Les velles dinàmiques segueixen, encara avui entre els dinosaures de la cultura funcionarial aranesa, -els grans amargats del País, incapaços de cantar de forma coral perquè són incapaços de treballar en equip-. Ells segueixen discriminant l’associació cultural i cívica “Vivéncia Aranesa”, que presideixo.

Busqueu alguna guia oficial sobre associacions culturals araneses i veureu que mai apareix “Vivéncia Aranesa” -exactament com tampoc apareix referenciada a la Web central de la Generalitat de Catalunya, al costat de les altres entitats culturals d’Aran.

Òbviament, si que “Vivéncia Aranesa” està a la Guia d’Entitats de la Web del Departament de Justícia, perquè fa uns tres anys que és una entitat legalitzada.

Per altra banda, és com insòlit que col·lectius aranesos que mai s’han legalitzat, rebin ajudes directes de l’administració, com si estesin normalitzats com entitat constituïda. No solament és lleig , és que és il·legal.


...

Francesc Domínguez ha escrit per a “Univers Dimensis” de la casa “Dimensis Global Communications” una reflexió, que va perfectament pel que fem i farem en Comunicació al Govern d’Aran:

La comunicació de les organitzacions Tota organització és potencialment capaç de “comunicar”, però no totes les organitzacions saben comunicar el que desitgen o desitjarien comunicar. De fet, i paradoxalment, fins i tot la manca de comunicació “comunica”.

Una organització “comunica” quan explica –i, sobretot, quan ho explica bé- tant als seus clients interns (el personal) com als externs la seva missió, els seus valors, la seva cultura o filosofia empresarial, les seves qualitats diferencials respecte als competidors. Aleshores, l’organització “existeix”.

Una organització és el que comunica. Recordem el principi fonamental de la comunicació, en concret de les relacions públiques: “fer bé les coses i fer-ho saber (bé)”.

Hi ha qui diu que quan una empresa gran comunica ven els seus productes o la seva oferta de serveis. Quan ho fa una de petita es dóna a conèixer.

En un món empresarial en què els productes i les ofertes de serveis són cada cop més fàcils d’imitar, la gestió de la comunicació esdevé un dels factors potencials de diferenciació. Quan parlem de comunicació estem fent esment a la comunicació interna, tan sovint oblidada, i a la comunicació externa.

La comunicació interna està íntimament relacionada amb la cultura corporativa, que contribueix a crear i consolidar, amb la gestió dels recursos humans i amb el màrqueting d’una organització. Abans de vendre un producte o servei, el personal d’una organització n’ha d’estar informat, tant de les característiques del producte com dels beneficis per als consumidors o usuaris potencials. Sense informació compartida, sense màrqueting compartit, no és plantejable cap política de creixement o diferenciació empresarial moderna.

La comunicació externa de les organitzacions s’acostuma a centrar de manera preferent en la publicitat. L’empresa, sovint sense un pla de gestió de la comunicació, sol inserir de manera espontània anuncis en diferents suports (premsa, ràdio, etc.). Aquesta manca de planificació de la comunicació du amb freqüència a no assolir els beneficis esperats amb els esforços comunicatius, per la qual cosa l’empresa o organització en qüestió atribueix sistemàticament la manca d’eficàcia a la publicitat.

Gestionar la comunicació implica conèixer el públic objectiu al qual ens adreçarem, posicionar-nos-hi, definir objectius, estratègies i accions. I avaluar tot el procés. La gestió de la comunicació és una qüestió de sentit comú, però que reclama coneixements tècnics i visió estratègica.

Si tot el que fa una organització comunica, els mitjans a través dels quals comunica han de ser múltiples i coordinats: la manera com atén el personal, les accions de patrocini, publicitat, màrqueting directe, comunicació interna, realització de conferències, presentacions públiques, etc.

