Friday, December 28, 2007


Una de les innocentades periodístiques d’avui és que per passar el Túnel de Vielha s’haurà de pagar peatge. En realitat la innocentada és que el diari bromista ha utilitzat més espai per la tonteria aquesta, que l’espai que dedica diàriament a les noticies d’Aran o l’espai que dedica a noticies importants que ens passen per aquí i que redueixen a un mini-breu.
Quins angelets més salerosos aquests editors de diaris de Lleida!!!.
...

Monday, December 24, 2007

.........................

............................Bones festes a tothom!!!

...

Friday, December 21, 2007







Esperem tenir sort amb la loteria estatal !!!.
Si caiguessin alguns euros podríem tirar endavant projectes culturals en aranès que són necessaris, però sense cap possibilitat d’ésser viables per les regles del mercat.
Encomanem-nos a tots els éssers màgics dels Pirineus.




.
.
.
....

Wednesday, December 19, 2007

Ressaca congressual
.
.
Suposo que desprès de veure com ha tractat la premsa el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (CDA-PNV), queda clar que és necessita una premsa escrita feta a Aran.

De fet més que tractament, és el no tractament, i també cap radio -sigui privada o publica- ha sabut portar als oients les discussions dins del camp del nacionalisme aranès.

Aquest periodisme fet només de comunicats oficials i de comentaris de les línies oficials, no és periodisme plural, és una forma fàcil d'omplir alguna línia i d'omplir hores de xerrameca oficial. Un seguidor habitual, per exemple, dels programes de "Catalunya Ràdio" a Aran, no ha pogut seguir cap de les discussions del primer Congrés de CDA-PNA. Discussió que era pública en l'etapa pre-Congressual, i que alguns hem hagut d'utilitzar Internet, (blogs i fòrums), per propiciar aquest debat.

El que també emprenya, és que encara avui, algun periodista vagi amb les "Ponències de treball" del Congrés, sense tenir les "Ponències Oficials" que son aquelles modificades per la discussió del propi Congrés i per la incorporació d'esmenes. Evidentment que això no és culpa només del periodista, perquè és la pròpia organització que s'ha de posar ràpidament les piles i oferir el material adequat.

L'altre comentari és que no he entès perquè en la sessió de clausura del Congrés de CDA-PNA, en la que s'havien invitat totes les forces politiques del País i quasi totes les entitats i associacions; els dos partits avui al Govern del Conselh Generau d'Aran: Unitat d'Aran-PSC i el PRAG, no hi varen enviar cap delegat. Fins i tot ni tant sols varen excusar la seva falta d'assistència.

És una llàstima que no és practiqui aquesta cultura democràtica de participar en normalitat a la vida del sistema de partits. I que d'una forma natural, encara que hi hagi la legitima confrontació política, és participi en la formalitat i la deferència d'assistir a aquestes sessions de clausura, que són obertes al públic en general i amb convidats de totes les tendències.

El Síndic Boya i el seu partit han tornat a perdre la oportunitat de fer pedagogia política, simplement perquè no poden i no poden, perquè no s'ho creuen, malgrat la propaganda.


...

Monday, December 17, 2007

El Congrés

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès. Un Congrés en el que hi he anat i a més hi he participat activament. Tot plegat desprès d’un més de que jo he estat criticant les últimes decisions del partit i del propi Secretari General sortint. (I també amb un silenci per part meva, però malgrat tot cridaner al no dir res, sobre de com és preparava el Congrés).

El balanç general és que el Congrés ha estat un fet important i serà determinant pel nacionalisme aranès i també un fet important per la política d’Aran.

Pel nacionalisme aranès ha estat modestament, però amb decisió, entrar en els standars de funcionament dels partits polítics moderns. S’ha de recordar que desprès de 30 anys, aquest ha estat el primer Congrés de CDA-PNA. Amb el que això representa de discussió, d’obrir portes i finestres, de treure la pols, de substituir normatives i de canviar les cadires.

En altres paraules, s’ha volgut resoldre qualsevol dèficit democràtic del partit.

Hi ha hagut una definició ideològica del partit, que era òbvia, -que potser era més pròpia d’un congrés fundacional-, però que feia falta fer-la per redefinir conceptes i per reafirmar principis. Sobretot perquè ben definits i ben posicionats, pots pactar amb qui vulguis, que no et desnaturalitzen. A més hi ha hagut un pas de gegant amb l’occitanisme i una declaració inequívoca de nacionalisme cívic, contraposat al nacionalisme ètnic. D’altra banda, res de nou per la trajectòria ja recorreguda, però era important tenir-ho formalment escrit.

