El meu fill marc, orgull del pare!!!
Tuesday, November 15, 2011
Sunday, November 13, 2011
Friday, November 11, 2011
Mentre em mentalitzo per preparar un
esborrany d’editorial per a LO CAMPUS MÈDIC sobre la propera vaga de metges
convocada per la propera setmana, he vist la pel·lícula “Too Big to Fail”. És un telefilm de la cadena americana per cable
HBO, pel·lícula dirigida per per Curtis Hanson, que tracte sobre la crisi
financera de 2008 i sobre totes les martingales polítiques i financeres en les
que es va decidir a qui rescatar i a qui deixar caure. Com és ben sabut varen
deixar caure a Lehman Brothers amb tot el problema dels préstecs i hipoteques
escombraries etc, etc, que va obrir i visualitzar per a tothom la crisi que
vivim ara intensament a nivell global.
“Massa gran per fer fallida” és el títol
de la pel·lícula, i és també una idea que forma part d’una normativa americana que varen decidir
en aquella època per protegir-se i poder entrar diner públic als bancs en temps
de problemes.
La trama del film es focalitza en les
accions del llavors Secretari del Tresor del Govern USA, Henry Paulson, que el
caracteritza l’actor William Hurt.
Et deixa la pell de gallina adonar-te de
com funciona el poder, ni que sigui en una versió de telefilm de consum popular.
Thursday, November 10, 2011
L’equip professional de LO CAMPUS s’ha incrementat, tota una esperança de futur.
Són els resultats de les tres diferents tandes d’ofertes de treball per a estudiants i per a professionals que havíem convocat públicament.
Juguem fort en gent emprenedora i que ha entès el nostre
projecte cultural, d’associacionisme i de premsa universitària. Estic aspectant
...
Wednesday, November 09, 2011
Sóc
el tio més odiat de la Universitat de Lleida.
L’antic
Rector segueix pensant que una conjura de polítics camuflats fem periodisme
universitari per ensorrar la sagrada missió que tenia encomanada. Sóc odiat per
explicar de quina manera varen mal gestionar el patrimoni públic universitari i
ara la qualitat esta sota mínims, gestionant misèria i fent només de comptables.
No m’estimen, m’odien. M’odia l’actual Rector que es pensa que sóc espanyol
com ell i perquè vull defensar l’espai català universitari, mentre ell veu les Españas com la terra promesa i d’excel·lència,
on els de la seva corda política perdran el poder estrepitosament tot i la seva
inestimable i soterrada ajuda. No suporta que jo expliqui que ell és de l’Espanyol
i jo del Barça. M’odien. I m’odia tota la Cort del Rector que es pensa que la
universitat és el seu jardí particular de casa adossada i no toleren que els hi
posem el mirall de la seva inoperància professional. M’odien, no m’estimen. Ni
tant sols la directora d’escola, ni de departament i de càtedra, posades i
posats a dit, sense passar per unes eleccions democràtiques i que no tenen cap
voluntat d’arreglar la situació de república bananera. Pensen que sóc un cràpula,
que emprenyo, que vinc a molestar a un funcionariat tranquil, a un professorat
tocat per la genialitat. Que he vingut a Lleida a emprenyar.
Sóc
el més odiat de la UdL, (ela i no ele, dit a l’espanyola).
I
perquè no m’estimen? Si cada mes i mig o cada setmana a Medecina, publiquem
una i un altra vegada les genialitats docents i de gestió. Sobretot les més
divertides i esotèriques.
No
m’estimen i sóc odiat per l’staff oficial i burocràtic de la nostra universitat,
no ho entenc, si fins i tot vaig publicar una foto de l’alcalde Àngel Ros que
ara salvarà l’ànima de la UdL i de la seva sucursal: el parc tecnològic... i de
Catalunya.
Sóc
el més odiat de la Universitat de Lleida, però jo els estimo, perquè és l’evidència
que el que fem, que el que faig, és diametralment diferent, una garantia de llibertat
pels nostres lectors. Gràcies per fer-me la campanya de màrqueting que jo no
podria pagar.
