74 anys de l’afusellament del President Companys
La jugada del NOU 9N és genial i a més l’única
possible avui.
El 9N votarem !!!
dissabte, d’octubre 04, 2014
Un dels grans valors que el meu pare va deixar a
la política i també als seus fills, va ser saber treballar i actuar en la
pluralitat en el complex camp de la política. La lluita unitària contra el franquisme va ser un valor molt difícil de
construir, però va acabar fent-se, ara en una situació ben diferent, però plenament
repressiva per la llibertat de la veu catalana, s’ha pogut fer també la unitat
entre els partits polítics de Catalunya per defensar la Consulta.
El PP, Ciutadans i el PXCatalunya són els fatxes
que voluntàriament s’han posat al cantó dels repressors, de guant blanc, però
repressors sense cap dubte, que neguen la paraula al poble català.
És un goig per Catalunya la unitat a traves de l’acció
democràtica dels nostres partits, amb la més variada ideologia de cadascun d’ells,
s’està donant una imatge de responsabilitat i maduresa política enorme. Ara sí
que sabem perquè serveixen els partits democràtics !!! Un orgull que s’ha de
proclamar en veu alta.
dimecres, d’octubre 01, 2014
D’aquí uns minuts entro com
a malalt a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Tantes hores en aquest
Hospital aprenen i ara salto el mirall i em col·loco a l’altra banda. Seran
dues setmanes per trobar un diagnòstic, començaran amb un cateterisme...
Com diria Salvat- Papasseit
:
Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.
dimarts, de setembre 30, 2014
Que un partit doni llibertat de vot per dir SÍ o NO
a la independència de Catalunya anul·la definitivament el partit. Si en una de
les decisions més importants pel País, el partit no es pot definir, ni liderar
el procés, ja no és un partit és una secta.
Dir Sí oficialment a la primera part de la
pregunta de la Consulta i llibertat a la segona part de la pregunta ho pot fer una
associació o entitat potser: però un partit?. Per que serveix un partit? Sembla
que per alguns és només una menjadora.
dimecres, de setembre 24, 2014
Que
a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida hi ha extrema dreta tots
ho sabem, menys la Degana i el Cap d’estudis. Alguns d’aquests racistes estant
en plena sintonia amb metges –supergurus-
de l’Arnau que expressen una ideari de dreta radical.
Jo
ho he denunciat moltes vegades, perquè aquests intolerants són els mateixos que
posen pegues en la llengua catalana a l’Aula i els mateixos que davant el procés
del dret a decidir ens insulten. La nostre resposta va ser publicar al quinzenal digital ”LO CAMPUS 2.0” del 4 de
març de 2013 l’article “Gracias por vuestra
generosidad con Cataluña” : Estudiants de la UdL provinents de la resta de
l’Estat fan costat al “Dret a decidir”. El Rector no ens va rebre per
parlar del tema, ja no com a periodista que els hi fa terror, sinó jo com a
president d’una associació universitària de la UdL. Ara el Rector s’escandalitza.
L’Alejandro
el poca pena que va anar apunyalant gent pels carrers de Lleida no és una anècdota
d’un malalt només. Perquè no hi ha cap dubta que està malalt. És tota una
filosofia entre universitaris, encara que no apunyalin a ningú.
dissabte, de setembre 20, 2014
El proper LO
CAMPUS porta un Suplement pels instituts i escoles: el “Goodbye Institut”. Tot un repte de
premsa per a joves adolescents. I aquest cop ha calgut trobar a nivell mundial
quina és l’artista cantant adolescent que està marcant el 2014.
Res de Justin Bieber, Miley Cyrus, Demi Lovato o Selena
Gómez ara marca amb força Ariana
Grande, Austin Mahone o
Lorde. M’han convençut que és la noia Grande i el noi Mahone dels que hem de
parlar. Mireu uns vídeos d’aquest parell que a mi m’agraden.
divendres, de setembre 19, 2014
Jo formo part dels que sempre perden i novament a
Escòcia he perdut. Amb calma ja escriure els meus articles acadèmics i també
els periodístics sobre el referèndum, aquí només vull transmetre alguna vivència
personal.
Vaig anar a dormir tardíssim i m’he llevat molt
tard, quan ja des de feia hores tot el món sabia el resultat del referèndum escocès.
Aquesta nit post-referèndum he somiat moltíssim a l’escocesa i amb tota mena d’infermeres.
Sempre he pensat que sortiria el NO, encara que he incentivat a tothom pel SÍ i
si jo fos escocès hauria votat per un SÍ ENORME, tot i que sóc un anglòfil fins
a la medul·la i un enamorat de Londres.