Per tant, quan parlem de comunicació, sembla més idoni parlar de planificació estratègica de la comunicació integral. D’una planificació que convé que es faci i s’executi per professionals, perquè amb la gestió de la percepció social d’una organització i amb la seva imatge de marca no s’hi valen, gaires, errors.


...

Com a persona procedent de la reflexió acadèmica, és del tot evident que quan haig de gestionar comunicació institucional o sigui, seguir la pràctica -pura i dura- del dia a dia de la premsa i de la projecció, també faig un raconet d’anàlisi de pensament més teòric, per poder vestir un discurs coherent del que és un gabinet de comunicació d’un govern.

Que a més, per més dificultat, des de dins el veiem i el potenciem com un govern d’un País i des de fora, sobretot des de fora del territori, alguns ens veuen com un govern quasi o directament com una comarca.

En la reflexió, estic aprofundint en un element essencial de la comunicació pública, que és la comunicació interna.

Precisament l’objectiu principal de la comunicació interna en l’administració nacional aranesa és aconseguir la implicació dels diferents components d’aquesta administració en una filosofia global d’aquest organisme. És tracta de articular la implicació en un projecte comunicatiu institucional.

Com diria qualsevol especialista social, és tracte de potenciar la identitat de grup.

S’ha d’aconseguir que tothom s’hi senti còmode, tothom hi pugui col•laborar i tothom s’hi senti protagonista des de la seva professionalitat com a tècnics, sense altra mena d’implicació.

I feta la reflexió i construïda la teoria, s’ha d’anar a la pràctica i crear les eines i les dinàmiques de la comunicació interna, si tot això no funciona, no hi ha comunicació externa potent i sobretot útil pel ciutadà.



...

Hi ha un periodisme que no suporto i precisament és el que és dona més, quan és tracta sobre notícies d’Aran. En especial aquest periodisme el fan des de Lleida. L’operació consisteix en “congelar” les noticies sobre la Val d’Aran i agrupar-les totes per publicar-les un dia de la setmana.

Com una reserva d’indis sioux, els aranesos és veu que no tenen el dret a la informació fresca, diària i continuada. És com penós que s’hagi d’espera un dia X per conèixer la informació de fa sis dies.

El més fort és que el gestors de la informació ho troben natural. És un periodisme cutre i absolutament impresentable, pels estàndards de qualsevol periodisme civilitzat.

Les coses s’han de dir pel seu nom i ja no és un problema de sectarisme o de clientelisme, és simplement un model de premsa antropològica i rància que denigra als ciutadans dels Pirineus.

Algú s’ho ha de fer mirar.


...

El rumor, la manipulació i la notícia

Tothom a Aran, almenys en els sectors polítics i associatius, saben de la meva postura sobre els mitjans de comunicació que treballen al País. Ho he escrit i explicat en públic, moltes vegades.

El fet que avui sigui el “Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran” no fa que canviï les meves idees, sinó que les he reforçat. Pretendre com voldrien alguns membres de l’oposició, que em converteixi en un peix bullit sense idees i compromís, és no solament perdre el temps, sinó que a més és menysprear la meva professionalitat. Però que hi farem, són així de fantàstics i estupendus.

La meva feina és treballar per reforçar un espai de comunicació aranès, professional i lliure, en la seva vessant de periodisme institucional. Un periodisme capaç de tenir una projecció potent cap a la ciutadania aranesa, cap a Catalunya, cap a l’Estat espanyol i també òbviament, cap a la resta d’Occitània. Farem el que podrem.

Però com a periodista veig el que passa, sobretot em refereixo en temàtiques de societat, que el govern no hi té res a dir, i em pregunto perquè ningú ho explica. No podem ésser un País de rumors, tothom és mereix la notícia. La NOTÍCIA ben explicada, ben contrastada.


...

Sóc un obsessiu de les planificacions i de les previsions.

No puc entendre el meu treball professional sense una bona organització, amb agenda i planning.

Dona una gran seguretat, a un equip i a un projecte de treball, que tothom sàpiga de quin mal ha de morir i quan.

