Estic acabant el pont del
Primer de Maig veien un drama, la pel·lícula “Agost”. Inicialment fou una obra
de teatre i segur que en una sala de teatre seria molt potent. La pel·lícula també
ho és, però baixada de voltes i veure-ho per ordinador, no ajuda a crear un
clima i tota una cerimònia amb la seva litúrgia.
Sempre és una qüestió de cerimònia
i litúrgia, i estic vivint en un lloc i en una època on les formes semblen no
importar.
Tots els meus objectius i il·lusions
els i les tinc lluny, però mai han estat tan ben orientat com els tinc ara.
Tota una vida marcada per l’independentisme
i ara el poble català s’hi llença com un salvavides. Tota una vida fent premsa
i ara el projecte de anar cap a un diari universitari d’informació i d’anàlisi
general cada dia és més viable. Tota la vida enfocant-ho tot cap a la medicina i
ara estic en la carretera adequada, encara que estigui plena de corbes, paranys
i fracassos. Tornen les reflexions occitanes amb un gruix intel·lectual posat
al dia. Tota una vida lluitant per un amor madur per sempre i ara aquest amor
entre i surt de la meva vida quotidiana creant un patró irregular, però que el fa
possible. Ara un mix de malalties neurodegeneratives campen per tot el cos,
però ja les tenim domades. Un panorama optimista i que necessita molta i molta
passió i empenta.
De vegades veure drames com “Agost”
et referma que estàs de puta mare.