Us
estimo senyors i senyores, de veritat, jo no sóc gelós ...
Tuesday, November 08, 2011
CELEBRACIONS DELS 40 ANYS
DE L’ASSEMBLEA DE CATALUNYA
Espero que algun dia s’expliqui
la història de l’Assemblea de Catalunya, -la plataforma unitària de mobilització antifranquista-, de veritat.
Quan ens traiem del
damunt els instrumentalitzadors que expliquen i expliquen, però tenen amnèsia d’episodis
que silencien, tot modificant el que va passar políticament a la plataforma,
llavors potser entendrem i podrem fer balanç.
I mentre tant barrut s’aprofiti
de la memòria històrica pel joc polític d’avui, que a mi no em busquin.
Segurament la culpa és
nostra ( i també meva), per no replicar tanta historieta maquillada.
Tot
això ho puc dir amb tota tranquil·litat
i sense que ningú em perdoni la vida, perquè vaig participar a tota la vida
unitària antifranquista de Catalunya tant a primera fila com a la cuina, creant complicitats i estructura. Un dels
pocs “alliberats” nacionalistes (a plena dedicació) per dinamitzar aquestes
tasques, entre d’altres.
Monday, November 07, 2011
Picasso/Suite Vollard
Avui el meu fill Marc fa 29 anys.
No cal dir que és important per ell, però
també és agradable i reconfortant pels que l’hem seguit de prop i des de lluny,
en la seva aventura vital.
El Marc ha assumit el “compromís” en múltiples
camps, com estil de vida ... ni més, ni menys com ho ha fet la multiforme família
que té.
Felicitats!!!
Thursday, November 03, 2011
Estic veient la pel•lícula Bright Star, escrita i dirigida per Jane Campion. És una meravella estètica. La pel•lícula esta basada en els últims tres anys del poeta britànic John Keats. És una historia tortuosa d’amor. La protagonitzen Ben Whishaw com a Keats i una fantàstica Abbie Cornish com la seva musa Fanny Brawne. Ja és el segon dia que estic veien la pel•lícula. La veig a trossos, durant diversos dies, com aquell que llegeix un llibre. Aquest cop, haurà d’esperar fins que torni de la meva particularíssima historia d’amor a Vielha. Diuen que fa fred a muntanya i jo ja en tinc de nit a Lleida. El títol de la pel•lícula ve del vers que comença un sonet de Keats que diu: “Si fos com tu constant, brillant estrella ...”. Com la meva estrella d’Aran.
Wednesday, November 02, 2011
Escolteu, visualitzeu i podeu seguir la lletra de la cançó “Little Bird”
de la cantant irlandesa Lisa Hannigan
Your heart sings like a kettle
and your words, they boil away like steam.
A lie burns long while the truth bites quick,
a heart is built for both it seems.
You are lonely as a church,
despite the queuing out your door.
I am empty as a promise, no more.
When the time comes,
and rights have been read,
I think of you often
but for once I meant what I said.
I was salted by your hunger,
now you've gone and lost your appetite
and a little bird is every bit as handy in a fight.
I am lonely as a memory
despite the gathering round the fire.
Aren't you every bird on every wire?
When the time comes,
and rights have been read,
I think of you often
but for once I meant what I said.
Here I stay, I lay me down,
in a house by the Hill.
Dug from the rubble, cut from the kill.
________________________________________
Lletra i música de Lisa Hannigan,
cançó inclosa en l’àlbum “Passenger”,
gravat aquest 2011.
de la cantant irlandesa Lisa Hannigan
Your heart sings like a kettle
and your words, they boil away like steam.
A lie burns long while the truth bites quick,
a heart is built for both it seems.
You are lonely as a church,
despite the queuing out your door.
I am empty as a promise, no more.
When the time comes,
and rights have been read,
I think of you often
but for once I meant what I said.
I was salted by your hunger,
now you've gone and lost your appetite
and a little bird is every bit as handy in a fight.
I am lonely as a memory
despite the gathering round the fire.
Aren't you every bird on every wire?
