Algun amic m’ha escrit per preguntar-me pel refredat i per interessar-se pel que estic escrivint , fins i tot algú m’anima a penjar on line fragments de la meva recerca, per opinar abans del redactat final.

I perquè no?. Fa molts anys ho vaig provar de fer a Vilaweb en el seu apartat de “Colles” i el feedback va ésser un desastre, ningú li va interessar ni un borrall el que jo escrivia sobre nacionalisme, però ara, desprès d’escriure centenars de pagines des de fa cinc anys a la LSE, estic acabant capítols d’un text sobre nacionalisme cultural occità.

A continuació reprodueixo un petit text inclòs en un "Capítol introductori", que vol situar la dansa aranesa, esperant que desprès en un capítol posterior s’ampliarà abastament. (N’he tret tot l’aparell bibliogràfic i les notes de peu de pàgina. Està en català, que és com escrit, en espera de la seva traducció i adaptació a l’anglès).

Alguna opinió d’algun lector/a?.


PETIT TEXT DE TREBALL ( dins Capítol Introductori)
-------------------------------------------------------------
La dansa aranesa

La cultura aranesa té la seva màxima i coherent expressió en la dansa tradicional.

A la Val d’Aran encara no hi ha avui, una cultura de les denominades "cultes", àmpliament desenvolupades. Hi ha individualitats que practiquen aquestes formes cultes de fer cultura, però son excepcions.

El que si hi ha a Aran és una important, sentida i seguida dansa tradicional, com expressió artística de la seva cultura. És el seu autèntic patrimoni cultural viu.

Amb la dansa, com acompanyant o com a singularitat, també hi ha la música tradicional, que com ho és per exemple la música tradicional irlandesa, els folkloristes tècnicament la denominen “folk music”. Aquesta música és basa en una transmissió oral, amb unes arrels rurals, sent no professional i amb un repertori no comercial creat “by and for” “the folk”.

El folk és una música de llarga història, en la que és produeixen rituals de tota mena i serveix de recordatori d’una història cultural compartida i també d’uns valors compartits. I com passa en molta música i dansa folk d’arreu del món, el procés oral de transmissió passa de generació en generació, els noms dels compositors o coreògrafs originals són oblidats i només les tonades, les cançons i les coreografies són recordades dins d’un procés gradual de canvis, arribant a ésser productes culturals d’una comunitat, per sobre l’autoria d’un creatiu individual.

Aran encara no té elaborada una sistemàtica història social de la seva dansa i la seva musica tradicional. El que jo busco al llarg d’aquesta recerca, és elaborar un cos teòric d’aquestes pràctiques artístiques populars, com un aspecte del seu nacionalisme cultural.

Des de “l’Ethnochoreology” és pot afirmar que tot i que la dansa és un llenguatge universal, no hi ha manera d’entendre tot un nucli nacional de moviment de dansa sense entendre el moviment cultural que el sosté. Perquè la dansa és un fenomen de múltiples facetes, que a més del que és veu i s’escolta, inclou un “invisible” underlying system, els processos que produeixen tant el sistema com el producte i el context sociopolític.

I el fenomen que m’interessa destacar aquí, és que a Aran, la majoria de tots els continguts de la dansa i de la música folk comparteix la cultura amb la resta d’Occitània. Tant l’estètica com els valors culturals de la dansa aranesa entronquen amb el moviment occitanista.

Produint-se en la pròpia societat aranesa, una evident contradicció, que és trobar-se algun sector de ciutadans aranesos impermeables i recalcitrants als lligams occitans, però en canvi els membres joves de la seva família, no només són espectadors de les danses sinó que en són protagonistes.

I també, com si les danses tradicionals a Aran fossin autentiques cerimoniós d’iniciació, serveixen per integrar al ciutadà nou vingut. No és només la dansa tradicional aranesa un llenguatge artístic o un joc artístic per a ésser gaudit, sinó que és una “eina” que el nou vingut vol fer practicar a la seva família infantil, per aconseguir, a la pràctica, ciutadania o veïnatge.

