diumenge, de juny 14, 2020


       Toni Aira ataca

 Acabo de llegir el llibre de Toni Aira titulat “L’altra guerra de successió” i amb el subtítol  L’hegemonia més disputada”. L’he llegit en la seva versió digital Kindle d’Amazon. (Subratllo l’origen digital de la meva lectura, perquè alguna vegada m’he trobat amb una versió diferent en paper del suposadament mateix llibre).

I de fet això podria passar en aquest llibre, que clarament està escrit i suposo editat en digital, abans de l’alerta sanitària i que si hagués estat escrit després del confinament, podria portar matisacions de com s’ha comportat el govern Torra i els partits que li donen suport. Perquè agradi o no, res serà igual després de la pandèmia.

D’entrada haig de confessar que Aira no es àngel de la meva devoció. És un d’aquest tertulià que em fa pujar la pressió quan l’escolto, sobretot perquè creu conèixer el món convergent i post-convergent, en especial per la seva feina de quan va ser director de comunicació del PDeCat l’any 2017. Però crec que va mirar, però no va veure.

-Apa!!! Em direu. -Sent cap de comunicació no va entendre els seus? Això és possible?

-Hi ha precedents. Jo contestaria.

- Mireu sinó el que fou diputat del PP Ricard Fernàndez Deu, fou director de comunicació d’una de les campanyes del President Pujol. Jo sempre vaig dir que no entenia res o ho va entendre tant bé, que escandalitzat és va fer del PP.

De fet sóc injust amb Toni Aira. L’impresentable sóc jo, un envejós de vol gallinaci, que no suporta això que en diuen “Els Spin Doctors” que van de modernets i que citen sèries televisives sobre el Vaticà. Els que hem estat cap de gabinet i cap de comunicació de consellers i ministres ens fot que ens alliçonin, però de vegades val la pena perquè el llibre de Toni Aira: és bo.

És un llibre en dues parts: una sobre els Convergents i l’altra sobre Esquerra Republicana de Catalunya.

De la part dels convergents als qual ha servit, no en té ni puta idea, en canvi dels d’Esquerra en va fa una descripció positiva molt adequada i es permet donar-los-hi consells.

No exagero dient que és un convergent que no entén els convergents. Politicologicament: Ni gota.

Citar noms, citar dades i dates, citar off de records no fa que entenguis un fenomen social. El periodista Aira explica el paper de colors que embolica la caixeta on hi ha el “cor convergent”, que ell en diu “gen convergent”, però no en sap explicar la seva evolució.

Per exemple: ¿Es pot explicar l’evolució de Convergència al PDeCat amb el lideratge del President Mas, sense explicitar la transformació com a partit autonomista a partit independentista? Les seves profundes conseqüències internes? Doncs no, però Aira tampoc ho fa.

És pot explicar la transformació dels convergents d’una Convergència inter-ideològica a una Convergència liberal fins a pràctiques de liberalisme més salvatge? No i Aira tampoc ho explica.

Explicar la Convergència post-President Pujol com un embolic de sigles i de fracàs d’identitat corporativa, segur que és veritat, però és la sanefa d’uns elements més profunds. El canvi de Mas fou ideològic i de contingut en reivindicació nacional.

Seguim: Puigdemont no és que tingui al·lèrgia a la disciplina de partit, té un greu problema de concepció democràtica de com treballen els partits i de com funcionen les feines cooperatives. Les caricatures de fer de President Pujol del “ordeno y mando” només fan gràcia al programa televisiu de Polònia.

No és possible avui analitzar “l’Espai Puigdemont” sense saber explicar bé la diferència entre l’independentisme de bloc nacional i l’independentisme de classe.

Aira que segur és una bona persona, analitza als protagonistes camuflant les seves debilitats i els seus propis objectius. Mireu l’ex-alcalde de Figueres, l’ex-Conseller Vila no és que volgudament va descavalcar del projecte Puigdemont, va descavalcar del projecte independentista. El conseller va passar d’un govern independentista, a dir que treballaria per un referèndum d’autodeterminació en el que votaria que NO. (No m’ho han explicat, ho he sentit en directe). Aquesta era l’esperança blanca dels convergents? Això no quadra.

El llibre fa una radiografia d’ERC molt acurada que després de llegir el seu capítol, he preguntat ràpidament on m’havia d’apuntar per ser d’Esquerra. Renoi que bé ho fan !!!.

O no tant bé? O vostè torna a no entendre la història de l’independentisme. Torna a fer el que han fet molts directius d’Esquerra: que l’independentisme comença amb ells.

Tant està equivocada la idea maxacona dels puigdemontistes de parlar “d’unitat” com un fuet acusador, com de “la unitat o eixamplar la base” que fan els junqueristes. Això no és una lluita de galls, com diuen alguns.  Fins i tot hi ha qui acaba, renegant dels partits polítics tornant a un nacionalisme independentista català sacralitzador de les essències més reaccionàries.

De talibans n’hi han a tot arreu, però les diferències dels dos grans partits independentistes són de Model: son dos models diferents.

Li ben asseguro que si els d’ERC m’han de portar a la independència m’hi apunto ja. Però ja els hi pot donar consells per millorar, perquè acabaran com sempre fent President a qualsevol Montilla de torn. Perquè vostè senyor Aira no ho explica, però avui el discurs dominant de l’esquerra a Catalunya el capitalitzen els Comuns. L’hegemonia de discurs és dels Comuns.

I Puigdemont? No sap on va. Ara fa llibres de memòries, un altra pinyol que ens haurem d’empesar.

Un bon llibre el de Toni Aira que caldrà que jo en faci una segona lectura, però no per explicar-ne les primeres impressions en un blog com ara, sinó per fer-ne un debat. Sobretot perquè tothom fuig dels debats de veritat, però no de la tertúlia matinera.

Ara que ve Sant Jordi de juliol, un llibre per comprar.