Una
medalla pel Rector
El pas del professor Roberto Fernández en el càrrec
de Rector de la Universitat de Lleida (UdL) necessita d’un acurat article, no
s’escau aquí fer-ne el balanç amb dades i tota la pesca com seria necessari,
això és un BLOG. Aquí només expresso vivències subjectives jugant amb la meva memòria.
Però el “Roberto” com es feia dir amb ostentació de
procedència de classe i de col·lectiu nacional, ha tingut la categoria
suficient perquè un petit editor artesanal com jo, encarregui ja un article de
fons sobre el personatge, per publicar-lo després a LO CAMPUS i a LO
CAMPUS DIARI.
D’aquest Rector jo no en volia fer cap comentari,
perquè encara que no servia de res: ningunejar-lo era suficient. Encara
que ningú notaria res i el Rector Roberto seguiria passant de la premsa
universitària que es va crear i fer des de la seva universitat i que arribava
en difusió directe digital a uns 300.000 membres de les 21 universitats de
parla catalana, a més dels quioscos.
Els espanyols tenen una frase que em fa molta gracia
i que algú pot creure que li estic aplicant al “Roberto”: la frase és “...le
tenia ganas”.
I no és cert. El Rector Roberto Fernández és una
bellísima persona, amable, educat i a distància curta em crea una certa
tendresa, ho dic sincerament, però això no treu que sigui un nacionalista
espanyol carca amb la vessant més pura de ser un “revisionista” de la història
catalana de les que el diari ABC en va fer una recordada portada comprometen la
imatge de la UdL i recollint la frase del Rector que deia “ ...a Catalunya s’ha
adoctrinat...”; que l’Acadèmia espanyola el va premiar per la seva historiografia
contra la Catalunya del Dret a Decidir i que la CRUE (l’organisme de tots Rectors
de l’Estat) en va trobar un català addicte al “regim centralista” i li va
atorgar la seva presidència.
Com a periodista he entrevistat en profunditat al
Rector Roberto Fernández dues vegades, n’he publicat tres portades i n’he
escrit moltes notícies sobre ell.
A més, he
portat i denunciat a la Sindicatura de Greuges de la Universitat de Lleida a la
seva gent implícitament també a ell; he denunciat a la seva gent i a ell també
per intentar “acollonir” als meus periodistes; he denunciat a la seva gent i a
ell també de no complir les promeses electorals sobretot perjudicant les Associacions
de la UdL havent propiciat la insolidaritat entre associacions per trencar la
seva força reivindicativa; he denunciat a la seva gent i a ell d’haver obert la
porta al “compadreo clientelar” de les ajudes culturals als estudiants havent
establert ajudes directes individuals a dit; he denunciat a la seva gent i a
ell a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades per coaccionar per voler saber
qui estava darrera l’associació editora de la premsa universitària i he
presentat Recursos variats i Recursos d’Alçada per accions que creia i creiem
anaven contra la llibertat de premsa i la llibertat associativa. Quasi tot ho vàrem
perdre: els que acusàvem nosaltres i el “jutges universitaris” eren els mateixos,
en moltes resolucions.
Paral·lelament, la UdL a traves de membres de
l’equip del Rector ens va encarregar per les nostres publicacions pagant, uns
quants Publireportatges de Comunicació Institucional. Ha estat el “pal i la
pastanaga” que hem portat civilitzadament bé i que agraeixen de veritat, els
estudiants que hem ajudat econòmicament. La premsa universitària també dona
feina remunerada per poder estudiar.
Dues setmanes abans d’acabar el mandat el Rector
Roberto Fernández, una de les dues nostres associacions que publica premsa universitària
ha estat donada de baixa del “Registre Oficial de les Associacions de la UdL”
per part de la universitat. O sigui ens varen expulsar. A més el personatge que
ens donava Publireportatges, ara novament al nou Equip Rectoral, ara no ens
agafa el telèfon.
I perquè explico totes aquestes “misèries”
universitàries, perquè fa uns dies al Rector Roberto Fernández li han atorgat la Medalla Estudi General de la UdL
i la Medalla d’Or de la CRUE.
Sincerament
crec que no es mereix tantes medalles. D’acord, ho donen a tots els Rectors
quan pleguen, doncs que li donin la medalla! Pel seu “salero”!
Però
la única medalla que el Rector Roberto li quedarà a la seva historia personal
és haver estat el PRIMER Rector que va fer entrar la policia a la Universitat
de Lleida. (Ho va fer dues vegades).