Wednesday, April 29, 2009

Tinc un merder tant enorme a Londres amb la meva recerca acadèmica, que no em queda esma d’escriure una línia.

És una batalla constant de nacionalismes que tenen els propis interlocutors i un problema de que funcionen d’una manera negligint en termes de gestió.

Ara diuen si en qüestions araneses estic massa implicat i no faig de investigador sinó de militant, ara si cal comparar els aranesos amb els kurds i els mongols de no sé on, entrant en una barbaritat metodològica digne de les bestieses acadèmiques més cutres i així una i altra vegada.

I això passa en moments personals de canvi.

Perquè encara que de vegades em sembla mentida, sempre a Catalunya he estat considerat un estudiant anglès. La meva primera llicenciatura és anglesa, per tant administrativament sóc anglès.

En època de poca mobilitat universitària, vaig estudiar fora; però desprès amb més mobilitat o ara amb Pla de Bolonya els problemes són els mateixos perquè ha estat un continu problema administratiu.

Des de Sant Jordi passat mentalment i des d’ahir obrint camí administratiu, començo a replegar-me a la Universitat de Lleida (UdL).

Durant un any i mig he estudiat al detall, amb publicació inclosa, de que va i de que van els de la Universitat de Lleida i la decisió la tinc clara : val la pena entrar a la UdL, i convalidar, reciclar i incorporar tots els meus estudis a nivell de llicenciatura. Des de fa dies la sensació de pertinença a la UdL la tinc clara, la visc, encara que encara no tingui cap carnet, com avui sí el tinc de la Universitat de Barcelona i de la London School of Economics and Political Science amb recerca de tercer cicle.

El que no tinc clar encara, és que la Universitat de Lleida sigui la universitat de referència per Aran. Tenir un futur Grau sobre occità no dona referència a res, perquè també el tenen de francès el Grau i ningú pensa que la UdL sigui referència de França. Per ésser referència d’un País com Aran, com a mínim hauríem d’ésser respectuosos amb la llengua i la UdL no només no respecte l’aranès, sinó que a més vulneren la llei, perquè l’aranès es oficial a tot Catalunya.

Però tot això no és culpa de la Universitat de Lleida és culpa d’un equip de govern. Quan LO CAMPUS estigui al número 18, aquest equip de govern serà història i nosaltres en publicarem el balanç.


...

Monday, April 27, 2009

....................................



...

Thursday, April 23, 2009

......Bon Sant Jordi !!!

.....................


...

Tuesday, April 21, 2009


En un any publicant a Lleida han passat moltes coses de les que podríem dir a la “cuina” de les edicions. Algunes molt bones, jo he après moltes coses i m’he transformat cap a un “joan-ramon” molt més políticament correcte, però encara més incisiu a la pràctica i per alguns més perillós que abans. En realitat la meva transformació no m’agrada, m’agrada dir les coses més directes, però sembla que en diuen madurar.

Fer periodisme de recerca a les Terres de Lleida et fa remoure tanta merda, que no tens més remei que distanciar-te i esperar. He viscut en societats petites com Andorra o la Val d’Aran, però Lleida capital no té res envejar a la brega entre clans, famílies i tota mena de tribus.

Aquí no es fien de ningú, no passen pilota perquè xutis, ningú ho fa; i mentre a Aran has d’anar tocant paret perquè no t’apunyalin, aquí t’ho fan de cara i a ple dia, però també ho fan.

És tanta la inseguretat d’algun provincià que té poder sobre algun pressupost de diner públic, que s’ha perdut la idea de la transversalitat d’ideologies i opinions a l’hora de potenciar projectes. Però atenció: el diner és públic i no pot estar sempre i contínuament finançant la menjadora de quatre cretins amb carnet.

El més democràtic i enriquidor per aconseguir més llibertats a Ponent és defensar la transversalitat com a principi. No hi ha qüestió més revolucionaria aquí, que potenciar i escoltar les idees de tothom. Per la meva part : publicar-les totes.

Els mediocres i sectaris no ho entenen. La metàfora que els hi va bé a aquesta mena de ramat, és que a la primera Passarel·la de vianants sobre el riu Segre, tota ella amb aspiracions de moderna, és on hi ha més robatoris als vianants durant el dia. En ple centre, en plena modernitat. Bona metàfora del ramat.
..

Monday, April 20, 2009

Comença la publicació i el repartiment més exhaustiu de LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. El número del nostre primer aniversari.
També comença una setmana important per a mi : a partir d’aquest Sant Jordi 2009, comença la meva última aventura de training professional d’aquesta meva i curta vida. Un retorn als meus orígens universitaris.