L’espontaneïtat, l’ésser directa, una actitud externa vital, si ha d’ésser útil en el treball, necessita exercir-se amb mentalitat de joc d’escacs.

Jugues ara i preveus de 10 a 15 tirades posteriors. Qui no sàpiga fer això, ho té difícil en periodisme o en gestió de premsa, no cal dir en un pla de màrqueting i en periodisme institucional.

Rieu, rieu però sense agenda i planning, i sense fer-los-hi cas, estem morts!.



...

He rebut molts e-mails donant-me sort per la meva nova etapa professional, fins i tot algun d’ells em picava el crostó. Però els més divertits, eren aquells que m’exigien que fos coherent en la meva línia de sentit crític i que no entenien perquè m’havia de ficar entre una flora i fauna, tan complicada.

Que deliciosament divertits aquells que volen que els altres guardin les “essències”, mentre ells és pixen en el País i la seva gent, en els que hem vingut de fora i ens volem integrar, i un dia i un altre van en la línia oposada de defensar l’aranès i tota la seva projecció social.

El periodisme és una professió, el periodisme institucional és una especialització del periodisme, com ho és el màrqueting comunicacional. Qui no ho entengui que si posi fulles.

Cap professional és un híbrid, tots els professionals de la premsa tenim un pensament nacional i social, i cadascú s’adhereix al projecte periodístic que hi creu més. S’ha de desconfiar de tots i totes aquelles dinosaures que ens diuen, amb veu de pito, que no tenen filies i fòbies o adhesions, perquè menteixen.



...

El meu treball al Conselh Generau d’Aran va a tot tren.

De moment tot queda en secret d’Estat, d’un Govern d’un País d’una Nació sense Estat.
A poc a poc, m’aniré recuperant del fort impacte de l’arrencada de les noves responsabilitats professionals, ja he superat el Jet Lag inicial, perquè desprès de treballar per les nits, durant tres anys, i d’anar a dormir a les 8 del matí, ara és, precisament, quan començo la jornada laboral.

Transparència, tranquil·litat i sentit institucional i sobretot que la gent em trobi, per “comunicar” bon rollo, per això dono constància del meu nou i públic telèfon mòbil:

649405630

Truca i enamora’t d’Aran!.


...

Avui he estat anomenat “Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran”.

Ha estat una jornada intensa, en la que el Síndic d’Aran m’ha presentant personalment, un a un, a quasi tota la plantilla dels serveis centrals del Conselh. Ha estat un recorregut reconfortant, de veure com un ampli grup de professionals estant creant administració nacional aranesa, cada dia.

Alternant entre despatxos, mentre acaben les obres del meu lloc definitiu, demà oficialment m’incorporaré a la nova feina.

Serà tota una aventura professional de creació de “Comunicació Institucional” transparent i tranquil·la, i sobretot una tasca de servei a Aran.

Tanta il·lusió, a casa ho hem celebrat amb un pastís de xocolata.



...

Silvia Torralba de Canal Solidari-OneWorld va fer una entrevista, l’any passat (16/11/2005), a la periodista argentina Alicia Cytrynblum, fundadora del projecte “Periodismo Social”.

La conversa anava sobre la importància d'incorporar les veus socials en els mitjans de comunicació i oferir informacions inclusives que representin a tothom és a dir la base del que anomenem “periodisme social”.

Vull recuperar aquí dues respostes, en un període que personalment torno a reflexionar sobre la premsa escrita aranesa, que tanta falta fa. Haig de treure coratge i diners d’on calgui, per tornar a potenciar premsa escrita en aranès/occità !.


