Acaben d'investir a José Luis Rodríguez Zapatero com a nou President del govern espanyol, esperem que sigui realment una esperança pels drets de la nació catalana i els sectors populars. Jo també vaig estar content pel nomenament de Felipe González i desprès va resultar un frau.

Si jo fos espanyol i no català com sóc, hauria votat al PSOE a les eleccions, per això ara en visió estatal, prefereixo un president del PSOE, tot i que un dia seria bo un president dels partits que anomenen perifèrics, com a resultat d'un Estat plurinacional.

Fa gràcia que Zapatero, en el debat d'investidura, contesti als independentistes catalans d'ERC que ell crearà tal clima polític a l'Estat, que aquest independentisme no tindrà sentit, tal com si fos un "rampell" o un "virus" i no unes conviccions polítiques i nacionals. Tot un 'striptease' moral i mental, de la seva base de nacionalisme espanyol socialista, d'altra banda absolutament lògic i previsible.

Té lògica també, la votació positiva d'ERC i també, l'abstenció de CiU. El context polític a Catalunya i a l'Estat espanyol obligava a aquesta inclinació de vot.

He vist la votació per la televisió, en directe, i tinc una sensació d'esperança interna: per fi al PP a l'oposició!!!... i un president a Madrid que diu que defensarà la meva llengua a Europa. Comencem bé.

Frederic Vergés
Centre de Recursos Pedagògics de la Val d'Aran



Benvolgut Ficus,

He trigat a enviar-te aquest e-mail, perquè durant uns dies he tingut problemes a la "cuina" de l'acte central que "Vivéncia Aranesa" vol fer en l'Any Mistral.

Com sempre, havia d'aparèixer la política, el partidisme i a més Catalunya Ràdio. És molt senzill: Catalunya Ràdio de Barcelona vol "desembarcar" el dia 16 i 17 de Juny i fer des de Vielha, tota la programació per a tot Catalunya, commemorant l'aniversari de la seva creació. No cal ni dir, que els polítics aranesos van de "corcó" per la ràdio -Conselh i Ajuntament, per cert de colors polítics diferents- i han intentat no deixar-me el cinema per l'acte Mistral, tot i tenir-lo emparaulat legalment. Volen ocupar el carrer amb un envelat, la sala del cinema i portar algun grup de música.

Algun dia, algú haurà de respondre públicament, perquè el dia de la Festa d'Aran s'ha fer un gran acte de ràdio en català, gastant centenars d'euros, portant figures i tècnics, mentre a Aran tenim una misèria de ràdio aranesa cada dia: Seixanta minuts de ràdio d'Aran i novament a la tarda, els mateixos seixanta minuts repetits. Autènticament de vergonya.

Novament serà una Festa d'Aran plenament oficialitzada per l'administració pública, on cap iniciativa de la societat civil hi té cabuda.

L'envestida és enorme i nosaltres els "Davids" enfront els "Goliats" de l'administració, hem decidit traspassar l'acte el 17 o 18 de Setembre al Cinema de Vielha. A més hem canviat l'orientació i manera de preparar l'acte.

El dissabte 18 de setembre, que seria el millor dia, farem un acte de cultura amb commemoració del 100 anys de la concessió del Premi Nobel a Frederic Mistral.

Serà un espectacle de tres hores, on hi haurà lectura de poesia, de cartes, de dietaris, de contes, a més de peces àudio-visuals, música, dansa, i seguint dins el mateix espectacle, un sopar de delícies occitanes per a tothom.

Tot això ben travat en un guió amb textos de Mistral o d'altres autors de l'època o d'avui.

L'espectacle de forma provisional és titula: "Occitània també és aquí, amic Frederic" o sigui un espectacle de cultura occitana presentada de forma divulgativa i en versió aranesa, combinant amb originals provençals. Incorporant per exemple, algun joc lingüístic com fer una presentació de diverses paraules amb les diferents varietats dialectals. Dit d'una altra manera: explicar la unitat de la llengua occitana als Països Occitans, i recordar d'on és l'aranès i la seva cultura. I recordar, el que és obvi, que Aran també té un Premi Nobel de literatura.

