Diuen que a Londres, cada persona és filmada una mitjana de 300 vegades al dia. Segur que jo, com molts que ens passen el dia a la City, és molt més del doble de mitjana el que ens filmen. I per aquestes filmacions acabem de saber, que el brasiler que la policia va matar a Londres, ni anava vestit com deien, ni havia tingut cap conducta sospitosa. (No portava cap abric, ni és va saltar cap tanca, ni tant solts va existir l’escena de que li deien que pares i ell no va parar).

Tenim les imatges i tothom les ha pogut veure. (veure la fotografia). La intoxicació i el passar informació falsa, és constant per part de la policia, i els diaris una i una altra vegada piquen, fins que ja han dit prou, i la “ITV News” ha començat a destapar tot l’afer. Passarem d’una mort a un assassinat amb premeditació i traïdoría, simplement va ésser una execució del suposat terrorista. (Amb militants de la IRA ja ho havien fet).

Des de Catalunya he sentit, en tertúlies nocturnes, tantes bestieses sobre aquest afer, que em fa vergonya tenir aquestes “brunetes mediàtiques” a "Catalunya Ràdio". No ens mereixem una ràdio pública, amb tant reaccionari opinant. I ara quina serà la justificació?.

Mentrestant a Londres, van laminant els drets civils de tots.

............................

.....................Jean Charles De Menezes mort a terra, al vago del metro.
.....................Perquè ens menteix la policia britànica?.


...

És del tot preocupant l’alt grau de mentalitat de “marginalitat” que tenen els militants occitanistes. És tant l’esclafament francès per les coses d’Occitània, que la reivindicació de molts occitanistes de bona fe, fa que s’acabi exercint de forma radical i fora de tots els circuits polítics existents. Serà la meva visió possibilista de la política, que en fa veure així les coses. Però ésser possibilistes en la reivindicacions cíviques, polítiques, econòmiques, socials culturals i lingüístiques, és a dir nacionals, només el que ha de portar, és aconseguir avançar en el camí del reconeixement d’Occitània com a realitat cultural i també nacional.

Mireu be la cara de tots aquests personatges. Són el poder francès a les “Regions” també franceses, que són a Occitània. Són els Presidents regionals de l’estructura administrativa francesa a Occitània. Qui no entengui , que com una gota malaia o com un mal son, se’ls hi ha de posar a la seva vida la qüestió occitana, dia rera dia, que deixi la política o l’activisme i és dediqui a collir maduixes. S’han d’utilitzar totes les escletxes de la legalitat francesa, totes, per situar Occitània a l’arena política i cívica. A mi només em correspon la vessant cívica, però estaria bé que els polítics aterressin i és deixessin de purismes i fessin política realista. Llavors potser tindríem diners per les Calandretas, per les publicacions, pels festivals i centenars de coses que és poden fer. A mi no només m’interessa la reivindicació al carrer, m’interessa crear infrastructura, el més solida possible i que duri.

Mireu-los bé. No hi ha alternativa, se’ls ha de fer còmplices de l’occitanisme. Ells son part del poder.


..........
..........
..........

...

Avui, un dia sencer de debat i reflexió sobre Occitània. Tot un repte, pel que caldrà adequar l’entitat “Vivéncia Aranesa” a una dimensió nacional occitana. I cal elegir nou president/a de l’Associació.

...

Atenció a les fotografies del japonès Shoji Ueda (1913-2000) que s’exposen a la Fundació de “La Caixa” de Palma de Mallorca. Les obres venen del museu que té dedicat aquest creador a Tottori al Japó.

...

Un dels llocs mítics de la Toscana és Carrara. El seu fabulós, estimat i eròtic marbre és per mi el súmmum del romanticisme i de l’art de l’escultura. Però també hi ha Pietrasanta, tot un altre món de marbre i bellesa. És aquí on l’escultor anglès Marc Quinn, esta acabant amb tot un equip d’ajudants o de veritables tècnics del marbre, la gran escultura que és posarà a Trafalgar Square de Londres.

A través d’un concurs restringit, és va voler trobar l’escultura adequada per a un immens pedestal buit, que hi ha a la tant simbòlica plaça. És l’anomenat “Quart Pedestal”, que està al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, i que al segle dinou hi havia d’anar una escultura eqüestre, que mai és va instal•lar.