( ...)
A què et refereixes quan parles de periodisme social?
La idea és donar un pas més en el periodisme, intentar posar la font en l’espai social i articular als diaris els temes socials amb els temes importants, de política i economia.
Des de sempre, i en tots els països del món, el periodisme ha parlat del que fa el poder i ha utilitzat com a font informativa en més d'un 90% dels casos a polítics i economistes. Per això, el repte és ampliar les fonts, treballar per incloure més actors socials en els mitjans de comunicació. En la mesura que això passi hi haurà més possibilitat de diàleg públic i democràcia, però si el periodisme no dóna aquest pas estarà endarrerit respecte els temps actuals.

Parles d'incorporar les veus d'entitats, moviments socials, ONG... Significa això que periodisme social és el mateix que periodisme solidari?
La diferència es pot veure en el que ha passat els últims anys a Argentina. Al 1989 va haver-hi una gran crisi, l'Estat va començar a retirar-se de l'educació, la salut... perquè la idea era que l’esfera privada es fes càrrec de tot. La realitat és que va ser un fracàs perquè l'Estat va desaparèixer, les empreses no es van fer càrrec de la gent i la pobresa va augmentar. Però al mateix temps també va créixer el nombre d'organitzacions socials, que van passar de 25.000 a 80.000 i que sostenien socialment el país.
En aquest context, els mitjans de comunicació van començar a visibilizar la solidaritat, però només destacant la bondat de la gent i sense relacionar el seu treball amb aspectes socials i polítics. Els diaris tenien seccions específiques sobre les accions solidàries i aquestes seccions o suplements les fèiem nosaltres, el nostre grup de periodistes socials.
En aquest temps vaig entrevistar més de mil líders socials i vaig veure que el fet que algú sigui bo o no és una opció personal, no social. No és que els moviments socials siguin bons, sinó que són actors que s'articulen en xarxes i que tenen alguna cosa a dir. Incloure les seves veus en els temes de política i economia, en les pàgines principals dels diaris, és periodisme social.
( ...)



...

Visc amb una fan de Harry Potter, la meva “Hormiga Atómica” com ella mateixa s’ha autodefinit algun cop per escrit, en el seu blog. Als catorze anys, la “HA” ha flipat per aconseguir puntualment l’exemplar de l’últim lliurement de la nissaga, en una de les llibreries de Vielha.

Mireu per on: mal servits de tota mena de llibres aquí als Pirineus occitans, però l’edició de l’últim “Potter”, en espanyol i en català, ha estat puntualment a la cita a Aran.

La col·lecció de Harry Potter està traduïda a unes 60 llengües, però no hi ha cap traducció a l’occità, ni en les seves variants dialectals, tampoc evidentment en aranès. I no deixa d’ésser un símptoma de la malaltia profunda que té l’occità. Una malaltia triple: un problema d’unitat de la llengua, un problema de gestió dels recursos culturals i falta d’una visió moderna de com recuperar i potenciar una llengua “trossejada” d’una nació sense estat.

Un nen o nena aranès o un jove o una jove aranesa o un adult o adulta aranesa no pot llegir uns llibres de tan èxit, com són el món de Harry Potter, en la llengua pròpia d’Aran. Em preocupa molt aquesta mancança com “animador cívic i cultural” i sento que s’hi ha de posar remei. No sé com encara, però hem de respectar la nostra cultura tradicional, impulsant a la vegada una visió més moderna, nova i d’àmplia audiència de la cultura contemporània, tant la popular com la culta.

Tenim un important problema de relació i funcionalitat de tots els dialectes de l’occità, incloent-hi els fonamentalistes de totes les versions, també tenim problemes amb el català i l’intent de desmuntar-lo en parcel·les, com inventant un “idioma valencià” i no potenciant-lo com una variant dialectal.

M’agradaria veure la cara dels peperos i psoeros talibans, quan s’han sentit violats en la “indisoluble unidad de la lengua española” quan s’han trobat que l’últim Harry Potter en español, s’ha editat en tres edicions i versions diferents: una per a la península ibèrica, l’altra per a Amèrica del Sud i l’altra per a Mèxic i el mercat hispà dels Estats Units, talment com si es tractés de tres llengües diferents.