En relació al “partit germà” o sigui Convergència Democràtica de Catalunya dues coses: Sí a la col·laboració, però no a la supeditació i segona cosa, que quan parlin d’Aran que diguin que som un “País” de forma clara i sense embuts. Tothom ho ha entès. I s’ha escrit i s’ha signat un Conveni.

Mentiria si digues que les discussions polítiques no m’agraden i no m’hi trobo bé. Per tant un Congrés d’entrada per a mi és com una “Festa major”, que hi vas a fruir. I sobretot és gratificant, si a més hi pots fer aportacions. A mi no m’agrada el futbol, m’agraden els debats, les conferències i els congressos.

Aquest Congrés de CDA-PNA era complicat, però s’ha passat amb nota. Per la meva part i la de molts altres, hem vist com l’estratègia que havíem dissenyat a Les s’ha anat aplicant, amb variacions, però en definitiva s’ha aplicat.

Hi ha hagut un canvi de model de partit, un canvi de discurs i un canvi d’actitud de com exercir el lideratge. Exactament per resoldre allò que jo criticava des d’aquest blog i tant dolia a alguns. Sempre és bo saber que tens companys de viatge tant nobles i disposats al canvi. I no tinc la Síndrome d’Estocolm. Se de l’amor-odi que em tenen alguns, però que no és preocupin, no és una qüestió de cadires, és una qüestió de programa.

El que hem fet és un treball intern d’exercici del pacte, del consens i de saber fer un brodat florentí com cal, i així s’ha arribat a unes sessions plenàries d’un Congrés on els gestos i les aportacions han estat observades amb lupa.

Per que ha funcionat tot? Primer, per la generositat de quasi tothom, de la bona logística i de les interessants ponències, però també perquè nosaltres hem aplicat una sola idea: al Congrés hi anem a fer política, i les aportacions han d’ésser aportacions de política constructiva.

Tot plegat pot semblar una obvietat que en un Congrés sobre caragols és parli de caragols i en un Congrés d’un partit és parli de política. Doncs no és cert. Tenim mil i una experiència a Aran que la rivalitat ancestral de qui és el més maco, qui és més el rei del mambó i que “hi ha de lo meu”, ha liquidat el debat polític.

Fer política, fer política democràtica. Aquest és el secret i aquest cap de setmana hem exercit política a dojo. Aran com a País, n’ha sortit beneficiada.

...

Friday, December 14, 2007


.
.
.
,
Des de que el compte enrere per l'aparició de la nova revista Es Arts ha començat i jo ho he fet públic en aquest blog, he rebut molts e-mails d'encoratjament i d'altres de persones que és brinden a col·laborar.
Gràcies a tothom!!!.

El Projecte Es Arts (Revista cultural bimensual d'Aran i Comenges), és una revista en occità sobre cultura, però la intenció és que sigui més que una revista. Per tant l'estricte treball editorial s'ha d'estendre a la complicitat de tot un sector que té unes arrels comunes i que s'apropa a les qüestions culturals pròpies i internacionals, des d'una perspectiva singular.

El Projecte també comporta una voluntat normalitzadora de la llengua gascona, tant d’enriquiment d’un llenguatge especialitzat en cultura, com per propiciar la lectura d’aquesta llengua. A més, també és una activitat transfronterera que propicia els lligams històrics i culturals de tot un territori tallat administrativament i políticament. Les anomenades "activitats transfrontereres" avui tenen bona premsa i s'ha d'aprofitar l'onada positiva, seguint el possibilisme de la gestió cultural; per fer un símil del possibilisme polític.

Es Arts és i serà tot el contrari d'una peça d'arqueologia, en ella mateixa ha d'aportar creació nova i incidir en la cultura contemporània, i no només en el contingut sinó també en la seva confecció.

Tot això són idees en marxa que han sorgit desprès de parlar-ne molt, amb gent diversa. Les complicitats són bàsiques, fins i tot des de la discrepància, perquè si alguna cosa ha de tenir una peça cultural, com serà cada número de la revista, és la llibertat de la pluralitat d'idees i d'escoles culturals, incloent-hi els anti-escoles.

S'haurà de treballar des de la modèstia però trepitjant fort, perquè hi ha molta gent en l'àmbit occità que fa valuoses aportacions culturals que ens cal projectar, però no només pels de fora sinó, primerament, per gaudir-ne nosaltres.

Reprodueixo dues escultures de Josep Guinovart, tot recordant-lo en la lluita de les llibertats, inclosa l'artística, que ha conreat fins a la mort.





...

Tuesday, December 11, 2007


Visca el llibre!!!.
No pots exclamar altra cosa desprès de llegir “Com una novel·la” de Daniel Pennac. Tot un assaig que reflexiona sobre la disminució dels índex de lectura i que ens fa veure que la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.