Els "actors" seran una barreja entre actors -professionals i amateurs- i participants "amateurs" representatius de la societat civil i política aranesa i occitana en general. Preveient convidar a persones de la resta d'Occitània com el President de l'Institut d'Estudis Occitans, el President de la Federació de Calandretas, el President del CIRDOC, el President del Consell de la Llengua, el Director del Museu Mistral entre d'altres. I també si podem, els Premis Aran de literatura d'arreu.
Serà una bona moguda!. El més important ara, però, és confeccionar el Guió de l'espectacle per començar a assajar. I per això convocarem un "Taller d'escriptura" per fer el guió. Un Taller obert a tothom qui s'hi vulgui incorporar. La feina principal serà adaptar textos de Mistral a l'aranès. Però primer haurem de trobar els textos originals de Mistral en provençal, perquè increïblement no hi ha res a la Biblioteca central d'Aran. Només "Mireia" en català.

Com pots veure, molta feina, però es tracta d'involucrar a "tothom" d'una manera o una altra. L'acte del Cinema serà el final d'un procés de treball i haurà de servir per involucrar, sobretot, nois i noies d'ESO, de batxillerat i els nostres universitaris.

Diferent de com ho veu el Conselh, que potenciarà Mistral de forma erudita en les Jornades Universitàries, nosaltres potenciem Mistral amb un discurs molt senzill: volem que soni el nom de Frederic Mistral -el 97 % dels ciutadans de la Val d'Aran no sap qui és-, el concepte occità, el prestigi d'un Premi Nobel i l'orgull de compartir l'escriptor i el premi. Així de senzill, i creiem que a més és afectiu, per això progressivament, "empaperarem" Aran, com ja hem començat a Vielha, del Cartell commemoratiu de Mistral.


Bé, de moment res més, recordar-te que el dia 23 d'abril, a les 10 del vespre, al Saxo Blu, farem una tertúlia oberta sota el títol: "La cultura a Vielha, la capital d'Aran". L'organitzem mancomunadament l'Ajuntament de Vielha i nosaltres. Serà un debat informal, però pot ésser una bona oportunitat per trobar idees i animar-nos tots una mica. Seria bo comptar amb tu.

Cordialment,

Joan-Ramon




Joan-Ramon Colomines-Companys
President de VIVÉNCIA ARANESA
Associacion culturau "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus"
Pas d'Arró 32 5au 1a 25530 Vielha Val d'Aran
Telèfon: 973642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

Des de l'associació cultural VIVÉNCIA ARANESA comencem la commemoració del 100 anys del Premi Nobel a Frederic Mistral. A ningú se li escapa que a més del reconeixement de l'escriptor, és una bona oportunitat per potenciar occitanisme a Aran. No cal ni dir que les Institucions o s'han tornat autistes sobre l'esdeveniment o pitjor s'hi tornen bel·ligerants contra qualsevol iniciativa de la societat civil, talment com si s'hagués envaït el "seu" territori. Continua el vol gallinaci de la cultura OFICIAL aranesa.

El cartell commemoratiu amb una foto del poeta, diu:
"Frederic Mistral
escrivan occitan
Celebracion des 100 ans deth nòste prèmi Nobèl de literatura"



LOU CANT DÓU SOULÈU de Frederic Mistral

Grand soulèu de la Prouvènço,
Gai coumpaire dóu mistrau,
Tu qu’escoules la Durènço
Coume un flot de vin de Crau,

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Ta flamado nous grasiho,
E pamens, vèngue l’estiéu,
Avignoun, Arle e Marsiho
Te reçaupon coume un diéu !

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li fléu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Pèr te vèire, li piboulo
Sèmpre escalon que plus aut,
E la pauro berigoulo
Sort au pèd dóu panicaut.

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Lou soulèu, ami, coungreio
Lou travai e li cansoun,
E l’amour de la patrìo,
E sa douço languisoun.

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Lou soulèu fai lume au mounde
E lou tèn caud e sadou...
Diéu nous garde que s’escounde,
Car sarié la fin de tout !

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !


Jun 1861


Del llibre: "LIS ISCLO D'OR"
Capítol I, "Li Cansoun"
Dedicat a J. Rournaniho

COMENÇA LA DIFUSIÓ DEL PRIMER ACTE PÚBLIC, DE LA NOVA ETAPA DE "VIVÉNCIA ARANESA". VEUREM COM SURT, ESPEREM QUE NO ÉS POLITITZI MASSA.

Contingut de la invitació en la versió catalana, encara que només repartirem la versió aranesa:


--------------------------------------------------------------------------------------------------------

L'Ajuntament de Vielha e Mijaran i l'Associació cultural Vivéncia Aranesa us conviden a la "Tertúlia Oberta" sobre "La cultura a Vielha, la capital d'Aran" que és celebrarà el proper 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, al "Saxo Blu" de Vielha, carrer Marrec numero 6, a les 10 del vespre.


