Avui el meu fill
Marc fa 30 anys.
No deixa
d’impressionar-me l’edat, perquè em col·loca
a la pura realitat, que és que jo
ja m’he fet gran.
Em sembla que no
faig ni una sola cosa que la societat atribueix a la meva edat. I això, que és
un agosarament i una aventura diària, m’ha portat que ningú em tingui ni el més
mínim respecte per sènior.
O ets col·lega jove o ets
sènior, però sembla que no existeix el
“col·lega sènior”.
Això és una espiral,
que fa que no estiguis bé amb els teus companys i companyes de classe o de l’hospital, perquè el que necessitaries és
divertir-te amb "els" i "les" profes o metges o infermeres, però això seria mal
interpretat, a part que molts són uns “plastes”
i uns ”antics”, vernissats de progrés,
uns avorrits integrals. Encara que segurament, l’avorrit sóc jo.