Un jurat va opinar i donar com a guanyador a l’obra de Quinn, però la gent també va opinar, i jo també en aquest mateix Diari, el 3 de gener del 2004, em decantava per aquesta inquietant proposta.

Us asseguro que quedarà bestial i impactant en aquesta plaça un monumental cos de dona en estat, amb discapacitació física, d’uns cinc metres d’alçada. La dona és una persona real: Alison Lapper.

Marc Quinn parla del contrast d’un món d’escultures d’homes i d’herois, com el situat a la fàlica columna de la plaça o sigui Nelson. Una autèntica heroïna és i serà la senyora Lapper. Un nou símbol en marxa, per a Londres.

........................................................................................................

................................

A poc a poc Londres és va engalanant amb unes banderoles que inevitablement cada matí em recorden Catalunya. És una campanya impulsada per l’Alcalde, amb la idea de fons que els londinencs no ens podem dividir pels actes de terrorisme i el seu logotip incorpora com a disseny integrat, dues idees: Set milions de londinencs i un Londres.

No puc deixar de pensar amb la campanya catalana de : Som 6 milions.

Totes dues campanyes aporten sentit d’identitat i pertinença. A més, aquesta anglesa és un clam contra la barbàrie terrorista i això encara li pot donar un aire de "resposta i adhesió immediata", en una societat bastant desmobilitzada.

Acabes estimant Londres.


...

.........Fills de les favel·les


....................sense què?
....................o només amb?
....................(—de nou—
....................el bell
...................—abans—)


Imatge de Jordi J. Lafon de l’obra "paisatges i éssers".
Text de Víctor Sunyol.


...

Avui és el Dia Internacional dels Pobles Indígenes, amb la reivindicació que els pobles indígenes reclamen el dret a les seves vides, terres i drets humans. Curiosament per a mi, coincideix que he començat una contacte amb la ONG “Survival” a Londres, precisament una entitat dedicada donar suport als pobles indígenes.

Tot això dels “Dies d’alguna cosa”, no és que m’entusiasmin, però de vegades serveixen per difondre una mica més, el tema de la diada. Des del punt de vista del “màrqueting social” és un petit motor més, col•lateral, però no central, d’una possible campanya que s’ha de realitzar tot l’any, feta “a pluja fina” i que ho vagi impregnant tot. Però si és celebra en ple agost, segur que a Europa almenys, una Europa de vacances, serà un Dia pobre de mobilitzacions, tant pobre i maltractat com els indígenes.

La situació dels “indígenes”, denominació que em molesta profundament, però això és una altra discussió, o potser no, potser és la discussió, perquè forma part de la discriminació brutal dels drets humans d’aquests grups. Les denominacions també porten carrega ideològica, això que ens ho expliquin a nosaltres: dues cultures -la catalana i l’aranesa. Som minories nacionals o nacions minoritzades?.

Deia que la situació dels “indígenes”, és greu perquè pateixen una terrible repressió exterior en molts llocs i els hi falta tota mena de cobertura de drets civils, perquè no pateixin abusos com els que pateixen els jarawa, que van sobreviure al tsunami però que no aconsegueixen salvar-se de les invasions foranes agressives.

"Survival" ens diu sobre aquest cas:
“...Els jarawa, un dels pobles indígenes que habita les Illes Andamán, en l'Oceà Índic, van causar sorpresa en tot el món quan es va saber, dies després que el tsunami causés estralls en tot el sud-est asiàtic, que havien salvat les seves vides gràcies al seu íntim coneixement del mitjà natural. No obstant això, aquesta tribu, que fins a 1998 no havia tingut contacte algun amb la societat majoritària, corre ara el risc de ser exterminada a causa dels colons de la Índia, que envaeixen la seva terra, roben els seus animals, ofereixen als homes alcohol i tabac i abusen sexualment de les dones jarawa. Tot això a pesar de la política radicalment nova que, sobre el paper, van adoptar les autoritats a la fi de l'any passat, que recalca la necessitat de protegir la reserva jarawa d'invasions de tot tipus, i que les autoritats no han aconseguit posar en pràctica encara...”.