El fenomen Harry Potter és un miracle que encara no sé com funciona, però només sé que a casa, quan hi ha lectura maratoniana de Potter hi ha silenci diem-ne d’estudi, i ningú violenta i posa en risc l’ordinador familiar, baixant pel·lícules del màgic heroi, a traves del maleït e-Mule. Gràcies Harry !.


...

Un dia vaig tenir una petita il·lusió, no va ésser res material, sinó simplement l’anomenat “Canal Solidari”, que forma part del canal “OneWorld”, em va acceptar com a “Periodista social”.

No és cap nomenament, ni cap especial oferta per estar registrat, ni res de res especial, simplement és enquadrar-me en un grup de gent de comunicació amb una forta matriu personal de compromís social.

En el meu cas, a més, faig i he potenciat un periodisme que acompanya processos de recuperació nacional de cultures i Nacions sense Estat. I això que significa?. Doncs simplement, que el compromís del periodista és, a més d’informar contrastant, el de participar de processos de reconstrucció de cultures.

Per exemple, amb Eth Diari fer de “Periodista social” va ésser crear un producte periodístic a la Val d'Aran que significava un revulsiu de premsa escrita amb un model i estil de periodisme directe amb un tractament editorial a favor de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard.

En definitiva és tractava de posar una pedreta, en un futur i necessari, espai de comunicació occità.

És possible fer tot això des de publicacions realitzades des de fora d’Aran però adreçades al lector aranès?.
És possible fer tot això en alguna altra llengua que no sigui en aranès/occità?
Té sentit publicacions en castellà, com “Aran información” feta des de Barbastro, o com “Aran ath dia” feta des de Lleida?.

Son qüestions de llengua i qüestions de territorialitat en la presa de decisions, que sinó saben afinar bé, ens podem trobar amb productes editorials que parlen com a veïns que ens observen des de la llunyania i el que això comporta de falta d’autenticitat periodística.

Cal fer-ne una reflexió profunda.



...

De bon començament, vaig donar el meu suport personal a la plataforma "Som una nació i tenim el dret de decidir", també vaig escriure diferents textos en aquest Diari Cívic posant en evidència la necessitat de reconèixer la identitat nacional aranesa i la nació occitana, com òbviament la catalana.

Però m’he adonat que no hi ha manera que des de Catalunya entenguin de que va això de la Val d’Aran. Sorprèn molt veure militants dels drets nacionals i que no entenguin l’altra nació de Catalunya.

Ja sé que tenim aranesos a Catalunya que fan una política nefasta com ambaixadors dels drets d’Aran, també sé que aquests mateixos claudiquen una i una altra vegada de la seva llengua i com uns “provincians malalts” llepen al català per alguna prevenda que no poden aconseguir al seu País; i tot aquest afluixar, crea una imatge nefasta perquè és respecti Aran.

D’entrada, des de la Generalitat de Catalunya hi ha una discriminació de l’aranès en les seves plataformes de comunicació, com les webs oficials.

Però com potser que la plataforma "Som una nació i tenim el dret de decidir" publiciti el seu Manifest fundacional en català, alemany, anglès, espanyol, francès, italià i portuguès i s’oblidi de l’aranès?

Que els defensors actius de la llibertat oblidin Aran, és delicte!!!.
Tota una barroeria democràtica.


...

S’ha mort Francesc Ferrer i Gironès


Un record afectuós a un lluitador pels drets nacionals dels Països Catalans.

En un moment d’enorme agressió contra la nació catalana, contra la nostra escola i contra la llengua catalana -a Catalunya i al País Valencià-, trobarem a faltar a una persona com Ferrer.

Em produeix una enorme ràbia i amargor, perdre un valuós militant del País i de la llibertat.

Acompanya’ns Ferrer, des d’on sigui, en el nostre camí de plenitud!.