Serà una Tertúlia oberta a tothom, per comentar i discutir com funciona i que es pot fer a Vielha en qüestions culturals. Entesa la cultura en termes amplis, incloent-hi temes de patrimoni històric, turisme, lleure, creació artística, cinema , teatre, música, dansa, qüestions de llengua i de pluriculturalitat, associacionisme i sobre la cultura des de les Institucions.

Vielha, abril del 2004



AJUNTAMENT DE VIELHA E MIJARAN
Telèfon: 973640018
ajuntament@vielha.ddl.net


"VIVÉNCIA ARANESA"
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Telèfon: 973642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk


------------------------------------------------------------------------------------------------------------

He vist a TV3 el capítol dedicat a la "Detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya" de la sèrie documental "Dies de transició" dirigida per Francesc Escribano.

Quina manera més banal, desorientadora i anecdòtica d'explicar l'historia de Catalunya !!!.

Se'n va convidar, en el seu moment, a participar en la filmació del capítol, però per raons d'agenda meva i de salut, no vaig poder anar a Barcelona per filmar la meva participació. Per tant la crítica del capítol no és per no ser-hi, perquè m'hi varen convidar. La crítica és perquè com a peça periodística documental de televisió és molt i molt dolenta.

Que hagin d'ésser trenta minuts documentals per a tothom, com espectacle i feta per a televisió, sense ésser una classe magistral acadèmica, no treu que hagi d'ésser un confús documental de "batalletes". D'altres vegades TV3 l'ha encertada, aquesta no. I en aquest capítol, ni de lluny, han aconseguit el que havien publicitat com objectius de la sèrie, que recordem-ho, era: "...Pensada com a sèrie de "prime time", "Dies de transició" és una sèrie allunyada de la nostàlgia i l'encarcarament, amb la pretensió d'atreure i potser sorprendre- el públic més jove, que ni va viure aquells anys directament ni ha tingut l'oportunitat d'estudiar-los en els llibres de text...".

A més hi ha errors històrics, silencis històrics i una falta d'estudi de documentació que m'emprenya molt. Si Escribano havia dit que per la sèrie havia tingut dificultats per accedir als arxius, sobretot els policíacs, no ha tingut cap restricció per arribar als 113 protagonistes vius, i a la documentació dels antifranquistes avui existents. Però sembla com sinó els hagués entès.

No explicar que l'Assemblea de Catalunya surt de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya és mentir. Dir que l'Assemblea era la primera plataforma unitària antifranquista és fals. Serà primera, com a plataforma de mobilitzacions populars amb polítics i societat civil, àmpliament descentralitzada per tot Catalunya. De tot això res de res en el documental. Sembla una Assemblea barcelonina!.

La caiguda dels 113 fou l'octubre del 1973 i la constitució de l'Assemblea el novembre del 1971, en la dinàmica de l'assemblea varen passar múltiples coses durant aquest període, que podien haver il·lustrat visualment el capítol, res de res. Amunt i avall de l'historia en altres períodes i esdeveniments que desorientaven. Penso que només aquells que sabien de que anava, ho podien entendre. Resum: un mal guió de capítol.

A nivell personal, hi ha sortit dos familiars meus dels quatre implicats, per tant no em puc queixar. Fins i tot el meu pare, llegeix en pantalla el perillós diari que escrivia durant la clandestinitat. Però hi ha dades confoses, sobretot les referides a la meva sortida de la presó.

El dia que vegi l'editor Xavier Folch, que diu que tothom va passà per comissaria sense tocar-los, li preguntaré si li puc donar un cop de màquina d'escriure com en fotien a mi la policia, a veure si li fa o no mal. En aquesta agafada hi va haver molta merda interna entre nosaltres, que ni tan sols s'ha explicat civilitzadament per clarificar, fins i tot fent-ho amagant discrepàncies crues i molestes, però fent-ho.

Jo vaig ésser l'últim de sortir de la presó dels 113. La dreta, va paga multes i no hi va estar ni una setmana, els altres molts més mesos. El meu pare que surt el reportatge s'equivoca en el dia que diu que vaig sortir.

Bé, Etc, etc... perquè fins i tot desprès de 33 anys hi ha gent, com el Gutiérrez -el Guti- que en el reportatge, segueix deixant-se de citar "el dret a l'autodeterminació" que apareixen en els punts reivindicatius de l'Assemblea de Catalunya, quan els exposa davant la càmera. Els del PSUC segueixen igual. D'aquesta corda n'han sortit set convidats al capítol. I els independentistes?. Malgrat tot el Guti hauria d'haver tingut més protagonisme, és de justícia històrica.