When the time comes,
and rights have been read,
I think of you often
but for once I meant what I said.
Here I stay, I lay me down,
in a house by the Hill.
Dug from the rubble, cut from the kill.
________________________________________
Lletra i música de Lisa Hannigan,
cançó inclosa en l’àlbum “Passenger”,
gravat aquest 2011.
Tuesday, November 01, 2011
Ahir vaig veure la pel•lícula “Le concert”, entre sessions d’estudi i treball editorial.
Un producció francesa del director Radu Mihaileanu amb actors com Alexei Guskov i Mèlanie Laurent. La intèrpret Sarah Nemtanu és qui en realitat toca el violi solista en el personatge que fa la Laurent en el concert de Tchaïkovski, peça musical estrella de tota la pel•lícula. És una comèdia però amb un transfons social important, tota una metàfora.
A Tots Sants es recorden els morts: el pare va morir fa uns mesos, valgui comentar la pel•lícula com una picada d’ullet de tot un món de cultura i política que varem gaudir des de petits en família.
Un producció francesa del director Radu Mihaileanu amb actors com Alexei Guskov i Mèlanie Laurent. La intèrpret Sarah Nemtanu és qui en realitat toca el violi solista en el personatge que fa la Laurent en el concert de Tchaïkovski, peça musical estrella de tota la pel•lícula. És una comèdia però amb un transfons social important, tota una metàfora.
A Tots Sants es recorden els morts: el pare va morir fa uns mesos, valgui comentar la pel•lícula com una picada d’ullet de tot un món de cultura i política que varem gaudir des de petits en família.
Monday, October 31, 2011
A la meva vida he fet centenars d’exàmens escrits i també orals. El més memorable examen oral fou al Clínic de Barcelona sobre anatomia: el genoll, el recordaré tota la vida. L’examen més bestia fou en anglès a Anglaterra sobre filosofia, em sembla sobre “Free will”, traduït al català com “Lliure albir”, que vol dir la hipotètica capacitat dels agents racionals de poder exercir control sobre les seves accions. De fet la pregunta era: Existeix el Free will ?. Em deixaven un diccionari d’anglès a l’examen. Tinc el record de buscar paraules en un diccionari en un període de màxima tensió i amb un temps limitat. L’escrit meu sortia de la manera sincopada de com parlen els “indis apatxes” en pel•lícules doblades.
Ara estic en quarantena preparant un examen de farmacologia. És un mini examen de control, però tinc tots els mateixos síndromes d’un mega examen. Alguna cosa no funciona en les avaluacions en el Pla de Bolonya. Encara no ho sé. Segueixo investigant i segueixo autoprovant el Pla i m’està amargant la vida.
Per l’edat, la meva lluita es la memòria. Ni que sigui per riure, l’altra dia en plena consulta d’una avia a l’Hospital, la infermera li passava un test per avaluar-la psicològicament i li deia que recordes tres paraules que li diria i que desprès de moltes preguntes, li preguntaria novament les paraules: “casa, cullera i pàgina”. De fet, fou més rebuscat perquè li digué les paraules en castellà, quan la padrina parlava un català de poble que tombava d’esquena. Va passar una estona, la pacient no recordava les paraules i jo distret amb el metge que ajudava i que em permetia escoltar a estones, tampoc vaig recordar la última paraula. Em vaig preocupar, ara tinc 30 paraules a recordar i 250 items a raonar i m’estic avorrint de veritat.
Recupero aquesta música que ja vaig publicar l’any passat,
perquè m’entusiasma i m’anima:
Thursday, October 27, 2011
Aquesta setmana és d’infart.