.....In memoriam

.........................CANÇÓ TRISTA

.........................Era un pobre teixidor
.........................que teixia, que teixia,
.........................era un pobre teixidor
.........................que teixia nit i dia.
.........................Teixia un somni d'amor
.........................que era un cel de poesia;
.........................per trama pena i dolor
.........................per urdit, goig i alegria;
.........................el seu cor per obrador;
.........................per tela la fantasia ...
........................Era un pobre teixidor
........................que teixia! que teixia!

........................Mes l'amor és un traïdor,
........................tot engany i picardia;
........................obre l'ala al bo i millor
........................i s'allunya amb el nou dia.
.......................I ara el pobre teixidor
.......................ja no canta com solia
.......................gira els ulls en la foscor
.......................i li sembla que somnia;
.......................i morint-se de tristor
.......................troba dolça sa agonia ...
.......................Era un pobre teixidor
.......................que es moria! que es moria!


Apel·les Mestres


...

VIVÉNCIA ARANESA DENÚNCIA LA DISCRIMINACIÓ DE L’ARANÈS EN EL NOU BLOC DEL PRESIDENT MARAGALL

CARTA OBERTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Benvolgut President de la Generalitat, Pasqual Maragall;

Acabeu de presentar en públic l’inici d’un nou bloc a internet, en aquesta presentació oficial heu volgut donar-hi una dimensió política i institucional el que simplement hauria d’ésser un dietari personal on line, per tant el que presenteu té un alt valor simbòlic i així ho hem valorat.

Com associació cultural i cívic “Vivéncia Aranesa” hem llegit la primera entrada del vostre bloc, denominada “Reflexionar per construir presents” i la sorpresa ha estat veure que aquesta entrada estava reproduïda en català, castellà, gallec i basc.

Benvolgut President, és d’escàndol que us hàgiu oblidat l’aranès. Us heu oblidat ni més ni menys, una de les llengües oficials dels territoris que en sou President.

Si només hagués estat el vostre bloc en català, seguiria la tònica de discriminar l’aranès que la Generalitat de Catalunya fa en la seva web oficial i que vós hi torneu en l’anomenada “Web del President”, però el menyspreu de la llengua pròpia d’Aran encara queda més de relleu quan utilitzeu altres llengües en l’entrada d’inici del bloc, que a més, marca una visió programàtica del nou diari del President.

Com associació cultural i cívic “Vivéncia Aranesa” ens molesta qualsevol degradació de la figura institucional del President de la Generalitat, com ens molestaria qualsevol degradació de la figura institucional del President d’Aran o sigui el Síndic Generau, però això no treu que critiquem les vostres actuacions i pensem que a la pràctica no esteu defensant els drets lingüístics d’Aran i us en demanen la reparació.

Si el President de la Generalitat no en dona exemple, com voleu que transmetem a la ciutadania de Catalunya, els nostres drets lingüístics aranesos i el seu respecte?

Bona sort President en l’aventura d’aquest diari personal, però no deixeu que us l’escrigui un servei de premsa, feu-lo vós, per no trair l’esperit de civilitat i de llibertat de l’univers dels blocs. Si només voleu fer propaganda, millor hauria estat utilitzar una alta mena d’eina de comunicació, com associació cultural i cívica ens preocupa qualsevol instrumentalització de la cultura d’internet, per això fruïu de dir la vostra directament.

Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de l’Associació VIVÉNCIA ARANESA
http://vivenciaaranesa.blogspot.com



...

A partir d’avui el President Maragall diu que farà un BLOG, o diem-ho de forma catalana: un BLOC. Espero que realment el faci ell, no passi com aquell article que li vaig publicar a “Eth Diari”, una vegada que com a candidat va venir de visita a Aran, i al donar-li personalment les gràcies, no en tenia la mínima punyetera idea de què li parlava.

-Si li escriuen, almenys que ho llegeixi. Vaig pensar, summament molest, per l’afer.

