L’ESCOLA de MILITANTS del
Front (1969 – 1976):
primera aproximació ( i final V)
A hores d’ara, després
de tot el que escrit queda clar que quan dic “Escola de Militants” no ho heu de
veure com un edifici amb aules, classes magistrals i alumnes, “Escola de Militants”
és una dinàmica d’ensenyament i aprenentatge d’uns afiliats a un partit polític
clandestí i això feia que aquests afiliats -o fins i tot simpatitzants-, passessin
de ser afiliats a militants amb una habilitat operativa per col·laborar,
ajudar o dirigir algunes de les tasques de la lluita d’un partint
independentista combatent o sigui pro-actiu i ben lluny d’una simple presencia simbòlica.
La pro-activitat en un partit clandestí entre moltes altres activitats reivindicatives necessàries, la dóna les seves publicacions periòdiques. Publicacions que s’havien d’escriure, dissenyar, imprimir, relligar, emmagatzemar i distribuir exactament igual com una publicació diem-ne de curs legal en aquella època.
En dictadura cada estadi de confecció de les publicacions era una petita o gran odissea i involucrava molta gent.
Nosaltres érem amateurs en la matèria o sigui aprenents i per desgracia que jo sàpiga no vàrem tenir a l’abast permanentment professionals del ram amb experiència o vinguts de la Formació Professional especialitzats en arts gràfiques.
Des del primer moment de la seva creació el Front va engegar publicacions nacionals i sectorials, jo aquí només parlaré del meu període de militància, que és el que conec i sobretot aquest de les publicacions.
En realitat en aquell moment vaig aprendre una nova professió: escriure com a periodista o com a cronista, expressar opinió i fer-me una idea pràctica del disseny i la impressió de publicacions.
De fet m’he passat uns 50 anys vivint d’aquesta experiència editorial, els meus sempre em diuen que el que he fet com editor al llarg dels anys, ho he fet artesanalment com fèiem les publicacions al Front.
I és veritat, el diari en aranès ETH DIARI editat per mi a l’Aran o avui la revista universitària LO CAMPUS han estat creats i elaborats quasi exactament igual com fèiem les publicacions en clandestinitat. Artesania, micro-periodisme, publicació “pobre” de materials o sigui senzilla i de distribució fàcil.
Però també ara, com he llegit en algun lloc, el blog com aquest és com la impressora “Vietnamita” en l’era digital. Escric el text, busco la grafia i la imatge i jo mateix pujo a la xarxa l’escrit quasi sense esperar un minut, moltes vegades encara calent. Tot i que algun text conflictiu obligatòriament m’he imposat guardar-lo 24 hores, tornar-lo a llegir i llavors “llençar-lo” a la Xarxa. Tot és la mateixa pràctica del periodisme diari i no cal dir del periodisme combatent lligat amb esdeveniments polítics, que no deixen espais morts per reflexionar dies i dies un text. De vegades tanta pressa o actualitat fa que surtin molts bunyols malgirbats.
Jo vaig tenir molts companyes i companyes de lluita molt propers, però n’hi ha que en el tema que ara explico varen ser importants: l’Àlvar Valls i en Josep-Lluís Pérez. L’Àlvar es va fer famós quan realitzava la seva maleïda dèria i en Josep-Lluís, l’Oriol per a mi en clandestinitat, em penso que també de dèries impossibles, va acabar exiliat i morint a Israel. Amb tots dos hi vaig col·laborar en edicions en èpoques diferents.
Amb l’Àlvar fèiem un tàndem brutal. Escrivíem i editàvem junts. Moltes vegades super-emprenyats pel moment polític, per exemple quan varen executar a Puig Antich corrent vàrem editar material: octavetes, díctics, tríptics i continguts de la revista central l’ARA.
I en tota aquesta operació si sumava el pare i la mare de l’Àlvar que jo els veia com una gent gran estimada, unes bellíssimes persones entregades a fer les publicacions quan calia. El pare de l’Àlvar dibuixava moltes de les coses que editàvem.
El Front tenia tot un sistema d’impressió bastant ampli i molt descentralitzat. Per una banda hi havia màquines de ciclostil guardades en domicilis particulars, que s’activaven i editaven tota mena de material dels originals o clixés ja picats que rebien i després lliuraven per la seva distribució. Vaig conèixer moltes persones fen aquesta feina, sobretot dones i mai en vaig saber el nom. Una vegada vaig quedar sorprès que tinguéssim una màquina d’imprimir en un pis sobre una comissaria de la policia nacional, segons deien era un lloc molt bo de fer clandestinitat als morros de l’opressor. A mi sincerament, no em feia cap gracia.
Teníem altres impressores arreu del país. Jo en dic impressores en realitat si que imprimien, però eren ciclostils. N’hi havien de diferents marques i tècniques, no sabria dir-ne les marques.
En teníem una que només feia una part de la feina i calia buscar la col·laboració tècnica de l’exterior. En concret, calia confeccionar uns clixés amb làser i nosaltres no en teníem la maquinaria i calia anar a diferents botigues a fer el clixés de les imatges i evidentment calia fer-ho dissimulant, preparats per respondre qualsevol pregunta incòmode dels botiguers i amb plenes mesures de seguretat.