Aquest estil d'explicar histories individuals quan també era una història coral, ha fet perdre coses de pes en l'explicació del període de la tancada dels 113, com les proves falses posades a les bosses de la gent per la policia durant la detenció, el comitè polític de negociació la nit de la mort de Carrero, la coincidència a la presó amb altres presos polítics, la relació amb Puig Antich a la presó i el mal rollo dels comunistes amb ell etc etc. És incongruent haver fet un primer capítol de la sèrie, i en el segon capítol que hi ha un nexe d'unió de les dues històries, no es digui.

Simplement una producció del departament de Nous formats de TV3 pot funcionar en programes com "Ciutadans" o "Veterinaris" o "Bellvitge Hospital·, però no funciona com a peça històrica, encara que no es vulgui seguir els patrons del documental històric, no potser que sigui un frivolització com hem vist en aquest capítol.

Algú encara ha de filmar EL documental de l'Assemblea de Catalunya, perquè el que he vist no n'és, ni una aproximació.

Per acabar: hòstia!!!, Vàrem estar a la presó, perquè un guió de TV3 parlant de l'Assemblea de Catalunya, utilitzi un llenguatge espanyolista en la seva narració?. Com els guionistes i la gent de TV3 parla d'espais nacionals referits a Espanya, espais regionals referits a Catalunya?. Catalunya és una nació!, i el llenguatge i la terminologia pot validar això o seguir el discurs del nacionalisme espanyol com del PP. Doncs, el llenguatge d'aquest capítol està en aquesta línia, d'altra banda res d'estranyar, perquè és norma a TV3, i ningú li dona cal valor. En la narració de "Veterinaris" potser no té valor - que jo crec que el té -, però en el context de la sèrie, és del tot imprescindible tenir cura del llenguatge. Ni que sigui per respecte als lluitadors antifranquistes.

El meu fill Marc, m'ha dit via Messenger dues coses interessants: "...un cop mes segueixo reiterant-me en què no sé res de tu..." "...I veig que hauré d'esperar que tinguis 75 anys i decideixis escriure un llibre per saber coses de tu...". És que mai li havia explicat l'historia dels 113 de l'Assemblea. I també ha opinat: "... semblen històries d'un fet que tothom coneix, i no és així..." "...no queda clar tot plegat...".

 

Internet pot ésser una meravella i també pot acaba sent una tocada de piano.

Comencem per la qüestió negativa: mai havia participat en un curs on line tan penós, -tecnològicament parlant- com el que ofereix psiquiatria.com, del que és responsable un tal Virgili Páez. Ja he perdut una setmana i mai he pogut connectar a l'aula virtual. Molta propaganda, però una negligència professional que fa fredat. Els hi hauria de demanar "danys i perjudicis", no només per no donar servei desprès -això si- de cobrar, sinó per distreure'm i no deixar-me concentrar en el meu treball de recerca. Espero que acabi el desastre logístic del curs, que per més gràcia és sobre "Burn out". O sigui el que estic ara, "cremat" i cremat sobre els barruts de l'e-learning.

El positiu d'internet, i de tenir un Diari personal on line, són les sorpreses de recuperar gent, que anys i panys, havies perdut de vista. M'ha impressionat retrobar l'anglès Ian, desprès de 35 anys!!. El meu cicerone al meu primer Shakespeare que vaig veure al The Royal Shakespeare Theatre de Stratford upon Avon, el lloc de naixement del dramaturg. Tot un privilegi als meus 18 anys, veure "As You Like it", amb una escenografia innovadora, que em va entusiasmar i marcar. I a l'inrevés, quan Ian va venir d'intercanvi a Sant Andreu de Llavaneres, ell va descobrir i va començar a estimar Benjamin Britten. Com diu ell: "un estrany lloc per començar estimar un músic anglès". Ian va quedar cor-robat del disc que teníem a casa de la "Serenata de Corn Tenor i Cordes" de Britten.

I també ha estat una sorpresa rebre e-mails de la Roser, una companya de la Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau que l'any 1971, diu que seguia el que jo feia políticament, ella era de dues promocions anteriors.

La Roser es creu que no la recordo, però suposo que entendrà que els partits clandestins revisàvem les histories personals dels seus militants, ni que fossin fugaços, perquè ens la jugàvem tots. Doncs, sinó em falla la memòria, en sé tota la història o la suposo, d'aquesta preciosa dama -"...una nena de poble, nouvinguda a Barcelona i més perduda que la "caputxeta pel bosc"...", i que acabaria essent psiquiatra. Mai hi havia parlat ni en sabia el seu nom real, 33 anys desprès m'ha dirigit la paraula per primera vegada, via internet. Queda clar, que encara que cada dia em faci més mandra escriure el Diari, valia la pena retrobar el meu passat.