S’ha de valorar que aquesta “eina “ d’integració i socialització, té a la Val d’Aran un component molt més elaborat que la incorporació a l’ús de la llengua aranesa.. I no és d’estranyar trobar-se colles de dansa, que quasi íntegrament utilitzin l’espanyol com a idioma de relació.

Aran com a societat rural que meteoricament ha passat a comunitat urbana i de consum, té aquesta singular forma de cultura que és la dansa i la té instal·lada en la seva quotidianitat. No és un producte només per recitals en un teatre o com a activitat turística, és un producte cultural de participació familiar i d’integració social.

Per tot això, en el proper Capítol 5 d’aquest text, faré una aproximació a la dansa aranesa, incloent-hi: l’anàlisi social del context i la “ethnohistoria”. Però a més, també hauríem de veure el procés de decisió de la tria d’una dansa o una altra, i en quin esdeveniment social, polític o patriòtic, aquesta dansa és balla.

Però per trobar més pistes de comprensió del fenomen de la dansa a Aran, també ens caldrà analitzar la pròpia dansa: el sistema estructurat de moviments; les estructures superficials i profundes; els motius; les coreografies; l’energia; l’estètica; el text i la música; la continuïtat i el canvi; la relació del moviment amb les emocions, els rituals i l’art; l’estil; la improvisació i la comprensió coreogràfica; l’aprenentatge i el mètode d’ensenyament; els espais d’execució; la vestimenta; els significats i el moviment.

Tot això amb l’objectiu de caracteritzar la via cultural de connexió entre Aran i la resta d’Occitània. Potser avui, aquesta via constitueix l’únic pont popular i autèntic, de relació i d’identitat nacional entre aquests dos territoris.


JR Colomines-Companys © 14/12/2005



...

........

Estic enclaustrat escrivint un text sobre nacionalisme cultural occità, a la vegada estic molt refredat i tot això amb un Londres fred.

Poques ganes doncs, d’escriure en un dietari, però no puc suportar la pena de mort i dels Estats Units només que arriba misèria, i això em commou profundament.


...

.................


Com a periodista, si fos membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, votaria com a degana a Pilar Antillach.

N’estic tip de tant llepaculs, i necessitem premsa catalana professional, independent i culta, que sàpiga diferenciar que és informació, que són relacions públiques i que és propaganda. Entre altres coses perquè a cada una d’aquestes especialitats, totes lícites, tenen o haurien de tenir els seus Col·legis professionals. I ho puc dir jo, que em dedico al màrqueting, per tant també a la comunicació de forma integral.

Espero des de Londres, que el proper dia 12 de desembre, que els que puguin votar, votin la candidatura Antillach.


...

.....................El Día de la "ConstituciÓN"?
........................Quina Constitució?.


...

Un dia de gestions majors a la London School of Economics and Political Science, la LSE.

Les qüestions acadèmiques van com una seda -carregat de feina-, les financeres i les de residència estan plegades d’entrebancs administratius, fins i tot per desmuntar-ho. Per descabdellar tanta normativa poc creativa, m’ha calgut fer una autèntica pluja d’e-mails, adreçats a responsables de totes les àrees, potser l’impuls mediterrani farà tombar tanta miopia britànica. Demà recolliré les reaccions.

Quedo lligat a la LSE fins l’any 2009.

I tot això per acabar sent, de forma oficialitzada, “un especialista senior en METODOLOGIA D’ANÀLISI DE LA NACIÓ OCCITANA”. Tota una subespecialització que cada dia cal construir i defensar, per desesperació de tots els centralistes i fonamentalistes de torn.

De salut no en faré ni mica.

El document de matricula

...