.........................

Brancusi és un dels meus escultors preferits. Tot ell, amb el seu posat, ja és tota una escultura. És genial!

........................


...

Reconforta quan trobes algú o alguna organització, que diu allò que tu penses, sobretot si fins llavors, ningú no deia res, i et pensaves que eres un outsider, com sempre.

Ha hagut d’ésser Amnistia Internacional qui li recordes al President del Barça que la Xina no respecten els drets humans i que s’ho pensi dues vegades que aquest govern, que és una dictadura, sigui el sponsor de la samarreta del Club.

Per dignitat esportiva del Club, per dignitat nacional catalana i per solidaritat als represaliats xinesos, el FC Barcelona no pot portar aquesta marca avui, a la samarreta.

................

Un cartell de l’òptica, per comprovar com el president Laporta, té la vista.

...

Un dels gurus anglosaxons dels estudis de nacionalisme, el ja jubilat Anthony D. Smith de la LSE, no té ànima per entendre i sobretot per comprometre’s amb la lluita reivindicativa dels pobles i les nacions sense estat. És simplement un estudiós, que tant podia haver estudiat les papallones com les nacions, expressa la mateixa fredor o el mateix distanciament d’espècie, que quan s’estudien els animalets. Només entén de veritat, i de forma autèntica, el nacionalisme israelita, perquè és un sionista, però res més. La seva teoria fonamental queda desmentida per l’evolució d’un munt de nacions, nacionalitats i pobles sobretot d’Europa, no cal dir el cas català, que està a les antípodes del que el senyor Professor teoritza sobre l’origen de les nacions. En ciència pura, una teoria desmentida amb aquest ampli grau de pràctica, seria eliminada ja, però en ciències socials és pot anar fer bullint l’olla fins que et jubilen, el que es graciós és que a més, amb una sobirana barra, apareguin “clònics” de la “teoria Smith”. Tota una altra tribu, a la recerca de poltrona, a poder ésser, de per vida acadèmica.

Però malgrat tanta misèria intel·lectual, acadèmica i laboral i sobretot de falta de principis, hi ha un fet de Smith que em va commocionar en un dels seus seminaris. És parlava del seu tema estrella, l’Holocaust i òbviament se’l titllava de barbaritat, de genocidi i de gran crim de la humanitat, com va ésser. Però a la vegada, aquell dia, també va parlar d’un altra genocidi i crim de la humanitat: el llançament de la bomba atòmica a Hiroshima i a Nagasaki per part dels Nord-americans. Aquell dia, aquell comentari al seminari em va fer pensar molt. Certament també va ésser un gran crim, però l’historia oficial i revisionista ho camufla i justifica, d’una alta manera.

Precisament aquests dies que és commemora el 60 aniversari d’aquest crim a la humanitat, em ve a la memòria la contudència de Smith, i em molesta la tergiversació i justificació històrica, que molts mitjans de comunicació fan avui de la massacre. Hem de continuar adherint-nos al moviment mundial antinuclear i seguir defensant la cultura de la pau, per molt que el discurs dominant sigui tot un altre.


...

L’assassinat que ha comes la “Guardia Civil” a Roquetas de Mar d’Almeria, és d’autèntica vergonya. Els "il·lustres" membres indesitjables han d’ésser expulsats del Cos i jutjats com a delinqüents.

Tots els meus respectes per Juan Martínez Galdeano.

On són les organitzacions dels drets humans denunciant això?

E-mail que he enviat a diferents grups d’Amnistia Internacional:


andalucia@es.amnesty.org , almeria@es.amnesty.org , cadiz@es.amnesty.org ,
cordoba@es.amnesty.org , granada@es.amnesty.org , huelva@es.amnesty.org ,
jaen@es.amnesty.org , malaga@es.amnesty.org , sevilla@es.amnesty.org ,
info@amnistiacatalunya.org , info@es.amnesty.org

Compañeros,
Soy un catalán que vive en Londres.
Pregunta: Como es que vosotros como grupo local de Amnistía Internacional, no estáis denunciando el asesinato del agricultor Juan Martínez Galdeano en Roquetas de Mar de Almería por parte de miembros de la Guardia Civil?

