En la feina de premsa també fas anàlisi,
com escrius textos d’opinió. I vet aquí que les relacions personals t’ho
condiciona tot. Tant en positiu com en negatiu. Com més a prop i tracte
personal tens amb el subjecte que analitzes, més difícil t’és dir-ne alguna
cosa critica en negatiu. Fins i tot, dient aquesta crítica amb diplomàcia i
respectant totes les normes de civilitat.
Com exemple em passa ara, (i ho explico
en genèric sense concretar de qui parlo): una directora d’Escola universitària
no es presenta a la reelecció del seu càrrec perquè esta embarassada i vol
dedicar-se en exclusiva a la família. ¿Ara com explicaré res crític en negatiu
d’aquesta senyora, si la bona dona ha entrat en una etapa feliç i molt
desitjada per ella?. Però això no treu que hagi estat una Directora grisa,
sense lideratge i que es mereix una bona repassada.
Curiosament a les Terres de Lleida com a
arma política i acadèmica es pràctica el “ninguneig” (en bon català seria el “menyspreu”)
o sigui el no tenir-te present en res d’una manera premeditada i conscient. I
és curiós que no vegin que és més fàcil
desmuntar o desactivar la crítica tenint a prop al crític, que no arraconant-lo.
Si un alt càrrec o funcionari a més de fer-ho malament
, et “ninguneja”, no et fa res anar a sac, no tens ni la mínima mala
consciència.