Arribada a Londres i de cap al cinema. Una desitjable Kelly Reilly i una interessant Judi Dench en la pel•lícula de Stephen Frears : “Mrs Henderson Presents”, em dona més benzina per afrontar les properes quatre setmanes angleses en les que necessito acabar dos capítols sobre la recerca d’Aran.

Tinc novetats laborals, familiars, de recerca, de literatura, d’associacionisme i de reciclatge acadèmic, però fins que no estigui ben lligat, millor no explicar res.
Aquest proper 2006 pot ésser espectacular per a mi.


...

DE VIATGE PER GUANYAR-ME LA VIDA

Desprès d’haver vist una molt bona pel·lícula: “The Libertine”, que són les aventures a Londres del Segon Earl of Rochester al segle XVII, començo avui, a les tres de la matinada, un viatge laboral a Occitània, que m’ha de portar a tenir feina permanent.

Durarà 12 dies aquest viatge de selecció i possible contracte, i no tindré una via fàcil, ni una certa tranquil·litat per publicar en aquest blog. Això sí, escriure com cada dia i com és usual en les meves llibretes escolars de botiga de “Tot a una lliure”, desprès ja us explicaré alguna cosa.

Els meus estimats analistes sobre les visites d’aquest blog m’estiraran les orelles, perquè parar uns dies d’escriure és perdre lectors i d’aquest blog el 46,70% són lectors fidels que tornen. I segons diuen aquests analistes nord-americans, fer una aturada de 12 dies és suïcida, és com començar de nou.

Doncs, m’agrada, fins el 4 de desembre, novament “retransmeten” des de London !!!.

Us deixo amb el poema “Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul...” de Maria Mercè Marçal, tant apassionat com la pel·lícula:

Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul
-dues meitats bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l'arbre, de l'arrel a la copa.

Amb l'amor a l'esquena, com una casa closa,
i un bri d'esglai al cap de les antenes,
m'emparro per l'escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri,
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Amb tanta mala llet i tanta xenofòbia contra Catalunya i contra els diversos pobles i llengües que no sigui l’espanyol, que és com aire fresc en una atmosfera sufocant, que la gent normal, l’afició del Real Madrid al Bernabeu, aplaudís als jugadors del Barcelona. No se si tinc Síndrome d’Stockholm, però ho veig com una entrada sana i gratificant d’aire fresc.

Jo crec molt en la gent senzilla, el poble de veritat. I estic convençut que entre els espanyols de carrer, que en castellà seria “de a pie”, també hi ha una ànima profunda democràtica, capaç d’entendre i defensar les altres cultures com la nostra.

Sense partidismes, sense PPs, sense barons carques del PSOE, sense Copes, la gent aplaudeixen sense problemes. No és una qüestió només de bones formes, és un reconeixement sense cap sectarisme d’un fet esportiu, això fa gran una afició. I tothom sap que el Barça és més que un Club i l’afició del Bernabeu també.


...

He passat una petita experiència, mig per casualitat, que ha tingut la seva gràcia. En concret he viscut dos banys de “masses” diferents, que s’han trobat i confós en alguns moments.

Dissabte em vaig ficar dins de l’afició del Club de futbol Chelsea, que jugaven contra el Newcastle. I tot això va passar mentre anava al cinema. Vaig trobar-me i viure el clima dels inxes i l’actitud para-hooligans de l’afició, sobretot en tot un recorregut de metro. Dic “para-hooligans” perquè de fet tothom estava moderat, malgrat les desafinades dels cants corals que ens amenitzaven o espantaven en les andanes, el vagons i en les sortides.

L’altra “massa” era infantil i juvenil que esperitada i histèrica és disposava, com jo, a veure: “Harry Potter and the Goblet of Fire“, o sigui l’última pel·lícula d’en Potter.

S’ha de conèixer on està el cinema i on esta el camp de futbol, per acabar d’entendre la barreja de les dues “masses de gent”. Fulham Broadway que és la parada de metro del cinema i del camp, està en el mateix edifici d’un centre comercial. És a dir les dues aficions és troben i és confonen en un mateix immens hall.

