De retorn

Aquest Sant Joan a la ciutat de València he decidit tornar escriure en aquest meu blog DIARI CÍVIC.

M’he fet un fart d’escriure a la cuina de la premsa universitària i també sobre política i cultura, però ja feia temps que no escrivia res personal, no només per pudor, sinó perquè pensava que no interessava a ningú.

Però ara m’interessa a mi i això és una bona raó.

Sense passió no sé escriure una línia i ara en tinc ganes.

I sinó em llegeix ningú?

Com diuen els valencians, els no lectors m’estaran dient: “Vés allà on brama la tonyina!” o “Vés on Cristo perdé el gorro”. Des de Catalunya dirien “Vés on canta la sardina” i els espanyols m’estarien dient: !Vete a freír espárragos!. Les frases fetes son sàvies.

Poema “Funeral Blues” de W. H. Auden.

Stop all the clocks, cut off the telephone,

Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Versió catalana de Salvador Oliva

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

De petit i de jove m’han marcat moltes coses, però hi havia una música que l’he anat recordant moltes vegades i era una música simfònica.

A més recordava la funda del vinil. Hi tenia uns arbres singulars i tot plegat sonava com molt nostre, com de la terra d’aquí.

No sabia sí l’obra era de Juli Garreta o de Joaquim Serra però recordava que s’havia editat a la mítica discogràfica EDIGSA.

Doncs avui, he trobat el disc via Youtube: era de Juli Garreta i la música que em commovia era un disc on hi convivien l’obra “Pastoral” i la “Suite en sol major o Suite Empordanesa”, tot tocat per l’ Orquestra Simfònica Catalana dirigida Antoni Ros-Marbà l’any 1986. Les obres són dels anys 20.

Era un disc d’una col·lecció molt important: l’Antologia històrica de música catalana d’EDIGSA i que actualment la discogràfica PICAP en té els drets i ho presenta en CDs. (De la portada en podeu veure un tros en la imatge que he posat al començament).

Als anys 80 d’aquesta mateixa gravació de Garreta. se’n va fer un altra disc amb diferent portada, de la discogràfica PDI, que és la que ara he pogut sentir sencera i esta inserida a continuació.

Dels records tendres en fas tota una romàntica aventura i a un altre nivell, també gaudeixo que s’estigui preservant la memòria històrica musical de la cultura catalana.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) anuncia que només reconeixerà Puigdemont com a president legítim

El secretariat nacional ha enviat un correu als socis amb el seu posicionament

 El secretariat nacional de l’ANC ha enviat un correu als associats en què anuncia que només reconeixerà com a legítim el president sorgit de les urnes del 27-S i el govern que designi. Així mateix, l’organització independentista mostra el ‘profund desacord’ amb ‘qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o opti per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de quatre anys’.

Al correu, titulat ‘Posició de l’ANC sobre les eleccions il·legítimes’, l’organització raona que, com que ‘el president i el govern legítim de Catalunya no han acabat la legislatura ni han dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27-S de 2015 i el govern que aquest designi’. Segons que diuen, ‘només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes’.

A més, adverteixen que no acceptaran en cap cas que formin part del govern ‘aquells qui, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.’ L’ANC, diu, donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a consolidar la República, restituir el govern legítim i començar el procés constituent.

AQUEST ÉS EL COMUNICAT SENCER QUE HA ENVIAT AVUI L'ANC ALS SEUS ASSOCIATS:

A l’Assemblea Nacional Catalana tenim ben clar que la majoria PP, PSOE i C’s a les Cortes Generales fa absolutament impossible un canvi de la Constitució espanyola, tant a curt com a llarg termini, que ens beneficiï com a poble, i que continuant dins d’Estat espanyol ens condemna a la decadència i la frustració, i a seguir tenint repressió i persecució política i vulneració de drets fonamentals.

Per tant, davant de l’absència d’un acord mínim de punts programàtics, l’ANC manifestem:

·        El nostre profund desacord en qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o estigui per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de 4 anys.

·        Que el nostre suposat silenci o neutralitat en els nostres missatges de campanya electoral no s’interpretin com una complaença o complicitat envers les manifestacions individuals o col·lectives provinents de les llistes independentistes. Nosaltres no tenim intencions partidistes ni les tindrem i treballarem per assumir compromisos ferms per part de les candidatures independentistes.

·        Demanem als nostres socis i simpatitzants que siguin ben conscients i conseqüents que el vot que dipositaran sigui clarament i indubtablement independentista, o sigui, el vot de la implementació de la República Catalana.