La veritat és que és molt normal que els Presidents i els alts càrrecs institucionals de les democràcies del món, tinguin equips de “comunicació institucional” que preparin textos, declaracions i discursos. Als Estats Units, la Casa Blanca té un departament enorme de “comunicadors i periodistes” que fan aquesta funció. Un lloc envejable per a treballar-hi, almenys per a mi.

Jo mateix, durant anys vaig treballar per tota mena de polítics, dins de l’òrbita del centre-esquerra andorrà, català i aranès, preparant textos.

Però penso que els Blocs haurien d’ésser una altra cosa. Un dietari personal, fins i tot especialitzat en política, hauria d’ésser més personal.

Sé que costa molt fer-ho personal, perquè els que t’envolten és molesten si parles d’ells o d’elles, però un dietari escrit honestament, reflecteix el que un és de veritat. I conèixer el batec personal d’una persona, és molt important.

Per això, que els partits catalans, com abans havia fet Convergència o fa uns mesos ho fa el PSC, animi als seus càrrecs públics a fer Blocs, pot acabar se’n grotesc. A alguns ho fa el cap de premsa, d’altres és un intercanvi de textos de correligionaris i el cas més patètic, li fa la dona.

Llibertat per a tothom: però desnaturalitzar els “dietaris on line” és una altra manera de contribuir a la confusió i desnaturalització del llenguatge i la comunicació.


...

El passat dissabte és va celebrar a Tolosa de Llenguadoc la trobada anyal dels Presidents dels diferents territoris que formen part del que s’autoanomena “Euroregió Pirineus- Mediterrània”. Esgarrifa veure com aquest organisme i la pròpia trobada està d’esquena a la realitat occitana.

De fet, és que ni tant sols és reconeix res que sigui occità, qüestió que haurien d’aportar la gent de les “regions” de Languedoc-Roussillon i Midi-Pyrénées, però tampoc res d’aranès, que haurien d’aportar els catalans. Vull dir els governs d’aquestes “estructures regionals franceses” dins la Nació Occitana, i la Generalitat de Catalunya respecte Aran, són els que no aporten res.

Aquí no hi ha espanyols que retallin drets nacionals, són els propis catalans, en concret el Tripartit, que fa volar coloms sobre Aran en discussions estatutàries, però és incapaç, a la pràctica, de reconèixer la Val d’Aran i les seves Institucions d’Autogovern com a membres singulars en aquesta “Euroregió Pirineus-Mediterrània”.

El President Pujol també va jugar a la “puta i la ramoneta” i en la “Comunitat de Treball dels Pirineus”, la Vall d’Aran era invisible, tant invisible com ara també ho és, amb el govern Maragall.

Això ha de canviar i aquest canvi a mi m’agradaria potenciar-lo de forma unitària, transversals, comptant amb totes les sensibilitats polítiques, socials i culturals d’Aran.

Però és possible aquesta unitat d’acció?

De moment, només cal rellegir l’article periodístic de Paco Boya, titulat “L ’Euroregió del Pirineu” ( 03/09/2003) per adonar-nos que hi ha aranesos que sembla que s’han equivocat de País i que exerceixen d’espanyols reconsagrats, potenciant una “euroregió” que ratifica el “migjorn francès” i fan desapareixa els seus conciutadans.

Tot aquest doble o triple llenguatge de polítics que neguen Aran, de fet i per escrit, fa impossible intentar res conjunt.

D’entrada: No plorem més pel que no ens donen els espanyols, els francesos i/o els catalans i desmuntem, amb força i eficàcia, el discurs colonial que surt des de dins d’Aran i la resta d’Occitània.



...

Ens hauria de preocupar molt a Aran, l’intent provat de que el fonamentalistes catòlics i nacionalistes espanyols anomenats “Legionarios de Cristo” volen desembarcar al País.

Ja ho comentava ahir, i cal posar-se les piles perquè és una operació del PP en que la gent de segones residències a Aran, capitanejades per la Sra. Botella, esposa d’Aznar, intenten i ho intentaran en el futur, muntar uns estudis universitaris, una escola privada i una espècie de mitjà de comunicació en espanyol.