L’escena de les dues aficions en marxa i cadascú a la seva, no deixa d’ésser una metàfora del Londres d’avui, fins i tot del Regne Unit. Embogits per una activitat lúdica, competitiva, màgica i amb uns clars líders a admirar, i tothom a punt d’entrar en una cerimònia de complicitats i anhels.

La pel·lícula de Harry Potter la vaig trobar llarga, pesada i repetitiva de la resta de la saga, tot i que com a novetat important és que introdueix el desig del sexe oposat que experimenten els superconeguts protagonistes, ara adolescents en la ficció i inevitablement també s’hi han tornat els propis actors.

Mentre és projectava el film hi havia un silenci reverencial entre el públic, malgrat les inevitables passejades dels pixaners.

Que no m’hagi funcionat la pel·lícula a mi, no vol dir que funcioni extraordinàriament bé pel públic al que suposadament va dirigit, encara que tots els acompanyats adults també se l’han d’empassar. De fet l’acompanyant és obligatori, perquè no és una pel·lícula classificada “apta i oberta” sinó que és per “més de 12 anys o amb acompanyant”.

No sé exactament quan va durar la projecció, però amb l’immens i abusiu bloc de publicitat adreçat a la canalla més la pel·lícula, va durar tant com el partit de futbol, perquè quan sortíem del cinema sortien els aficionats del camp.

Hi havia una certa eufòria per la victòria del Chelsea, però res d’espectacular. No sé si la presencia de la policia imposava o els merders passen quan perden a camp propi.


...

Internet et possibilita navegar per una imprescindible munió de Revistes on line LITERÀRIES, d’aquestes n’hi ha una feta en quatre llengües, molt interessant, és “The Barcelona Review”. La web-revista és en quatre llengües, però en realitat no són traduccions, sinó que son quatre visions i continguts diferents segons la llengua.

Ara estan d’aniversari perquè han arribat al número 50, i com escriu Joaquim Carbó celebrant l’esdeveniment, també em sumo a la felicitació del poema:

Reviu Barcelona
o només fa la viu-viu?
No diguis ni piu
–sigues positiu!–
i no facis més el viu:
Visca Barcelona Review!

http://www.barcelonareview.com

...

............................................................................. !!!

Reunió de la Direcció de Vivéncia Aranesa

PRINCIPALS ACORDS

Reunida la Direcció de Vivéncia Aranesa s’ha acordat els següents punts:

1. Per tal d’adequar l’Associació Vivéncia Aranesa a uns objectius més amplis que li possibilitin abastar més camps d’intervenció com ONG i això fer-ho d’una manera integral, s’ha acordat canviar els objectius de l’Associació dels seus Estatuts. Sense trencar els objectius fundacionals s’acorda ampliar-los, en especial en la seva vessant cívica.

Els nous objectius quedarien redactats en els Estatuts de la següent manera:

“Que és Vivéncia Aranesa? Vivéncia Aranesa és una entitat cultural i cívica de la Val d'Aran.

Com una Organització-No-Governamental (ONG), sense afany de lucre, avui jurídicament és una associació, que té com objectiu específic cultural: promoure la cultura i la llengua aranesa i occitana en general, i els seus lligams amb la cultures minoritzades, en especial la cultura catalana, en el procés de construcció de la Unió Europea. I té com objectiu general cívic pels ciutadans dels Pirineus: promoure els drets col·lectius dels pobles, els drets humans, la cooperació al desenvolupament, l’economia d’ajut social i la cultura de la pau.

Aquests fins potenciats en dues vessants: una de promoció i difusió popular i una altra d'estudis i difusió de caràcter acadèmic en especial de projecció universitària.”