...............

...

Friday, April 17, 2009


Cada tancament de publicacions que hi estic al darrera, em deixa sense temps per escriure al blog. En Salman Rushdie en una xerrada pública, em sembla a Barcelona, denigrava els blogs perquè deia que eren com una vomitada de text, sense reflexió, tot directe.

Això a mi no em passa, sinó tinc la reflexió estructurada no la podria escriure. Per tant necessito temps.

Voldria parlar sobre l’occità i l’aranès desprès de llegir el nefast article a l’Avui de Jordi Palmer sobre aquest tema. Sobre l’incert futur del nacionalisme aranès desprès que aquest, torna a presidir l’Ajuntament de Vielha. Sobre l’Institut de Vielha desprès de publicar una web oficial en català saltant-se olímpicament l’aranès. Sobre la projecció exterior de la Universitat de Lleida desprès d’ésser criticada amb raó pel diari Segre. Sobre l’últim llibre de l’Anthony Giddens, The Politics of Climate Change, desprès de rebre les floretes de mig món capitalista. Sobre com Txetxènia s’ha convertit en una enorme presó a l'aire lliure i com tothom a Europa mira cap un altra direcció. Sobre el socialistes a les Terres de Lleida i com administren el diner públic en comunicació. Sobre el nacionalisme català a les Terres de Lleida que no sé veure que fa i pensa, amb l’anècdota de la resurrecció de l’ex-alcalde Oronich. Sobre que Carod renuncia a ser el candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat i la rebotiga de tot això.

En fi, tot va tant ràpid que necessito temps. I alguns tertulians que saben de tot, no es podrien donar temps també?.

Lluny dels tactismes, de les preses, de la noticia ràpida, de la superficialitat, hi ha una altra eina que necessita l’occitanisme i que hem de crear: una bona publicació acadèmica sobre pensament i reflexió, amb articles de fons per valorar i construir bases sòlides sobre temes nacionals, polítics, socials, econòmics i culturals d’Occitània, on òbviament hi ha Aran. En aquest cas el més important és el text, ni fotografies, ni disseny gràfic, ni cap floritura, només idees pures. I això ben transversal, recollint idees ben diferents, perquè és la millor manera d’enriquir el tant necessari debat. Una edició espartana, però virolada d’idees.
...

Thursday, April 02, 2009

Fa dies que veig una i altra vegada per l’ordinador la pel•lícula “ The Duchess” amb la Keira Knightley i en Ralph Fiennes,. La veig sencera o a trossos, de fet és el meu exercici d’anglès que em vaig portar de Londres. La veig amb subtítols amb anglès, escoltant-la també amb anglès o amb subtítols per a sords on relata en subtítols el que passa, o mil i una combinació per no perdre ni una paraula.
.
El DVD anava de rebaixes perquè el promocionaven com a regal pel dia de la mare, en canvi aquí, a la gran pantalla, sembla que l’estrenen divendres. Veurem quantes copies en català, si es que n’hi ha. Com veieu, tinc una còpia amb poc de glamour, perquè per 14 lliures vaig adquirir la pel•lícula. Legal es clar, però de rebaixes.
.
“The Duchess’ està basada en la novel•la d’Amanda Foreman ‘Georgiana: Duchess of Devonshire’, i ha estat dirigida per Saul Dibb.
.
Les pel•lícules anomenades d’època són excel•lents i no es d’estranyar que aquesta hagi estat super premiada per l’escenografia i la vestimenta.
.
Aquí el màrqueting, que es la meva real especialitat, la està destrossant. Per una banda el tractament digital de l’augment de pits de la Knightley, que aquesta al final no va voler, però no varen deixar de explicar-ho i per l’altra part la promoció amb la figura de Lady Di als tràilers, perquè sembla que esta involucrada amb la família de l’historia i perquè l’història de la Duquessa Georgiana, G com li diuen, te punts de contacte amb la seva història personal, perquè va d’un famós triangle amorós i de repressió. Una bona instrumentalització d’un a història del segle divuit en comerç actual.
.
La Keira Knightley en algunes escenes està excel•lent encara que per a mi, en un altra atmosfera, època i acció, la meva Knightley és la de noia fatal a Domino, que fa de Domino Harvey, una pija nord-americana que acaba fent de caça recompenses.

..........

(De vegades el vídeo fa el tonto i s’ha de provar un parell de vegades el botó d’arrencada).
...