Fantàstic que s’hagi fet el referèndum; fantàstic que
els del NO de Londres hagin promès mil i una transferència perquè guanyes la
seva opció; fantàstic que hi hagin molts més Sís que els que varen votar l’SNP;
fantàstic que a Glasgow -la gran capital econòmica- hagi guanyat el Sí i fantàstic
haver posat a l’agenda política europea la qüestió nacional de les nacions
sense estat.
La campanya escocesa del referèndum m’ha fet una
angúnia enorme en el seu argumentari, tants els del NO com els del SÍ. Vaja
arguments de merda. Espero no defensar Catalunya per la meva llibreta d’estalvis,
perquè si fos així, hauria de fer la revolució permanent.
Igualment que no em sento espanyol, no sóc escocès,
simplement sóc un català que vol votar per recuperar la nostra llibertat com a
poble.
Quan aquest matí m’he posar a treballar i fer
gestions, m’he barallat amb tothom. He frenat i he pensat que estava irritat
pel que havia passat a Escòcia. Sembla que no sóc de ferro colat.
dijous, de setembre 18, 2014
dimarts, de setembre 16, 2014
Escolteu al grup aranès “Es Paums” cantant un poema de Jèp de Montoya amb música de Jaume Masana Castet.
Tota la cultura aranesa m’enamora.
NET DE HUEC, NET D’AMOR
Net de
huec,
Net
d’arrosada,
Net de
flors,
D’aigua senhada,
Net d’amor
Ena maitiada,
Net
desirada.
Eth solei
ei naut,
Ei net de hèsta,
De huec,
D’aigua,
D’èrbes e
flors,
E de jogar
as amagatons.
Anet,
passe çò que se passe,
Non a jamès arren passat
E encara que se passe,
Aguest ser qu’ei atau.
Eth haro creme ena plaça,
Era arrossada se pren enes
prats;
Se jògue as amagatons;
Se guanhe era igualtat.
Gojates
pirinenques
Deth
Comenge e d’Aran,
Pirinenques
gojates
Gascones e deth Bearn,
Valentes gojates
De Bigòrra e deth Coserans.
Vos estimi
E m’agrade que siguésquetz
atau,
E qu’atau
sigatz.
Anet,
passe çò que se passe,
Non a
jamès arren passat
E encara
que se passe,
Aguest ser
qu’ei atau.
Valentes,
capables,
Gojates
d’aué,
Hemnes
deth deman.
Nòble tèrra
D’òmes e hemnes iguals.
De
tostemps
Òmes e
hemnes en libertat.
Anet,
passe çò que se passe,
Non a
jamès arren passat
E encara
que se passe,
Aguest ser
qu’ei atau.
Net
d’igualtat,
Gojat e
gojata,
Net d’amor,
Net de
huec,
Net de
gijates,
Net d’amor
De gojats e gojates.
Anet, passe çò que se passe,
Non a jamès arren passat
E encara que se passe,
Aguest ser qu’ei atau.
Jèp de Montoya
dissabte, de setembre 13, 2014
M’ha
sabut greu que Paco Frutos el català
que va ser secretari general del PCE hagi estat tan poca vergonya de qualificar de
nazis els independentistes catalans i la mobilització de l’onze de setembre.
Ell
que fou dirigent de PSUC que vàrem coincidir a la plataforma unitària
antifranquista: l’Assemblea de Catalunya i també vàrem coincidir a la presó, ara s’hagi despatxat amb un exabrupte
via Twitter tan poc democràtic.
Tant defensar que aquests estalinistes fossin acceptats a la unitat antifranquista (jo m’hi vaig trencar la cara perquè fossin acceptats
per molts anticomunistes) i avui els hi surt exactament el que són: tot menys demòcrates
respectant a l’adversari.
Ara veurem els d’Iniciativa per Catalunya que diuen, perquè
ells són fills d’aquest personal impresentable.
dissabte, de setembre 06, 2014
La construcció d’una
narrativa d’una malaltia pròpia està en el meu horitzó i preocupació, sobretot
quan no troben la diagnosi final.
Curiosament jo he
treballat el “empathic witnessing” o sigui el testimoniatge empàtic del que l’antropòleg
Kleinman en feia una bona construcció del concepte. És tot aquell compromís que
ha de vestir el metge acompanyant el malalt perquè aquest pugui donar sentit i
valor a l’experiència de malaltia.