Com diuen els retrobats: memòries d'adolescència al Regne Unit i a Catalunya. Tot un luxe!.

"EPILOGUE
ROSALIND:
It is not the fashion to see the lady the epilogue;
but it is no more unhandsome than to see the lord
the prologue. If it be true that good wine needs
no bush, 'tis true that a good play needs no
epilogue; yet to good wine they do use good bushes,
and good plays prove the better by the help of good
epilogues. What a case am I in then, that am
neither a good epilogue nor cannot insinuate with
you in the behalf of a good play! I am not
furnished like a beggar, therefore to beg will not
become me: my way is to conjure you; and I'll begin
with the women. I charge you, O women, for the love
you bear to men, to like as much of this play as
please you: and I charge you, O men, for the love
you bear to women--as I perceive by your simpering,
none of you hates them--that between you and the
women the play may please. If I were a woman I
would kiss as many of you as had beards that pleased
me, complexions that liked me and breaths that I
defied not: and, I am sure, as many as have good
beards or good faces or sweet breaths will, for my
kind offer, when I make curtsy, bid me farewell.


Exeunt".


Act 5, Scene 4.
"As You Like it"
William Shakespeare

ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater
De "Teoria dels cossos" (1966).

Fa dies que no escric al Diari, estic de molta moguda d'estudis i exercicis de neurociències i d'angles. Em costa tornar a revisar de dalt a baix el meu anglès, sobretot em costa seguir converses idiotes per practicar. Mai entendre, perquè no poden ésser converses normals o sobre temes professionals. El que tinc en contra de reciclar-me en anglès, és que tenint un limitat vocabulari, però molta facilitat de comunicació i concreció, he pogut fer tota una llicenciatura i dos anys de doctorat en anglès (amb múltiples exàmens escrits i orals). Em fa una mandra tremenda. Però no puc considerar que sé anglès, sinó tinc el nivell de fer una conferencia sense papers i afrontar el debat posterior.

També ha començat tota la tasca de l'associació cultural Vivéncia Aranesa d'Aran. Serà difícil entendre's amb el sector dirigent d'aquest país, no hi ha manera que entenguin estratègicament el valor de la cultura en el procés de reconstrucció nacional d'Aran i d'Occitània. Aquí tothom entén de negocis, turisme i cales, però creu que la cultura només és per l'Institut i els nois i noies, o en tot cas és cosa del Conselh o sigui la cultura sectàriament oficialitzada, bloquejada i anestesiada.

Avui tot està nevat, al final he aconseguit adaptar-me a la neu en la tasca diària i a més estic salvat, perquè ja tinc una rentadora-assecadora, sobretot assecadora.

Amb una diferencia d'horari i em temo amb una concepció diferent dels cursos on line, avui començo el curs de psiquiatria: "Burn out, mobbing, etc. Las situaciones de crisis en la práctica clínica diaria". És un curs ofert pels professors de la Universitat de Buenos Aires (Argentina), Enrique De Rosa Alabaster i Diana Paulina Thomas.

És un curs curt, de 30 hores, que està lligat al "V Congreso Virtual de Psiquiatría, Interpsiquis 2004" que s'està celebrant.

A mi, a traves d'una auto-estratègia docent molt heterodoxa, em servirà per reciclar-me millor en la "psicologia i psiquiatria de nacionalisme", de fet ho vull lligar amb les "patologies del nacionalisme", en concret amb la neteja ètnica. Mai s'acaba de saber prou, de la meva especialitat de politicologia.

NOU GOVERN A L'ESTAT ESPANYOL, FANTÀSTIC PER HAVER TRET DEL PODER AL PP!!!.

AVUI L'ESTAT ESPANYOL ÉS MÉS DEMOCRÀTIC.

SI JO FOS ESPANYOL HAURIA VOTAT AL PSOE, COM A CATALÀ NOMÉS HO PODIA FER A PARTITS CATALANS, O SIGUI AQUELLS DE TOTAL INDEPENDÈNCIA COM A PARTITS.

FELICITEM-NOS PEL CANVI !!!

JUSTIFICACIÓ DE VOT


Sóc un professional políticament independent, no estic enquadrat en cap partit i per tant, avui, tampoc tinc carnet de partit. El meu compromís és democràtic i funciono com un elector ras i comú. Cada eleccions són un món propi i no em moc per consignes preestablertes.

La meva militància és política i cívica: sóc independentista català i socialdemòcrata, i treballo pels drets humans i dels pobles.

