Esperem que al País Basc les coses ara funcionin d’una manera decisiva cap al “Dret a decidir”. Acabada la violència, i que no tinc cap mena de dubte, tothom d’una manera o altra, se n’ha aprofitat, òbviament menys les víctimes. Se n’han aprofitat, uns i altres, políticament i electoralment, fins i tot en instaurar durant la transició democràtica el “Concert econòmic”, ara el procés serà molt més clar i tothom quedarà retratat.

Si en democràcia, en un procés democràtic sense violència ni coaccions, la voluntat majoritària dels bascos és la independència: qui i com s’hi oposaran?.

L’abandonament per sempre de la lluita armada d’ETA, és avui una gran noticia i obre l’esperança de llibertat a Euzkadi. 

Aquest editorial sobre les Retallades editat a LO CAMPUS MÈDIC 5 ha estat bastant difícil de fer i serà polèmic. Crec que s’està portant molt malament les mobilitzacions reivindicatives. També crec que el govern català no explica bé que fa, ho fa barroerament i dificulta qualsevol consens. Avui ja tot està contaminat per les properes eleccions i la campanya electoral està corrent a tota màquina.   

Avui a l’Hospital Santa Maria de Lleida he començat unes pràctiques assistencials. El coordinador ha escrit el nom de 6 metges  en sis papers i com un sorteig, a cadascun dels sis que anàvem a fer les pràctiques, li ha tocat un metge. Un metge i una especialitat. A mi ha tocat un metge especialista en geriatria. Només em faltava això!. El metge s’ha preocupat de mi, però he quedat fet caldo dels cinc malalts majors de 80 anys que he visitat. Auscultar-los ha estat dificilíssim, almenys per mi.

A la tarda hi ha hagut la inauguració oficial del curs acadèmic a la Universitat de Lleida, hi hagut marru i cal parlar-ne en detall i llargament de com anat. 

Dia de la Hispanidad, una festa que no va per nosaltres.

Si mai em sento català i no espanyol és avui. Tot i que hi ha espanyols i espanyoles molt divertides i eixerides.

Necessitem un altre tipus de relació amb els espanyols, com també amb els llatinoamericans a nivell cultural. Tot això de “la madre patria” no s’aguanta. 

Com més estic aprofundint en temes sanitaris de Lleida per fer LO CAMPUS MÈDIC, pitjor és el que trobo. Estic profondament preocupat.

La meva carrera originaria és el que a Catalunya es denomina  “polítiques”, encara que jo vaig fer poca teoria i molta administració i màrqueting, i ara em trobo que començant una recerca sobre “Educació Medica en la implantació del Pla de Bolonya en un Grau acadèmic de Medicina”, el que apareix és tota una batalla de poders corporatius per part dels professors i per part dels metges docents dels hospitals universitaris de Lleida o sigui pura matèria de politicologia. Sort que sé de política i de govern, perquè sinó, seria difícil  contextualitzar els esdeveniments per entendre el que passa.

La Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida té un enorme problema amb l’Hospital Arnau, hospital que necessita indiscutiblement, però aquests  estant fagocitant les grans decisions d’estratègia acadèmica de la Facultat. Si abans ja era de manual que els estudiants de llicenciatura fent rotatoris, s’allunyaven de la Facultat, ara en el Grau de Bolonya l’hospital apareix abans, i és abans quan l’hospital es fa amo i senyor de l’estudiantat. Els estudiants amb una set enorme de veure malalt no tarden ni un moment de llançar-se a la influència hospitalària.

Actualment es plantegen problemes d’horaris i planificacions Facultat-Hospital, però és la cortina de fum sobre un problema de lideratge. En realitat es discuteix sobre “Aquí qui mana?”.

He vist la pel·lícula de Bettina Oberli “Les noies de la llenceria”. És una comèdia, que amb situacions joioses i divertides, aborda temes profunds com les il·lusions de la gent gran, l’ofegament en un ambient rural de paisatges molt bonics però amb un avorriment  i unes conductes  de la seva gent bastant hipòcrites. Excepte un grup de dones i sobretot una, que  vol confeccionar i obrir una botiga de roba interior femenina, com ja havia fet en la seva joventut treballant a la ciutat. Una llenceria fina i de gust, que escandalitza el personal.

És una pel·lícula europea, en concret suïssa i realitzada en alemany. Ens caldria veure més cinema europeu i de vegades costa trobar-lo a les sales i televisions.

El gran tema de la pel·lícula és la llenceria. Ens interessa o no ens interessa la llenceria a les dones i als homes?

Des de que el meu germà Lluís en tenia una empresa de llenceria i el vaig ajudar uns mesos, jo en sóc un entusiasta. Si puc extraurem de les qüestions tècniques quan visualitzo una llenceria posada, és una sensació excitant.

Mentre el Degà de Medicina en Joan Ribera participa com a ponent al  “XX Congreso de la Sociedad Española de Educación Médica” celebrat a la “Facultad de Medicina de la Universidad de Valladolid” els que volem fer “Educació Mèdica” com a professionals a la Facultat de Medicina de Lleida, hem de mirar cap a Europa on es fan els estudis de primera divisió. El Regne Unit i en concret les facultats de medicina de Londres fa anys que fan el Pla Bolonya, perquè aquest Pla és una adaptació, punt per punt, de com s’estudia al sistema universitari britànic. En la meva primera llicenciatura universitària que és anglesa, tinc un Grau de “Government” fet com si fos el Pla Bolonya. I d’això ja fa més de trenta anys !!!.

A Lleida sempre juguen a tercera regional i fan el fanfarró com si juguessin a la Champion League i passa això perquè volen, repeteixo: perquè volen. I per mandra, per poca ambició i perquè ja els hi va bé sentir-se de “Provincias”, es clar del “Reino de España”.