Está bien que habléis de las atrocidades del mundo, pero se puede pasar este flagrante atentado a los derechos humanos?

Haber si ahora, además de tener de hacer lobbying con las autoridades, habremos de hacer presión el pueblo llano, a los “funcionarios” de la solidaridad. Amnistía Internacional sigue muda sobre este tema y es un silencio escandaloso.

Saludos cordiales
Joan-Ramon Colomines-Companys
http://diaricivic.blogspot.com


...

Aquest és el mafiós i terrorista que m’amarga cada dia la meva vida a Londres. La meva i la de milers de londinencs. Aquí el tenim avui, amenaçant novament als britànics. Malgrat les amenaces, n’estic fins els nassos de tanta seguretat i sobretot sabent que no servirà de res tant desplegament. Qualsevol dia volarà alguna instal·lació cultural o del patrimoni històric, està més que cantat.

Han aconseguit fer insuportable els trajectes del tant emblemàtic i estimat metro. I tota la zona 1 de Londres, per cert la turística, acabà sent un autèntic perill. Sinó al temps.

Això no s’arreglarà amb policia, ni amb el tirar a matar, caldrà posar les bases d’una altra política exterior més justa i menys imperial, com la que Blair ens té acostumats. Avui recollim tota la negligència d’una classe política nefasta, en el que Trio de les Açores en són el paradigma del cinisme.

...

...........


..........CONFESSIÓ


Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.


Poema de Marta Pessarrodona.


....

...........


Una de les avantatges d’estar a Londres és que és una plataforma global immensa, i això em possibilita veure les mil i una televisions del món. Avui era el dia de veure la Televisió Gallega, pel que significa la investidura d’un nou President del govern gallec. Nostàlgicament cada dia veig la televisió andorrana, per estar al dia de les coses dels Pirineus.

Si els aranesos en comptes de gastar-se 72.000 euros amb un monument a la llengua, els invertissin en infrastructura televisiva, tindríem “AranTV” privada en marxa, el proper mes d’octubre, amb programa diari.

És tanta la irresponsabilitat i negligència de les institucions araneses, tant les locals com les nacionals, en les inversions en cultura, i és tanta l’estupidesa d’una concepció estàtica i mortuòria de la cultura d’alguns prohoms de la societat civil d’Aran, que sincerament estic en un cul-de-sac. No sé per on tirar.

Sé que és necessitem mitjans de comunicació a la Val d’Aran, però com fer-los amb diner privat, si les institucions, no és que no ajudin , és que a més si posen d’esquena, amb les seves pràctiques de dumping rural.

Diuen que hi haurà un monument de 6 metres: 6 metres d’estupidesa i de no saber com reconstruir culturalment i lingüísticament un poble. Perquè, no són 12 milions de les antigues pessetes, pal plantades a la fresca, sinó que és una col·lecta entre la població, que “crema” qualsevol altra col·lecta per fer cultura viva, per crear infrastructura, durant mesos o anys.

Tot amb la mateixa filosofia com els que regalen llibres, els que regalen CD i vídeos, els que regalen revistes o sigui els que només proporcionen cultura aranesa de beneficència, que irresponsablement, impossibiliten i destrueixen qualsevol infrastructura editorial i de comunicació pròpia i mínimament normalitzada.

Qui invertiria en Pizzes a la Val d’Aran, si les autoritats regalessin pizzes a tort i a dret, a tot déu!!!.


...

Ens hem de felicitar per la concentració d’ahir a Aran i felicitar als organitzadors.

Jo en sé poc del que va passar, jo estic a Londres, però puc endinsar-me en totes les vies d’informació que ofereix internet, per descobrir el poc tractament de l’esdeveniment per part de la premsa nacional catalana.

Segurament l’única premsa local, que ha estat a l’alçada ha estat “EL Segre”. Aquest diari filo-socialista ha entès que calia foto de portada de la reivindicació aranesa. Malgrat les distàncies i el seu usual sectarisme, molt bé aquesta vegada. Per tant barretada i felicitacions.