Em falta temps: inauguració de curs acadèmic
a la Facultat de Medicina de la UdL en la que començo la setmana de fotògraf de
premsa; pràctiques assistencials a l’Hospital Santa Maria de Lleida; Jornades d’Ètica
Mèdica; exàmens a la vista o sigui estudiar si em tranquil·litzo; selecció de
personal per a LO CAMPUS (431 currículum rebuts, optant a feines i llocs de
treball); nou LO CAMPUS MÈDIC com a suplement en color, a més del LO CAMPUS
MÈDIC 6 de la setmana (versió breu/beta); el nou LO CAMPUS 16: continguts i
publicitat pel dia 14 de novembre -la versió digital i la de paper-; eleccions
del 20N i la publicitat que genera; mobilització als despatxos contra la
desconstrucció del Pla de Bolonya a la Universitat de Lleida i també a la
Facultat de Medicina; Estudis d’Educació Mèdica a la UdL; Defensa i al·legacions
de l’adaptació d’assignatures meves de llicenciatura a Grau, pla d’estudis en
el que he aterrat .... etc, etc.
A més, en dues setmanes que estic a
geriatria de l’Hospital, ja s’han mort dos dels meus vellets: una i un.
Molta moguda cap el cel ...
Saturday, October 22, 2011
M’agraden les músiques de pel•lícules i de les series televisives, em pugen la moral, simplement durant uns minuts em fan feliç.
Hi ha una sèrie de televisió anomenada “Julie Lescaut”. Una sèrie brutal de llarga: funciona a França des del 1992 fins avui. La seva sintonia i música en general han estat de Christian Gaubert, Didier Vasseur i Joël Fajerman. Aquesta sintonia la trobo divertida i fresca.
La sèrie de televisió els aranesos il•lustrats que veuen el canal francès TF1 l’han pogut gaudir des de fa temps, d’altres fa uns anys i actualment la poden veure a TV3. Cada capítol quan acaba, sempre, sempre hi ha una petita broma familiar o amical i acaben tots rient i l’enquadrament amb els personatges es congela i se sobreposen els crèdits que corren a l’antiga, passant de baix a dalt de manera continua. Bona manera de trobar complicitats amb l’espectador.
Estic buscant la manera que totes les nostres publicacions a més de presentar la dura realitat aportin un gra de sorra d’esperança, de bon humor de complicitats i pacte amb tothom. Serà difícil però ho aconseguirem. I sabeu per que? Perquè el capital humà central, ànima de les publicacions de LO CAMPUS, cada dia directament o com observadors propers, segueixen les malalties socials i de salut dels Hospitals de Lleida. I tots necessitem transmetre
optimisme i llibertat.
Hi ha una sèrie de televisió anomenada “Julie Lescaut”. Una sèrie brutal de llarga: funciona a França des del 1992 fins avui. La seva sintonia i música en general han estat de Christian Gaubert, Didier Vasseur i Joël Fajerman. Aquesta sintonia la trobo divertida i fresca.
La sèrie de televisió els aranesos il•lustrats que veuen el canal francès TF1 l’han pogut gaudir des de fa temps, d’altres fa uns anys i actualment la poden veure a TV3. Cada capítol quan acaba, sempre, sempre hi ha una petita broma familiar o amical i acaben tots rient i l’enquadrament amb els personatges es congela i se sobreposen els crèdits que corren a l’antiga, passant de baix a dalt de manera continua. Bona manera de trobar complicitats amb l’espectador.
Estic buscant la manera que totes les nostres publicacions a més de presentar la dura realitat aportin un gra de sorra d’esperança, de bon humor de complicitats i pacte amb tothom. Serà difícil però ho aconseguirem. I sabeu per que? Perquè el capital humà central, ànima de les publicacions de LO CAMPUS, cada dia directament o com observadors propers, segueixen les malalties socials i de salut dels Hospitals de Lleida. I tots necessitem transmetre
optimisme i llibertat.
Thursday, October 20, 2011
Si en
democràcia, en un procés democràtic sense violència ni coaccions, la voluntat
majoritària dels bascos és la independència: qui i com s’hi oposaran?.
L’abandonament
per sempre de la lluita armada d’ETA, és avui una gran noticia i obre
l’esperança de llibertat a Euzkadi.
Tuesday, October 18, 2011
Aquest editorial sobre les Retallades editat a LO CAMPUS MÈDIC 5 ha estat bastant difícil de fer i serà polèmic. Crec que s’està portant molt malament les mobilitzacions reivindicatives. També crec que el govern català no explica bé que fa, ho fa barroerament i dificulta qualsevol consens. Avui ja tot està contaminat per les properes eleccions i la campanya electoral està corrent a tota màquina.