En vista a la gestió posterior als resultats d’aquestes eleccions, volem fer constar explícitament el següent:

1.   Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.

2.   No acceptarem en cap cas que, en la gestió posterior, formin part del Govern de Catalunya aquells que, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.

3.   L’ANC donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a tots els punts següents:

·        La consolidació de la República.

·        La restitució del Govern legítim.

·        L’inici del procés constituent.

El dia 27 d’octubre es va declarar la República catalana però no es va fer efectiva. Al cap de dos dies ens trobàvem amb mig govern català empresonat, l’altre mig a l’exili, un cop d’estat en forma d’article 155 aprovat pel Senat espanyol i unes eleccions convocades pel president espanyol.

Des del primer moment vam manifestar que aquestes eleccions no les consideràvem ni legals ni legítimes perquè qui les ha convocat no té potestat legal per fer-ho ni ostenta la representació del poble de Catalunya. A més, la vulneració i l’anomalia en el procediment democràtic normal és evident:

·        la Junta Electoral és clarament parcial (només hi són PP, C’s i PSOE)

·        el Govern d’Espanya, el convocant, és descaradament bel·ligerant contra dels partits independentistes.

·        els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, decanten la balança cap al mateix costat mentre s’exigeix escrupolosa neutralitat als mitjans públics catalans.

·       hi ha una estratègia de persecució ideològica i judicial dels plantejaments republicans

·    alguns dels candidats independentistes, uns són a la presó i altres a l’exili, sense poder fer campanya o fent-la amb moltes dificultats.

     Finalment, el Govern d’Espanya no vol aclarir si finalitzarà o no l’aplicació de l’article 155 el dia 22 de desembre, una cop proclamats els resultats de les votacions.

No obstant això, en el context descrit, les eleccions del 21 de desembre són una oportunitat de recuperar i restablir les institucions catalanes il·legalment usurpades i el govern legítim injustament cessat. Igualment, les votacions són una oportunitat per fer públic, una altra vegada, el suport de la majoria del poble de Catalunya al Govern legítim sortit de les urnes el dia 27 de setembre de 2015.

Davant les properes eleccions del 21 de desembre, en una situació excepcional d’ocupació de la Generalitat amb presos polítics i exiliats, s’han presentat diverses candidatures independentistes. Com que hi ha diverses llistes, s’estan produint desavinences o tensions polítiques com era previsible. I, en vista de que no hi ha un acord mínim de punts programàtics, fa que l’ANC no es quedi indiferent: ens toca dir què volem i què no volem, i que les llistes independentistes en prenguin nota.

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

---------------------------------------------------

Jo no sóc membre inscrit de l’ANC, però per primera vegada amb aquest posicionament, em fa repensar que potser cal que formalitzi la meva inscripció.

Ha mort el baríton rus Dmitri Hvorostovsky. Em sap greu i em recorda els bons moments que he tingut escoltant-lo.

Avui m’he posat molta música seva de fons i m’ha acompanyat com sempre. No només cantava operes clàssiques, sinó que també s’arriscava amb música actual, lligada a la lírica.

No hi ha morts romàntiques, però morí als 55 anys d’un tumor cerebral en un hospital de Londres, té un punt de gravetat especial i que em fa pensar.

Amb uns cabells llargs totalment blancs imposava i sentir-lo amb cançons romàntiques russes o cançons napolitanes et feia vibrar i et donava una certa complicitat que “mastegaves” cultura.

Jo l’he escoltat molt, sobretot en duets, com ho va fer amb un altre petit mite meu: la soprano Anna Netrebko . 

Com exemple i record, podem gaudir d’aquest vídeo. 

Eth Diari

Avui he descobert que la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu “Dipòsit digital de Documents”, ja han digitalitzat i ofert en obert, tota la col·lecció del diari en aranès : “Eth Diari”.

“Eth Diari” -l’únic periòdic en occità que ha existit- fet a Aran i en aranès, és una de les meves aventures periodístiques més preuades.

Com editor i director vàrem potenciar un periodisme artesanal, de proximitat i familiar. Era un micro-periodisme, perquè tenia poques pàgines, però va necessitar tota una infraestructura i treball de redacció, exactament igual com si tingues moltes pàgines.

Ja us podeu imaginar que representa cada dia, cada dia, (excepte els dilluns) publicar un diari amb noticies de la Val d’Aran. La dificultat per trobar continguts i la complicació de publicar informació d’una petita societat que quasi tots et coneixen, va ser dur. Sobretot perquè fèiem periodisme i no comunicació institucional, sigui política o fent marca de País.

