Ha mort el baríton rus Dmitri Hvorostovsky. Em sap greu i em recorda els bons moments que he tingut escoltant-lo.

Avui m’he posat molta música seva de fons i m’ha acompanyat com sempre. No només cantava operes clàssiques, sinó que també s’arriscava amb música actual, lligada a la lírica.

No hi ha morts romàntiques, però morí als 55 anys d’un tumor cerebral en un hospital de Londres, té un punt de gravetat especial i que em fa pensar.

Amb uns cabells llargs totalment blancs imposava i sentir-lo amb cançons romàntiques russes o cançons napolitanes et feia vibrar i et donava una certa complicitat que “mastegaves” cultura.

Jo l’he escoltat molt, sobretot en duets, com ho va fer amb un altre petit mite meu: la soprano Anna Netrebko . 

Com exemple i record, podem gaudir d’aquest vídeo. 

Eth Diari

Avui he descobert que la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu “Dipòsit digital de Documents”, ja han digitalitzat i ofert en obert, tota la col·lecció del diari en aranès : “Eth Diari”.

“Eth Diari” -l’únic periòdic en occità que ha existit- fet a Aran i en aranès, és una de les meves aventures periodístiques més preuades.

Com editor i director vàrem potenciar un periodisme artesanal, de proximitat i familiar. Era un micro-periodisme, perquè tenia poques pàgines, però va necessitar tota una infraestructura i treball de redacció, exactament igual com si tingues moltes pàgines.

Ja us podeu imaginar que representa cada dia, cada dia, (excepte els dilluns) publicar un diari amb noticies de la Val d’Aran. La dificultat per trobar continguts i la complicació de publicar informació d’una petita societat que quasi tots et coneixen, va ser dur. Sobretot perquè fèiem periodisme i no comunicació institucional, sigui política o fent marca de País.

Durant quasi mig any vaig preparar el terreny, vàrem començar amb un número zero l’octubre de 1998 i el gener del 1999 arrencava el número 1.

Durà quasi un any el projecte, perquè s’havien acabat els diners. Com que fèiem periodisme independent sense concessions, mai vàrem rebre ni una pesseta de cap organisme públic aranès, ni català òbviament.

En un microcosmo nacional i social estructurat en tribus i potents lobbies, el periodisme real pateix de veritat, sinó vols desfigurar la professió, és clar. Mai he patit tant i passat tant de fred com quan fèiem “Eth Diari” a Vielha.

Col·lecció quasi completa de “Eth Diari” ... CLICAR AQUÍ   

Creuen que el llop és vegetarià

En la sèrie televisiva xilena “Bala Loca” que va de periodisme d’investigació, un militar corrupta pontifica amb una frase antològica “... un polític honest és com una ovella que creu que el llop és vegetarià”.

A part que el militar de la sèrie, dona per fet que no hi ha polítics honestos, descriu les ingenuïtats dels periodistes i en general dels ciutadans i militants de qualsevol causa, que ell dona sempre per perduda.

Els lideratges de la independència de Catalunya en un moment donat, “van creure que el llop és vegetarià”. No varen ser ingenus, simplement van ser políticament i professionalment uns ineptes.

No hi ha dubte que mai havíem arribat tant lluny en les reivindicacions nacionals de Catalunya: mai s’havien aconseguit tants suports transversals per a la independència; mai els partits de la petita burgesia catalana havia apostat per la sobirania de veritat com ho va fer i fa, la gent d’Artur Mas-Carles Puigdemont i la d’Oriol Junqueras; mai havíem tinguts uns “radicals”, (que algú anomena “anti-capitalistes), amb tanta visió política i patriòtica com tenim i sobretot mai la gent s’havia mobilitzat com ho fa avui.

Mobilització que ha desbordat als partits, als sindicats i fins i tot als grups que de la “participació i la mobilització” en fan de sempre bandera.

Però no haver previst la repressió espanyola, -que és eficaç i cada dia serà més important-, és malbaratar tanta feina feta.

Encara que les eleccions del 21 de desembre a Catalunya els independentistes les guanyem, la construcció i implementació de la República no la podrem fer de manera acordada amb els espanyols i tornarà la indefugible necessitat de la “resistència no-violenta”, -repetim-ho: no-violenta-, on les protestes simbòliques i la desobediència civil n’han de formar part.

Però no ens equivoquem novament: perquè la desobediència catalana no es pot deixar a la improvisació.

El joc d’Ada Colau

El que en alguna època hem patit el doble i triple joc de gent oportunista com en Duran i Lleida, quan sentim l’Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, se’ns posa els pels de punta. És exactament el mateix, en colors polítics suposadament diferents.

Em faig creus que la Colau i la seva gent, sempre amb aquesta superioritat “perdona vides” de portar la veritat ètica, no és que faci “la puta i la ramoneta” a l’estil pujolista, és que té una concepció de la política totalment amoral, utilitzant conceptes i pràctiques que aparenten una cosa i tira per la via contrària.