En l'actualitat, tinc una vocació de tasca transversal, perquè el nacionalisme català de tots colors tingui dinàmiques conjuntes. Treballo per escurçar la fractura entre CiU i ERC.

Durant més de 36 anys he estat militant actiu de l'independentisme, enquadrat en partits, grups i plataformes (en clandestinitat i en democràcia). Durant molt de temps el nacionalisme possibilista del pujolisme, ha estat la meva manera d'entendre el procés nacional català. El pujolisme ha estat un nacionalisme transversal i de síntesi. M'he entès i m'entenc molt bé, amb els convergents històrics, de tots els colors ideològics, en especial amb l'antiga guàrdia del President Pujol. Quan va arribar Artur Mas com a presidenciable, li vaig fer costat publicament : com a candidat i no com a partit ni com a coalició. Ni ell, ni CiU mai varen entendre que és una mobilització popular i catalanista de suport a un candidat, mentre que ells promovien el màrqueting pagat i la mobilització "d'anada al míting que tocava".

En aquestes eleccions, CiU s'ha decantat en el liderat, definitivament cap el nacionalisme de dreta o demòcrata-cristiana que és Duran, i això és producte dels acords interns del post-pujolisme. I Artur Mas està segrestat i sense iniciativa. En aquestes eleccions CiU no és una opció de síntesi. En aquestes eleccions un independentista/socialdemòcrata no pot estar representar per Duran. Simplement perquè no hi cap en el seu projecte.

ERC té una estratègia amb el PSC, que no comparteixo. Però si que comparteixo, el discurs obert i ferm de l'independentisme, a més també comparteixo el diàleg com a forma d'acabar la violència d'ETA. Desprès del linxament de Carod, aquest té el meu suport i solidaritat activa. M'avergonyeixo de la reacció de Duran en l'anomenat "afer Carod".

El més lògic davant de tot això, era millor quedar-me a casa i abstenir-me. Però desprès dels afers de Madrid, de les manipulacions del PP, vull que passin dues coses: primer, que a Madrid hi hagi un grup parlamentari independentista català i segon que és faci fora del poder als reaccionaris del PP.

El PSOE ni de bon tros és cap meravella, però és el mal menor. Avui no és pot jugar a equidistàncies com les de Duran.

Per això, en aquestes eleccions: he votat a la circumscripció de Lleida, des de Vielha, a ERC al Congrés i m'he abstingut al Senat.

FEM FORA DEL PODER AL PP

Tot plegat és un insult tant gran a la intel·ligència i a la democràcia que cal anar a votar per treure del poder al PP. I ho dic jo, que m'havia proposat abstenir-me, per la fractura del nacionalisme català i per tota la negligència política de CiU i d'ERC.

Però cal derrotar al PP : una dreta de matriu franquista i mentidera. Un autèntic perill per la democràcia i pels Països Catalans, i també pels espanyols, que no haurien de dubtar de treure del govern a aquests manipuladors.

Ens varen ficar a la guerra d'Iraq i ara recollim els fruits. Ja és poden preparar els britànics.

Per altra banda, tots els mitjans de comunicació, públics i privats, espanyols i catalans, s'haurien de revisar que fan, perquè ha estat una vergonya tota la campanya electoral i sobretot la cobertura dels fets de Madrid.

Quan presentador (periodista?) impresentable hem hagut d'aguantar, quanta explotació pública del dolor privat i quanta manipulació !!!.

Els fets de Madrid, novament estant desencadenant tota la mala bava d'aquells que aprofiten qualsevol ocasió per atacar el nacionalisme de llibertat o sigui l'independentisme. És tant indignant articles proto-feixistes, com l'article "Autopsia" de Fernando Savater al diari de Madrid "El País" d'avui, com diferents comentaris dels tertulians de la caverna, fetes fins i tot als mitjans de comunicació públics de Catalunya, que no es pot acceptar.

Barrejar la "defensa" de la Constitució: imposant-la, i continuar l'atac al nacionalisme democràtic i pacífic, és de molta barra i és que el nacionalisme espanyol d'avui és fonamentalista i autoritari.

Tota la meva solidaritat amb la gent de Madrid, TOTA, però no amb la classe política i el seu univers mesquí i absolutament reaccionari.

