Als anys 80 vaig
col·laborar a la revista catalana “Canigó”
que dirigia Isabel Clara Simó. Jo en vaig escriure unes cròniques polítiques.
La revista amb redacció a Barcelona es presentava com a “Setmanari independent
dels Països Catalans”.
Sembla que el
1983 la revista es va deixar de publicar per raons econòmiques. (Hi ha un
llibre de Pere Meroño -que encara no he llegit- on denuncia al pujolisme d’haver ofegat a la revista,
retirant-li anuncis institucionals i subvencions). Segur que moltes d’aquestes
coses són veritat, però jo sempre he pensat que a més dels problemes econòmics
ben reals, la directora va llençar la tovallola de manera ben pensada i
reflexionada per començar una nova i
prolifera carrera literària. Tot va ser deixar “Canigó” que la Simó va començar
a escriure i publicar novel·la, fins avui. Una magnifica trajectòria literària.
Una vella dicotomia
que sempre apareix i que sona a xinés
a certs ciutadans d’avui, sobretot a “l’esquerra
caviar” i a la “dreta fonamentalista”
que tenim per aquí a Ponent : Potenciar projectes col·lectius o potenciar la pròpia
carrera professional? És incompatible?