La perillositat de tot això, és que poden comptar amb la complicitat de neo-franquistes de Vielha i amb els polítics araneses que constantment flirtegen amb la política més rància i antiaranesa que és dona a Vielha, Les i Naut Aran.

A Vielha hi ha hagut reunions de “Legionarios de Cristo” amb militants d’Unitat d’Aran-PSC.

Que estan acordant?. Qui participa a les reunions?


...

S’està intentant reobrir l’estació aranesa d’esquí de la Tuca, tot un projecte de revitalització econòmica, turística i esportiva, que fa molts anys que s’intenta. Ara sembla que s’està reconduint el projecte i l’empresa Tucarán de Madrid, n’ha presentat l’avantprojecte a l’Ajuntament de Vielha.

A més de les instal·lacions d’esquí, el projecte representarà tota una enorme operació immobiliària i hotelera, a més de construir un complex universitari.

Em vull fixar ara, en això del “Complex universitari”.

Sorprèn la potenciació d’aquests equipaments universitaris, però benvinguda sigui qualsevol iniciativa d’estudis superiors a Aran.

El que a mi em preocupa són els continguts d’aquests estudis universitaris, sobretot pel que s’ha anat saben, ens podem trobar uns estudis totalment desarrelats del país que els oferirà. Ens podríem trobar que qualsevol universitat madrilenya s’instal·li en aquests equipaments, absolutament d’esquena a la realitat nacional d’Aran i no cal dir d’Occitana. (És parla de la universitat dels “Legionarios de Cristo”: “Universidad Francisco de Vitoria”, centre adscrit a la “Universidad Complutense” de Madrid).

S’haurà de fer un seguiment minuciós de tota aquesta operació, perquè només faltaria que un Ajuntament aranès avalés tota una operació de colonialisme cultural d’aquesta envergadura.

Estic parlant del projecte de la Tuca, que quan funcioni, no quedarà ni rastre d’uns polítics municipals que avui s’estan fent un tip d’espanyolitzar la cultura aranesa, i que precisament aquest seria el seu màxim monstruós llegat cultural.




...

L’actual Govern de la Generalitat de Catalunya , el que s’anomena com a “Tripartit”, està realitzant múltiples passes, unes públiques i unes altres entre bastidors, per acabar incloent a la Val d’Aran en una vegueria compartida dels Pirineus catalans.

La reivindicació aranesa majoritària és que Aran no s’ha d’incloure en cap divisió territorial de forma compartida, sinó que hi ha d’haver una vegueria que coincideixi amb la comunitat nacional aranesa. (El document sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia i Aran que va ésser consensuat per tots els partits polítics d’Aran, el Conselh, tots els Ajuntaments i sectors de la societat civil, expressava inequívocament aquesta reivindicació).

Caldrà una autèntica mobilització sobre aquest tema, per aconseguir-ho.

De moment el Conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Carretero va en una línia contraria, provocant constantment a Aran, perquè utilitza les vegueries encara no aprovades en les seves propostes, com per exemple ara en el "Pla Únic d’Obres i Serveis" (PUOSC) de l’any 2006. Evidentment, en aquestes propostes, Aran esta inclosa amb la fantasmagòrica “vegueria de l’Alt Pirineu i Aran”.

S’haurà de fer un seguiment molt acurat del que està passant, no quedar-nos anestesiats i no ésser submisos, perquè participar d’una manera o un altra en l’ordenació territorial de Catalunya tindrà unes repercussions a curt, mitjà i llarg termini molt importants.

La futura “Llei d’Ordenació Territorial de Catalunya” i l’encaix d’Aran en aquesta ordenació, no ho podem deixar només als “polítics professionals” perquè segur que prendrem mal. De moment, ja veiem que algun alcalde aranès juga amb les cartes marcades.


...