2. S’acorda obrir tot el procés perquè l’Associació és converteixi amb una Fundació privada.

3. Crear la figura de Director de Vivéncia Aranesa.

4. Incorporar 6 membres a l’actual Direcció Fundacional, cercant-los, amb una voluntat de pluralitat, entre animadors culturals i socials de la societat aranesa.

5. Congratular-nos per l’aprovació del nou projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i en concret a les qüestions relacionades amb Aran. Com Associació s’acorda seguir com a grup d’opinió perquè és consolidin i és desenvolupin les aspiracions araneses recollides en el futur Estatut. Constatem que com Associació hem de seguir incidint en aquest camp i per això potenciarem el nostre programa difusió d'Aran a Catalunya, el “Programa Víctor Balaguer”.

6. En la línia de la nova faceta social de Vivéncia aranesa s’acorda reforçar el nostre programa de Cooperació al Desenvolupament, destinat a l’educació, la formació i la sensibilitat de la societat en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional: programa que denominen Programa “Pirineus Solidaris”. I per això, s’editarà una publicació de periodisme social.

7. En les diferents estructures de finançament de Vivéncia Aranesa s’acorda crear una “Plataforma de Serveis de Comunicació” adreçada a donar suport en comunicació a tota mena d’ONGs i entitats, així com adreçada a tots els ajuntaments aranesos i catalans, com una nova fórmula de “Captació de Fons” per a l’Associació.

Vielha, 31 d’Octubre del 2005

http://vivenciaaranesa.blogspot.com
...

...........................................................................

Pels diaris he vist que Unitat d’Aran diu que demanarà en el proper Ple del Conselh Generau que el Govern d’Aran creí una “Xarxa de Biblioteques” del País o sigui la Val d’Aran.

La proposta és bona, sinó fos que tal com ho plantegen i ho publiciten, sempre és fet com una guitza (una patada) al cul del grup de Govern del Conselh o sigui Convergència Democràtica Aranesa.

Proposen una cosa que ells no poden fer i volen que ho facin els altres. I no ho poden fer perquè les majories i les minories són les que són.

Sempre aquests d’Unitat d’Aran fan el mateix: una bona proposta la fan servir com una pedra partidista per fotre l’altre.

Recordo per exemple la demanda per part d’Unitat d’Aran que el Ple del Conselh Generau s’organitzi amb una seriosa dinàmica de Parlament Aranès, i en comptes de plantejar-ho en forma de consens, ho plantegen com una mancança i acusació dels actuals que governen, com si ells no haguessin governat abans i no en siguin corresponsables d’aquestes mancances institucionals.

Hi ha temes que són d’aquells que podríem dir “nacionals”, temes “d’Estat” i que necessiten ésser tractats de forma de consens nacionals i no partidista. I precisament per això, com les biblioteques, s’hauria d’escoltar a tothom.

És una llàstima que els polítics sempre vagin a la seva i no escoltin mai a la societat civil. Si en Paco Boya en comptes d’anar insultant als directius de les associacions, escoltes una mica, -perquè li deu anar amb el sou de parlamentari dialogar amb les associacions-, s’hauria pogut llegir la proposta del "Programa Robert Lafont" que és un Programa d'intervenció de l’associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa entorn les biblioteques públiques d'Aran.

Aquesta proposta consta avui de dos Projectes centrals: un "Projecte de foment d'Occitània a les biblioteques públiques". I un "Projecte de foment de la lectura". Això ho vàrem iniciar la Festa d'Aran de l’any 2004 i ha representat moltes hores de treball entre bastidors, a més d’haver reunit a tots els bibliotecaris d’Aran i tenir obertes diverses línies de col•laboració permanents. I tot això s’ha fet com una modesta dinàmica pràctica de xarxa nacional aranesa de biblioteques.

Perquè no és només una qüestió de locals, funcionaris i diners. És una qüestió que cal tenir clara i portar-la a la pràctica: s’ha de saber que representa una POLÍTICA NACIONAL de biblioteques pel País. I a Aran, pel tipus de cultura minoritzada que som, encara té un afegit més gran: que la biblioteca i la xarxa de biblioteques hauria d’ésser motor de cultura i sobretot d’infraestructura de cultura.