Escriure textos ens era molt fàcil, a més teníem el millor corrector de llengua catalana del món: l’Àlvar, de fet era el segon perquè tothom sap en la història de la llengua catalana que el primer era el corrector de la revista Serra d’Or el senyor Eduard Artells, el mentor brillant d’una generació d’instructors de català, però furibundament criticat per la gauche divine de la literatura. Artells corria entre les nostres publicacions perquè l’Àlvar, un dels seus deixebles, el portava a les venes.
El disseny de les publicacions ja era un altres tema, mirat a distància de modes i de noves tècniques gràfiques, el que imprimíem era sobrecarregat en cada pàgina.
No recordo, ni quina tipografia treballàvem, ni la mida. Ni si utilitzàvem maquines d’escriure “justificadores", com explica Joana Viusà que ells si que ho feien a Paris fent la revista SOM. Sembla que una “justificadora” era una màquina elèctrica que calculava quantes lletres faltaven o sobraven al final de cada línia per “ajustar” el text. Crec que l’Àlvar utilitzava una Olivetti normal i corrent, que a més utilitzava per a tot, tant per les feines clandestines com per les seves particulars. Em fotia dels nervis la seva poca cura amb la seguretat, sobretot guardant originals i textos sota el seu llit de matrimoni en una maleta. -Al primer escorcoll segur que miren sota el llit !!! Jo deia. Ni cas.
Hi ha dos elements romàntics,
històrics i molt útils en el nostre disseny i impressió clandestina del moment:
és el Letraset i les lletres retallades en una plantilla que és resseguien els
contorns per dibuixar-les.
El Letraset era un full on hi havia abecedaris de lletres o altres simbologies, que en sec i fregant sobre la lletra podies posar-ho al teu full de disseny. Com si passessis una calcomania. Així es feien titulars i altres entrades o destacats.
Tota la tipografia venia dissenyada i l’escola de militants del Front a causa de ser un autèntic obsessiu del treball ben fet, vaig aprendre molt dels fulls disponibles de Letraset i de la seva biblioteca amb diferents models ofertats i sobretot de nou dissenys.
La dècada dels 70 la gamma de tipus de lletra Letragraphica que recollia tipus innovadors dissenyats pels millors dissenyadors del món eren difícils de trobar, almenys per mi. Jo no era de cartells penjats a la paret de la meva habitació, però segur algun dels nostres tenia penjat el famós cartell de Bob Dyland del 1967, on hi havia una tipografia de Letraset: la “Baby Teeth” de Milton Glaser.
Estic fardant, però vull transmetre que anàvem seriosament en tot, fins i tot amb les tipografies. Aquesta era la nostra joventut lluny dels guateques, les cançons de moda, les passejades romàntiques i el sexe tranquil. La clandestinitat sempre és dura.
Tot i tanta floridura, les publicacions eren pobres de presentació. I vet aquí que va aparèixer un tutoratge, no només caigut del cel sinó provinent, ni més ni menys de Jordi Pujol. El Pujol primerenc abans de ser President, el que seduïa defensant el socialisme suec.
Els àngels eren Miquel Sellarès i Joan Crexell que havien creat clandestinament l’anomenat Servei d’Informació Català (SIC) i editàvem a més de Dossiers de temàtiques diverses sobre Catalunya, un butlletí informatiu mensual: l’Avui. Però per nosaltres foren un suport immens, perquè ens varen ajudar a fer les nostres publicacions amb un look de disseny diem-ne més professional.
Fins i tot ens varen editar alguna publicació que ens lliuraven impresa i embolicada de la seva Copisteria legal, o ens passaven informació ben bé com una agència d’informació nacional. Òbviament tot això era d’amagat o sigui clandestí. En Sellarès era un home de confiança de Jordi Pujol i en Joan Crexells no n’estic segur. Mai he sabut si Pujol sabia les ajudes de la “seva” gent.
Jo coneixia i tractava més en el Sellarés, personatge que avui sents dubte és un referent de la Seguretat al País i sempre que hi ha un problema d’ordre públic, sigui de Mossos o de policia de qualsevol administració, vaig a buscar que n’ha dit en Miquel.
En Crexells era un fenomen moltes vegades misteriós, i moltes de les misses que es varen pagar, malgrat la música que pagava Pujol ho feia en Joan, que sembla que tenia patrimoni i molt de cash. El que segur tenia era vocació d’historiador i ens va deixar bons llibres.
Doncs bé, el duet ens va ajudar molt i nosaltres també els hi vàrem repartir molts dels exemplars de la seva publicació Avui. Aquest cop, bona part de la modernització del disseny de les publicacions del Front ens va venir de l’exterior.
Publicacions del Front o edicions externes publicades pel FNC (1969-1976) :
“QUADERN NACIONALISTA” del Moviment d’Alliberaments Nacional. “COMBAT” portaveu de la Comissió Coordinadora de
Forces Polítiques de Catalunya. “Full d’Informació Intern” de la Comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya. “Assemblea
de Catalunya” portaveu oficial de l’Assemblea. I també publicarem com ajuda solidària per la
repressió o per escissions, publicacions centrals del PSAN, el PSUC i del
Moviment Socialista de Catalunya.
+++
IMATGE: Poster de Bob Dyland (1967) dissenyat per Milton Glaser.