Durant quasi mig any vaig preparar el terreny, vàrem començar amb un número zero l’octubre de 1998 i el gener del 1999 arrencava el número 1.

Durà quasi un any el projecte, perquè s’havien acabat els diners. Com que fèiem periodisme independent sense concessions, mai vàrem rebre ni una pesseta de cap organisme públic aranès, ni català òbviament.

En un microcosmo nacional i social estructurat en tribus i potents lobbies, el periodisme real pateix de veritat, sinó vols desfigurar la professió, és clar. Mai he patit tant i passat tant de fred com quan fèiem “Eth Diari” a Vielha.

Col·lecció quasi completa de “Eth Diari” ... CLICAR AQUÍ   

Creuen que el llop és vegetarià

En la sèrie televisiva xilena “Bala Loca” que va de periodisme d’investigació, un militar corrupta pontifica amb una frase antològica “... un polític honest és com una ovella que creu que el llop és vegetarià”.

A part que el militar de la sèrie, dona per fet que no hi ha polítics honestos, descriu les ingenuïtats dels periodistes i en general dels ciutadans i militants de qualsevol causa, que ell dona sempre per perduda.

Els lideratges de la independència de Catalunya en un moment donat, “van creure que el llop és vegetarià”. No varen ser ingenus, simplement van ser políticament i professionalment uns ineptes.

No hi ha dubte que mai havíem arribat tant lluny en les reivindicacions nacionals de Catalunya: mai s’havien aconseguit tants suports transversals per a la independència; mai els partits de la petita burgesia catalana havia apostat per la sobirania de veritat com ho va fer i fa, la gent d’Artur Mas-Carles Puigdemont i la d’Oriol Junqueras; mai havíem tinguts uns “radicals”, (que algú anomena “anti-capitalistes), amb tanta visió política i patriòtica com tenim i sobretot mai la gent s’havia mobilitzat com ho fa avui.

Mobilització que ha desbordat als partits, als sindicats i fins i tot als grups que de la “participació i la mobilització” en fan de sempre bandera.

Però no haver previst la repressió espanyola, -que és eficaç i cada dia serà més important-, és malbaratar tanta feina feta.

Encara que les eleccions del 21 de desembre a Catalunya els independentistes les guanyem, la construcció i implementació de la República no la podrem fer de manera acordada amb els espanyols i tornarà la indefugible necessitat de la “resistència no-violenta”, -repetim-ho: no-violenta-, on les protestes simbòliques i la desobediència civil n’han de formar part.

Però no ens equivoquem novament: perquè la desobediència catalana no es pot deixar a la improvisació.

El joc d’Ada Colau

El que en alguna època hem patit el doble i triple joc de gent oportunista com en Duran i Lleida, quan sentim l’Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, se’ns posa els pels de punta. És exactament el mateix, en colors polítics suposadament diferents.

Em faig creus que la Colau i la seva gent, sempre amb aquesta superioritat “perdona vides” de portar la veritat ètica, no és que faci “la puta i la ramoneta” a l’estil pujolista, és que té una concepció de la política totalment amoral, utilitzant conceptes i pràctiques que aparenten una cosa i tira per la via contrària.

Només ens faltava en Xavier Domènech, el flamant cap de llista de “Catalunya en Comú Podem”, per acabar de posar aigua al vi en totes les reivindicacions nacionals i socials. Domènech ens acabarà de rematar la feina de Joan Coscubiela de portar-nos tot el hooliguenisme del “Congreso de Diputados” aquí, tot un estil mesetari de la bronca. Recordeu el Coscubiela, que tan agradava a l’espanyolisme parlamentari de Catalunya?

Dos petits exemples:

Parlen de “sobirania” però no d’independència. Tota una distorsió del sobiranisme.

Diuen que no hi va haver Referèndum l’1 d’Octubre perquè per ells, només fou una mobilització.

A més, van a les manifestacions independentistes però ells expliquen que en realitat la manifestació que assisteixen, és una mobilització més amplia, perquè hi càpiguen ells òbviament, i així desfiguren l’eix central de l’esdeveniment reivindicatiu. I podria continuar en múltiples exemples.

Ara en l’acte de proclamació de la seva candidatura a les eleccions del 21D, Ada Colau fa una recriminació pública als membres del Govern empresonats i també als exiliats, demanant-los-hi explicacions i fent recriminacions del que varen fer.

A part de l’indecent oportunitat de fer recriminacions quan tens l‘adversari politic perseguit, la senyora Colau li acabarà retornant sobre ella, tota la merda enviada al Govern legítim. I perquè? Doncs perquè ella haurà de donar també totes les explicacions polítiques del que va fer i el que no va fer, com Alcaldessa pel Referèndum de l’1 d’Octubre.