“La Mañana” no en fa portada i del que en diu a dins, no ho reflecteix via on line, o sigui que no ho sé. Aquests filo-convergents s’han equivocat i a la llarga ho pagaran en lectors aranesos.

És com inconcebible que el diari “Avui” no en digui res de res. Ni la milionada que pagava el Conselh Generau d’Aran per fer un publi-reportatge setmanal, ha entendrit el cor del periodisme nostrat, que quan és tracta d’Aran: o passen per caixa o la merda amb les seves reivindicacions. Per Barcelona, la Val d’Aran és o una pedra a la sabata o les vacances pijas de la neu. Que el Síndic Barrera n’aprengui, i sàpiga on és el periodisme del país i on és, simplement, la publicitat pagada.

De tots els altres diaris no cal ni parlar-ne: res de res.

Al moment que he escrit això no puc saber que farà TV3. Potser passar alguna cosa al programa “Comarques”, precisament el títol ja està en sentit en contrari a l’esperit de la concentració. Dubto que passin res al "Telenoticies" nacional, perquè aquest programa emblemàtic no varen ni citar la “Festa d’Aran”, menys encara ara. Però està per veure. De moment els programes d’ahir de pagament de TV3, només puc comprar-ne un sobre “Aran i l’esturió”, la gran noticia culinària que eclipsa la mobilització reivindicativa.

De tot això, res és nou. Als catalans la qüestió aranesa els interessa poc. I els partits s’han trobat en un problema.

Però no fem trampa:
Tots els partits aranesos son sucursals dels partits catalans, per tant hi ha uns espectaculars fracassos interiors i les seccions nacionals araneses dels partits, no han sabut convèncer als seus.

A més, el Conselh Generau té un enorme problema de promoció d’imatge i de màrqueting. Treballen amb l’estómac i van de figures, no entenent que son ells qui han de passar, mil i una vegada, resum dels esdeveniments, notes de premsa, fotografies. Han de trucar i trucar i trucar a la premsa , han de fer de grup de pressió i ésser una gota malaia. Però això no és fa, perquè no és treballa professionalment en aquest camp. És una llàstima, però és així.

El resultat el tenim avui: quasi un silenci total a tot Catalunya del que va passar ahir.
Visca l’Aran!.


...

Algun polític que anirà a la concentració de diumenge a Vielha per demanar més cotes d’autogovern aranès al nou Estatut d’Autonomia, haurà de mirar a terra de vergonya, perquè s’ha de tenir molta cara, desnaturalitzar al Parlament de Catalunya “l’Acord Nacional Unitari de la Val d’Aran” que s’havia aprovat en un Manifest consensuat i presentar-se ara, a liderar mobilitzacions a Aran. (Amb articles a la premsa inclosos)

En la convocatòria de la futura concentració a Vielha és diu: “... enfront la decepcionant acollida que ha tingut per part de la ponència redactora del nou “Estatut d’Autonomia de Catalunya”, el document unitari aprovat per consens en la Val d’Aran amb les aspiracions del poble aranès en referència a la consolidació de la nostra identitat, i que no ha estat contemplat pels partits catalans.......(....) ...us convoquem...”.

O sigui que ara el parlamentari Paco Boya, que deia i xulejava públicament, que ell havia fets els deures i el seu partit PSC (sic) havia presentat una proposta sobre Aran a la ponència i els demés no, és manifestarà contra la seva pròpia proposta, que precisament dinamitava “l’Acord d’Aran”. Ho feia de contingut i a més de forma, perquè és deslligava del consens i anava per lliure.

L’Alcalde de Vielha, Joan Riu, també és concentrarà i ens cantarà un bolero, perquè va intentar destruir l’Acord de consens, no va poder i ara critica, oportunistament, a qui no fan cas precisament de l’Acord aranès. I així podríem anar continuant amb tota la gent d’Unitat d’Aran. Potser que la concentració s’hauria de fer a les portes del local d’Unitat, on també hi ha una placa identificativa i en solitari, que diu PSC, que suposo que deu ésser un d’aquests partits catalans que critiquem. Més malabarismes!

Els polítics araneses en conjunt, amb el Síndic Barrera al davant, no han fet els deures i han negociat molt malament tota la qüestió aranesa. No és pot anar de passerell, quan els altres juguen a primera divisió.