Una vegada més els independentistes ens fan justificar, i no és pot fer cap anàlisi que primer no hagis de dir, el que és obvi, que rebutges la violència i et repugna els fets de Madrid. Fins i tot un acaba autocensurant-se, per evitar males interpretacions, per exemple jo havia llegit un article de la publicació electrònica basca, IzaroNews.com, és un article d'una persona que no conec, d'un tal Francisco de Luzuriaga, i és titula "Ocasión de oro para ETA". La tesi de l'article és que ara és l'hora de declarar una treva indefinida. Doncs bé, jo l'havia reproduït en aquest Diari, afegint uns comentaris meus, dient que cal la treva i a més cal ara la declaració definitiva de l'acabament d'ETA. Però les males interpretacions i l'asfixiant ambient contra qualsevol independentista, fa que jo hagi retirat l'article, perquè no conec l'autor i perquè el llenguatge del text podria semblar que és vol salvar la cara dels violents. N'estic convençut que caldrà diàleg i salvar la cara de molta gent, per acabar el conflicte armat basc, però els consells a ETA ho han de fer els del seu entorn. A mi en correspon no aconsellar, sinó exigir i denunciar.

AMB LA GENT DE MADRID.

EL PP: EL NACIONALISME ESPANYOL DE DRETA

No hi ha cap dubte, com d'altra banda jo he reivindicat sempre, que la política del PP està "soldada" per un discurs nacionalista espanyol. Encara que molts acadèmics de Londres, especialitzats en la dreta del PP no ho sapiguem, o ho camuflin, s'estan convertint o s'haurien de convertir en especialistes de "nacionalisme estatal i/o imperial".

Cal retenir la següent noticia d'Europa Press d'avui, que a continuació reprodueixo, per ratificar que el PP és nacionalista. Ho diuen ells !!!, per tant que els acadèmics deixin d'ésser més papistes del Papa. O en el cas anglès, més reials que la Reina.


LA NOTICIA


Piqué apel·la al vot patriòtic i diu que no només els "nacionalismes perifèrics" poden usar aquest terme
10/03/2004 16:09
BADALONA (BARCELONÈS), 10 (EUROPA PRESS)


El president del PP de Catalunya, Josep Piqué, ha apel·lat avui al vot patriòtic de les persones que confien en la unitat d'Espanya tal com està contemplada en la Constitució i ha considerat que no només els "nacionalismes perifèrics" poden referir-s'hi en aquests termes.

Piqué s'ha reunit avui a Badalona (Barcelonès) amb representants de la societat empresarial i esportiva del municipi. Des d'allà, ha compartit la crida del secretari general del PP i candidat a la Presidència, Mariano Rajoy, de demanar el vot del "patriotisme".

Preguntat per aquesta qüestió, s'ha mostrat d'acord amb Rajoy "des del punt de vista de totes les persones que creuen en la idea de l'Espanya de la Constitució". "En aquests moments l'opció que es troben és el PP, per descomptat", ha agregat.

Segons Piqué, "aquí sembla que només poden utilitzar aquests termes els nacionalismes perifèrics i quan s'usen sobre Espanya sembla que no es poden utilitzar". "Qui s'escandalitzi per aquestes coses no està aplicant la mateixa vara de mesura", ha afegit.

Mentre passen coses importants, i mentre estic investigant sobre la vida política, cultural i social d'Aran, sorgeixen problemes domèstics, diem-ne menors, però que encara que siguin misèries meves, son la punta de l'iceberg d'una manera de viure a l'Alt Pirineu occidental amb la seva relació amb Lleida. Vielha depèn de Lleida en moltes coses, entre elles en sanitat, però Lleida -o almenys alguns negligents- tracten a la gent de les comarques com a imbècils. A continuació un exemple:


Distingits senyors d'Establiments Miró S.L. :

Estic summament molest per la manera com soc tractat com a comprador que viu a Vielha i que a traves de la seva Web he volgut comprar uns rentadora-secadora.

Incomprensiblement, se m'ha comunicat que la rentadora, en el moment del lliurament, seria deixada al carrer, perquè vostès no la lliuren a casa quan és un pis.

Jo, he començat la compra via internet, desprès he rebut una trucada de la botiga de Miró Lleida, i per casualitat va sortir a la conversa que el lloc de lliurament era un pis, llavors qui m'atenia em va dir que ho havia de consultar. L'endemà se m'ha deixat gravat al meu contestador telefònic, que la rentadora seria deixada al carrer. (Està gravat per qui ho vulgui sentir).

Amb una nova trucada a Lleida, em vaig guanyar l'acusació de demagog quan vaig dir que el lliurament a Vielha tal com el volien fer, em convertien en un client de segona. Se'm va comunicar que el lliurament la feia una missatgeria que no feia els lliuraments a domicili.