Ni que ella amb família estigués en una escola el dia anterior al Referèndum, ni que fes cua per votar, ni que votes, l’excusa de que va fer com a política.

I resulta que el Govern Puigdemont li va salvar el cul i es va maquillar la seva falta de compromís institucional respecte el Referèndum, perquè convenia. Interessava que Colau com Alcaldessa de la capital de Catalunya, estès públicament prop del Referèndum i tothom de l’independentisme, inclòs el Govern, va fer la vista grossa.

Però vol transparència, transparència tindrà, però potser en sortirà malparada.  

Autocensura

Hi ha molts temes barrejats que cal analitzar en aquests moments polítics a Catalunya. Agafem-ne un que pot semblar menor i no ho és.

Algú en una piulada deia: “Avui al cole els meus fills un mestre ja els hi ha dit que millor preguntar als pares ... ja han aconseguit el que volien: mestres autocensurant-se”.

El comentari està relacionat que avui 8 professors de 3 centres de la Seu d’Urgell -col·legis Albert Vives, Pau Claris i La Salle- estan citats a declarar en els jutjats de la ciutat per presumpte delicte d’incitació a l’odi, per comentaris fets a les aules sobre les carregues policials del dia del referèndum.  

Les denuncies s’han produït per part de pares d’alumnes dels centres, uns d’ells guàrdia civils.

No cal dir que és una barbaritat, una ingerència a l’educació crítica a les aules i un assetjament judicials als mestres. Però també és un avís a navegants que porta a la por i a l’autocensura dels nostres docents.

Els espanyolistes ens ho ataquen tot, inclòs no només la llibertat d’expressió, sinó també una volguda desfiguració del nostre model educatiu. Model sobretot de cohesió social a traves de la llengua i el valor democràtic de la discussió crítica de la societat. Només des d’una òptica reaccionària es pot defensar la “violència de càstig” exercida per les forces policials i de la guàrdia civil el dia del referèndum.

No podem deixar-nos trepitjar novament i fer-nos nosaltres mateixos un constant autogol, deixant d’exercir com a MESTRES amb majúscula, exercint una autocensura.

Acabo de veure a la televisió belga de parla francesa RTBF una entrevista del President Puigdemont genial. Una meravella pels que ens dediquem a la comunicació.

Ha estat una entrevista enregistrada, que ha obert com a noticia el “Noticiari de les set” del vespre i que ens indicaven que al final del programa ens l’oferirien tota, com una edició especial. Aquesta introducció inicial ha estat molt completa, no només com anunci, sinó com a noticia de portada, situant l’exclusiva i el context.

Després, al final del noticiari general, la conductora del programa amb un altre periodista convidat, han entrevistat al President durant més de 20 minuts. Fantàstica exposició, fantàstic francès, respostes clares i novetat : sí, el President serà candidat a les eleccions.

La jugada de Brussel·les està sent tot un èxit, per seguir internacionalitzant la República i el nostre País.

L’entrevista sencera ... clica aquí

100 paraules

Després de l’èxit de la roda de premsa a Brussel·les realitzada pel President Carles Puigdemont, la internacionalització per consolidar la República continua, però amb una inestabilitat i incertesa clamorosa. 

Només caldrà afegir-hi l’acció de la justícia espanyola, que sí preventivament envia a la presó algun parlamentari o Conseller tot agafarà un rumb encara més incert.

La República necessita utilitzar com a eina possibilista les eleccions autonòmiques convocades des de Madrid. Necessitem una candidatura unitària, però atenció: una Candidatura Republicana Independentista, només faltaria ara que els unionistes republicans ens posin aigua al vi i seguim encara més en l’embolic. La moguda era i és per la independència real.

Internacionalitzant la República catalana

(Bèlgica: Posant una pedra a la sabata a Europa)

Ningú sap el que passa avui amb el viatge del President Carles Puigdemont i el seu Govern.

Tothom tranquil i llegiu amb calma el poema “Bèlgica” que pertany al llibre de “Llunyania” (1952) de Josep Carner.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Oposició democràtica ÚTIL al 155

Cada independència és diferent. La via catalana també és diferent i cal que els que donem i donen suport a la República passin d’un estat d’ànim patriòtic a un estat d’ànim d’habilitat política. Ja s’ha acabat l’èpica i s’ha d’entrar a fer política, però política guanyadora.

Els híperventilats, els supra-romàntics per una banda i els pasotes i aturats per l’altra, a més dels barruts i oportunistes, més els carteristes de partit: tots en conjunt, que facin dos passos enrere i deixin que s’entri a la política reivindicativa productiva.