M’imagino l’escena: una gorda professional de Burgos li diu a Ribera en ple Congres,

-Juan, o Joooan, ¿como lo tenéis?

El Degà somriu exactament igual com quan dona gat per llebre als estudiants.
I la professora segueix :

-Te lo digo porque los catalanes sois la repera, haber si ahora cortáis el presupuesto y todos los estudiantes de las comunidades autónomas que me formáis en medicina en Lérida i después nos vuelven a media licenciatura aquí para seguir estudiando o para hacer el MIR, me los dejáis de formar. Habéis de seguir pagando, que a nosotros nos va muy bien. A ver si entendéis la solidaridad de una puñetera vez y dejáis de quejaros.

Etc, etc .... (continuarà)

Acabo de veure que el meu germanet Agustí ha inaugurat un curs de la Casa Gran del Catalanisme de Lleida i del CatDem, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, sobre el tema, ni més ni menys, de la participació ciutadana.

A part que hi ha autèntics  sàtrapes entre els ponents, que han estat autèntica lleixiu del nacionalisme i/o independentisme a les Terres de Lleida: És possible fer unes xerrades com aquestes i no comptar amb les associacions estudiantils i les de professors de la UdL?  UdL, vol dir Universitat de Lleida.

Aquesta gent utilitzen la Facultat pel local, per la imatge del Rectorat com edifici i s’obliden de la seva gent. De la militància cultural i cívica universitària que està treballant mancomunadament, no com a franctiradors.

Programar des d’una cadira de Barcelona o des d’un despatx de Lleida, porta a aquesta manera de fer centralisme del missatge intel·lectual i a aquest paternalisme que ens explica com es fan les coses des de la capital.

No parlaran i pontificaran en aquestes xerrades, els mateixos que varen enviar els Mossos a treure els indignats de la Plaça Ricard Viñes de Lleida?

Sincerament en començo a tenir els ous plens. 

   

Anna Netrebko !  fotografía de Kasskara DG

Ja ha sortit el segon número del setmanal: LO CAMPUS MÈDIC. Seguim fent-te’l modest de mida i llargària, en diem la “versió petita / beta”. Tant minimalisme del producte, sobte, a nosaltres ens serveix per provar un nou equip i una distribució especial. Fem una distribució controlada, seguint una adaptació casolana d’allò anomenat “intel·ligència col·lectiva”. Donem a mà LO CAMPUS MÈDIC a una llista treballada prèviament i que inclou persones que per una raó o altra mouen al col·lectiu de lectors que tenim com objectiu.

www.locampus.cat

Cada començament de curs passa el mateix. Certs estudiants i estudiantes em pregunten com puc estar estudiant. Volen dir, es clar, a la meva edat. Es pensen que sóc com el seu avi o padrí com dirien aquí i que hauria d’estar jugant a la petanca. A la merda!.

Tenen 20 anys i són ells i elles uns vells, en v baixa. Arrepapats a la comoditat, sense sang, acollonits, que es deixen prendre el pel per quatre profes que a l’empresa privada els acomiadarien per ineptes, s’haurien d’estar menjant el món i només es mengen un bocata, i sempre tinc el dubte de qui els hi fa el bocata.

Que escoltin una versió rock de la 5a Simfonia de Beethoven per animar el personal:

--------------------------------------------------------------------------------

A la Facultat de Medicina  de la Universitat de Lleida que és la que jo visc personalment, sense que ningú m’ho hagi d’explicar,  ja ha començat el fenomen de la picaresca lingüística. Un Erasmus a l’Aula obliga, per deixadesa del professor i mala administració dels planificadors, a canviar l’idioma de l’assignatura, però ara l’Erasmus no ve, perquè se salta la classe i l’assignatura continua en espanyol, sense el trempat o trempada Erasmus.  Caldrà explicar a tothom que és el “Contracte lingüístic de la UdL”.



Em repugna que als Estats Units continuïn executant presos.

Estic contra la pena de mort i cal continuar dient-ho ben fort, fent un esforç militant.

Amb LO CAMPUS MÈDIC torno a descobrir a Lleida la dificultat de que s’accepti de manera natural el paper de la premsa independent i la dificultat que s’accepti l’anàlisi i la critica.  Fins i tot la informació pura i dura, ja neguiteja. I si s’estava amagant o entretenint aquesta informació, només explicar-ho, sense posar ni una coma d’opinió, ja podem crear molestar.  L’Arnau, el Santa Maria, Medicina de la UdL, no ens podem amagar fàcilment informació perquè el nostre equip hi està implicat fins als fonaments. No cal que ens expliquin res, nosaltres ho vivim diàriament i alguns moments, a primera fila. Fem premsa i no comunicació institucional, encara que ajudarem a crear imatge positiva dels Hospitals i de la Facultat. Però des de la realitat, i no des de la fantasia d’alguns despatxos.

Aquesta nova setmana començaré amb un nou producte editorial. Aquest setmanari serà molt senzill ara al començament, fins arribar en el futur amb una publicació feta amb rotativa de premsa. M’agrada començar sense pretensions per fer equip  i per aprofundir professionalment en una premsa molt especialitzada. Em recorda l’etapa d’ETH DIARI pel  gran grau de feina artesanal.

La meva actriu preferida de les telesèries és la alemanya Elke Winkens. La famosa policia de les aventures del comissari Rex. Com és ben sabut: Rex és un gos, un pastor alemany. Aquesta telesèrie ha tingut diferents etapes i diferents actors en els mateixos personatges i tota l’acció passa a Viena. Seria divertit anar a Viena a sentir música i a seguir les peuades de Rex.