De l’editorial Empúries de Barcelona i amb traducció catalana de Sergi Pàmies, Pennac també ens presenta el decàleg dels drets imprescindibles del lector : el dret a no llegir, el dret a saltar pàgines, el dret a no acabar el llibre, el dret a rellegir, el dret a llegir qualsevol cosa, el dret a llegir en qualsevol lloc, el dret a fullejar, el dret a llegir en veu alta, el dret a callar i el dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual). Aquest últim dret és el quedar enganxat com a lector a algun personatge, ambient i/o text. Quin és el dret que més exerciu?.
No hi ha com llegir “L’amant” de Marguerite Duras, en veu alta i caminant, i llegir el llibre tot de cop, fins que l’acabes. (Això només és pot fer en un clima mediterrani).

► Tinc un desig de lectura immediata : llegir el llibre de Ségolène Royal “Ma plus belle histoire c'est vous” (“La meva bella història sou vosaltres”).

► Tinc un desig de lectura compartida :
reactivar a Aran “Clubs de lectura”. Idees?.

► Tinc un desig de militant de la lectura : endegar una campanya de divulgació pels joves d’Aran incentivant a la lectura. Qui s’hi apunta?.

► Tinc un desig de lector reivindicatiu : que retorni el silenci a la Biblioteca de Vielha, començant per arreglar el motor de la calefacció/refrigeració que és un dels pitjors sorolls per trencar la calma del lector més calmat i pacient. Tant costa, senyors i senyores de l’Ajuntament?.

Bona lectura.
...

Wednesday, December 05, 2007


Acabo de començar un nou projecte editorial que és l’edició d’una revista cultural, denominada “Es Arts”.

La revista té com a àmbit geogràfic d’actuació Aran i Comenges. Recollint les activitats culturals de totes aquestes dues zones.

Serà una publicació d’idees i de pensament cultural, a més d’oferir reportatges de divulgació d’alt nivell, incorporant també una agenda cultural i una miscel·lània de seguiment de les activitats culturals programades. Incorporarà seccions de patrimoni, literatura, música, arts plàstiques, disseny de moda, dansa, teatre, fotografia, folk, festes tradicionals, col·lectius culturals i agenda. Com també qüestions culturals de les principals ciutats properes a Aran i Comenges, especialment Tolosa de Llenguadoc, Tarba, Pau, Lleida, Barcelona i Zaragoza.

“Es Arts” serà una revista en aranès i gascó en general, incorporant uns apèndixs de pàgines de traduccions en francès, català i espanyol, on és recolliran la sinopsis d’alguns articles i també la totalitat del text d’altres.

“Es Arts” tindrà un format DIN4, sensiblement modificat, amb il·lustracions i fotografies en blanc i negre i color. D’una extensió de 66 pàgines, amb un tiratge de 1000 exemplars.

Tindrà una periodicitat mensual i serà una revista de pagament, prioritzant les subscripcions.

L'Associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa amb seu a Vielha en serà l'editora

“Es Arts” serà un producte editorial de qualitat, que serà més que una revista, serà una plataforma que vehicularitzarà i crearà cultura, però s’ha de veuré com un projecte de militància cultural, més que un estricte negoci editorial, perquè el que farà és unir i dinamitzar un sector.

Tot el que he escrit anteriorment seria la fitxa de la nova revista, però el seu naixement i de com està pensat fer-se, forma part substancial de la nova publicació.

Durant 10 mesos és realitzaran totes les tasques editorials, financeres, de màrqueting i comercials, per fer-ne el llançament definitiu de la revista. Durant aquest període i com a eina de treball i promoció, s'editarà de forma acabada el primer número pilot de la revista “Es Arts”. Serà un període de recerca de complicitats d’escriptors, periodistes, acadèmics i d’especialistes en cultura; de trobar inversors privats i públics; i de trobar un nodrit grup de subscriptors fundadors.

Tota una nova aventura editorial i personal, que vol contribuir modestament a la cultura occitana i crear micro-industria cultural a Aran. Novament, per part nostra, és fer sortir un nou vaixell a la mar, esperem que les forces de la natura ens protegeixin i que no perdem la màgia i la il·lusió.

...

Tuesday, December 04, 2007

Sembla que avui definitivament s’obra al trànsit el nou Túnel de Vielha. Al·leluia!.

Tots ja sabem els despropòsits de tota aquesta obra, però sobretot n’hi ha un d’ampli abast polític, que és la falta de respecte dels poders espanyols amb els territori i també amb les seves Institucions, tant nacionals com locals. (“Nacionals araneses”, és clar).