La lluita de defensa pacifista de la Republicà avui, de fons a l’estil gandià, s´ha de posar al dia per actuar en l’època de la informació global, tot és diferent i nou.

Estem a la Republicà, però s’ha de combinar i saber usar les eines autonomistes si ens són útils al nostre favor. Sense pudor.

Hi havia una fórmula clàssica al moment de proclamar la nostra República per consolidar-la, que era que els Mossos d’Esquadra, al mateix moment, haguessin segellat i encapsulat el territori per totes les carreteres de Catalunya. I és que no només no va ser així, sinó que el càrrec politic que feia de Director General de la Policia fou el primer ha acatar el 155 i acomiadar-se dels Mossos. Desprès el Gobierno ha fet la resta: descavalcant el Major Trapero, fins arribar al maniqueisme de fer treure, en urgència, les fotografies del President Puigdemont que penjaven a les Comissaries.

Aquesta no era ni és la nostra fórmula de cop d’autoritat, perquè per guanyar no necessitàvem, ni necessitem els Mossos, el nostre moviment de resistència pacífica va per una altra via. Pacifisme i possibilisme. Saber nadar en tantes aigües diferents com li convingui a la consolidació de la República.

És hora de la política intel·ligent canviant lideratges i quadres si cal. Ni fanàtics ni barruts, com per exemple en aquesta ultima definició és la que pertany l’ex-Conseller Santi Vila, un aprenent de Duran i Lleida, però encara més tronat.

Cal utilitzar totes, totes, les vies i eines que consolidin la República. Això no és fer la Puta-i-la-Ramoneta, una Convergiada o una Pujolada, això SÓN EINES DE PACIFISME POLÍTIC I ÚTIL. Els “patriotes puristes” que ara només posin flors a la Moreneta i se’n vagin a casa, perquè tenim molta feina.

Discutir com defensar la República: l’ANC s’equivoca avui

Durant mesos he expressat les meves opinions a nivell privat en aquest blog, avui torno a escriure en obert en el segon dia de la nova República catalana independent.

La nostra República tal com van les coses s’ha de defensar, i la nostra defensa “amb paciència, perseverança i perspectiva” com diu el President de la República Carles Puigdemont, necessita debat i sobretot debat en les files dels que hem defensat la independència en tots els fronts.

Ens cal un tsunami d’arguments i d’idees per apropar a tothom a la defensa de la República, però jo em vull especialitzar en aquesta etapa, a analitzar i criticar als independentistes convençuts.

La crítica és necessària fins i tot en moments repressius. La meva lleialtat a la República catalana  és total, però no des d’una actitud passiva o de hooligan, la vull servir des del debat i la complicitat d’afinar les idees i saber que fer en cada moment.

A hores d’ara, no me’n refiu de ningú, per ser sincer, ni de la meva ombra, però hi ha moltes coses a discutir mentre defensem el País.

Una primera idea:

l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) s’equivoca si segueix sense donat una rèplica a Rajoy amb la simpàtica frase: “No valorem governs estrangers”. Potser que ens deixem de fer l’original i donem línies polítiques clares a uns desconcertats seguidors de la República. És insòlit que viviu el “cap de setmana” en silenci.

A partir d’avui aquest BLOG només s’hi pot accedir per subscripció i el nombre de lectors té una capacitat limitada.

Gràcies a tothom i fins una altra experiència intel·lectual i vital.

Joan-Ramon

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

-“Le Rêve” (1932) de Pablo Picasso.

-“Joc” del poemari “Teoria dels cossos” (1966) de Gabriel Ferreter.

Marc Colomines : “Conversa amb el meu Pare, Joan-Ramon Colomines-Companys durant un viatge amb cotxe el passat 27 de Setembre tornant de Vielha a Lleida”.

---

 Jo votaré “Junts pel Sí” amb emoció i també ho faré pel meu pare i per la mare, i per tots aquells lluitadors que ja no hi són i tant van fer per la independència de Catalunya. 

Demà comença una aventura apassionant. Puc racionalitzar-ho tot i durant hores podria explicar políticament les qualitats del procés nacional català, però avui ho visc de manera emocional i vull transmetre ara públicament aquest sentiment. 

Durant anys tanta discussió freda i pedagògica per convèncer als indecisos, no pot amagar que tot està sobre uns fonaments culturals de sentiment i dignitat com a País. Jo votaré independència.

  

La versió digital en obert del número complert de agost -setembre de la revista universitària independent LO CAMPUS ... CLICAR AQUÍ