També és de pel·lícula que “Lengua Viua” que va ésser l’únic grup cívic aranès, autènticament esquirol, que va donar suport a tota l’enredada del “Bus de l’Estatut” i les seves “festetes” del Tripartit o sigui que va jugar al folklore i no a la pressió polític com reivindicàvem molts d’altres, i com també els hi correspondria a ells fer-ho, ara s’apunti en solitari com els organitzadors civils que lideran el procés de la crítica. Segueixen “l’estil Boya”. Perquè no es pot anar a la processó i repicar les campanes. No és pot enredar sempre a la gent. Viuen del cuento i els hi va el victimisme.

A Vielha és pot fer una `setmana de solidaritat al desenvolupament i la cooperació´, amb un munt d’entitats cíviques de tota mena, treballant conjuntament, i no és pot convocar una mobilització reivindicativa per Aran, participat tothom com a convocants.?. Son uns autèntics sectaris.

Però dit tot això, espero que tingui molt d’èxit la mobilització per Aran i espero que tothom, tothom sense exclusió, hi vagi.


...

.................


Mentre tenim tots els transports en alerta màxima, o sigui: o els terroristes o la policia et poden liquidar a Londres, ha aparegut l’acord històric de l’acabament de la lluita armada de l’IRA.

És una gran noticia, ja hi haurà temps per fer les anàlisis, però dit senzillament, com estat d’ànim, és un reconfortant pas per construir, una engruna més, la cultura de la pau. Per Irlanda del Nord i del Sud és un pas de gegant.

Fins arribar avui, s’ha recorregut un llarg trajecte, on un imaginatiu i revolucionari Acord, “l’Acord de Divendres Sant”, ha permès aquesta solució. Que ningú s’enganyi, l’Acord és d’un enorme contingut polític que ha involucrat dos Estats: el Regne Unit i Irlanda. Cap solució policial, ni de l’exercit, ha acabat portant fins aquí, ha estat l’Acord que ho ha fet possible.

A més, sense escrúpols s’ha amnistiat a membres de l’IRA que han utilitzat les armes i han matat. I és que no podia ésser de cap altra manera.

És inevitable avui, pensar en el País Basc i ETA.

Serà molt complicada la sortida al País Basc, la caverna política i mediàtica faran difícil tot el procés. Juntament amb tot aquest món de rancúnia i manipulació política, també hi ha les “associacions de les víctimes”, inclosa la catalana.

El millor homenatge a les víctimes avui, és aconseguir la pau.

------------------------------------------------------------------------------
Declaració oficial de l'Exèrcit Republicà Irlandés IRA


El lideratge d'Oglaigh na hEireann ha ordenat formalment que es posi fi a la campanya armada.

Això tindrà efecte a partir de les 4pm d'aquesta tarda.

A totes les unitats d'IRA se'ls ha ordenat que abandonin les armes.

A tots els voluntaris se'ls ha ordenat que ajudin al desenvolupament de programes purament polítics i democràtics a través de mitjans exclusivament pacífic.

Els voluntaris no han de participar en cap altra activitat, en cap cas.

El lideratge d'IRA també ha autoritzat el nostre representant a comprometre's amb l'IICD [Comissió Internacional Independent de Decomís] per completar el procés que porti a posar les armes fora d'ús, de forma verificable, la qual cosa augmentarà la confiança pública. Aquest procés hauria d'acabar tan aviat com fos possible.

Hem convidat dos testimonis independents, de les esglésies protestant i catòlica, a fer de testimonis.

El Consell de l'Exèrcit pren aquestes decisions després d'un procés de discussió i consulta intern sense precedents amb les unitats de l'IRA i els Voluntaris.

Apreciem el camí sincer i directe en el qual s'ha fet el procés de consulta i la profunditat i contingut de les submissions.

Som orgullosos de la forma de camaraderia en la qual s'ha portat aquesta discussió veritablement històrica. El resultat de les nostres consultes mostren com és de gran el suport a l'estratègia de pau del Sinn Féinn, entre els Voluntaris de l'IRA.