De fet com a
periodista i politicòleg també utilitzem aquest concepte de “empathic
witnessing” sobretot en temps de crisi. Forma part del nucli moral de la
professió, que a mi m’agrada més dir-ne de la militància professional.
dimecres, de setembre 03, 2014
Fa dies que penso i em fa mal dormir com tractar el
“Tema President Pujol” en el proper número de LO CAMPUS. Entre traïdors, arribistes,
maldestres, barruts, antipujolistes de professió, anticatalans, antiprocés
sobiranista i tots el que vulgueu, que estant sortint a l’arena política per escopir
a la Família Pujol es fa difícil posicionar-se.
Veurem que fa el Rector de la Universitat de Lleida
(UdL) que és del PSOE de mentalitat (no del PSC) i promou treure-li el Doctorat
Honoris Causa de la UdL al President
Pujol. És la “Chacón” en pantalons aquest Rector però és capaç de tot: si demà
Unió Democràtica li proposa que sigui el seu candidat a la Paeria, ho seria. Com
l’antic Rector Viñas, necessita i necessiten almenys ser presidents de l’escala
de casa.
dilluns, de setembre 01, 2014
Començarà al Parlament de Catalunya la discussió
de la nova Llei d’Aran.
Una autèntica contradicció tant per la part catalana com la part aranesa. No puc entendre als aranesos la poca consistència de com reivindiquen les seves competències. Sense un sacseig profund de la identitat aranesa acabaran com Murcia, funcionaran serveis però seran descafeïnats com a poble. La identitat no és només una bandera, unes danses i una llengua amb una projecció d’arqueologia, sense la participació social com a País, acabaran a la UVI i sense retorn. Cal molta més potència i més modernitat.
Falta lideratge i falten moltes complicitats amb
sentit d’estat.
diumenge, d’agost 31, 2014
Avui a la tarda començo a treballar per preparar
el número de demà del nostre diari digital LO
CAMPUS DIARI. Comencem un nou curs acadèmic que serà tot un nou repte que
celebro apassionadament amb un intens poema de Gabriel Ferrater i la força de les
escultures de Jaume Plensa:
A L'INREVÉS
Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
dissabte, d’agost 30, 2014
Allà
on he somiat més és amb el cinema i també i sobretot amb la música de cinema.
Mireu
el ball i crèdits finals de la pel·lícula “Much Ado
About Nothing” / “Molt soroll per no res” de Kenneth Branagh que va dirigir
i interpretar el 1996.
Hi ha un començament al
vídeo d’interpretació amb un anglès shakespearià fabulós, el millor anglès que
mai podreu sentir, sinó ho enteneu, és igual escolteu el seu ritme i la seva
força com si fos música, després en el vídeo arriba el ball col·lectiu final.
divendres, d’agost 29, 2014
Un
bon repte que tenim és trobar un patrocini pel “LO CAMPUS MÈDIC”. Però primer
cal d’una vegada marcar un clar perfil d’aquest aquest suplement de LO CAMPUS i
que tenim voluntat a que passi a revista independent.
Segurament
el sub-capçalera de “LO CAMPUS MÈDIC” que diu “Divulgació
mèdica, humanitats i promoció de la salut” defineixen els límits i continguts
de la publicació.
De fet són dos els camps de la revista: el que en
anglès en diuen “Medical Humanities” i el camp de la promoció de la salut. “LO CAMPUS MÈDIC” hauria de ser
una plataforma de premsa com un mix entre el “Diario Medico” que publica en
espanyol informació mèdica, la revista "Jano" –Medicina y Humanidades- de l’editorial
Elsevier i el “Scientific American” la revista nord-americana de divulgació científica.
El “LO CAMPUS MÈDIC” ha de ser una estimulant nova publicació
en català adreçada a membres que treballen en el camp de la salut i també per a
lectors que es volen apropar als temes mèdics i també les humanitats mèdiques
Això
de les “Medical Humanities” és un camp interdisciplinari de la medicina que
inclou les humanitats (literatura, filosofia, ètica, història i religió),
ciències socials (antropologia, estudis culturals, la psicologia, la
sociologia, la politicologia i la geografia de la salut) i les arts
(literatura, teatre, cinema, i arts visuals) i la seva aplicació a l'educació i
la pràctica mèdica. Doncs, no sé com, però tot això formarà part del nou “LO
CAMPUS MÈDIC”. Tot dependrà dels periodistes i col·laboradors, els autèntics
motors intel·lectuals d’una publicació.
dijous, d’agost 28, 2014
El
proper diumenge a la tarda comença el nou curs acadèmic pel nostre diari
digital LO CAMPUS DIARI que es renova i simplifica la seva interfície per facilitat
l’itinerari de lectura.