Només ens faltava en Xavier Domènech, el flamant cap de llista de “Catalunya en Comú Podem”, per acabar de posar aigua al vi en totes les reivindicacions nacionals i socials. Domènech ens acabarà de rematar la feina de Joan Coscubiela de portar-nos tot el hooliguenisme del “Congreso de Diputados” aquí, tot un estil mesetari de la bronca. Recordeu el Coscubiela, que tan agradava a l’espanyolisme parlamentari de Catalunya?

Dos petits exemples:

Parlen de “sobirania” però no d’independència. Tota una distorsió del sobiranisme.

Diuen que no hi va haver Referèndum l’1 d’Octubre perquè per ells, només fou una mobilització.

A més, van a les manifestacions independentistes però ells expliquen que en realitat la manifestació que assisteixen, és una mobilització més amplia, perquè hi càpiguen ells òbviament, i així desfiguren l’eix central de l’esdeveniment reivindicatiu. I podria continuar en múltiples exemples.

Ara en l’acte de proclamació de la seva candidatura a les eleccions del 21D, Ada Colau fa una recriminació pública als membres del Govern empresonats i també als exiliats, demanant-los-hi explicacions i fent recriminacions del que varen fer.

A part de l’indecent oportunitat de fer recriminacions quan tens l‘adversari politic perseguit, la senyora Colau li acabarà retornant sobre ella, tota la merda enviada al Govern legítim. I perquè? Doncs perquè ella haurà de donar també totes les explicacions polítiques del que va fer i el que no va fer, com Alcaldessa pel Referèndum de l’1 d’Octubre.

Ni que ella amb família estigués en una escola el dia anterior al Referèndum, ni que fes cua per votar, ni que votes, l’excusa de que va fer com a política.

I resulta que el Govern Puigdemont li va salvar el cul i es va maquillar la seva falta de compromís institucional respecte el Referèndum, perquè convenia. Interessava que Colau com Alcaldessa de la capital de Catalunya, estès públicament prop del Referèndum i tothom de l’independentisme, inclòs el Govern, va fer la vista grossa.

Però vol transparència, transparència tindrà, però potser en sortirà malparada.  

Autocensura

Hi ha molts temes barrejats que cal analitzar en aquests moments polítics a Catalunya. Agafem-ne un que pot semblar menor i no ho és.

Algú en una piulada deia: “Avui al cole els meus fills un mestre ja els hi ha dit que millor preguntar als pares ... ja han aconseguit el que volien: mestres autocensurant-se”.

El comentari està relacionat que avui 8 professors de 3 centres de la Seu d’Urgell -col·legis Albert Vives, Pau Claris i La Salle- estan citats a declarar en els jutjats de la ciutat per presumpte delicte d’incitació a l’odi, per comentaris fets a les aules sobre les carregues policials del dia del referèndum.  

Les denuncies s’han produït per part de pares d’alumnes dels centres, uns d’ells guàrdia civils.

No cal dir que és una barbaritat, una ingerència a l’educació crítica a les aules i un assetjament judicials als mestres. Però també és un avís a navegants que porta a la por i a l’autocensura dels nostres docents.

Els espanyolistes ens ho ataquen tot, inclòs no només la llibertat d’expressió, sinó també una volguda desfiguració del nostre model educatiu. Model sobretot de cohesió social a traves de la llengua i el valor democràtic de la discussió crítica de la societat. Només des d’una òptica reaccionària es pot defensar la “violència de càstig” exercida per les forces policials i de la guàrdia civil el dia del referèndum.

No podem deixar-nos trepitjar novament i fer-nos nosaltres mateixos un constant autogol, deixant d’exercir com a MESTRES amb majúscula, exercint una autocensura.

Acabo de veure a la televisió belga de parla francesa RTBF una entrevista del President Puigdemont genial. Una meravella pels que ens dediquem a la comunicació.

Ha estat una entrevista enregistrada, que ha obert com a noticia el “Noticiari de les set” del vespre i que ens indicaven que al final del programa ens l’oferirien tota, com una edició especial. Aquesta introducció inicial ha estat molt completa, no només com anunci, sinó com a noticia de portada, situant l’exclusiva i el context.

Després, al final del noticiari general, la conductora del programa amb un altre periodista convidat, han entrevistat al President durant més de 20 minuts. Fantàstica exposició, fantàstic francès, respostes clares i novetat : sí, el President serà candidat a les eleccions.

La jugada de Brussel·les està sent tot un èxit, per seguir internacionalitzant la República i el nostre País.

L’entrevista sencera ... clica aquí

100 paraules

Després de l’èxit de la roda de premsa a Brussel·les realitzada pel President Carles Puigdemont, la internacionalització per consolidar la República continua, però amb una inestabilitat i incertesa clamorosa. 

Només caldrà afegir-hi l’acció de la justícia espanyola, que sí preventivament envia a la presó algun parlamentari o Conseller tot agafarà un rumb encara més incert.

La República necessita utilitzar com a eina possibilista les eleccions autonòmiques convocades des de Madrid. Necessitem una candidatura unitària, però atenció: una Candidatura Republicana Independentista, només faltaria ara que els unionistes republicans ens posin aigua al vi i seguim encara més en l’embolic. La moguda era i és per la independència real.