Bé, tot és tant de ciència-ficció i de falta de professionalitat que no puc fer més que queixar-me, renunciar a la compra i denunciar-ho públicament.

No potser que Miró ens tracti d'aquesta manera: perquè vostès diuen que fan el lliurament a domicili i ha acabat se'n enganyós. I si enviar coses a Vielha, i ho fan a traves de tercers, busquin vostès una missatgeria que faci bé el lliurament. És un insult a la intel·ligència voler fer creure que lliurar d'aquesta forma els electrodomèstics és una via normal.

Jo havia comprat moltes coses a Miró a Saragossa i mai havia hagut problemes de lliurament, Miró Lleida potser és el vostre establiment mes desconsiderat, però és de vergonya que tracteu als clients d'aquesta manera.

Cordialment,

Joan-Ramon Colomines-Companys

PD: M'hagués agradat poder parlar amb algun directiu d'Establiments Miró, però vostès tenen una Web anònima, sense noms i cognoms, i per això em veig obligat a escriure a un e-mail genèric i anònim.

Desprès d'haver estat "l'acompanyant tonto" de diferents seleccions per a un lloc de treball, que des del primer moment ja estaven donats, començo el compte enrera per retornar al Regne Unit.

I per fer això, a part de tota una complicada i cara logística, hi ha el meu reciclatge de la llengua anglesa. Aquest és un dels objectius principals del meu reciclatge i per això seguiré cursos de l'Escola virtual d'idiomes per a universitaris - la EVIU -, a més de moltes hores diàries de classes presencials de conversa, a Vielha, amb uns professors que sembla que són nord-americans. Però tot això, del treball presencial està per concretar, el treball on line començà demà.

A la London School of Economics and Political Science quan estic en un debat públic, amb poca o molta gent, un dels esports que s'utilitza per tombar el meu raonament, sobretot si te'ns algú entre les cordes, és el tema de l'idioma. M'he sentit a dir "no ens entenem, perquè hi ha un problema de comunicació lingüística", sigui veritat o no, en alguns casos, el problema és que la llengua transmet ideologia. I per molt que diguin en anglès "catalan region" nosaltres som una nació, i no cal que en vinguin amb virgaries lingüístiques i el que els hi cal és renovar un llenguatge d'arrel imperial.

Mai més m'enganxaran per l'anglès!. Aquest és el meu desig, però el meu anglès encara respirà un accent d'Eixampla barcelonina.

Com que avui estic en crisi personal, millor que comenti una altra crisi més frívola, però també, enormement greu, que és la censura al Regne Unit, ni que sigui en un anunci de llenceria fina.

En concret, l'organisme britànic Advertising Standards Authority ha censurat a l'edició britànica de la revista Vogue, una campanya de publicitat protagonitzada per la model Elle Macpherson. La campanya és de llenceria, de la marca de la pròpia model.

Les raons de la censura, és una suposada masturbació femenina. La imatge "perversa" es veu, com si fos a traves d'un forat d'un pany.

La doble moral dels anglosaxons!!!. Unbelievable !!!.
A mi m'agrada tota la roba intima femenina. The plain truth !

Ja sóc a Vielha, desprès d'un horrorós viatge en autocar, des de Barcelona. Està nevant. Tot plegat ha estat una setmana molt forta, que trigaré molts dies a pair. I que suposo que a poc a poc hi aniré reflexionant.

Cronològicament (més o menys):
- Una visita al mar amb la Piuca.
- Una tarda a Blanes havent vist la pel·lícula "Lost In Translation" de Sofia Coppola.
- Un vespre a Masnou havent vist "La pelota Vasca. La piel contra la piedra | Euscal Pilota Larrua harriaren kontra", de Julio Medem.
- Una nit a un hotel de Blanes, davant del mar.
- Una compra de llibres mèdics a Barcelona.
- Una anada sentimental a la Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.
- Un pre-operatori amb un cateterisme al meu pare, al servei de cardiologia de Sant Pau.
- Una operació de cor al meu pare, amb canvis a la mitral i la incorporació d'un altre marcapàs a l'Hospital de Sant Pau.
- L'escenificació hospitalària d'una relació familiar peculiar.
- La visió d'un curt molt ben fet, del meu fill Marc.
- La discussió d'una Web pel meu germà Lluís.
- Sopars a restaurants: del país, italià i japonès.
- Cinc nits a un Hotel de Barcelona.
- Examen on line sobre l'Esquizofrènia d'un Màster de Neurociències.
- Marejades descomunals, en tots els trajectes llargs del viatge.
- Una setmana de despeses bastant altes.
- Una redefinició del meu itinerari professional i de compromís cívic.