Serà
un any molt important per a la publicació que aquest curs té com objectiu
prioritari les universitats del País València. La persecució del valencià per
part dels fatxes diem-ne “il·lustrats” i dels més besties, és tant asfixiant,
que en ple procés cap a la sobirania de Catalunya, no podem no preocupar-nos
pel valencià.
dimarts, d’agost 26, 2014
Veure ahir el segon i últim debat de la campanya del referèndum d'independència d'Escòcia
per la televisió, ha estat emocionant. Quina enveja !!!.
A
més s’ha produït una victòria contundent d'Alex Salmond. El primer ministre
escocès ha guanyat el cara a cara emès per la BBC, segons una enquesta d'ICM
encarregada pel diari 'The Guardian'. Un 71% dels escocesos creuen que Salmond
ha estat el millor, mentre que un 29% considera que la victòria ha estat pel
líder del 'no', l'exministre britànic Alistair Darling. El sondeig posterior al
debat també indica que un 56% dels escocesos creu que els arguments de Salmond
han estat millors, un augment de 16 punts respecte al primer cara a cara. A
més, un 54% troba que el primer ministre escocès és el que ha mostrat una
millor personalitat.
Ens
aniria tant bé que el Sí a la independència d’Escòcia s’imposés !!!.
Sincerament
no sé exactament que estem fent nosaltres. Crec que ho tenim mal orientat. La
campanya pel Sí-Sí hauria de funcionar molt millor, molt més argumental.
A
més, si d’una vegada els d’Iniciativa i els d’Unió estant pel Sí-Sí s’hauria de
canviar la pregunta, deixar-nos de dobles preguntes i directament, com els
escocesos, preguntar un Sí o un No per la independència.
[Fotografia:
Alistair Darling i Alex Salmond durant el debat. És un impressió de pantalla de
la “Scottish TV” que transmetia conjuntament amb la BBC el debat celebrat a
Glasgow.]
diumenge, de juny 15, 2014
Demà dilluns, a la tarda, dins del XI Congrés de l’Associacion Internacionala
d’Estudis Occitans a la Universitat de Lleida, presento una comunicació:
‘De “Eth Diari” a “Er Estudiant”: la maduració i controvèrsia d’un
imaginari d’opinions independents. Una visió sobre les polítiques privades i
públiques de foment de l’occità’.
En pocs minuts hauré de presentar un treball de recerca
iniciat a la Val d’Aran l’any 1998. És una comunicació que han enquadrat en la
sociolingüística i en concret és una reflexió sobre les polítiques de foment de
l’occità. De fet també és una critica a la sociolingüística com a eina de normalització
i planificació lingüística.
Setze anys de recerca han donat per molt material i
sobretot per moltes il·lusions i desil·lusions.
La tesi de la comunicació és ben senzilla: ¿Per
normalitzat l’ús social de l’occità la premsa hem d’explicar la realitat
occitana per tant també aranesa, com un conte de l’Alicia del País de les Meravelles
o hem d’explicar la crua realitat?. Hem de fer ús de la “mentida patriòtica”?
Doncs ... no, la premsa professional ... no. La
Comunicació institucional i el publi-reportatge és una altra cosa.
dissabte, de maig 24, 2014
La història l’he llegida, però no em puc estar d’oferir-la.
L’artista sèrbia Marina Abramovic i el també
artista alemany Ulay foren parella i molt creatius a l’hora, sobretot fent performances.
Es varen conèixer l’any 76 a Amsterdam.
El seu treball sempre buscava la conceptualització
de les qüestions humanes.
La relació es va acabar i ho varen oficialitzar i
memoritzar amb una performance final que varen titular “Els amants”. I com que
no s’estaven de res, aquesta funció artística i acta notarial d’un final de relació, va
consistir en que cadascú per separat va començar a caminar per la Gran Muralla
Xinesa fins que es varen trobar i amb una abraçada varen acabar la relació.
D’ell no sé que va fer, d’ella sabem que va
continuar en l’art actiu i va continuar fent performances tant provocatives com
podia.
23 anys després de la separació i de la Gran
Muralla, Marina ha realitzat al MOMA –el museu d’art modern de Nova York- una performance
titulada “L’artista està present”. L’acció consisteix que ella, l’artista asseguda,
fixa la mirada a tot visitant que seu enfront d’ella durant un minut i en
silenci. Ella tancat els ulls, espera que el visitant s’assegui, els obre i de
manera fixa aguanta la mirada un minut. Tota una forma d’interrogar al visitant
en silenci.