La proposta d’Unitat d’Aran simplement ARA no és farà. Que la posin en el seu programa electoral, que guanyin les eleccions -s’hi poden- i llavors ho podran fer.

Però de moment els companys d’Unitat d’Aran, per fer-se més creïbles, que arreglin coses dels municipis que governen i que el Secretari-d’ajuntament-Regidor-Conseller Rufino Martínez deixi de jugar a la puta i la ramoneta en temes de biblioteques a Les, a Vielha i al Ple del Conselh Generau d’Aran.

A Les:
Quan de temps fa que la biblioteca esta tancada?.
Ja saben els polítics que Les és on la canalla llegeix menys.
Com és que l’arxiu Melquiades Calzado esta “congelat”?.
Perquè és té i s’ha tingut en tan males condicions laborals al senyor Claudio Aventín, el suposat bibliotecari?.
Les té o no té bibliotecari avui?.

Perquè s’ha de saber, hi ha una doble manera d’entendre la biblioteca de Les: la de l’Alcalde i la del Secretari de l’Ajuntament, i almenys en aquest tema, la política del Secretari és la que s’ha imposat.

A Vielha:
És pot parlar seriosament d’una futura Biblioteca Nacional, que seria la de Vielha, si l’Ajuntament de la capital i el Conselh han estat AUTISTES en les seves relacions en temes bibliotecaris durant temps i temps ?.
Quina diferencia hi ha entre la gestió de la Biblioteca de Vielha i la Biblioteca de Mollerussa? Quina diferencia hi ha entre una Biblioteca Nacional i una Biblioteca Comarcal?.
Quina és la política bibliotecària de Vielha avui: nacional o comarcal?

A Aran als polítics no se’ls hi ha de fer ni cas pel que diuen, sinó pel que fan. I en les eleccions –l’hora de passar comptes- el que Unitat d’Aran aportarà, és el treball fet als llocs que governa, i no les cartes als reis que expliquen als diaris.

I si l’Alcalde de Les, no se’ls hi en va a ERC, hauran d’explicar que han fet, per la feina, a Les i a Vielha. I en temes de biblioteques, per la feina feta, ho tenen pelut d’entusiasmar al personal.

I els altres, els Convergents?. Deixem-ho per un altra dia, perquè també hi ha marru.


...

.................................................................................

Contes de Londres

SOMNI RECURRENT


Avui he tingut un somni, el mateix de fa moltes nits:

“Estic en una Sala de la London School of Economics and Political Science i m’estic enfrontant en una discussió amb la vaca sagrada dels estudis de nacionalisme al món anglosaxó.

Sempre la discussió acaba igual:
Jo dic: –Admirat Professor no en té n’hi idea de que és Catalunya, del que és una nació minoritzada.
I ell em respon: -Aprengui l’anglès Mr Colomines!!! (Òbviament el meu cognom dit amb fonètica espanyola per fotre més).

Això passa un dimecres a la tarda i de cop em desperto, però això passa dins del somni. Són les 5 del matí de dijous. Nerviós m’afaito, em rento les dents. Vaig corrent a la dutxa, corrent despullat pels corredors d’una residència d’estudiants. Primer vaig al wàter i desprès em dutxo una eternitat.

Ràpidament agafo un bus de dos pisos amb la por a una bomba, arribo a Waterloo Station i agafo el tren internacional Eurostar, desprès que m’han escorcollat a fons. I com cada dijous, arribo just a les 11 del mati al seminari de “Sociologia dels moviments socials” que dirigeix Alain Touraine a l’institut de Paris, “Centre d’Analyse et d’Intervention Sociologiques”. Mentre escolto em vaig adormint -dins del somni- i de cop en desperto per uns aplaudiments i un Visca Aran!!!.