Monday, October 17, 2011
Thursday, October 13, 2011
Avui a l’Hospital Santa Maria de Lleida he començat unes pràctiques assistencials. El coordinador ha escrit el nom de 6 metges en sis papers i com un sorteig, a cadascun dels sis que anàvem a fer les pràctiques, li ha tocat un metge. Un metge i una especialitat. A mi ha tocat un metge especialista en geriatria. Només em faltava això!. El metge s’ha preocupat de mi, però he quedat fet caldo dels cinc malalts majors de 80 anys que he visitat. Auscultar-los ha estat dificilíssim, almenys per mi.
A la tarda hi ha
hagut la inauguració oficial del curs acadèmic a la Universitat de Lleida, hi
hagut marru i cal parlar-ne en detall i llargament de com anat.
Wednesday, October 12, 2011
Dia de la Hispanidad, una festa que no va per nosaltres.
Si mai em sento català i no espanyol és avui. Tot i que hi ha espanyols i espanyoles molt divertides i eixerides.
Necessitem un altre tipus de relació amb els espanyols, com també amb els llatinoamericans a nivell cultural. Tot això de “la madre patria” no s’aguanta.
Tuesday, October 11, 2011
Com més estic aprofundint en temes sanitaris de Lleida per fer LO CAMPUS MÈDIC, pitjor és el que trobo. Estic profondament preocupat.
La meva carrera originaria és el que a Catalunya es denomina “polítiques”, encara que jo vaig fer poca teoria i molta administració i màrqueting, i ara em trobo que començant una recerca sobre “Educació Medica en la implantació del Pla de Bolonya en un Grau acadèmic de Medicina”, el que apareix és tota una batalla de poders corporatius per part dels professors i per part dels metges docents dels hospitals universitaris de Lleida o sigui pura matèria de politicologia. Sort que sé de política i de govern, perquè sinó, seria difícil contextualitzar els esdeveniments per entendre el que passa.
La Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida té un enorme problema amb l’Hospital Arnau, hospital que necessita indiscutiblement, però aquests estant fagocitant les grans decisions d’estratègia acadèmica de la Facultat. Si abans ja era de manual que els estudiants de llicenciatura fent rotatoris, s’allunyaven de la Facultat, ara en el Grau de Bolonya l’hospital apareix abans, i és abans quan l’hospital es fa amo i senyor de l’estudiantat. Els estudiants amb una set enorme de veure malalt no tarden ni un moment de llançar-se a la influència hospitalària.
Actualment es plantegen problemes d’horaris i planificacions Facultat-Hospital, però és la cortina de fum sobre un problema de lideratge. En realitat es discuteix sobre “Aquí qui mana?”.
Sunday, October 09, 2011
He vist la pel·lícula de Bettina Oberli “Les noies de la llenceria”. És una comèdia, que amb situacions joioses i divertides, aborda temes profunds com les il·lusions de la gent gran, l’ofegament en un ambient rural de paisatges molt bonics però amb un avorriment i unes conductes de la seva gent bastant hipòcrites. Excepte un grup de dones i sobretot una, que vol confeccionar i obrir una botiga de roba interior femenina, com ja havia fet en la seva joventut treballant a la ciutat. Una llenceria fina i de gust, que escandalitza el personal.
És una pel·lícula
europea, en concret suïssa i realitzada en alemany. Ens caldria veure més
cinema europeu i de vegades costa trobar-lo a les sales i televisions.
El gran tema de la pel·lícula és la llenceria. Ens interessa o no ens interessa la llenceria a les dones i als homes?
Des de que el meu germà Lluís en tenia una empresa de llenceria i el vaig ajudar uns mesos, jo en sóc un entusiasta. Si puc extraurem de les qüestions tècniques quan visualitzo una llenceria posada, és una sensació excitant.
Subscribe to:
Posts (Atom)