Doncs bé, sense ella saber-ho, després de 23 anys el
seu antic amor Ulay, el de la Muralla, va seure davant l’artista. La performance
se superà brutalment i passionalment.
Com que els USA ho graven tot i ho acaben espien
tot, d’aquesta acció creativa, n’ha quedat un vídeo. Una autèntica expressió d’amor.
Precisament avui, el Dia dels enamorats a Vielha, el
dia de reflexió on els xicots miren entre les tanques com les seves amants
preparen les taules electorals i es fonen de passió.
Mireu el vídeo:
divendres, de maig 16, 2014
Avui, com sap moltíssima gent lligada a la xarxa, el Doodle
de Google esta dedicat a la matemàtica italiana María Gaetana Agnesi. Tota
una corba elegant i màgica, que sé que té una traducció amb una fórmula, però
que jo només veig en termes de dibuix, moviment i d’estètica. Em fascinen les
matemàtiques i això que no hi arribo mai a la seva execució efectiva.
El que em fascinen és el rigor i l’elegància de resoldre
una comunicació amb la justa paraula, la justa frase, el just ritme. Tota una
poesia que vaig gaudir a traves del llibre de Joan Margarit, “Poesia Amorosa (1980
- 2009)”, que em varen regalar molt a prop del mar. No sé quantes dotzenes de
poemes té l’obra, que jo he anat llegint de manera aleatòria, a l’atzar. Ara
picant d’aquí i d’allà, ara rellegint-ho, ara dient-ho en veu alta, per
adonar-me de la veritat d’un poeta, d’una poesia i d’un propi estat d’ànim. Em
sobte llegir o que es pugui fer poesia amorosa, sense una carrega d’erotisme i
sexe, doncs Margarit no ho entén així o jo no ho sabut veure.
dimarts, de maig 13, 2014
M’he apuntat a un MOOC (“Massive Open Online Course”) de la Universitat
Pompeu Fabra que es cursa a la
Plataforma Miríada X. Aquest MOOC titulat com “La 3ª edad de oro de la televisión”, farà un
recorregut i anàlisi d’un conjunt de sèries televisives. El curset de vuit
setmanes, el realitzen els professors Carlos A. Scolari i Jorge Carrión.
No puc seguir supervisant articles de premsa sobre les MOOC sense haver-ne seguit almenys un. De fet tinc un Màster de neurociències
fet on line, però segur que un MOOC voluntari, gratuït i sense cap titulació
acadèmica formal con a resultat, s’ha de seguir d’una altra manera.
Els MOOCs seran les eines de
formació continuada més potents a nivell mundial i les 21 universitats de parla
catalana no haurien de perdre el tren. Com tampoc hauríem de perdre aquest tren
les plataformes de premsa universitària. Potser una productiva etapa obrir-se
als MOOCs, només ens cal trobar
professors entusiastes en innovació pedagògica i didàctica.
dilluns, de maig 12, 2014
diumenge, de maig 04, 2014
Estic acabant el pont del
Primer de Maig veien un drama, la pel·lícula “Agost”. Inicialment fou una obra
de teatre i segur que en una sala de teatre seria molt potent. La pel·lícula també
ho és, però baixada de voltes i veure-ho per ordinador, no ajuda a crear un
clima i tota una cerimònia amb la seva litúrgia.
Sempre és una qüestió de cerimònia
i litúrgia, i estic vivint en un lloc i en una època on les formes semblen no
importar.
Tots els meus objectius i il·lusions
els i les tinc lluny, però mai han estat tan ben orientat com els tinc ara.
Tota una vida marcada per l’independentisme
i ara el poble català s’hi llença com un salvavides. Tota una vida fent premsa
i ara el projecte de anar cap a un diari universitari d’informació i d’anàlisi
general cada dia és més viable. Tota la vida enfocant-ho tot cap a la medicina i
ara estic en la carretera adequada, encara que estigui plena de corbes, paranys
i fracassos. Tornen les reflexions occitanes amb un gruix intel·lectual posat
al dia. Tota una vida lluitant per un amor madur per sempre i ara aquest amor
entre i surt de la meva vida quotidiana creant un patró irregular, però que el fa
possible. Ara un mix de malalties neurodegeneratives campen per tot el cos,
però ja les tenim domades. Un panorama optimista i que necessita molta i molta
passió i empenta.
De vegades veure drames com “Agost”
et referma que estàs de puta mare.
dijous, de maig 01, 2014
Repartit als quasi deu mil estudiants de la Universitat
de Lleida.
“LO CAMPUS 2.0” número 5 EXTRA ... CLICAR AQUÍ
diumenge, d’abril 27, 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)