Reprodueixo integra l'article que el meu germà Agustí publica al diari Avui, perquè recull punt per punt la mateixa reacció que jo vaig tenir, i perquè és un article molt bo i que cal reflexionar.
LA CATALUNYA DUAL D'ERC
Agustí Colomines
Dimarts passat, mentre escoltava a la TV la declaració de Carod-Rovira per explicar la decisió de l'executiva i el grup parlamentari de pactar amb el PSC-PSOE i IC-EUiA, em vaig quedar glaçat. A banda que el contingut de la mateixa declaració era la prova més evident que aquesta decisió no tenia res a veure amb el teatre de les negociacions, perquè en cap moment no s'hi va referir, el més preocupant va ser, precisament, el contingut del discurs, que, a parer meu, apunta a trencar la tradició del pensament catalanista dels darrers cent anys.
Si ERC havia decidit que allò que més li convenia era el mal anomenat pacte d'esquerres, doncs hauria estat molt fàcil dir, fos veritat o fos mentida, que no havien pogut arribar a un acord amb CiU o bé que el nacionalisme conservador no es mereixia una nova oportunitat, atès que havia rebutjat -almenys dues vegades- l'oferiment republicà de fer coalició durant la legislatura anterior. No. En comptes d'això, al senyor Carod no se li acut res més que presentar l'acord amb els socialistes i els ecosocialistes amb arguments més aviat messiànics i totalment falsos: "No volem una Catalunya dividida entre catalans nacionalistes i no nacionalistes", diu el document que he despenjat de la web d'ERC. "Volem una Catalunya nacional on hi capiguem tots fent un compromís històric amb el país amb il·lusió clara en el futur. Volem canviar el rumb de la nostra història com a poble fent una aposta estratègica per integrar definitivament al país els catalans i catalanes originaris de llengua castellana. [...] Nosaltres no volem un país dividit entre nacionalistes i no nacionalistes, entre catalans d'origen i catalans d'adopció". Mare de déu santíssima, si a Jordi Pujol se li hagués acudit fer una argumentació etnicista d'aquesta mena per justificar el, al capdavall, mal pacte amb el PP d'ara fa quatre anys, hauria acabat a l'hospital. Les castanyes que hauria rebut serien, a més de merescudes, de categoria. Què vol dir això? ¿És que la Catalunya d'ara mateix està realment dividida per raons ètniques, lingüístiques o culturals? ¿És que ERC viu la síndrome d'Estocolm i ha acabat per assumir els apotegmes carregats de demagògia que han anat escampant des de fa anys els senyors Vidal-Quadres i Francesc de Carreras? ¿És que encara hi ha catalans, com diria el senyor Heribert Barrera, que no són catalans o que només ho són a mitges i per això cal integrar-los? Qui són aquests? Els murcians o els andalusos que van arribar a Catalunya als anys seixanta? Els seus fills? Els seus néts? ¿La mare del meu fill, posem per cas, que va arribar a Catalunya amb 25 anys i que té com a llengua vehicular amb la seva família el castellà però que fa les classes en català als seus alumnes? ¿El meu fill, que tècnicament és un xarnego, però que ja parla tres llengües fluidament? Quin plantejament més arnat, redéu! Però la cosa no acaba aquí, els amics d'ERC encara diuen més: "Es podria donar fins i tot la paradoxa que l'anomenat govern nacionalista fos, a la pràctica, el menys nacional, perquè algú es podria sentir exclòs". Tornem-hi! De què parlen? ¿És que ja tenen assumit que només el catalans que arrosseguem cognoms suposadament catalaníssims votem nacionalista? O per dir-ho a l'inrevés: ¿és que no hi ha catalans castellanoparlants que voten ERC o CiU? Però què vol dir tot això? ¿És que només el PSC-PSOE, IC-EUiA representen els catalans castellanoparlants? I al PP, qui els vota?
La part final de la declaració, amb la qual s'apel·la a deixar de banda la Catalunya romàntica per construir una Catalunya real: "la Catalunya social dels homes i les dones que avui viuen aquí, d'aquells que han manifestat la seva voluntat de ser català no com una herència, sinó com una elecció", és, contràriament al que s'hi diu, una de les interpretacions més romàntiques i passades de moda que he pogut llegir en els darrers temps. La voluntat de ser català, i ja em perdonaran, no es manifesta, és, si de cas, un dret. Un dret social, per ser més exactes, com tots els drets nacionals, que es fonamenta en l'afirmació del ius soli per oposició al ius sanguini germànic. Aquesta és l'única manera com pot concebre la nació un nacionalista que sigui realment d'esquerres. Però em fa l'efecte que la direcció d'ERC ha llegit de biaix Ernest Renan i s'ha enamorat torturadament del model de nació electiva, "el plebiscit de tots els dies", per recórrer a la metàfora que ell va fer servir en la famosa conferència del 1882 que va titular Qu'est-ce qu'une nation? Per a Renan, la nació era fruit d'una doble concepció segons la qual passat i present es potenciaven mútuament per crear una gran solidaritat nacional com a expressió del desig compartit de continuar la vida comuna. Certament, per a Renan el passat era una capital social sobre el qual es podia bastir una idea nacional i, per això, ésser una nació requeria tenir coses importants compartides en el passat i voler fer-les encara en el futur. És per aquesta manera d'entendre la nació que Renan insistia que el fet d'haver viscut junts, haver patit junts, haver compartit esperances eren les realitats essencials que explicaven la identitat nacional, més enllà de la llengua, la raça, la història o la religió. El primordial, doncs, seria la idea de solidaritat i que els individus no són mai esclaus dels seus trets originaris. ¿És que un català nascut el 1975 en el si d'una família castellanoparlant no ha compartit patiments i esperances semblants a un altre català nascut al mateix any en el si d'una família catalanoparlant? I tant que sí! La modernitat del pensament de Renan no és tant aquesta idea repetida fins a la sacietat de la nació electiva com la seva insistència que una nació recolza en la memòria selectiva i una proporció d'amnèsia, és a dir, en el fet que els seus membres són capaços de reconèixer experiències i mostren memòries i oblits comuns. Aquest és el compromís polític actiu dels membres de la nació i esdevé la tesi central del que va assenyalar Renan, que no és ni un compromís amb la nacionalitat voluntària ni una creença en el dret individual a triar la nació. La nació és, per damunt de tot, una vindicació política dels drets i deures del ciutadans que hi viuen.
No els volia atabalar, però és que em sembla que per justificar una decisió de l'envergadura que ha pres ERC no calia caure en el parany de legitimar-la amb la sinistra imatge del vot ètnic. Amb una frase n'hi hauria hagut prou: "No hi pactem perquè no ens dóna la gana". I és que només aquells que creuen en una Catalunya dual, de catalans de soca-rel i de catalans que sempre seran immigrants, poden atrevir-se a assegurar que durant aquestes dues dècades llargues de governs nacionalistes de CiU els ciutadans d'aquest país que parlen en castellà no han estat representats per les institucions nacionals.
Diari AVUI 15/12/2003