Espantat, miro al meu voltant i em veig rodejat d’aranesos coneguts amb la copa enlaire festejant la inauguració de “l’Institut Aranès d’Estudis de la Nació i el Nacionalisme”.
Em quedo glaçat!!!. L’amfitrió és el nou Síndic d’Aran: en Joanito Riu, l’actual Alcalde de Vielha, que porta un penjoll enorme penjat del coll, on hi ha la cara vivaaa de l’alcalde de tota la vida de Vielha, el Pepito fent ganyotes. El Síndic comença a cantar “Paraules d’amor” d’en Serrat, rodejat d’aplaudiments i d’unes fans que només fan que arreglar-se les calces, que els hi queden ficades entre les galtes del cul, mentre una pluja fina els hi fa transparents les samarretes".

De cop em desperto i aquesta vegada de veritat. Amb una suor freda i una mica de taquicàrdia.
Fa temps que tinc aquest mal rollo cada nit. Que m’està passant?.


...

Contes de Londres
La violoncel•lista (Tercer lliurement)

Estava a punt de creuar la línia de la City i entrar al seu barri. La martiritzada estació de metro d’Aldgate simbolitza la frontera cap a un territori on la gran mesquita és el símbol d’identitat profunda de la seva gent.

Tot semblava igual que d’altres barris, però el començament d’una llarga filera de botigues de roba muntades com a basars, delatava que s’havia entrat en una altra dimensió ciutadana, en un altre Londres.

Aasim cada dia fa el mateix trajecte: de la feina a casa a peu. De la gran illa dels negocis al seu barri en deu minuts caminant.

Si algú mai el vigiles, veuria sempre les mateixes pràctiques: primer a la sortida de Simmons & Simmons és descordava la corbata, desprès més enllà l’armilla i un camí més enllà és posava la corbata a la butxaca. Per acabar, saludant afectuosament a tothom amb l’americana i l’armilla a la mà.

Aquest desvestiment no només ho feia per comoditat sinó per evitar provocar. Se li havia ficat al cap que el seu èxit a la City li creava enemics al barri i no és tractava d’anar provocant a la seva gent.

Perquè era la seva gent, la seva colla, la seva família i la seva comunitat religiosa; encara que a deu minuts era l’individualisme ferotge el que marcava el territori,. Ésser enormement competitiu de forma solitària és el que qualsevol paio necessita per surar a la City i ell ho sabia molt bé.

Però l’Aasim estava vigilat, com qualsevol professional musulmà de nivell que treballa en els negocis britànics. De fet no era gens estrany, perquè ell mai s’havia mantingut al marge del moviment cultural del seu barri i això sempre és profundament sospitós. Negocis i cultura compromesa és un còctel difícil de pair per la pasma dels Serveis Secrets, el desprestigiat MI5.

L’Aasim és un home alt amb una pell de color d’oliva mediterrània molt suggerent, que afegit a les seves elegants maneres li donen un posat de gentilhome d’aquells que de grans se’ls considera avis venerables. Un cos de figura envejable, amb un cul ben situat en harmonia amb una esquena atlètica i espatlles grans. Unes seies gruixudes i de negre carboner marquen una cara allargada, on uns llavis carnosos indiquen passió pel petoneig compulsiu.

Però avui no era el seu dia, una bona transacció se n’havia anat anorris i això li portaria problemes. Per això en sortir de la feina és va dirigir directament al “All One Bar” més proper i va demanar vi italià Chianti a 3 lliures amb 90 penics la copa.

(CONTINUARÀ ... ).
jrcc©
...

Avui el meu Marc fa 23 anys.
Viu a la capital de la catalanofòbia i s’està fent com artista plàstic amb la màquina de fotografies. Tota una experiència de vida. Felicitats !!!.

(Precisament escric aquest comentari en la “University of Westminster Presentation Ceremony” al Centre de Cultura Barbican, potser tota una premonició de la nova etapa del Marc del curs vinent i que fa temps està preparant).