Hi ha també una preocupació inqüestionable respecte a la incapacitat dels dos governs i els unionistes per participar plenament en el procés de pau.

Això ha creat dificultats genuïnes. La majoria aclaparadora del poble d'Irlanda plenament dona suport a aquest procés.

Ells i els amics de la unitat irlandesa per tot el món volen veure la plena aplicació de l'Acord de Divendres Sant.

Malgrat aquestes dificultats s'ha considerat que les nostres decisions avancen els nostres objectius republicans i democràtics, incloent-hi el nostre objectiu d'un Irlanda unida.

Creiem que hi ha ara una manera alternativa d'aconseguir això i acabar amb la dominació britànica sobre el nostre país. És la responsabilitat de tots els Voluntaris mostrar lideratge, determinació i valor.

Som molt conscients dels sacrificis dels nostres patriotes morts, dels qui van anar a presó, dels Voluntaris, de les seves famílies i la base republicana més àmplia.

Reiterem la nostra opinió segons la qual la lluita armada era totalment legítima. Som conscients que molta gent ha patit aquest conflicte.

Hi ha un imperatiu imposat a tots els bàndols i aquest és el de construir una pau justa i duradora. La defensa de les comunitats nacionalista i republicana comunitats ha crescut amb nosaltres.

Hi ha una responsabilitat davant la societat per assegurar que no hi hagi cap reaparició dels pogroms de 1969 i els primers anys setanta.

Hi ha també una responsabilitat universal per fer front a les actituds sectàries en totes les seves formes.

L'IRA es compromet plenament amb els objectius d'unitat d'Irlanda i independència i a construir la República dibuixada en la Proclamació de 1916.

Fem una crida a la màxima unió i esforç dels republicans irlandesos a tot arreu. Som segurs que treballant junts els republicans irlandesos podrem aconseguir els nostres objectius.

Tots els Voluntaris són conscients de la importació de les decisions que hem pres i tots els Oglaigh són obligats a complir plenament aquestes ordres.

Hi ha ara una oportunitat sense precedents d'utilitzar l'energia considerable i generositat que tenim en favor del procés de pau.

Aquesta sèrie completa d'iniciatives sense parangó és la nostra contribució a això i als esforços continuats d'aconseguir la independència i la unió de la gent d'Irlanda.

(28 de juliol de 2005)

------------------------------------------------------------------------------
DOCUMENT FONAMENTAL:

"L’Acord de Divendres Sant".
(Belfast, 10 d’abril de 1998). [En anglès /pdf./ CLICAR].

L’Acord fou el primer miracle per Irlanda!. Han passat quasi 7 anys.


...

....................

.........."Shoot-to-kill" tactics. London 2005.


...

Fa gràcia veure com els diaris de Madrid tracten el tema de la nova pel·lícula de Mel Gibson. En concret, és sobre una qüestió de llengües. Amb titular com “Del Arameo al Maya”, ens expliquem sorpresos, que l’actor-director està a punt de començar el rodatge de la pel·lícula “Apocalypto” i que ho farà en maya, desprès d’haver rodat la famosa i tan discutida pel·lícula “La Passió de Crist”, on hi havia escenes en arameu.

El senyor Gibson no és àngel de la meva devoció, ni tampoc he vist la pel·lícula sobre Crist, però em sembla bé que tingui sensibilitat a les llengües. Sembla que hi ha gent, quasi sempre monolingüe, que no donen valor al patrimoni de la humanitat, que són totes les llengües sense exclusió, per molt minoritàries que siguin.

Des de Madrid, i sobretot en certs ambients periodístics i polítics, de llengües n'hi ha de primera i imperials i les altres, són els anomenats “idiomes poc comuns”. A més sempre hi ha bàrbars, com aquell dirigent presumiblement d’esquerres del País Basc, que va expressar que mai parlaria en euskera, perquè és una llengua de violència.

No sé com s’ho farà en Gibson, perquè del maya hi ha molts i variats dialectes, però és un signe de profund respecte utilitzar-lo en una pel·lícula, que a més serà vista per milions i milions d'espectadors del planeta.

Esperem que un dia Gibson descobreixi el català i l’occità i ens projecti de cop, al món.


...