De res ha servit que l’actual Govern d’Aran estigui sota la disciplina del socialisme estatal com català, alhora de la veritat ha estat ningunejat, com ho havien estat els governs aranesos convergents.

Respecte al Túnel tota la classe política aranesa ha estat patètica.

El Síndic Boya enfront qualsevol problema amb el Ministerio de Madrid o amb la Generalitat de Catalunya, ha mostrat la crua realitat : que és un diputat sota la disciplina d’un partit no aranès. I malgrat les filigranes d’imatge que ha intentat, més que un President d’un País, ha estat l’home submís dels encàrrecs dels interessos socialistes.

A més, ha mostrat un govern aranès desencaixat i uns Conselhers més “regidors locals” que Ministres, a més de donar la imatge de valorar més les seves responsabilitat compartides de fora del govern, que no la seva pròpia representació institucional. No és de rebut que Juan Antonio Serrano vagi pel món donant més importància al seu càrrec de President de la Federació d’Hostaleria de Lleida, que d’ésser Conselher o sigui Ministre del seu País. És clar que això de “País aranès” un s’ho ha de creure.

Però per l’altra banda, els Convergents Aranesos han fet un striptease públic de com estant internament. I com és sabut : “un rei sense cort i sense poder”, anatemitzant a tort i a dret a qui li portava la contraria, només ha posat en evidència la mala digestió de la derrota electoral i que s’entrava en un pou sense sortida.

El model Barrera està acabat, el que no vol dir que ho estigui l’ex-Síndic Barrera d’acabat com a dirigent, però el “model de treball transferit de l’antiga Síndicatura” no solament està esgotat, encara és pitjor, el seguir-lo, obra un divorci brutal entre la seva pròpia gent i amb la societat aranesa, i és converteix amb una nosa.

Amb el tema de com és varen afrontar els problemes del nou Túnel és quan és va veure com és representen els interessos aranesos i els convergents varen fer fins avui, una jugada curta, ridícula i més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’un grup amb experiència de govern. (Sembla que avui, CDA no assistirà a una passejada compartida d’obertura del Túnel).

Si desprès de governar 12 anys al Conselh, només s’acaben posant unes pancartes, s’acaba demanant ajuda al partit català germà i és complementa, desapareixen de l’escena d’un acte institucional aranès, és patètic, a més que políticament és un error. (A que quan, algun dia, vinguin de Madrid a tallar la cinta, algun convergent perdrà el cul per estar a primera línia).

Tota aquesta flamarada populista tant barreriana, s’ha de deixar pels partits petits i simbòlics que tenim al País, que també han fet pena. Dels del PP hi ha hagut abrandaments nacionalistes espanyols. Dels d’Iniciativa ni paraula sobre el Túnel i de la secció aranesa d’ERC, hem llegit, escrit amb la boca petita, que el Túnel no ha de tenir nom de “rei” sinó de personatge il·lustre d’Aran. Genial.

...

Monday, December 03, 2007

Hem celebrat els 85 anys del meu pare. Tota una efemèride que ha coincidit amb la gran manifestació de Barcelona pel “Dret a decidir”.

Vaig ésser al dinar d’homenatge al pare i també a la manifestació. De fet tots dos esdeveniments tenien un enorme punt comú : el resultat de la lluita i la militància pel dret a la llibertat del País o sigui a la seva independència.

No deixa d’ésser una enorme satisfacció que patums, patumets, quadres i comissaris varis, que durant anys i panys ens varen fer la vida impossible dins del propi camp del nacionalisme català perquè nosaltres, sense embuts, reclamàvem la independència dels Països Catalans, ara ells és reclamin protagonistes de la llibertat plena per a Catalunya, assumint i omplint-se la boca d’eslògans soft, però de contingut clarament sobiranista, com és el “Dret a Decidir”.

De fet és la nostra petita o gran victòria.

Victòria que és reafirma també sobre un socialisme oficialista totalment d’esquena al País i símbol d’una classe política decadent i de submissió. Quan no hi ha valors de res, i tot són carreres polítiques personals i funcionarials, s’acaba un creien la pròpia trampa, que és pensar que és “el país que és manifesta i reivindica” el que hauria d’estar al servei del partit i no, precisament al revés.

Quan el meu pare deia en el míting fundacional del PSC-Congrés : "... Aquí és sua socialisme...”, fent una subtil referència a la insuportable calor que feia en el local on és celebrava l’acte, feia també una metàfora vital i d’empenta d’un projecte engrescador per tot un poble. Ara la classe dirigent socialista del PSC(PSC-PSOE) ja no surt ni al carrer, per reivindicar uns mínims drets a decidir sobre finançament i en infraestructures.

...