...

Moltes vegades surto i entro a la Val d’Aran vomitant, sobretot per la part catalana, i això no es una malèvola metàfora, sinó que és el símptoma d’una terrible creu personal que és marejar-se anant amb cotxe, no cal dir amb autocar. Ahir va ésser un dia terrible.

Ni la novel•la “Una pell freda”, comprada per la Piuca a “La Guineu” de Sant Feliu de Guíxols, ni l’univers lèsbic a l’avió, em va posar el cos a to. Entre l’astorament, el posar-me calent i un estómac revoltat, l’avió dels irlandesos em va situar en un aeroport anglès de merda, és clar que havia pagat un cèntim d’euro pel bitllet, a més dels odiosos impostos.

Avui passant en autobús he vist a Trafalgar Square instal•lada l’enorme escultura de Marc Quinn, de la dona mutilada i nua. Impressiona, però no s’ha resolt bé el cap, hi falta tota la poètica que té un cap de dona adulta.

La novel•la de Sánchez Piñol l’he deixada, més o menys, al capítol 5, potser acabarà molt interessant, però de moment per monstres ja en tinc ben bé prou amb els meus i avui no m’interessen els inventats. Tampoc l’he encertada amb la pel•lícula “Broken Flowers” amb un Bill Murray imitant-se a ell mateix com a “Lost in Translation”.

Sort que aquest diumenge gris, plujós i fred he pogut carregar les piles anant a somiar al barri de Putney i passejant-me al costat del Tàmesi, aspirant a ésser un remador de piragua del Putney Boat House.

I sobretot aspirant a tenir un físic fort, capaç de superar les enormes marejades criminals, i que no són per una bona farra, sinó pel balanceig del cotxe a més d’un enlluernador sol mediterrani, que és el meu enemic de viatges.

Un bon dia és un bon dia gris, llavors sóc el rei del mambo.


...

Reclòs en la meva torre de vori de Vielha, passo una petita grip, però per a mi representa un pes enorme. Els mals físics m’empetiteixen, mentre que els mals mentals, em fan crear sòlides dreceres per sortir-me de l’embolic. Tota una paradoxa, sobretot per aquells que creiem que no hi ha mal mental sense una base biològica.

En situacions de debilitat física sempre descobreixes coses i jo he redescobert aquests dies la sopa d’all o sigui les pel·lícules en DVD. Amb pel·lícules, llibres, internet, música i muntanyes de material per a dibuixos i escultures podria viure dies i dies tancat en una cova, com les meves “coves” a les residències universitàries de Londres i la de Can Feliu del Cantó.

Des del llit he seguit el debat al Parlament Espanyol sobre la proposta del nou Estatut d’Autonomia. I m’han semblat excel·lents i eficaces les intervencions dels comissionats del Parlament de Catalunya.

El discurs de la Manuela de Madre no m’interessa, però és ben real. I no és que no m’interessi el sentiment profund de les coses exposades, que sí que m’interessen sobretot la qüestió de la seva emigració, sinó el que em preocupa és el rerafons polític del que representa. Perquè com sempre la tradició de l’antic PSUC i de Comissions Obreres és molt més nacional catalana que la tradició de l’antiga federació catalana del PSOE, i això s’ha reflectit amb tota mena de detalls, en la seva intervenció parlamentaria.

A Mas i a Carod els hi espera a Catalunya un futur de duel a mort, i encara no tinc idea com s’ha de reconduir tot això. Però evidentment haurà d’ésser d’una forma imaginativa i productiva, buscant una sortida per evitar la trencadissa definitiva del nacionalisme català.

Aran, la Val d’Aran, ha estat totalment fora de l’escena parlamentaria de les “Cortes Españolas” i també de la societat civil mobilitzada a Madrid. Tot un altre símptoma per a pensar-hi.



...