Després de més de dos mesos, al final avui dissabte,
m’han fet un electromiograma del braç, i oh meravella !!! tinc un prediagnòstic
d’una d’aquelles malalties que el neuròlegs bategen amb els cognoms dels primer
o primers metges que la varen descriure. Ho podria posar al currículum per impressionar.
Però com la cosa no anava de broma, ràpidament fent un
escapisme típic de la casa, ho he compensat veien una pel·lícula i ni més ni
menys que xilena. Amb un espanyol ben xilè, que ja d’entrada et feia gaudir per
la música de la llengua. La pel·lícula ha estat “Paréntesis”. Pel·lícula dirigida el 2005, per un duet: Pablo Solís
i Francisca Schweitzer. (També varen fer el guió).
No explicaré la
trama amb un cert regust nouvelle vague:
És un film molt senzill de gent molt complicada, que pel meu gust li falta
encara més complicació. Però hi ha una frase brillant d’un dels seus
personatges, quan diu: “... la gent està
feta del mateix material que el somni. Arriben a la nostra vida i es queden el
temps que dura el somni ...”.