Anglaterra moderna dels escriptors, dels seus processos creatius i del comtat de Dorset, on se situen les histories de les principals novel·les de Thomas Hardy.

La pel·lícula és una comèdia, crec que una obra menor, del director Stephen Frears, del que podem recordar la ja clàssica My Beautiful Laundrette o molts anys desprès Mrs Henderson Presents, o més recentment la pel·lícula The Queen.

És interessant tot el que intel·lectualment s’ajunta a la pel·lícula: “Tamara Drewe” fou una tira còmica setmanal de Posy Simmonds, publicada al diari The Guardian. I ho presentava com una versió moderna de la novel·la de Hardy, Far from the Madding Crowd. La comic strip serial de Simmonds la va transformar en guió Moira Buffini. Buffini acaba de fer el guió de la nova pel·lícula Jane Eyre, l’enèsima versió de la novel·la de Charlotte Brontë.

Curiosament de la pel·lícula “Tamara Drewe” només m’ha quedat una dada que no coneixia i que explica un dels protagonistes: es que Thomas Hardy als 65 anys es va enamorar perdudament d’una jove de 26 anys. Tota una esperançadora dada.